295.

 L’altre dia vaig trucar a la meva cosina per preguntar-li que li havia dit un metge a qui anava a consultar i quasi sense explicar-me res em va  deixar anar…”Tu sabies que tancaven el Noray?”

Em vaig quedar gelada, el Noray és un bar, restaurant o cafeteria al costat de casa meva, no és especialment bonic, si el mires bé resulta un pel carrincló, no es menga extraordinàriament bé encara que tot és força bo… però per sobre de tot: És el nostre bar.

I quan dic nostre em refereixo al de tota la família, allà he menjat incomptables vegades, quan no tenia ganes de guisar o estàvem cansats de seguida sortia: “Fem un Noray”, allà la meva mare es reunia moltes tardes amb les seves amigues i es van queixar de que quan obrien la porta des de la mateixa taula, la millor: la rodona, els entrava corrent d’aire i perquè se sentissin a gust van posar una doble porta, allà em trobo amb les meves cosines moltes tardes i prenem aigua o cafè si volem fer règim o ens prenem un gintònic si volem celebrar la vida, cada any, quan les nenes eren petites, fèiem un sopar de final de curs amb els fills de les meves cosines que anaven a la mateixa escola, allà he anat desprès de totes les morts de la família i he sentit l’escalf del personal que ens tracta pel nom.

Fan de tot: plats combinats, creps, pizzes, hamburgueses, flautes i tot tipus d’entrepans, durant uns anys el combinat 11 era el meu preferit però en comptes de truita em feien un ou ferrat que té un cost similar, però la meva filla petita es feia substituir un parell d’espàrrecs escanyolits per tres croquetes, van canviar la marca de les olives perquè l’Anton les trobava soses i van afegir gelat de coco amb melmelada de taronja perquè el Quico en volia, el Jose Miguel es feia posar un ou dins la seva crep de pernil i formatge  , la mama es portava els melindros de la pastisseria si pensava prendre un xocolata perquè trobava que els seus no valien res , els meus nets el consideren el seu restaurant preferit. I tots ,ens sentíem a casa.

Allà he rigut moltíssim, he tingut infinitat de converses, hi he estat amb pràcticament tota la gent que estimo i no m’ha calgut ni parlar per trobar-me davant d’una cervesa i d’una ració de cacauets, gentilesa de la casa, que sé qui ha servit segons sigui la ració.

Quan la meva mare va fer 90 anys, com hi veia molt poc , la família li vam gravar una cinta on tots expressàvem la nostra felicitació, hi vam participat fills, nets, nebots, la única cunyada que li quedava i tot el personal del Noray que ha fet acte de presencia als funerals familiars.

Hi havia dos personatges principals que, a més, eren els amos a parts desiguals, un d’ells, fa uns anys va agafar un càncer del que, per sort, es va recuperar i va tornar a servir, fa cosa d’un any, la malaltia ha tornat i cada cop que he preguntat per ell la resposta ha estat més vaga, ara sé que s’han barallat, no sé si ha estat això,  el cansament i l’edat de l’altre soci, o el resultat dels mesos de confinament el que ha propiciat el traspàs del local que encara que conservi la carta intacta i sigui exactament com era mai no serà el mateix perquè no hi seran els cambrers que jo estimo, aquells que sabien que a mi la carn m’agrada crua i que posaven a la meva mere doble ració de mantega i a la meva filla més salsa de tomàquet amb gambes.

La setmana passada vaig citar una cançó del Sabina, doncs a la mateixa hi ha una estrofa que diu:”que no te cierren el bar de la esquina…”que difícil és acostumar-te a un món on la gent que estimes i els llocs que son teus van desapareixent, per sort..mica en mica.

294.

L’altre dia, estàvem amb uns amics mirant un desmai del seu jardí i vam convindré en que era un arbre passat de moda, i ho és, sempre te l’imagines darrera un banc de ferro forjat pintat de blanc en el que seu una melindrosa damisel·la, sembla mentida la quantitat de coses que han passat a la historia, quan em vaig casar no vaig recopilar massa estris però em va semblar necessari afegir a la cristalleria un joc, per dotze persones ,de còctel de gambes que és un plat que mai a la meva vida he preparat i que a més, no m’agrada massa, amb el temps les copes van fer el servei de copes de vim o cava i la part de dalt va acabar en un punt verd desprès de córrer i empipar a molts armaris.

