151.

Ahir vaig arribar de Nàpols, hem fet un viatge de cinc dies per visitar la ciutat, anar a Pompeià i treure el nas per la Costa Amalfitana , m’encanten els viatges de no massa durada, i m’agrada fer-ho , com ha estat el cas, acompanyada d’amics,  coneguts de fa molt temps, perquè en els viatges surt el millor i el no tant bo de la gent, s’han de prendre moltes més decisions, petites, però puntuals, que a la vida normal i això sempre corre en perill de generar tensions, per sort no ha estat el cas, les reaccions, desprès de tants anys de compartir temps i activitats ,es coneixen i l’amistat està per sobre de tot això i sempre queda un gust dolç desprès de riure i compartir experiències.

Nàpols és un caos, els edificis estan mig atrotinats i plens de “grafittis”, el transit és espantós , sempre hi ha embussos i tocades constants de clàxon, allà tots van a la seva , no hi ha quasi cap semàfor ni senyal de tràfic , els “peatons” es llencen  a creuar el carrer arriscant la seva vida , he vist famílies senceres, sense cap protecció al cap, viatjant dalt d’una vespa, he vist un home conduint amb una sola mà perquè amb l’altre subjectava un nen d’uns vuit mesos mentre parlava per telèfon aguantant l’aparell amb el cap doblat sobre l’espatlla, les aceres , estretes estant envaïdes per botiguetes ambulants  o petites taules de bars al carrer, la gent , de totes les edats ,transita enmig dels cotxes, els carrers estrets i costeruts són plens de gent i de capelletes dedicades a un sant o a Maradona , i es veu, moltes vegades un cubell enganxat a una corda que puja o baixa per les façanes per tal de que la gent pugui transportar les coses sense haver de pujar ni baixar escales, ….és com una pel·lícula italiana  de fa molts anys plena de soroll, color i vida…et criden des dels restaurants, et demanen caritat, intenten oferir-te el que venen,… i enmig de tot aquest brogit jo m’hi he sentit a gust , potser és que anava acompanyada perquè sola m’hagués quedat a la primera vorera que hagués transitat sense ser capaç de creuar el carrer aguantant fort el moneder i vigilant que els capo de la màfia o el policies armats , que fan por, no es dirigissin a mi.

Pompeià et deixa sense paraules, mai no havia vist unes ruïnes tan grans i tan complertes, et pots fer una idea de com es vivia en aquella època i és increïble comprovar que les pintures tenen més color i moviment del que hem vist de segles molt posteriors, també em va impressionar un carrer llarg dedicat únicament a figures napolitanes, no només personatges de pessebre sinó tot tipus de recreacions d’oficis i ambients, el meu pare, col·leccionista de pessebres ,tenia unes figures napolitanes més boniques que totes les que es venien en aquell carrer, però passejar per allà em va transportar molt enrere , a un ambient conegut i càlid que mai més no tornaré a viure, em sentia a casa, entrant al rebedor sense mirar les figures de la vitrina de tant vistes com les tenis, em vaig recordar amb els meus germans un cop morts ja els pares, incrèduls veient com n’eren de valorades, i recordo un missatge de l’Anton: “los huevos estan en el nido”per anunciar que s’havien subhastat, a Madrid, les tinc al cap, no les he enyorat mai, crec que a les nostres cases no tenien cabuda però… em va fer impressió i il·lusió trobar-les a Nàpols.

A tothom que viatgi allà aconsellaré que no es deixi perdre la visita  la capella de San Severo, és una capella que serveix  de  panteó d’una rica família napolitana, enmig d’un espai ple de magnifiques tombes i escultures es troba la imatge del “Cristo velato”, és una figura de tamany natural que representa el cos de Crist, mort, ajagut i cobert per un vel tant delicat que permet veure les faccions, les ferides de les mans i els peus i que , a mi, em va commoure, no explicaré res més, la relació amb l’Art, com els sentiments és sempre particular i no vaig veure que als meus companys els arribés com a mi, però jo és una de les escultures més impressionants que mai no he vist.

Vam anar també a alguns pobles de la costa, plens d’encant, de gent i amb una de les  vegetacions  més exuberant que mai he vist… tot plegat ideal!

A més el menjar és bo… ara tornarem a la rutina amb un bon record més al sarró.

Anuncios

150.

Aquest diumenge no s’assembla ni una mica a l’anterior, sóc a Viladrau i encara no he engegat la tele, d’aquesta manera no em posaré gens nerviosa veient el que està passant, escoltant el que diuen uns i altres, hem pujat a veure la família i a felicitar  l’Anna ,que l’altre dia va fer quatre anys, ens va demanar una “Barbie”, fins ara encara volia ninos bebes però sembla que actualment l’interès ha canviat, a mi les barbies no m’agraden gens però de totes maneres em vaig dedicar , molta estona, a triar-la, al final em vaig decidir per una nina que anava acompanyada d’un gos i vestia esportivament, a la mateixa caixa hi havia tres gossets diminuts a qui no vaig donar cap importància, totalment desproporcionats de tamany  amb el gos que acompanya a la nina, la vaig escollir perquè semblava bona noia i decent…no com altres! …Barbies .

