126.

El divendres al matí, comptant que a la tarda veuria els meus nets i que no ho faria el dia de Sant Jordi vaig anar a l’Abacus a buscar un llibre per a ells.

Anar a una llibreria ,a badar, és un veritable plaer, m’agrada mirar llibres, tocar-los , olorar el paper encara verge i anar llegint les contraportades pensant si m’interessarà la lectura, si em farà patir, si m’avorrirà, imaginant la història, valorant-la…..

Els llibres de nens també m’encanten i acostumo a fixar-me molt en les il·lustracions, n’hi ha que m’arriben i em commouen i n’hi ha que no m’agraden gens, el meu gust pels dibuixos infantils és un dels molts punts on m’adono que em faig gran i que m’agraden unes estètiques que la meva filla pot trobar carrinclones… és evident que els grafismes han canviat però el contingut dels contes també.

Ràpidament vaig triar un llibre de l’Enid Blyton pel Guim, jo de petita seguia totes les series, m’encantaven els d’escoles (“mellizas”, Torres de Malory) i els de nens detectius, ara els dels Cinc i Set Secrets els han adaptat, deixen els que nosaltres vam llegir per els més grandets i han editat unes versions ,més curtes, amb algunes il·lustracions pels nens de set i vuit anys.. Ideal! , els recordo força bé i vaig imaginar nous temes de conversa amb el meu net, satisfeta amb la tria vaig anar a buscar el llibre de l’Anna .

En principi volia comprar la llegenda de Sant Jordi, vale que és molt bestia que un drac es mengi cada dia una noia!, vale que es masclista que la princesa hagi de ser salvada per un cavaller armat!… però és la llegenda i no em surt comprar-la amb un final canviat, no fa per a mi que la princesa ompli de petons un drac que s’ha tornat dolç i bo, ni vull un drac que en comptes de menjar donzelles es tiri pets… són massa anys d’interioritzar una història per canviar-la en un moment, moltes generacions l’han anat transmeten per ara donar-li tant la volta. Potser no tinc raó, però no trago amb el canvi!

I posant-me a pensar… jo soc una bleda assolellada, anti- violència total, les meves amigues s’assemblen a mi en aquest aspecte i totes hem mamat ,de petites, les històries més truculentes sense immutar-nos massa, d’entrada gairebé totes fullejàvem, a diari, el “Misalito Regina”, peça fonamental en les nostres primeres comunions, cada dia tenia una breu historia del sant que tocava, hi havia una il·lustració, les cares dels sants s’assemblaven molt, les diferències venien en la mort , recordo a moltes santes portant en una mà la palma del martiri i en una altra una safata amb els ulls, els pits, els peus.. o la part del cos que els romans, dolents a tope,  els haguessin matxucat .

I els contes… què? la Blancaneus fugint d’una madrastra que exigia el seu cor en una safata, per acabar fent , de minyona, no cal disfressar-ho, a casa de set nans, que vistos amb els anys no em fan cap il·lusió, ves a saber… i els pares del Pulgarcito abandonant els seus fills al bosc… ni a “La Riera” s’ha vist una maldat similar, i el Hansel ficat en una gàbia per ser engreixat , tipus oca de foie, abans no se’l menges la bruixa, i la Cenicienta, maltractada per tots i sent rescatada només pel seu peu petit, perquè el princep,que li coneix la cara, no surt a buscar-la, envia als seus ministres a fer-ho….Quina colla gent!!!!

I nosaltres no som pas més animals ni violents que el jovent d’ara, serà que funciona l’efecte “rebote”?

Sigui com sigui, Feliç dia de S. Jordi!, és un dels dies, n’hi ha més, que em sento satisfeta de ser catalana.

125.

Pujava a Viladrau sense acabar d’assimilar el que veia, verd brillant, intens, esquitxat de vermell , groc o blanc segons el tros sota un cel blau, d’aquell que pinten els nens , sense un sol núvol. Semblava tot recent estrenat, la primavera ha arribat! :trepitjant fort, que bé!

I, arribant al poble, cartells anunciant l’actuació del Toni Albà, fent de rei, el divendres al Park Hotel, fins aquí tot semblava molt normal, sinó fos perquè es…. Setmana Santa!!!!!

Jo ja tinc una edat i n’he vist moltes, fa, almenys 50 anys que passo aquests dies a Viladrau, de petits no hi pujàvem fins l’estiu i ens hi passàvem gairebé tres mesos, la gent no acostumava a desplaçar-se els caps de setmana, els viatges eren més llargs i les cases no estaven ben a condicionades, quan vam començar a pujar anàvem a l’Hotel Arxé, , a l’hostal no hi havia calefacció i, només les llars de foc i les estufes escalfaven el que podien, recordo que abans de ficar-nos al llit cremàvem , a l’habitació, alcohol en un plat de llauna i ens ficàvem en uns llençols gelats amb una “bulllot” plena d’aigua calenta, no recordo ni una setmana santa en que, mentre parlava,al carrer , no contemplés l’alè gelat que sortia de totes les boques.