A casa els meus pares i a moltes cases als sofàs hi havia “macassars” que eren una mena de tapetes fets de ganxet i que servien per protegit els braços i els respatllers del sofà de possibles rascadures, a moltes llars també es posava la casa “d’estiu” i en arribar la primavera s’enfundaven als sofàs d’una roba de cotó que a casa i rarament tenia un estampat d’un bosc a la tardor ple de castanyes i esbarzers amb mores madures. L’estic veient!

A moltes cases hi havia un braser a sota una taula “camilla”, les calefaccions no funcionaven com ara i ,a l’Hivern, donava molt gust escalfar-se els peus sota les faldilles de la taula.

Les flors també han variat, abans als gerros de vidre tallat a dins les cases es veien clavells que eren les flors més usuals i que actualment costen de trobar i als jardins les dalies eren les protagonistes, ara gairebé mai es veuen.

Els diumenges, desprès de missa que és un costum que també ha disminuït, les famílies anaven a la pastisseria i compraven moltes vegades un tortell o un peix de brioix farcit de nata, ara un altre tipus de pastissos omplen els aparadors de les botigues de dolços.

Quan jo era petita a totes les festes infantis es prenia xocolata desfeta i quan vaig començar a sortir amb les amigues anàvem sovint a qualsevol granja a berenar i en preníem, ara costa trobar una granja a Barcelona i encara més menjar una nata, tant bona com la que abans  preníem a qualsevol lloc.

Hi havia moltes botigues de robes perquè la gent comprava el gènere i anava a la modista o al sastre a que li fessin a mida, sempre recordo els dependents, carregats amb un peça, al carrer perquè les senyores veiessin el to exacte amb llum natural, un amic del meu germà, que a mi m’agradava molt, treballava a  “Tejidos Zurita” que estava al costat de la meva escola i quan jo sortia sempre passava per si tenia la sort de veure’l al carrer mostrant robes a alguna clienta.

Botigues de teixits, de discos, lleteries, cines de barri, colmados, bacallaneries, olis i sabons, sastreries i molts altres petits comerços han anat desapareixent per ser substituïts per locals d’ungles, botigues de gossos i forns de pa que actualment apareixen com bolets, a la plaça de Viladrau pots trobar pa a cinc botigues, detall que crida l’atenció.

Tot canvia, cada època té les seves característiques, ara em ve al cap una estrofa del Sabina, que sempre m’ha agradat molt com a lletrista:

“Que el corazón no se pase de moda, que los otoños te doren la piel, que cada noche sea noche de bodes, que no se ponga la luna de miel”. M’agrada, hi ha coses que no han de variar.

293.

Els dissabtes gairebé mai sopo a casa però l’altre dia no em  trobava massa bé  i ens vam quedar

Això va fer que mirés el FAQS que es un programa que mai no veig i la veritat és que em va agradar, des de uns ulls espanyols es podria dir que TV3 només fa sortir gent que li serveixi pels seus propòsits però a mi, em va semblar bé i no pas per la vena catalanista del programa sinó  perquè em van seduir els tres personatges que van ser entrevistats : el Jordi Cuixart, el Jordi Rull I el Raúl Romeva, feia dies que no escoltava un polític que em mantingues atenta i interessada per tot el que deis i encara menys a tres.

El Jordi Cuixart és un autèntic líder, manté un discurs apassionat que et convida a seguir-lo, va explicar que a la presó havia après molt, que el fet d’estar tancat no havia aconseguit variar ni les seves prioritats ni la seva il·lusió, que mentre era tancat s’havia casat i havia tingut un fill i que la vida no li arruïnaria la decisió injusta d’un tribunal, que amb ell no podrien. Sentir parlar amb tanta seguretat i  trempera fa que et qüestionis moltes coses, i com afegitó , per a mi , resulta un home molt atractiu, físicament parlant. Sempre he pensat que la barba queda bé a la majoria d’homes !