L’Anna va tornar-se boja amb el regal i no parava de donar petons a la capsa, un cop ho vam desenvelar , amb dificultat perquè és un tema complicat vam descobrir que també hi havia una mena de llit, llegint, amb gran dificultat les instruccions ,de tamany minúscul i amb deu mil llengües; vam veure que el llit era un jaç perquè la gossa pogués anar de part donant llum als tres diminuts cadells que abans s’havien d’introduir a la seva panxa , el mecanisme s’activava doblant les cames de l’animal i els gossets naixien , a les instruccions aconsellaven moure enèrgicament la gossa en cas de que un dels fills hagués quedat atrapat en el cos de la mare… no era possible fer una cesarea calia fer sortir el fill a base de sotragades.

Un cop entès tot el que havíem de fer i contemplar el procés varies vegades vam comprovar que a la capsa quedava encara un trosset de roba d’un centímetre quadrat,no més,  convenientment encapsulat en un blister, el meu net que es fixa en tot el va descobrir…Per que és això?… Cagada!

Vam haver de seguir amb la lectura, comprenent, atònits, que a base de fregar el trosset de roba amb aigua gelada els gossets obrien els ulls i els tornàvem a tancar mullant el drapet amb aigua molt calenta…de la banyera a la nevera vam fer molts viatges i el terra va quedar fet una merda amb l’aigua…Calia tot aquest esforç?; Puc saber el nom de l’inventor de la joguina per denunciar-lo?;Fa falta tanta dedicació familiar per fer jugar una nina?

Bé, el cap de setmana d’àvia no ha acabat, dilluns aniré a la seva classe a explicar un conte , he fet els personatges retallats i decorats per anar-los ensenyant a mida que passi la història desprès repartiré un peix a cada nen perquè el decorin i se l’emportin a casa, he triat un conte dels d’ara, com ella va a la classe dels peixos el protagonista és un peix que té unes escates molt especials, els altres peixos li demanen una de les seves esplèndides escates i ell, d’entrada, no vol donar res per la qual cosa es queda sense amics, al final cedeix i reparteix una escata a cada animal i tots queden encantats….no surt ni una bruixa que faci encanteris malèfics, ni una madrastra cruel que maltracta criatures, cap personatge queda convertit en rèptil ni sofreix penes tremendes… nosaltres escoltàvem històries truculentes, els pares ens deien burros i ningú no ens portava al psicòleg, lidiàvem , a soles, amb les dislàlies, dislèxies, lateralitats, hiperactivitats i demés problemes, de tant en tant rebíem una bufetada i hem anat a una vida força còmode on hi havia feina i un futur facilet…. que passarà amb els nens d’ara que estan criats entre cotons i s’enfronten a un futur que es preveu com un ball de bastons?

No ho vull pensar, de moment em centraré en explicar el conte a la classe de la meva neta, en intentar que ella i els seus companys de curs s’ho passin bé, jugaré les vegades que calgui a ping-pong o a “apalabrados” amb el Guim, responent a les seves peticions i procurant fer-los feliços per la part que a mi em toca.

I desitjaré, que tots aquells que estan involucrats en el futur del nostre país siguin capaços de portar-se amb generositat i regalin, una escata, bonica, a tothom que correspongui.

149.

Ahir va ser un dia intens, ple de sentiments contradictoris, dieu-me “naif” però jo estava convençuda de que no passaria res, donava per segur que el comportament dels votants seria impecable :portem moltes manifestacions sense que passi res, i creia que, per l’altre banda ,no hi hauria violència ja que , de fet, no es reconeixia la importància del referèndum , no se li atorgava validesa , per tant no calia que la resposta fos tant contundent.

Vaig passar el mati al carrer, formant part d’una cua interminable i segura de no poder votar perquè cada moment s’aturava el suport informàtic per molt que tots tinguéssim el mòbil en “modo avión” seguint el consell d’uns joves que dedicaven tots els seus esforços a millorar la situació : fent que la cua estès ben formada, acompanyant i obrint pas a la gent gran o amb dificultats de mobilitat, s’hi  estava força malament perquè plovisquejava i jo mai no he tingut cap gràcia en vestir-me adequant-me al clima, portava unes espardenyes que vam quedar xopes a la primera hora ,…. vaig aguantar sense fer pipi més de tres hores !, tot i això tothom mirava de carregar-se de paciència i donava per fet que estava participant en un acte que formava part de la història.

Vam parar per anar a dinar i a la tarda vam poder votar en un altre col·legi electoral desprès de saber que en el nostre s’hi havia agrupat més cens del que li tocava.

Avui, com tants dies anteriors, tinc el mòbil ple de watts, molta gent està contenta i celebra el resultat del 1-O, altres estan indignats pel comportament de la guàrdia civil, hi ha gent que espera l’ajut internacional sense adonar-se que les imatges, per molt bèsties que siguin, no ho son més que moltes que veiem contínuament per televisió : guerres, atemptats, fam, malalties , catàstrofes naturals, etc.. i que l’ajuda de fora no arribarà de la mateixa manera que nosaltres no perdem el cul per ajudar els altres o ho fem amb molta menys mesura de la que convindria.