I, si l’aire t era fred, l’ambient era trist, era Setmana Santa, recordàvem la mort de Crist i no es podia fer res, els cines tancaven, a la tele i a la radio es suprimien els programes i només es sentia musica sacra i es visionaven pel·lícules religioses, van ser molts anys i em se de memòria “Ben-hur” i “Los diez mandamientos”, que any darrera any veia sencera o , a trossos, per la tele.No és podia cantar, ni jugar a cartes, a Viladrau, ara que es rescata tot, se segueix un costum de jugar fent moure unes peces de fusta (ESCLOPS) seguint el ritme d’una estofa que un dels jugadors canta, això es feia per substituir la tradicional partida de botifarra que es jugava als cafès del poble que , per respecte a les dates, quedava suprimida els dies sants.

I les professons, el divendres sant es feia una professo en la que participava mig poble, les senyores portaven un ciri encès i els homes un “hacha” que era un ciri enorme que es recolzava a terra com si fos un bastó, jo sempre volia portar també un “hacha” i ho aconseguia perquè a casa meva ens mimaven força. Es comprava a la pastisseria Font, o més ben dit es llogaven perquè abans de sortir a caminar te’l pesaven , apuntaven el resultat i un cop acabat l’acte , pagaves, desprès de tornar a pesar, només el que havies consumit. Que en som de “burros” el gènere humà!, tots volíem pagar més que els nostres amics i ,per aconseguir-ho ,fèiem equilibris amb “l’hacha” per tal de cremar molta cera.

Hi havia també hores Santes ,consistia en apuntar-te i estar una hora sencera, de genolls, davant l’Eucaristia exposada en un monument de l’església adornat de palmons i palmes , els que ho han vist saben de que parlo però no soc capaç d’explicar a qui ni sap qui era Jesús en que consistia, només cal saber que la religió dominava la nostra vida … jo m’apuntava sempre, com més tard millor, a casa, si era d’església , teníem permís per tot, jo m’ho feia venir bé i sortint, amb els genolls fets caldo desprès d’estar una hora quieta, podia encara veure una estona l’amic del meu germà  que en aquell moment em feia somniar, em va fer molta il·lusió que el meu net gran fos un noi i que després naixés una nena, de seguida vaig pensar amb els molts somnis i enamoraments de pega que tindria veient els amics del seu germà, a mi m’han fet sentir molt i , encara ara, aquells que en algun moment m’han fet fabular, resulten persones especials per a mi, i això , com tot el que fa que la gent senti, és important.

I arribava el dissabte a les 12 de la nit, i ja es podia cantar i riure, el meu pare, que obedient a l’església havia menjat poc i resat molt durant uns tres dies esperava , amb delit, que passes un minut de l’hora per córrer al menjador de l’Arxé a cruspir-se el ressopó que prèviament havia encarregat.

Crist havia resucitat!

 

124.

El dijous, en el programa de la tarda, va sortir el Carles Capdevila. És un d’aquells personatges que sento una mica meus, no tinc cap interès en saludar-los, ni voldria que sabessin de la meva existència però omplen “el meu sac de famosos” ,milloren el meu món i compten per a mi, d’alguna manera fan més rica la meva existència , en tinc un munt: la Chavela Vargas, el Lluís Llach, L’Antonio Machado, el Pepe Rubianes, la Silvia Soler,el Sorolla, el Faemino i el Cansado, el Gregory Peck…. i mil més, és gent que fa que la meva vida sumi perquè em fan riure, plorar, m’emocionen, em distreuen , m’agrada escoltar-los, veure’ls ,  sentir-los o llegir-los… els meus personatges quan arriben es queden, fa poc he llegit “Patria” , doncs des d’ara jo estaré atenta al  Fernando Aramburu i segurament llegiré els seus llibres.

Però parlaven del Capdevila que té un discurs que sempre m’interessa, té una filosofia de vida que acostumo a compartir, l’altre dia comentava el seu últim llibre que és una selecció dels molts articles que ha publicat als diaris, parlava del fet d’escriure i deia que un cop has tingut la barra d’explicar els  teus sentiments t’adones que coses intimes, que a tu et sembla que no interessaran a ningú i que inclús és impúdic explicar, arriben a la gent més que altres que semblen molt més generalitzables, té raó, i suposo que això passa perquè en el moment en que el teu text és compartit s’ha de sumar la sensibilitat d’aquell que el llegeix i el fa seu, llavors els teus sentiments ja no son teus passen a barrejar-se amb el lector que, al fer-los seus , els transforma.

De joveneta escrivia un diari, encara el tinc ,l’última vegada que el vaig fullejar em vaig donar compte de la meva evolució, em semblava impossible algun dels pensaments que tenia i que trobava naturals quan tenia quinze anys, he intentat també escriure alguna novel·la ,amb resultat nefast, admiro a tothom que és capaç de pensar i desenvolupar un argument i també he escrit poemes que han servit ,per demostrar, que porto la cursileria a dins, en quan em poso a escriure surt tot l’ensucra ment i la carrincloneria que m’han aportat la gran quantitat de pel·lícules lacrimògenes que he vist  i els boleros  que sempre m’han apassionat.