El segon en intervenir va ser el Jordi Rull i em va seduir completament, d’entrada sembla menys personatge que el Cuixart però destil·la senzillesa i humanitat, te l’enduries a casa!, va explicar també les moltes coses que havia après a la presó i va apuntar detalls familiars i commovedors dels seus fills i el seu entorn, per últim va ser entrevist el Raúl Romeva que tampoc va deslluir gens, es va expressar bé i va lloar els seus companys de cella que van ser el Joaquim Forn i el Jordi Rull.

La veritat tots tres em van impressionar, jo sempre admiro la gent que intenta veure el vas mig ple i ells tres poden ser models en aquest sentit, han aprofitat el temps, han llegit més que mai a la seva vida, i han après coses que abans no sabien, el Rull va explicar que el Romeva l’havia introduït en el món del ioga i se’n sentia satisfet, també havia fet teatre i tots s’havien dedicat a coses que no sabien abans, sempre he cregut que quan algú es veu en cor d’aprendre està connectat amb la vida, van agrair les mostres de suport i la quantitat de cartes que havien rebut i en un discurs que podia estar ple de retrets, de mal humor , de rancúnia i d’agressivitat van mostrar una cara amable on l’empatia, la cordialitat, la bondat, l’agraïment i moltes qualitats més hi estaven presents.

Sempre m’ha encantat que m’expliquin coses, m’agraden els contes , les llegendes i qualsevol fet relacionat amb la història, sigui aquesta del ram que sigui, però , per sobre de tot m’agrada escoltar vivències personals que barregin sentiments i els tres testimonis del FAQS en van ser un bon exemple, a més son de casa nostra, els sents propers , coneixes els seus fets i la seva trajectòria i d’alguna manera t’agradaria que els arribés el teu suport, ara em sap greu no haver-los escrit mai ni una ratlla que tots tres van explicar que els havia servit de molt consol al llarg de la seva estada a la presó.

Fa il·lusió escoltar gent que t’agradi i procuri treure a la vida suc siguin quines siguin les circumstàncies.

 

 

292.

“Para gustos los colores”, diu una dita castellana i és ben veritat, de criteri estètic cadascú té al seu i jutja segons la seva manera de veure les coses, de totes maneres la moda hi fa molt i coses que anys enrere ens semblaven fatals ara ens agraden, només cal veure fotos antigues per adonar-te d’això, jo crec que , en aquest sentit, tots ens creiem en possessió de la veritat encara que tinguem uns models que ens semblin superiors a nosaltres, jo, per exemple, considerava que el meu germà Quico, en aquest sentit era el millor de la família perquè era capaç de barrejar o rescatar elements que mai hauries triat per crear bellesa ,en això, com en tot hi ha moltes sorpreses , he vist gent que vestint pot semblar que tingui un criteri semblant al teu i que desprès et sorprengui enormement en la decoració de casa seva, res de tot això, però, té massa importància.

Tots tenim també un “ranquing” de coses que , en quan a gust, ens semblen espantoses,     a mi, per exemple, m’horripilen els tatuatges, em sembla una mena de petit assassinat contra la naturalesa humana i a més, tenen  l’inconvenient de la perpetuïtat perquè crec que costa molt retirar-los, és molt lògic que en un moment de tonteria decideixis fer-ho però és molt trist tenir que arrossegar-ho  tota la vida, fins ara els portava la gent jove que acostuma a ser maca no vull imaginar , els geriàtrics d’aquí uns anys plens de pells vençudes i pintades. Un dia, pujant les Rambles, portava al davant un noi alt i fort que lluïa unes bermudes de color vermell que li marcaven un cul prominent, el conjunt es complementava amb dos cares que lluïa tatuades, a gran tamany , als bessons, en un apareixia el cap del  Jesús de Velazquez amb la corona d’espines i uns regalims de sang que li arribaven al taló, a l’altre hi havia el cap, igualment gran de l’ Indira Gandhi  , personatges que mai no han fet un tàndem.