Vull analitzar com estic jo, el primer sentiment, evidentment és de tristor, no em puc treure les imatges del cap i em saben greu, també tinc por del camí que hem de fer a partir d’ara, serà llarg i molt difícil , per totes bandes hauríem de tenir una capacitat d’empatitzar i d’arribar a un acord que no veig per enlloc, a més estic indignada pel “discurset” que el Rajoy i la Soraya ens van endossar ahir, desprès d’explicar que la resposta havia estat mesurada no van tenir ni un segon per compadir les més de 800 persones que ahir van rebre les conseqüències d’una acció tant violenta, que posa els pels de punta.

I el Felipe i la Letizia…on son?

La meva mare sempre deia que si hagués hagut televisions els camps de concentracions no haguessin existit perquè la gent no ho hauria permès, nosaltres ja sabem que això no funciona així però crec que hauríem de fer un esforç, difícil i molt meritori, per intentar dialogar amb tothom , sense radicalitzar postures, sense permetre que la ràbia se’ns imposi per sobre d’altres sentiments més guais, avui , a classe de ioga la professora ens ha fet respirar varies vegades, obrint els braços i les cames per absorbir de terra tota l’energia a l’inspirar i treure-la convertida en amor a l’expirar, jo ho he intentat fer en tota la concentració que he pogut, amb dificultat, perquè tinc una tendinitis(de vella) que fa que quan aixeco, a tope ,el braç esquerra vegi la padrina .. però al menys la intenció hi era.

He dinat amb una amiga amb la que políticament no estem gens d’acord, la sort és que ens estimem de fa ja molts anys, abans de començar ens hem jurat no posar-nos ni una mica nervioses l’una a l’altre i hem parlat del tema, seguint el camí que ens havíem marcat i sense posar-nos ni una mica d’acord, això no ha impedit que riguéssim com unes boges, que compartíssim unes racions molt abundants i molt dolentes i que ens acomiadéssim desprès de passar una estona fantàstica.

Posem la nostra millor cares i demanem els altres que també ho facin. Que tinguem sort!

148.

L’altre dia parlava amb una amiga de la infància ,que està passant per un mal moment familiar ,i em deia que des de que havia baixat del llit de les golfes havia tingut massa preocupacions, el comentari em va fer retrocedir molts anys i em va portar a la meva infància, als estius , a Viladrau, les meves amigues i jo  passàvem tardes senceres assegudes a uns llits abandonats que hi havia a les golfes de casa, la nostra imaginació els convertia en avions i ens entreteníem llargues hores viatjant  per tot el mon carregades de fills i equipatges, jugàvem també molt a botigues , preparant amb cura les mercaderies manipulant, de diverses maneres, les fulles del l’hort, recordo fins i tot jugar a martiris, suposo que influenciada per les moltes històries religioses que envoltaven la nostra educació, veig com si la tingués al costat la cara de la Parisien, era la meva nina preferida, que els meus pares em van portar de Paris, un dia , fent de perruquera li vaig tallar els cabells i , passat el disgust, vam portar-la ,amb la meva mare, a les galeries Maldá, on hi havia una clínica de nines a encarregar una nova perruca… eren altres temps: la vida era molt llarga , anava a poc a poc, les coses es reparaven i duraven molt.

Fent de mestra, he passat moltes estones veient jugar els alumnes, els nens , molt sovint ,corren darrera una pilota i l’espectacle és molt similar cada dia, però les nenes organitzen el lloc copiant patrons coneguts i afegint coses insòlites que no se sap d’on han sortit, normalment veient com tracten les nines et pots fer una idea dels caràcters de casa seva… recordo un grup concret de nens que quan jugaven i repartien els rols incorporaven sempre la figura d’un mort i era un paper bastant valorat tot i que es passava l’estona estirat en un racó sense que li fessin ni una mica de cas, veient com jugaven a mestres em feia una idea clara del que pensàvem de mi.

I ara , veig jugar a la meva neta, que fa veuetes per fer parlar les nines, gairebé sempre en castellà tot i que ella parla un català d’Osona, pel seu sant li vaig regalat un cotxet de bessons amb una parella de nenes idèntiques que només es diferenciaven pel vestit i perquè una portava “xupete” i l’altre un biberó.. Com es diuen? Li vaig preguntar, de seguida va decidir que una es deia Nenuca , que era el nom que em va fer llegir de la capsa i l’altra Laura, aquell dia totes dues van anar en cotxet fins a casa seva però , a partir d’aquí la Laura no ha tornat a sortir, en canvi la Nenuca passeja per tot el poble ocupant un dels seients i canviant contínuament d’acompanyant, a vegades porta una altre nina molt més petita o pot inclús seure al costat d’una gallina…. – On és la Laura? Li pregunto sempre jo,- A casa, dormint.

La resposta és sempre idèntica i no trec mai l’aigua clara del perquè de la preferència, existeix el “bulling” en el món de les nines?, espero que no, prefereixo pensar que la Laura és una mena de marmota que passa la vida dormint.