Per fi he trobat la formula, ara cada dilluns , peti qui peti , escric aquest bloc, em va de perles, vaig per la vida amb els ulls oberts buscant inspiració, quan no puc dormir en comptes de pensar que em fan mal els genolls, que m’han fan, que s’ha mort el meu germà, que ho ha fet, que cada dia mort i passa gana quantitat de gent, que passa…procuro obligar-me a pensar en que escriure, i em distrec, estic d’acord amb el Carles Capdevila que es necessita barra per parlar dels teus sentiments però també cal una certa dosi d’humilitat perquè saps que no tens perquè agradar tothom, t’adones que el que tu escrius no té massa importància i que pot resultar avorrit, cursi i moltes coses més, però ho acceptes perquè a la meva edat ja saps qui ets i t’atreveixes a que els altres també ho sàpiguen.

La gent, des de que sóc al Faceebook, no para de tirar-me floretes i estic encantada, només que una persona em segueixi n’hi ha prou perquè escrigui aquest bloc, voldria agrair a tots aquells que llegeixen les paraules que jo escric, sóc un desastre amb la tècnica, sovint a l’autobús , remenant el mòbil llegeixo comentaris que voldria contestar i un cop arribo a casa i engego l’ordinador no puc trobar-los, no em costa massa creure en fades i sempre he sospitat que, hi ha un gnom, un autèntic fill de puta, que s’instal·la , a viure en tots els aparells que jo faig servir…els que saben em diuen “remena l’ordinador, perd la por..” però ells mateixos tenen molta feina per tornar d’alguna pantalla on he arribat les poques vegades que m’he animat a deixar-me anar amb la informàtica.

Des d’aqui , dono les gràcies a aquells que em llegeixen i demano perdó als que no he contestat quan m’han comentat alguna cosa, jo seguiré fent el bloc, intentant, com deia el Salvat Papasseit…”Sucar la ploma al cor que és on es suca l’eina”

Gràcies a tots!

123.

Des de fa unes setmanes tinc els retrats dels meus pares, penjats un a cada costat de la porta que va a l’estar, de sempre els havia vist a casa meva, quan vam desfer el pis dels pares em va fer il·lusió que l’Anton els reclamés, jo , de veritat, no els veia a casa meva però no hagués consentit que anessin a parar a un traster. L’Anton els tenia al saló i ara que ell ja no hi és, els meus nebots, que són un encant, els han pujat a casa i el mateix dia el José Miguel els va penjar. M’agrada tenir-los, cada cop que els miro els hi dedico un record i em fan companyia.

Els va pintar el Ramon Pichot, que era el germà de l’Antoni que sovint apareixia al costat del Dalí, el vaig conèixer quan ja era gran però el recordo com un dels homes més atractius que he tingut a prop, era guapo, amb una bellesa d’escultura, i era alt i sòlid, d’aquelles persones que resulten confortables , hi ha gent que té un físic que perd o guanya segons la seva manera de ser, gent que et sembla molt atractiva quan la coneixes i que deixa de ser-ho en el moment que la tractes , el Ramon mantenia la seva imatge,  el seu encant només feia que créixer quan el senties parlar carregat de simpatia i de sentit de l’humor, el mateix sentit que ha heretat el seu net que és el Bruno Oro.

En el retrat el meu pare té un posat molt seriós, sembla inclús que estigui enfadat , era una expressió que tenia a vegades i que desapareixia immediatament que el senties parlar, moltes amigues meves tenien ,en un primer moment, por quan coneixien el papa, però era una aparença que no es corresponia amb la realitat perquè era simpàtic i molt bona gent, el pintor se sentia molt satisfet d’aquest retrat i, a vegades , el portava a exposicions. Mai reclamava el retrat de la meva mare que , a mi, m’agrada molt més, ella deia que havia fugit del típic retrat de senyora que moltes amigues seves tenien penjat a un lloc destacat de la casa, no volia que se li veiés la roba, que aviat es veia passada de moda i es va fer retratar , sense joies, amb un vestit negre molt neutre i una mantellina al cap !, no sé si va voler retre un homenatge al meu pare que en fabricava però la mantellina ha seguit , per sempre ,al cap de la meva mare i ha fet que els nets, preguntessin….Que portes al cap, àvia?

Pobre mama! Creia que la mantellina duraria per sempre, i la veritat és que llavors ho semblava, tothom en tenia més d’una i les renovaven sovint, les senyores les portaven a missa, a l’escola les nenes no entràvem a resar el rosari sense la mantellina que anava variant segons l’època, fins i tot per anar als toros o a les professons les dones se la posaven :grans , petites, blanques , negres amb “peineta” o sense…

“Me l’ha fet molt grossa Joan XXIII”-deia el meu pare, ja que desprès del concili Vaticà segon es va permetre que les dones anessin a l’església sense cobrir-se el cap ,la venda de mantellines va caure en picat a la vegada que la fortuna familiar se’n va ressentir considerablement.