Una altra cosa que trobo” horrenda” són els trofeus esportius, mai no he vist una copa bonica, un cop vaig haver de comprar premis per unes jornades esportives i em vaig haver de rendir :tots eren molt lletjos , en aquest sentit no he tingut problemes, mai no he estat esportista ni he destacat en cap disciplina, no em cal dubtar entre exhibir quelcom espantós o llençar l’acreditació dels meus èxits. Tant costaria millorar els dissenys de tot això?

Tampoc m’agrada ni una mica , digueu-me antiquada , que les samarretes de les nenes estiguin plenes de lluentons i que elles portin les ungles pintades, tots sabem que les criatures tenen molt mal gust i que se senten atretes per tot allò que és cridaner, seria ideal que els fabricants miressin d’anar per uns altres esteticismes, però és evident que no van per aquí.

El que , en conjunt, està millorant força són tots els “souvenirs” que s’exhibeixen a les botigues de records, fa uns anys l’alabastre, els metalls daurats, la ceràmiques molt carregades i les rajoles amb inscripcions dominaven tots els racons i era molt millor que quan la gent anava de viatge no penses en portar-te cap record , sempre he pensat que el menjar és el millor present, mai no es cursi ni lleig, el pitjor que pot passar es que no t’agradi però té l’avantatge de que es podreix.

En venen al cap moltes altres coses que no m’agraden però, no cal allargar, avui no tinc un dia inspirat en últim cas no tinc perquè jutjar el que agrada o no als altres, que tothom triï el que més li convingui que en aquest sentit no farà mal a ningú, però si em voleu regalar una flor, si us plau no em porteu un cactus.

291.

El dijous els nostres nets van venir a sopar i dormir a casa nostra, quan som a Viladrau, no sé perquè mai no ho fem a Barcelona, tenim establerta una rutina consistent en jugar un Rummy, veure una pel·lícula triada per ells , que normalment volen repetir entre tres o quatre i dormir en parelles no naturals, és a dir que acostumo a ficar-me al llit amb l’Anna i el Jose Miguel ho fa amb el Guim, cosa que algú m’ha dit que no li semblava correcte.

Ara em ve al cap que, ja fa molts anys, vaig tenir una discussió amb una cosina pel fet de que desprès d’haver sopat a un restaurant, vam permetre que les meves filles ens acompanyessin als meus germans , a nosaltres i a la meva mare a un bar de copes on hi havia música en directe, recordo, com si fos ahir que vam cantar “Sapo cancionero “ i que jo vaig discutir que valia la pena perdre hores de son d’unes nenes que devien tenir uns dotze i catorze anys encara que l’endemà no rendissin a l’escola a favor de compartir l’ experiència, rara i diferent , d’anar a un bar a escoltar música amb els pares , l’àvia i els “tios”, no sé si elles ho recordaran encara , jo si,  perquè, per a mi, també va ser una primera vegada escoltar i cantar , molt malament, folklore sud-americà amb la meva mare.

Jo no he conegut cap avi i per tant , mentre vaig ser petita no els vaig enyorar ni una mica, ningú troba a faltar allò que no sap que existeix i , jo tenia a la mateixa escala dues germanes grans de la meva mare que van fer el paper que els toca els avis :mimar-me, riure’m les gràcies i fer-me sentit que hi eren per tot el que calgués. A mida que em vaig fer gran i veient les relacions que algunes amigues tenien amb els seus avis vaig començar a pensar que era una pena no haver-los conegut i , de molt jove, vaig decidir que si arribava a tenir nets m’hi dedicaria, a fons.

És per això, que procuro prendre-me’ls seriosament, saber com son i mirar de respectar-los encara que els doni el meu punt de vista de les coses , intentar buscar punts de connexió que moltes vegades em sorprèn que siguin molt repetitius, el Guim l’altre dia va afirmar que no li calia buscar activitats noves que ,en tenia prou i li venia de gust, fer el mateix de sempre, tot i que li proposàvem uns plans que , a ulls meus i del Jose Miguel, eren la bomba.

Ahir però, vam tenir una sorpresa, el Guim va dir que podíem canviar les parelles de dormir i que aquesta vegada ell dormiria amb mi i l’Anna amb el meu marit, va quedar clar que , entre ells s’ho havien parlat i nosaltres, com correspon als avis, hi vam estar totalment d’acord.