M’encanta tot el que té a veure amb el joc i també m’entusiasmen les joguines per això sempre que vaig a Figueres entro en el Museu on es pot veure l’evolució que han tingut al llarg dels anys, i la relació de cada nen amb la seva joguina se sembla molt a l’enamorament, és una relació personal i intransferible, recordo que la meva filla Maria, molt petita, i veient un cotxet que tenia una amiga va demanar-lo per reis, jo el vaig trobat molt car i pensant que no se n’adonaria vaig comprar un altre model, en obrir la porta i veure la parada, molt seria, va assenyalar el cotxet i va dir :-Quet no!, l’any següent el va tornar a demanar i a la botiga em van dir que estava exhaurit, li vaig comprar un altre, totalment diferent, molt bonic, el dia sis l’escena es va repetir, desprès de veure les joguines el va assenyalar: -Aquest no!, fins el tercer any no va aconseguir el que volia! Pobreta!

Ara que he acabat el post me n’adono que resulta rar que amb la que està caient jo em dediqui a parlar de jocs.. suposo que no deixa de ser una manera d’amagar el cap sota l’ala i de no voler reconèixer que estic més amoïnada del que aparento.

Que tinguem sort! Tots!

147.

Sempre m’he sentit catalana, a casa parlàvem català i el meu pare ens incomodava preguntant als nostres amics, que no ho feien, perquè no feien servir el català si ells havien nascut aquí, era una època en que molta gent va començar a parlar castellà als fills, suposo que per adequar-se al règim, així i tot mai havia pensat que ens calia ser independents … vaig anar a la primera manifestació multitudinària per protestar per les retallades de l’estatut i he complert cada 11 de setembre, perquè , mica en mica ,m’he anat posant  al costat de la gran majoria dels  meus  i perquè sóc una dels que l’actitud de Madrid l’ha fet posicionar-se en contra d’ells, tant fàcil que hagués estat arreglar les coses quan van començar a complicar-se! Quina pena!.

Estic envoltada de gent molt convençuda amb el procés i això fa que cada mati, quan miro el mòbil, em trobi amb uns cinquanta missatges de coses relacionades amb el tema, dieu-me poc compromesa, si voleu, però no els llegeixo, estic cansada de donar tot el dia voltes sobre el mateix, d’encendre la tele i sentir en català els mateixos arguments i en castellà idèntiques respostes….dieu-me frívola però… tinc ganes engegar  la tele i seguir la història, per exemple, d’una noia irlandesa que desprès de molts entrebancs arriba a ser una empresària d’èxit a Amèrica i s’enamora perdudament d’un africà.

El dia deu de setembre vam baixar de Viladrau per estar a punt d’anar a la manifestació de l’11, i vaig posar la tele per veure l’acte institucional que es feia al Born, havia llegit a la premsa que es pretenia homenatjar totes aquells persones i col·lectius que han lluitat per l’avenç dels drets humans, la idea em sembla bé i comprenc que no estem en un moment per riure massa, però em vaig quedar gelada i no pas d’emoció, que en algun moment també vaig sentir. D’entrada van sortir els mossos, amb espardenyes, que és una cosa que sempre m’ha encantat perquè es veu clar que no estan preparats per anar a la guerra, acompanyats del Puigdemont i de la Carme Forcadell que, per l’ocasió, s’havia vestit de negre i semblava una monja, a partir d’aquest moment la cosa va anar en blanc i negre, es van llegir molts paràgrafs dels drets humans (que consti que hi estic d’acord,eh!) i es va fer un acte d’una transcendència i d’una solemnitat que em va fer una mandra horrorosa… en cap moment ningú va somriure i molt menys riure… la veritat es que em va fer por que si aconseguim la independència , de tant en tant ens haguem d’escapar a l’estranger, a Andalusia, per exemple, a beure “unos finos” i a marcar-nos uns balls….i això que jo sempre he defensat que existeix un humor català i que és bo, res de riure quan la gent cau ni posar la “trabanqueta” , un humor refinat i irònic que no vaig veure present en cap minut de l’acte.

Tot el seny de la nit anterior va quedar esborrat per l’esclat d’alegria del dia 11, que és un dia en que sempre m’he sentit orgullosa de ser catalana, perquè em fa il·lusió veure tanta gent junta i contenta, demanant un dret ,pacíficament. Des de que s’organitza la diada l’he compartit sempre amb el mateix grup d’amics, , m’encanta veure que la gent s’emociona i que es manifesta amb alegria i pau… tota la foscor de la nit anterior va quedar esborrada veient persones de totes les edats aplegats amb  una mateixa intenció. Les multituds fan basarda però a les manifestacions de la diada no he passat mai ni una mica de por perquè tots posem la nostra millor cara . Tant de bo que en els dies normals a l’autobús, per exemple, la gent penses que es la diada! De totes maneres estic una mica neguitosa per saber com es desenvoluparà tot, perquè tenim un “marró” important.

Caldria escoltar , un cop més ,al Miquel Marti Pol:

Cridem qui som i que tothom ho escolti

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora

que tot està per fer i tot és possible.

146.