Recordo, com si fos ara l’olor de les mantellines, una barreja de pols, encens, colònia i suor que tenia molt a veure amb la misèria , o al menys a mi m’ho recorda, a pesar de que el meu pare en fabricava i me les portava a casa de deu en deu jo havia tingut molts problemes a l’escola per no tenir mantellina, la perdia contínuament i sovint en pillava una altra que no marcava amb el 213, que era el meu número a l’escola i que havia d’aparèixer a totes les meves coses , llavors , quan se’m queia o l’oblidava no podia reclamar-la i la història tornava a començar.

Els dies de festa, a l’escola, portaven un vel blanc que ens arribava fins els peus i desfilàvem , en professó , el teixit dels vels també podia ser fabricat a “Industrias Foz”, que era l’empresa del meu pare… total un desastre en quan al patrimoni familiar però, a pesar d’això, no enyoro la mantellina que associo a una època en la que vaig ser feliç però que ara se’m presenta en blanc i negre i que em sembla impossible que trobés normals aspectes que ara em semblen impossibles.

122.

Des de que estic jubilada, si sóc a casa, acostumo a veure una tertúlia , de dones , que fan a TV1, la dirigeix la Inés Ballester i reuneix senyores de diferents edats i tendències, és distret, el Jose Miguel sempre diu, sense cap admiració,  que m’agraden aquelles pel·lícules de “mujeres que hablan”i té raó, sempre és molt mes distret sentir parlar a dones que són capaces de parlar de sentiments i obrir-se, els homes que facin la seva… totes sabem que ,de temes de conversa, només en toquen tres.

Bé, avui era un dia especial, s’ha mort la Paloma Gómez Borrego, gairebé de repent, que era una de les tertulianes del programa, tothom deia meravelles d’ella, cosa que acostuma a passar davant la mort, però , a mi, m’han semblat sinceres, ressaltaven la seva alegria, el seu esperit lliberal, la seva iniciativa en el periodisme quan poques dones eren corresponsals, el seu optimisme i la  manera que aprofitava qualsevol moment per treure-li suc a la vida, el seu personatge, per a mi, va variar completament desprès d’haver -la vist a la tertúlia d’Amigas y Conocidas, sempre l’havia associat al Vaticà i la feia devota, soltera i carca, res més lluny de la realitat un cop la senties parlar sense la figura del Papa darrera.

Una de les que participen al programa ha dit que desprès del funeral, a mig matí, van anar a fer un gin-tonic…”la despedimos con un copazo y celebrando la vida como a ella le hubiera gustado. OLÉ! Jo mateixa, sola a casa, també he obert una cervesa…a mig matí, ja erm diràs perquè!

La figura d’aquesta dona, tant lluminosa, no deixa de ser una visió publica, sense conviure és fàcil ser fantàstic, res més lluny de la meva intenció que dir que aquesta senyora, a la distància curta, no mantingués tot el seu encant, però crec firmament que tots som fantàstics, de visita, que si ens fessin una entrevista sortiria el millor de nosaltres mateixos, que existeix, i que només trèiem el pitjor que tenim a dins, que també existeix, amb la gent que convivim més i que , lògicament, estimem més.

Vull mirar cap a dins, reconèixer els meus dimonis i intentar no treure’ls a casa meva , l’altre dia una neboda meva em va explicar que anava a fer boxa, segons ella era la solució de moltes coses, pegaves a un sac donant-li la personalitat d’algú a qui volguessis matxucar, em sembla molt bé ,si serveix, però no fa per a mi, perquè la cosa física mai ha estat el meu fort, donaria cops al sac de la ràbia que em faria estar en un gimnàs i , a més , em farien mal les mans i ara , he descobert que els dolors físic que arriben ho fan per quedar-se, i ja en tinc prou amb els genolls i les espatlles.

He de buscar una altre solució per treure el millor que tinc sobretot a casa, potser puc fer veure que estic a una mena de “Gran hermano” particular, que evidentment no captaria audiència perquè mentre planxo, faig el llit, guiso…la gent s’avorriria molt i molt inspirada hauria d’estar per captar atenció només amb la meva conversa sobre el menjar o les noticies.

Potser el millor es proposar-se millorar , una mica, en alguna cosa que no fem prou bé, crec que el sol fet de aturar-se, pensar i intentar algun repte , per petit que sigui té un valor.

La vida,  de fora, m’ha ofert moltes meravelles, he tingut una família que m’ha proporcionat sentiments positius, n’he creat una de la que em sento francament satisfeta, és una benedicció trobar que els teus pares, germans, marit, fills, gendres, nets i cosins estan molt bé, he tingut amics, gent que m’estima i que sé que m’ajudaria si li demanés, poques vegades he sentit que algú em fallava, he nascut i viscut en una ciutat que em cau bé, per on m’agrada transitar i on encara hi ha molts llocs per descobrir, he tingut una feina on he “disfrutat” des del moment 1, que m’ha ensenyat que m’ha fer pensar i sentir, l’escenari no pot ser millor.