En acabar el programa ens vam ficar al llit i en aquell temps ,tant dolç ,que transcorre abans de que arribi el son vam parlar molt, de tot, va ser una primera conversa llarga on els temes em van sorprendre per la seva profunditat, vam parlar de la mort, de la por, d’aquelles coses que et feien patir o ens agradaven , de la ‘amistat , els plans de futur, de les qualitats i defectes de cadascú, … vaig poder dir-li que l’estimava i que estava encantada de ser la seva àvia i ell em va manifestar que parlar de temes li agradava i que quan ho feia amb els grans aprenia molt, després de desitjar-li bona nit , de dir-li que no calia estar al llit per tenir una conversa i que comptés amb mi sempre que volgués xerrar ens vam disposar a dormir.

Ell, com li correspon per edat, ho va fer immediatament, jo vaig trigar més, però em va quedar el cor calent i vaig pensar que no se si ell recordarà en un futur aquella conversa però que és segur que jo la tindré present mentre el cap m’aguanti…paraules boniques :confiança, empatia ,simpatia i naturalment amor em ballaven al cap quan em vaig dormir.

290.

Els trajectes , a Viladrau, per curts que siguin tendeixen a allargar-se perquè sempre trobes algú amb qui t’entretens una estona i perquè, en general, es viu a un altre ritme que a Barcelona.

Ahir, tornant de dinar, vam trobar un amic que aquest hivern ha estat ingressat i ho ha passat malament, és uns deu anys més gran que nosaltres, que ja són anys, i ens va explicar que estava desanimat, tant ell com la seva dona es trobaven pendents de diagnòstics i les coses no pintaven massa bé, em va impactar veure’l tant enfonsat perquè és un home que sempre semblava animat i que treia punta a qualsevol cosa, a l’acomiadar-se, fent gala de la seva ironia habitual, ens va dir que si no el veiem els pròxims dies , l’anéssim a buscar al tanatori.

Em va impactar la seva imatge, cada estiu quan arribo a Viladrauem trobo una sèrie de gent que fa molts mesos que no he vist i acostumo a detectar els mateixos canvis que ells deuen veure en mi que cada cop tinc més dolors i em moc pitjor, els canells, els genolls em fan mal constantment i quan m’aixeco ,desprès de seure molta estona, em dona la sensació de que m’he quedat completament “tullida”, despès, mica en mica ,sembla que la màquina recobri el moviment i tot es torna a posar en marxa, tots aquests pensaments anaven a conduir-me al desànim i vaig decidir donar-los la volta: he d’agrair seguir viva  i he d’aprofitar tot allò que em proporcioni plaer que són infinitat de coses: puc beure una cervesa, gelada i ho he de fer amb consciència: asseguda, descansant i adonant-me del seu magnífic gust, he de llegir un llibre que m’agradi amb calma , he de gaudir de les converses dels amics i la família organitzar activitats que em facin il·lusió i que siguin capaces de generar records, és a dir que es distingeixin de la rutina i resultin alguna cosa especial, per petita que sigui, he de cuidar les flors del meu jardí que aquest any estan més esplendoroses que mai i que comencen a prendre, com a seu ,una part del territori, m’ha costat però ja sé quines espècies floreixen bé a cada racó, només em cal mimar-les,  he decidit aturar-me cada dia una estona i proporcionar-me quelcom que em generi benestar, i , a més, intentaré aprendre alguna cosa, crec que una persona es fa vella quan tira la tovallola en aquest sentit, quan pensa que no pot descobrir coses noves o pronuncia , amb contundència, la fatídica frase de :”Jo sóc així” donant per sentat !que no és pot canviar res, em sembla que sempre estem a temps de millorar allò que creiem que ha de canviar, a aquestes alçades sabem qui som i ens coneixem, és important que ens acceptem i perdonem aquells defectes amb els que ens sentim còmodes però crec que encara hi som a temps  d’arreglar algunes coses, jo passo moltes estones buscant el mòbil i les ulleres que perdo contínuament, mentre ho faig no em diverteixo ni una mica i més aviat em o poso nerviosa…. no seria capaç de buscar una manera de que això no passi? Potser si, en canvi em trobo a gust amb el caos que organitzo a la cuina, per exemple, on sóc incapaç de mantenir un ordre i faig moltes coses a la vegada, doncs això no cal tocar-ho, m’ho perdono.