Plou, plou molt, fa molta estona que dura i sembla que no vol parar, plou com volíem que plogués, com fa temps que la terra ho demana… però no estem contents, perquè és festa major i avui calia bon sol i perquè desprès de massa temps de calor avui fa fred, massa, molt.

De petita,  la meva filla Paula va passar una època on , sovint i amb angunia , parlava de la mort, es veu que és una etapa típica i que no cal donar-li massa importància, és una de les coses que fa créixer i que convé passar, recordo que un dia anàvem a l’escola i plovia, tant com avui,  i ella es mirava el cel , amoïnada….” plou tant que cauran”, em va dir amb la seva careta plena d’espant, de primer moment no la vaig entendre però finalment vaig comprendre que aquells morts que jo li havia explicat que estaven al cel, contents i tranquils.. tenia por que li caiguessin al cap, perquè era segur que el cel s’estava desfent!

M’agrada veure ploure quan plou fort i de tant en tant se sent un tro i es veu un llampec, les tempestes, a Viladrau, són esplèndides, el Montseny queda tapat i la cortina d’aigua ho cobreix tot, des de la terrassa de casa i si pot ser amb una beguda calenta a les mans he contemplat molts moments de pluja que preparen un altre espectacle fantàstic :ha parat de ploure i sembla que tot estigui net i se sent una olor, que m’encanta, de terra mullada. En canvi em posa de mal humor la pluja fina, aquella que cau al llarg de moltes hores, sense parar però sense donar ni una mica d’espectacle, monòtona i persistent. I es veu que es la que convé, la que la terra aprofita perquè mica en mica la pot absorbir.

Sempre he sigut massa  exagerada i m’han agradat les coses espectaculars, és hora de que comenci a calmar-me i doni valor al fons en comptes de la forma !

Clar que commou més l’amor preciós entre dos joves, plens de vida i guapos, clar que fa plorar veure el final de “West side story”i comprovar la intensitat del primer amor..però com la pluja fina, que dona bons resultats, s’ha d’apostar per l’amor a llarg termini , aquell que es construeix dia a dia a base de companyia, d’entendre a l’altre i de renunciar , moltes vegades a petites coses en favor de la parella, és per això que fa uns dies miro de fixar-me en les parelles madures que veig pel carrer.

Mai estaré prou agraïda a haver-me decidit a escriure aquest blog que fa que camini amb els ulls oberts i que m’adoni de coses que , distreta, mai no hagués vist…, buscant parelles madures he comprovat, potser erròniament, que les parelles de mitja edat caminen molt soles, es veuen poques mans enllaçades i poquíssims gestos de “carinyo”, és com si encara no acceptessin el seu destí i , sols i de pressa ,perquè saben que ha passat molta part de la vida, busquessin noves oportunitats.

En canvi, les parelles velles es recolzen, se saben les passes i a compassen el caminar a les tares de l’altre,   comparteixen les bosses de compra que porten o tiren a l’hora del carro, he vist mes gestos d’amor en aquesta franja d’edat que en altres, queda poc temps i m’agradaria pensar que l’experiència els ha fet savis i que saben que , al llarg de la vida , han estat capaços de conservar i fer créixer l’amor, comparteixen alegries i penes i les han passat junts, la motxilla de la seva vida és ben plena i saben que han tingut sort de compartir-la fins el final.

Una de les primeres cançons del Serrat parlava d’això, “Els vells amants” ,…i s’agafen de les mans els vells amants… i recorden cada nit les flors que van collir…..es miren i ho saben tot..no cal dir res cap mot.

Les paraules sobren perquè ja s’ho han dit tot, moltes vegades, han escoltat tant que saben que dirà l’altre, li saben les rialles i les llàgrimes, els gustos i els disgustos, les virtuts i els defectes ..però estan convençuts de que la vida sense l’altre seria fatal.

Tant de bo hi arribi!

145.

Des de sempre, cada estiu, rebíem la visita de dues germanetes dels pobres, venien de Vic i demanaven una almoina per contribuir al manteniment de l’asil que elles regentaven , la mama en els últims anys em va demanar que acabés de pagar els apadrinaments que ella mantenia i que seguís el contacte amb les monges de Vic a qui tenia tanta confiança, la meva mare, entre moltes altres virtuts tenia la gràcia de aconseguir que la gent, de manera natural, li fessin favors , recordo un dia que la meva sogra , ella i jo estàvem al menjador de Viladrau parlant de que calia que compréssim una bàscula, quan van entrar les germanetes només va sortir la meva mare i va tancar la porta del menjador, desprès d’una estona d’amable conversa i de aportar el sobre corresponent, vaig sentir que la mama deia: ”¿hermanitas suben otra vez mañana?”, desprès d’escoltar la resposta afirmativa vaig dir a la meva sogra :”Ara, els hi endossarà la bascula”, i així va ser, sense cap mena de conflicte aquelles pobres dones van tornar l’endemà per portar a la Señora Serrat una bascula, lisita i blanca…como a usted le gusta…i van marxar, contentes d’haver pogut ajudar-la, no he heretat gens aquesta facilitat, sóc molt més burra dels cops i ni la meitat d’amable i seductora que ella. .l’Anton va heretar aquesta manera de fer , tota l’escala de Balmes ,amb el porter al capdavant, el mimàvem tant com podíem!