Tot el que queda ho he de posar jo.

121.

Ahir el Jose Miguel i jo vam anar al cementiri de Montjuic, no és que tinguem costum de fer-ho però calia veure, abans de pagar, si la inscripció, amb el nom de l’Anton, era correcte.

Feia un dia esplèndid amb un cel blau on no hi havia ni un sol núvol, la primera sorpresa va ser veure la gran quantitat de gent que s’hi passejava i els cotxes que entraven i sortien sense parar, vam decidir que la raó era que se celebrava S. Josep i, a més, era el “dia del padre”,a casa meva mai ho hem celebrat però sé que hi ha molta gent que ho fa, a tots els grups hi havia,això si,  una persona gran que suposo que era la incitadora de la visita.

Des del nostre panteó es veu clarament la tomba del Paco, aquest senyor era gitano i la seva sepultura està, sempre, adornada de flors com si fos un pas de Setmana Santa, de resultes de tenir tan a prop aquesta tomba i veure com les gasten els seus descendents he buscat al cementiri altres sepultures de persones d’aquesta ètnia i a totes he trobat verdaders monuments, quantitat de flors cuidadissimes que ,no són del meu gust, però que mostren un amor i una voluntat de record que és d’admirar, els familiars del Paco havien portat tamborets i cadires i es reunien al voltant de la tomba, amb tota normalitat i jo crec que estaven a punt de menjar i beure.

El cementiri de Barcelona és tant enorme que fa basarda però els cementiris de poble, com el de Viladrau són espais que lluny d’angoixar-me ,em conforten, quan passejo per allà acostumo a entrar i , a vegades, poso una branca ,acabada de collir ,a determinades persones que recordo amb agraïment, normalment m’aturo, entre altres, al nínxol del Miquel Presseguer , que va aconseguir que el genoll em deixés de fer mal durant els anys que ell em va tractar , cosa que no han fet els diferents especialistes, eminents,  que he visitat, sempre penso que no li vaig donar les gràcies i em sap greu no haver-ho fet.

Quan va morir el meu germà Quico, la meva filla Paula estava criant i recordo que, al cementiri, va donar el pit a la meva neta amb tota naturalitat, vaig trobar que era una imatge molt poètica i em va fer pensar amb la vida i la mort que ofereixen , paral·lelament quantitat d’imatges de vida i dolor.

Potser, per la pràctica que he adquirit aquests últims anys, i que espero que s’aturi, la mort ha deixat de fer-me por, crec, que quan una persona respira el seu últim alè esta preparada per fer-ho i d’alguna manera s’entrega de forma voluntària, suposo que aquesta serenor té a veure amb la maduresa, quan em vaig enfrontar a la primera mort, important per a mi, la del meu pare, estava plena de por de pensar que no sabria comportar-me, per sort hi era quan va passar i ara sé que mai més tindre por.

Una altre cosa que em feia pànic era que m’enterressin viva, he donat molt la tabarra a un amic metge fent-li prometre que em remataria un cop estès a la capsa, per si d’acàs, ara ,des de que et cremen això tampoc m’amoïna, que em cremin i desprès no necessito cap acte, per mi em poden tirar al contenidor de cendres que hi ha a la sortida dels crematoris o si prefereixen venir a veure la urna que facin el que vulguin, el que si em fa il·lusió es que em recordin però tampoc depèn de mi, espero, això si, que m’associïn a una persona que li ha tret suc a la vida, per tant ara penso obrir els ulls i anar observant tot allò que ens ofereix la PRIMAVERA, que avui comença i que, des de que m’he fet gran , és , de llarg la meva estació preferida.

Desitjo, de tot cor, que la gaudim.

120.

Vaig néixer a Balmes 370 i m’agradaria morir-m’hi , només de recent casada vaig estar un temps fora, el que va durar les obres que vam fer per dividir el pis dels meus pares, que ocupaven tota la planta, en dos i fer-hi algunes obres, la meva filla Paula va escriure que la casa de Balmes era la nostra casa pairal i tenia raó, la va fer  construir la meva àvia als terrenys de la seva casa d’estiueig i hi van viure la major part dels seus fills i les seves famílies.

Quan nosaltres ens hi vam instal·lar , recents casats , érem els meus joves, al cinquè primera hi vivien els meus pares, al quart les meves ties solteres, al segon una altra parella de “tios” i al principal els pares dels meus cosins i la meva cosina Montse que va quedar-se soltera, tots els altres pisos ,llogats , eren ocupats per gent gran, amb els anys tothom va anar morint i  , a cada pis, va venir algun familiar, ara nosaltres som els grans i hi ha molta gent de l’altre generació que ocupa els pisos que s’han anat buidant, jo trobo que viure envoltat de família té molts avantatges, normalment no ens veiem però sabem que hi som i que ens podem ajudar si cal, no ens visitem per les cases, ni ens fiquem amb res, això si, ens reunim per veure el futbol.