Vull tenir present que quan passes una mala època amb infermetats o ingressos només enyores la rutina normal, doncs si ara la tinc, l’aprofitaré….”hoy puede ser un gran día, planteatelo así, que todo lo que te rodea lo han puesto para ti…hoy puede ser un gran día duro con él”, em venen al cap aquestes frases d’una cançó del Serrat que definien molt bé el que crec que hem de fer, si veiem el vas mig buit intentem donar-li la volta perquè el pitjor de patir a més de tirar-te la vida enlaire, és que  no serveix per a res.

Avui sembla que no van maldades, que bé!

289.

El meu marit mai no troba res quan va a buscar qualsevol cosa en un calaix i, ràpidament, acusa :”No esta!” i es posa una mica nerviós.

Tampoc tolera acabar , completament, qualsevol envàs, quan el xampú té encara uns quants rentats ell el deixa de costat i n’enceta un altre, aquest mateix comportament el fa amb el desodorant, el gel i la pasta de dents, quan jo em trobo dues coses a obertes i mal tapades em poso nerviosíssima.

El J.M. troba que jo compro molt avorrit, res a veure amb la festa que ell pot organitzar en la bossa, barrejant gelats dels gustos més estrambòtics amb xampús de perfums estranyíssims i equivocats i una papaia, per exemple, que es una fruita que ara que l’he tastat pot quedar-se, per sempre més al seu país d’origen, no cal dir que veure al prestatge de la dutxa un xampú al maracujà em posa bastant nerviosa sobretot perquè el gastaré jo mentre que ell en començarà un altre.

Em meu marit es posa a parir amb determinades situacions, el tràfic li va en contra, les cues a qualsevol lloc no les pot tolerar, entre altres coses perquè es molt estricte en la seva formació i al nervis que té per haver-la de fer s’afegeixen els que li proporcionen el fet de que la cua no estigui prou arrambada  a  la paret o sigui massa ample.

No ens avenim massa en la programació que volem veure i ell, acostuma a canviar compulsivament de canal mentre jo procuro no alterar-me massa.

De tant en tant, sempre per internet, fa una compra , totalment equivocada d’un objecte que ja es veu clar que és impossible que sigui real.

Queda clar que , entre els dos , els nervi s, a casa, va lleugers.

Però…..

Em fa riure més que ningú.

Al llarg de tot el confinament he agraït molt tenir-lo al meu costat i he pensat en l’enorme sort que representa haver-nos conegut.

Mentiria si digués que cada cop que el veig l’estomac se m’omple de papallones, però sempre em ve de gust que arribi.

A vegades em diu que estic guapa o que encara estic bona i, per estrany que sembli, que ho és, em penso que ho diu de cor.

Prefereixo veure un programa que no em faci ni fu ni fa amb ell que mirar sola una cosa que m’agradi.

Al seu costat em sento acompanyada, estimada i segura.

Al llarg de tota la meva vida , de casada, sense voler l’he comparat amb quantitat de marits i mai l’he volgut canviar.

No imagino la vida sense tenir-lo al costat.

288.

 Ahir, mentre caminava pel carrer, vaig sentir uns nanos que parlaven d’algú dient “és la pera “, feia temps que no sentia aquesta expressió i em va donar per pensar que no era gens lògica perquè la pera, com a fruit ,no és massa valorada ,cosa completament injusta ,perquè és infinitament més gustosa i bona que la poma encara que no tingui la seva extraordinària aparença, i un cop més es valora més la forma que el fons, perquè la poma, al llarg de la historia ha temptat a molta gent , sempre he pensat que Adam I Eva , a més d’haver-se jugat la felicitat d’ells i de tota la humanitat per haver mossegat una poma deurien tenir una decepció, perquè és un fruit avorridíssim, només cal tenir en compte que esta acceptada a tots els règims, cosa que ja parla per si sola.