Bé, ara he fugit d’estudi perquè jo parlava d’avui, quan ha sonat  el timbre ja he pensat  que eren elles perquè  a casa tothom entra sense trucar, la veritat és que la parella m’ha sorprès: una era enorme i negra i l’altra era petitíssima i encara que ,a la conversa posterior, m’ha dit que era zamorana, tenia “rasgos” orientals , a casa no tenia ni un duro i els he fet seure mentre anava a la Caixa, que està al costat, a treure diners, al tornar l’escena havia canviat, el Jose Miguel i els meus nets  estaven amb elles, el Guim rebia estampes i calendaris que la petita li anava donant ,mentre l’Anna mirava la grossa com qui veiés un ruc amb dos caps, fins al cap d’una estona s’ha negat a parlar , quan han marxat, li he dit a l’Anna…”Per què no parlaves amb aquestes senyores?”, i ella, sense dubtar-ho, m’ha dit que eren de broma.  No sé exactament a quin tipus de broma es referia, però suposo que ha pensat que anaven disfressades, desprès, parlant amb la meva amiga Beluco, que havia rebut la mateixa visita, m’ha dit que la seva neta, li havia preguntat perquè aquelles noies vestien així, trobar-les noies ja és molt dir perquè la baixeta rondava la cinquantena! Haurem de vestir-nos de monja per rejovenir?

Aquí també es veu el pas dels temps, nosaltres vam créixer entre capellans i monges amb els uniformes més estranys, recordo unes que portaven unes toques, emmidonades que sortien , com unes ales, separant-se del cap, un altre cosa que es veia era la gent que havia fet la promesa d’anar amb hàbit, la planxadora del costat de casa meva que encara té obert el seu comerç, va passar molts anys vestint una mena de túnica color mostassa que combinava amb un cinturó de corda morada.

En canvi, ara, comencem a trobar normal veure dones completament tapades pel burca, ja fa uns dies, amb un restaurant de la Diagonal, sortint del lavabo per rentar-me les mans em vaig trobar, de costat, amb una figura completament tapada que, sorprenent, s’estava mirant al mirall, dieu-me exagerada però em vaig quedar gelada tot i que vaig procurar que no es notés, ja feia molta calor, al sortir vaig poder veure que anava acompanyada d’un home gras, que lluïa una samarreta esportiva sense mànigues i d’un parell de nens amb un look  similar al pare… tot plegat feia una ràbia horrorosa!

Ara m’ha vingut al cap una comentari infantil que em va fer molta gràcia, a l’escola de la meva filla Paula va entrar una nena nova la mare de la qual portava el cap cobert, a la sortida d’escola una mare va dir  al seu fill: “veig que teniu una companya nova, d’on és?”, el nen va contestar :”No ho sé, només sé que la seva mare és castanyera”, la lògica s’havia imposat, ell, amb mocador al cap només havia conegut a la Marieta Castanyera , que un cop a l’any anava a l’escola a repartir castanyes!

 

144.

Ja he explicat ,altres vegades,la meva afició a les revistes del cor, no acostumo a llegir la majoria d’articles, en tinc prou amb els titulars i les fotos per fer-me una idea de com segueixen els personatges que conec, ja tinc una “cultureta” sobre la seva història i en tinc prou per continuar-la, els personatges que no conec, cada cop més, ja no m’interessen, no els retinc i passo de llarg, el que no em salto mai i llegeixo, amb atenció, són els “trucos” que les revistes ofereixen, tinc la seguretat de que s’inventen tot el que escriuen però jo, ,fidel, llegeixo que, per treure una taca de llet, per exemple, només cal que barregi a parts iguals pols de magnesi (que naturalment no tinc ni tindré perquè no sabria on buscar-la), amb alcohol i vinagre (no feu cas , acabo d’inventar-ho), doncs bé  jo a la que veig un article tontet, m’hi dedico, per això des de que sóc de facebook m’empasso molts d’aquells consells que expliquen el que es pot fer amb una ampolla buida, com fer que un ou dur sigui de color verd, o curiositats d’aquest tipus, naturalment no segueixo cap de les indicacions que em donen, però m’ho miro, sempre he tingut una atracció important per tot allò que no serveix per a res.

Doncs bé, l’altre dia va aparèixer una foto, grossa i definida, d’un didal amb una frase retolada a sota: “¿Alguien ha hecho servir esto?” .

M’he quedat gelada, tinc consciència de ser gran però no tant perquè un objecte que jo considero usual i que faig servir resulti tant anacrònic com per preguntar que és, pensativa ,enmig de la meva edat, han anat apareixent fantasmes d’objectes que ja han passat a ser antiguitats, per començar per prendre llet calia una lletera(d’alumini amb nansa ) que servia per anar a comprar a la lleteria, botiga desapareguda, on hi havia una sèrie de mesures per determinat la quantitat , que penjaven d’uns ganxos darrera el mostrador (taulell existent a totes les botigues i que cada cop es veu a menys llocs), un cop a casa calia bullir la llet en un pot especial que tenia abocador i una tapa amb forats que permetia sortir el vapor, recordo anar amb la Esperanza a comprar llet, si el Quico també venia anava delit per donar la volta  molt ràpidament a la lletera plena sense que es vesés res, davant els ulls espantats de la Esperanza que , a pesar de tot, li deixava fer: “Pero solo una vez”!, i en sabia el tio … no recordo que mai se li caigués!