El porter, que sap més de tots que nosaltres mateixos avisa de qui ha ofert la seva casa i , sense dir res més comença a aparèixer gent, tothom porta alguna cosa, a vegades sembla una gran buf, d’altres , poques, gairebé no hi ha res , però és enormement còmode perquè no requereix cap preparació ni cap compliment, deixem la porta oberta i anem arribant.

Xerrem molt, sobretot les dones que assistim molt més pel fet social que per l’esportiu, a vegades el Jose Miguel crida l’atenció i demana que ens fixem en el joc, li fem un cas immediat però aviat la conversa torna a fluir, jo m’he aficionat al futbol des de que el veig així i segueixo al Barça en tot el que fa.

Sempre he cregut que algunes emocions es viuen més apassionadament si es fan envoltades de gent, l’altre dia va ser màgic, només arribar el meu cosí Lel , que a vegades no té cap optimisme, va assegurar que remuntaríem el 4 – 0 que ens havien marcat a París, ràpid i contundent  el Barça  va marcar 3 gols i llavors ens en van ficar un, això suposava que nosaltres n’havíem de ficar 3, semblava impossible, però el Lel es va mantenir ferm: “ho farem”, el Coqui, traient la seva vena matemàtica li va dir que necessitàvem marcar cada 7 minuts i en van passar 14..sense resultats.. i llavors la bogeria :3 gols en 7 minuts!!!!!!

Crits al carrer i a casa, clàxons, petards, petons, abraçades, salts , cava i alegria, molta alegria, son d’aquells moments en que l’emoció esclata i és capaç, momentàniament, d’arrossegar tots els mals humors i les tristors, és com el moment de riure, en aquell instant en que esclata la rialla hom ho oblida tot i s’entrega a la vida.

Doncs això va passar l’altre dia, un moment desprès l’eufòria es va apaivagar i vam quedar tots , somrients, contents d’haver viscut plegats un moment de glòria, de seguida algú va dir, en veu alta, el que jo estava pensant…”Com hagués disfrutat l’Anton…”, però tots van coincidir que no ho hauria vist en directa, últimament es posava tant nerviós que quan les coses anàvem malament marxava a casa seva  i desprès, s’assabentava com havia acabat, però igualment va ser bonic aquell reconeixement del record que tots sentíem barrejat amb l’alegria que teníem.

Vaig mirar l’Instagram, carregat de fotos blau granes, em va fer gràcia un comentari del meu nebot Albert, en el millor esperit de Shakespeare després d’una batalla: “Signo aquesta bandera perquè els meus fills i potser els meus nets sàpiguen que jo hi era”

La vida continua i li agraeixo que, de tant en tant, ofereixi esclats de joia gratuïts on no cal que fem cap esforç per aconseguir alegrar-nos…I també agraeixo que jo i els meus recordem als que no hi son però continuen presents entre nosaltres.

119.

Fa ja uns quants anys vam fer unes obres importants al pis, el meu marit en sap i té les idees molt clares , jo vaig imposar només alguns criteris i em vaig refiar d’ell i , la veritat és que casa meva m’encanta, a vegades la passejo mirant-la i sempre tinc una bona sensació, amb el temps he anat afegint detalls que venen tots de l’amor, no m’agraden els objectes decoratius sense sentit , en canvi m’escalfa mirar els retrats de tots aquells que s’han guanyat una foto en el meu cor, m’agrada veure les capses i recordar d’on provenen, mirar records de germans , pares, tiets, amics i gent important per a mi.

Tot aquest rotllo té sentit per dir que en les coses que vaig exigir hi havia una cuina menjador gran amb una immensa taula i moltes cadires per tal de poder compartir l’espai amb la gent mentre cuino.

El Jose Miguel va dissenyar una taula de més de quatre metres de llarg on hi caben, ben segudes, divuit persones, és bonica, de fusta bona ,amb unes potes primes als extrems que amaguen unes vigues de ferro que permeten que s’aguanti sense vinclar-se,la meva filla petita diu que  aquesta taula esta dissenyada per la meva expansió, i té rao, a vegades no hi queda espai, hi ha roba esperant ser planxada , cosida o penjada , un ordinador engegat amb un solitari o un text a mig fer, el llibre que estic llegint, el Sudoku sense acabar , el quaderns i les aquarel·les  del Jose Miguel i moltes coses més, pot haver-hi de tot! és un caos però  m’encanta i fa que pugui fer varies coses a l’hora que fa molt per a mi. Quan treballava , la Sra.Josefa, que netejava a la meva escola em deia:”Usted no diga que és desordenada, usted és aparatosa, i és veritat, sóc capaç de armar el caos amb molt poca estona però hi  tinc dret perquè també ho recullo jo.