Bé, tornem a la pera, he buscat l’expressió a Internet i al final he descobert d’on ve, fa uns quants segles al centre de la ciutat d’ Estambul hi havia un mercat que es distingia per la qualitat de les seves sedes, estava situat al barri de la Pera, des de llavors per dir que una cosa era fantàstica nomes calia dir que era de la Pera.

Seguin en el món de les dites relacionades amb fruites he anat investigant coses que no comprenia, sempre he tingut una debilitat per dedicar al temps i l’interès a coses banals, doncs bé, l’expressió “donar carabasses ve de que , fa molts anys, quan els pretendents demanaven permís als pares per festejar amb les filles hi havia el costum, a pagès, de servir carabassa o sopa d’aquest fruit quan es denegava la petició, d’aquesta manera no calia parlar , el noi ja sabia que era rebutjat perquè li havien donat  carabassa, des de llavors quan una cosa no surt com es voldria es fa servir aquesta expressió.

I seguim…. “és eixerit com un gínjol”, d’entrada puc “fardar” de ,no només haver vist, sinó menjat gínjol que es una fruita petita, de forma ovalada i d’un brillant color torrat, de gust ve a ser com unes poma, és a dir que hom pot quedar-se ben tranquil de no haver-la tastat mai, he buscat molt d’on ve aquesta dita i només he trobat que als catalans ens agrada donar importància i valor a les coses petites, cosa que m’ha semblat molt estranya, a la Viquipedia  explicava que es catalana l’expressió “en el pot petit hi has la bona confitura “ i alguns exemples més, a mi, se m’ocorre una altre explicació, crec que els catalans tenim tendència a valorar, potser massa, el que es nostre i per això ens agrada el gínjol que ve d’un ginjoler que és l’arbre que proporciona la fusta per fer gralles ,que és quelcom molt nostre, encara que ,com instrument de vent, no el puguem situar en primeres posicions.

També diem que algú fa cara de prunes agres quan té un posat enfadat més que trist, suposo que en aquesta dita ja s’entén el significat d’entrada, deu ser dolent menjar una pruna agre encara que no es compren massa perquè en el cas de la pruna, si es seca, tendeix a conservar molta dolçor en comptes de posar-se agre com pot fer, per exemple la llet.

Si em fessin triar de totes les fruites quina és la meva preferida no dubtaria en ressaltar la taronja i estic contenta, com quan algú de casa teva té un èxit, de que la seva frase feta s’entengui, i sigui bonica “trobar la mitja taronja” vol dit completar un tot amb dues parts que encaixen a la perfecció, no buscaré més explicacions no fos cas que acabés “fent en préssec” que tots sabem que vol dir però que no cal saber d’on ve perquè els misteris, encara que siguin petits, tenen la seva gràcia.

287.

Ahir vam acabar de veure la segona temporada d’una sèrie que es diu “After life”, la recomano.

D’entada té las gràcia de ser curta, cada temporada té uns sis o set capítols cosa que jo trobo molt interessant perquè em fa mandra posar-me a veure una sèrie amb quatre temporades de la tira de capítols cadascuna, a més dura una mitja hora amb la qual cosa qualsevol moment és bo per veure-la.

El protagonista que és ,a més ,el director és un tal Ricky Gervais , jo no l’havia vista mai però l’he buscat i resulta que va començar com a vocalista d’un conjunt, , ha estat creador de varies series i presentador de programes i “eventos”, aquí ,a més, fa de protagonista de la seva pròpia sèrie.

La història presenta un home amargat, completament destrossat per la mort, per càncer, de la seva dona, la seva vida ha perdut el sentit, sent que no té res a perdre i per tant diu i fa el primer que li passa pel cap, es planteja sovint la idea del suïcidi però hi ha una gossa a qui cuidar i , per tant, no es decideix a  fer-ho.

La seva dona està totalment present, no només com a condicionant del comportament d’ell sinó per una sèrie de vídeos que ha deixat gravats com a recordatoris pel seu marit i d’altres que mostren  moments de la seva vida en comú.