Una altre objecte usual i diari era el molinet de cafè, el cafè es comprava en gra, quan algú en portava tot l’autobús s’omplia del seu flaire i cada dia, a casa, se sentia el soroll que sortia de l’aparell mentre s’anava rodant la maneta que propiciava l’acció. Un altre element comú a totes les cases era una mena de coixinet d’esponja amb forma de ronyó que servia per recolzar-se mentre ,de genolls, es fregava el terra fent servir una baieta d’un color grisós, a casa la fregona va entrar quan jo era ja grandeta!

Em queda poc paper per la llista, tant gran, de coses que podria anomenar, recordo que el meu pare, sempre contundent, un dia va arribar a casa i va estampar dos plats transparents a la paret que es van trencar en mil bocins…mentre anunciava ”Mira, Montserrat, irrompible!El Duralex havia entrat a les nostres vides!A totes les cases hi havia una bossa de roba amb una inscripció brodada que posava :pa, abans d’anar a la fleca s’agafava i la barra de pa es podia menjar dos o tres dies!I les joguines…les nines eren inanimades  les nenes les feien anar com volien perquè sabien que eren les mares i , per tant, tenien autoritat!No hi havia gel de bany, ni paper de wàter suau, quan a les dones se’ls feia una carrera a les mitges es portaven a “collir punts “i es tornaven a fer servir  i es sorgien els mitjons ficant a dins un ou de fusta…la cultura d’usar i tirar no havia fet la seva aparició!

Per sort han aparegut milions de coses en el món actual i començo a mirar, amb cert interès, les cadires de rodes amb motoret, i penso que no cal enyorar les coses que ja no hi son i en canvi s’ha d’intentar treure suc a tot allò que, d’alguna manera ens ajuda  a estar més còmodes .

143.

Fa quaranta anys, a hores d’ara, estava en un box de la clínica del Pilar aguantant les contraccions i encara faltaven unes hores perquè naixés la meva filla. Al vestíbul de la clínica els meus pares i la meva sogra esperaven impacients, jo ni els havia vist però elles estaven decidides en ser les primeres en veure el que havia de venir, llavors, fins  el moment del part, no se sabia el sexe del nadó. El meu pare, molt més pràctic, va demanar la clau de la que seria la meva habitació amb la intenció de jeure al sofà.

Jo vaig tenir la Paula amb pentotal, com gairebé tothom de la meva època, per tant em van pujar a l’habitació, mig atontada, i la gran sorpresa va ser trobar el llit ocupat, el papa es veu que va trobar incòmode el sofà i es va estirar al llit on va quedar completament dormit.

“-Hay un senyor”-deia el “camillero”, jo anava dient “Es mi padre” però fins que la meva mare, el Jose Miguel i la sogra no van aparèixer no vam aconseguir que es despertés.

Tot ja calmat, a soles amb el José Miguel, van portar la nena, recordo la sorpresa de tenir-la als braços, la vaig trobar preciosa però no sé perquè vaig començar a analitzar si l’estimava prou…quina bestiesa!, al cap d’unes hores sabia que l’amor que tenia per aquella criatura era d’una categoria superior a tot el que havia sentit, tant li feia com fos, com es comportés, res no podia fer que jo la deixés d’estimar.

La veritat és que no he pogut donar fe de la meva teoria ni mostrar la qualitat del meu amor perquè estimar la meva filla Paula és molt fàcil, suposo que la miro amb ulls de mare però des de sempre l’he trobat llesta, simpàtica, noble, bona, amb un sentit de la justícia extraordinari i amb una sensibilitat a flor de pell que l’han convertit amb la rapsoda oficial de la família, que no dubtem de fer-li dir unes paraules, sempre esplèndides, a qualsevol cerimònia sigui de dol o de joia, té a més un sentit de l’humor molt fi que fa que, quan ja tens els ulls plens de llàgrimes del que ella ha explicat, et vingui un somriure a la boca i el dolor es barregi amb alegria.

M’impressiona, molt, que la meva nena gran tingui ja quaranta anys però a la vegada m’escalfa el cor veure tot el que ha aconseguit: m’agrada la seva família, la seva casa, els seus amics i la seva entrega a la feina i trobo que cada dia està més guapa, té una bellesa que augmenta a mida que la sents parlar i a més des de que té aquesta edat ha decidit (Bravo!!, Olé!!!Visca!!!) que s’ha de cuidar més i, com ella mateixa diu, ha abandonat la roba de xandall i ha pujat una mica el llistó.. i li ha donat resultat.

Espero que la vida li vagi de cara i que pugui seguir sent la filla, mare, dona, jove, germana, cunyada, amiga, mestra, companya…ideal, que ara és.