El dissabte vaig tenir setze persones a sopar, són el grup d’amics d’infància del Jose Miguel i les seves dones, ens hem vist molt ,hem compartit vacances, viatges, caps de setmana i milers d’àpats, cada any fem una ronda de sopars, cada parella en fa un i així assegurem set convidades i una gran “pringada” perquè, setze persones necessiten molt menjar, molta beguda i molts estris per apaivagar les seves ànsies d’alimentar-se.

El procés de donar de menjar m’agrada des del minut 1 al contrari, per exemple , del viatge de la roba que m’horroritza des del principi. M’agrada pensar que faré, recordar que vaig guisar l’any passat, organitzar la compra i fer-la en més d’un dia, anar al mercat i mimar el producte, m’agrada inclús la conversa, sempre banal, que es fa amb els venedors i la gent que espera o demana torn, m’agrada ,també, arribar a casa i començar a cuinar mirant la tele o fent qualsevol cosa, aquesta vegada vaig fer un pastis de plastilina que serveix per bufar espelmes i poder prescindir de comprar un  pastis enorme, la meva cosina em va fer companyia i va ser distret.

El dissabte vaig buidar la taula, sempre que la veia “despejada” prometia mantenir-la així, ara ja no, em conec , m’accepto i ser que tornaré a muntar una patum a la taula, però em perdono, a determinades edats es millor acceptar-se.

El dia del sopar ho preparo tot, no pateixo gens, jo vull fer-ho tot boníssim però si no em surt els convidats sabran perdonar-me, penso que el seu primer interès no es menjar sinó veure’ns, a més normalment em surt bastant bé.

Van arribar esgotats perquè a mitja tarda es va espatllar l’ascensor, i son sis pisos, però van arribar contents com sempre que ens reunim, ja no cal ni parlar de com seure’m, les dones amb un cantó i els homes junts, és difícil que em sorprenguin els seus comentaris, ens coneixem tant bé que no cal ni parlar, amb una mirada les dones ens ho diem tot, però, m’encanta veure la taula plena de tots ells i sentir les veus conegudes , trobar-me asseguda bevent, rient i menjant amb gent a qui he d’agrair tants anys que fa que els estimo.

118.

Mai he amagat el meu interès per les revistes del cor , de sempre, cada dimecres religiosament compro l’Hola i, a vegades ,també el Lectures, quan era jove em justificava dient que li regalava a la meva mare ,però aviat em vaig treure la carota i vaig descobrir que molta gent ,que no la compra ,va boja per llegir-la quan la pilla, recordo uns anys a l’escola que fèiem una quiniela de qui sortiria i rèiem molt, els dijous acostumo a reunir-me amb les meves cosines i, a vegades, venen també algunes de les joves de l’escala, membres de la següent generació familiar, és distret que hi hagi la revista perquè dona peu a una conversa frívola , que sempre distreu.

Comentem dels personatges , de si han encertat amb els retocs,  de la Presley que des de que va amb el Vargas Llossa té més mal gust i té cada dia un front més ampla, de les Campos ,que la mare esta mes jove que les filles, de la Panntoja que des de que ha sortit de la presó sembla que no s’enfada tant amb els periodistes , opinem de com anaven vestides les actrius al Goya, de qui ens cau bé i qui no i mil coses més.

Jo abans anava bastant forta en coneixements de personatges, ara encara sé qui és qui en el món de la noblesa , conec també els “friquis” amb solera, sé qui és la Rosa Benito, quan fills té la Raquel Bollo, no diguem vida i miracles de la Belen Esteban i estic al tanto de que el Cordobés i el Pepe Navarro no volen tractar als seus fills naturals, però hi ha molta gent de qui no sé res, nois i noies que han sortit de “realitys” i que volen a tota costa sortir a la premsa, val a dir que ho tenen fàcil perquè el nivell d’exigència de la noticia és cada cop més feble, els periodistes han perdut el nord i ens volen colar qualsevol cosa, l’altre dia , sense anar més lluny, a doble plana i a color vaig llegir que:” Fulana de tal ( noia desconeguda per mi i em temo que per molta més gent)ha puesto calefacción a sus padres”….Per favooor! Creu algú que això pot ser el contingut d’un text… a mi no m’importa gens i em quedo tan tranquil·la de no saber si l’aparell era de gas o elèctric…Periodistes :”Curreu una mica més”.

Les famílies reials ocupen gran part dels continguts del cor, no vull criticar per escrit però ja que és una figura publica a qui mantenim entre tots vull expressar la meva opinió sobre la nostra reina. Quan el Felipe la va triar per esposa em vaig fer un tip de defensar-la, assegurava, amb passió, que tenia tot el dret a ser reina, que ja estava bé de tanta tonteries de la noblesa, defensava que podia estar enamorada en front dels que la definien com una trepa, i creia, sincerament que una professional del periodisme, llesta i amb una vida normal podia humanitzar i millorar la monarquia, que no tinc clar que ens faci cap servei. Però… Letizia no anem bé!.