Tota la vida he explicat una teoria que crec molt bona i que penso que tothom hauria d’aplaudir, la veritat és que ningú queda massa impressionat , allà va: Ningú no pot queixar-se dels pares que té en el sentit de que son els únics possibles per fer aquella persona en aquell moment, donant això per bo, la meva filla ha de saber que jo i el Jose Miguel érem els únics que la podíem formar, en canvi ella és una dels moltíssims fills que jo podia parir, només que ens hi haguéssim posat un altre dia hagués nascut una altra criatura.

Tot aquest rotllo, feixuc i no se si massa clar és per dir que jo si que dono gràcies al cel, a la vida, al destí o a qui correspongui per haver tingut la filla que he tingut que porta a més el nom que més m’agrada :Paula .

Tinc una altre filla que també em cau molt bé , però..encara no té 40 anys!

Quan el Quico , el seu padrí, va venir a veure-la a la “nursery”, em va dir:” Quina és?”, “la més guapa”, vaig respondre i la va encertar. Des de llavors i fins avui no havia “fardat” tant!

142.

Avui és el meu sant, ja tinc el mòbil ple de watts que em feliciten i m’he posat el despertador perquè he de guisar: ve la família a dinar i m’agrada tenir-ho tot preparat.

A casa meva, religiosos a tope, sempre s’havia celebrat més el sant que l’aniversari, també és veritat que els sants, en general, eren més coneguts i venerats, entre altres coses perquè tots portàvem el nom de la mare de Déu o de sants de qui sabíem la vida i moltes vegades la mort, en canvi ara ningú no sap qui era la Noelia, en Nil, la Martina ni l’Arlet.  Jo  tenia una col·lecció de llibres que es deien, per exemple:”Cuando las grandes… martiris, fundadores, santes…eran niñas” i com qui llegeix aventures de pirates m’empassava com a Santa Eulàlia li treien els ulls o a Santa Agueda li tallaven els pits.

La manera de celebrar també era diferent d’ara, a l’hivern, al menys a casa , les festes eren, com tot, més austeres, triaves que volies per dinar i hi havia pastis, jo sempre volia “dulces” perquè encara no havíem començat a parlar un català escaient i caminàvem pel “passillo”i menjàvem “pastels” i “bocadillus”.

Un altre extra a l’hora de celebrar era que venia la família de l’escala a menjar postres i a beu re una copa de cava o algun licor, cosa també desapareguda: l’anís, el licor 43 o el cogñac ja no s’estilen i la grappa o el gin-tònic encara no havien fet acte de presència. Aquest costum dels postres, a casa meva, que vivíem envoltats ,a la mateixa escala, de familiars tenia una lògica però era usual encara que no fossis veí, nosaltres agafàvem el cotxe i anàvem a prendre postres a casa la tia Lolita que vivia a l’Eixample i començàvem a fer-ho amb la digestió del dinar ja feta.

En canvi, a dia com avui, al pati de casa per la tarda, venien les meves amigues a berenar, en acabar el dia tenia més joguines noves gairebé que el dia de reis, tinc fotos colorejades envoltada de regals : nines, un tricicle, fireta de tota mena, em fa il·lusió que algunes de les nenes que jugaven amb mi el dia del meu sant són encara peces importants de la meva vida, una de les millors amigues que tinc està retratada amb mi segudes les dos al cotxet i ara, els nostres nets juguen junts i les nostres filles són intimes amigues, els pobles de muntanya, com Viladrau, on nosaltres passàvem quasi tres mesos propicien molt les relacions estables, hi ha moltes hores a omplir i els nens, ben aviat, poden córrer sols, el meu net , aqiest estiu, ja queda amb amics per anar a jugar a futbol o reunir-se en alguna casa, això seria impensable en un poble de la costa on els nens no poden voltar sols perquè hi ha molt tràfic i gent per tot arreu.

Viladrau, també ha variat molt des de que jo era petita, és un poble d’estiueig , on hi ha cases molt importants que requerien molt servei, avui moltes d’aquestes cases estan en venda i es necessitarien moltíssimes peles per adequar-les perquè estaven només pensades per passar l’estiu, i els hi falta molta calefacció i banys, em faig creus de pensar que en la casa que jo encara visc, que abans només tenia un bany passàvem l’estiu: els pares, els tres germans, l’Adolfa que estava acompanyada per la seva germana que passava quinze dies amb nosaltres, els meus “tios” Maria i Vicente , l’Esperanza que era una minyona i l’Inés que era la minyona dels meus ”tios” i també venia, no recordo que féssim pudor però, amb els costums d’ara que passem el dia a la dutxa, no hagués estat possible passar l’estiu 11 o 12 persones, perquè sovint hi havia algun amic dels meus germans a casa. El “tio” Vicente era un home andalús, molt elegant ,extremadament educat i polit, el recordo amb pantalons gris clar i unes “wambes” que sempre eren immaculadament blanques, la meva mare el dia abans de que arribés ens deia que si quan marxessin ens comportàvem ,a taula, com ell seriem premiats econòmicament , nosaltres ens passàvem l’estiu , a l’hora de menjar, fent-li tot tipus de preguntes…”tio,se puede coger un huevo duro con las manos y meterselo entero en la boca?” “Se puede, contestava..pero no se debe”. Quants records!