No fas un bon paper de reina, tu no ets la “Barbie de los mil peinados” que cada dia ofereix un cabell diferent, llis, llarg , curt, arrissat, amb monyos que contenen   totes les trenes i tirabuixons possibles , tampoc ets la “Nancy modelo” i no cal que et veiem vestida de mil maneres, amb deu mil sabates i deu mil carteres de mà, tu, Letizia ets una reina… i las reines sostenen un ramet de flors ,que algú ja ha preparat,sense embrutar-se les mans i marxen a inaugurar centres, museus , escoles i obres benefiques, i somriuen a la gent i no tenen sempre un posat estàtic com un pal perquè encara que son reines suen i ploren i… per sobre de tot, les reines, per ser solidàries amb les seves súbdites, a partir de certa edat ,a la que tu ja has arribat, s’engreixen al menys un quilo cada any i aquest quilo no es distribueix bé a la seva silueta sinó que va a col.locar-se en el lloc que menys interessa i les reines, a mida que van fent anys també mostren alguna arruga a la seva cara … no crec que aquestes reflexions tant sensates, t’arribin i com jo seguiré comprant l’Hola podré veure, segur,que no has seguit els meus consells.

 

117.

Tenia mig acabat el post que pensava penjar el dilluns i me’n sentia satisfeta, més que res perquè era frívol i últimament tinc ganes de treure’m de sobre tots els pensaments transcendents, importants, dolorosos i potents que les circumstàncies actuals m’han fet portar a sobre.Però no és el moment de penjar això, l’actualitat mana i és massa seria per deixar-la de banda : Vaig anar a la manifestació, no vaig trobar entrades per concert ..però, un cop més, estic satisfeta d’un esforç col·lectiu, on jo, siguem sincers, he contribuït poc.

És pesat manifestar-se i últimament me’n faig un tip, he assistit, regularment a tots els 11 de setembre, amb més o menys il·lusió, l’altre dia vaig anar als jutjats i ahir vaig anar a demanar per l’acolliment dels refugiats, per manifestar-se ha d’haver-hi una certa programació, aquest cop la Paula i l’Oriol baixaven amb els nens de Viladrau, vam quedar a dinar a prop de casa la meva sogre, aviat, perquè la convocatòria era a les quatre i sovint costa arribar al lloc indicat, vam dinar i amb el gust dels postres a la gola vam agafar un autobús, ple, per arribar a “puesto”, abans la nena va tenir pipi i vam aturar-nos a un “Fornet del Rosend” on vam fer cua per anar al lavabo perquè molts companys de manifestació tenien el mateix problema que nosaltres, l’ambient, però, era millor del que és normal, tots, sense dir-ho, sabíem on anàvem i en certa manera ens sentíem units, hi tenia a veure també que, disciplinats com som els catalans, el color blau s’imposés als tons grisos de la indumentària oficial dels barcelonins.La gent somreia i estava disposada a retirar-se per deixar-te passar, abans de les quatre érem palplantats a prop de la plaça Urquinaona i així vam romandre gairebé una hora perquè la cosa no avançava, la gent s’apilava i no podia moure’s, els nens , nostres i de tothom, començaven a neguitejar-se, jo, que sóc baixa comprenc que deu resultar fatal estar envoltat de cossos , molt més grans que el teu i no veure de que va la pel·lícula, de totes maneres , fos com fos, el resultat s’havia aconseguit, milers de persones s’havien aplegat per demanar justícia, i estaven disposades a lluitar per un mon una mica millor.

Vam tornar a casa amb el cor calent, pensant que havíem participat en una cosa gran, encuriosits pels nombres de manifestants que es donaria per la tele i cansats, perquè és esgotador estar en peu, intentant sentir el que es diu per megafonia, sense entendre res, pensant que passaria si , de repent, algú s’atabalés i al gent es posés a córrer, procurant que els nens que estan avorrits, aguantin una mica més.

Ja , a casa, benestar, els nens berenen, juguen i tu pots posar la tele i mirar, des del silló ,com va tot, que diu la gent, quins missatges es transmeten i , en el fons et sents amb aquella sensació, bona, de que has fet el que tocava fer.

La meva mare, pobreta, sempre comentava que si hi hagués hagut televisió en el període nazi no s’hagués permès el que va passar, ara sabem que no tenia raó, veiem imatges, tremendes , per la tele i no som capaços de fer res, el progrés que per tantes coses ha servit no ha fet que les societats siguin més justes, ni solidaries.

És per això , potser, que m’ha commogut tant veure la retransmissió del concert que es va fer al palau S: Jordi per acollir gent de fora, els artistes, de diferents estils i colors s’han sabut reunir per oferir un espectacle preciós, solidari, dedicat als altres on han compartit esforç i protagonisme; les colles castelleres, normalment enfrontades,  , han fet pinya i han aixecat un únic castell, que ha fet que totes les llàgrimes que aquestes setmanes no em sortien hagin esclatat de cop traient dolors amagats, barrejats amb emoció , solidaritat i tendresa, llàgrimes que desfan nusos i que resulten reparadores, llàgrimes d’aquelles que van bé.