El protagonista és periodista i treballa en un petit diari que cobreix noticies locals, aquests cassos, estrafolaris i fora de mida, apareixen en cada capítol, a més hi ha una sèrie de personatges fixes, que es mouen al voltant d’ell i que complementen la història central.

Malgrat que pel que he explicat pugui semblar que parli d’una sèrie dramàtica resulta molt agradable de veure perquè barreja ,amb justa mesura, la tristor, l’empatia, la tendresa, el drama, l’humor , l’amor i molts altres sentiments  i fa que els personatges que envolten el protagonista, totalment exagerats , resultin creïbles , en conjunt la trama et commou i resulta propera, és una sèrie que mires amb un somriure als llavis i que de tant en tant t’omple els ulls de llàgrimes o et provoca el riure.

Durant aquest confinament hem dedicat més hores que fins ara a veure la tele , gairebé cada dia, havent dinat , m’he empassat una pel·lículeta curta i una llarga de l’Agatha Christie, la curta sempre esta dedicada al Poirot i la segona la protagonitza ell o Miss Marple, m’agraden molt, l’ambientació és perfecta i la trama em recorda els molts llibres he llegit, algunes els recordo perfectament però no m’importa repassar-los, l’únic inconvenient, gran, és que les interrupcions són freqüents i algunes s’allarguen massa amb uns anuncis que , a més, em posen molt nerviosa, n’hi ha un de rellotges que ve a dir que no es pot ser un home “de aquellos que se vistent por los pies” si no es té al canell aquell rellotge i un altre en que una dona , més jove que jo, es mou en una butaca que fa que ella s’alci o jegui sense fer cap esforç, en canvi em miro, amb gust, un que presenta una sèrie de rodets per pintar on sembla que canviar el color d’una paret no costi gens i es pugui pintar, en un moment, tota una casa sense escampar ni una gota per terra: Sempre recordo el Quico que deia que si li tocava la rifa trucaria a la tele tienda dient:”Mandemelo todo”…”però Quico, si mai no has pintat ni una cadira”, “Tant se val, ho tindré”.

286.

Hi ha un bolero antic que, ja fa molts anys va posar un altre cop de moda el grup Mocedades, a mi, que aquest tipus de música m’arriba, em va encantar , s’anomenava” Amor de hombre” i en una de les seves estrofas deia“…te quiero, no preguntes porquè ni porque no, te quiero porque quiere quererte el corazón, no existe otra razón…“aquesta frase , contundent i apassionada, com la majoria de afirmacions d’aquest tipus de cançons m’ha donat moltes voltes al cap al llarg de la vida…

Per què s’estima?, en general…. a tothom.

Evidentment la raó més lògica és per contacte, estimem tots aquells amb que més ens relacionem, a la família que ens hem trobat, pot ser inclús que no ens avinguem  amb tots però l’estimació està present i no necessita cap explicació, els nens, estimen els seus pares , se sap que nens que han estat maltractats ,creuen que s’ho mereixen perquè, en principi, no qüestionen la raó i bondat dels seus progenitors, de la mateixa manera que estimen els germans malgrat puguin sentir una gelosia tremenda.

Un cop anem creixent la vida, sempre distreta, ens va acostant molta gent , amb la que fem diferents descobriments, una de les meves millors amigues estava a la meva classe durant tot un curs i mai no ens havíem dirigit la paraula, vam quedar per estudiar una nit perquè ens havien suspès ,a les dues ,un parcial de filosofia i en aquella primera conversa, llarga i carregada de confessions ens vam fer amigues partint d’una manera de fer diametralment diferent perquè ,en molts cassos, la diferència atrau.

Agrada també l’empatia, hi ha gent amb que d’entrada tens una connexió especial ,ara em ve al cap l’arribada a Viladrau del meu gendre M., em va entrar al minut 1 i al llarg dels anys , sense massa paraules, sempre l’he sentit meu.

Hi ha també relacions que s’enforteixen l’amor per fer front comú, les companyes de feina que han treballat amb mi al llarg dels anys i amb qui hem engegat molts projectes tant a l’escola com a editorials van passar a ser amigues meves perquè a base de implementar coses i de haver de posar-nos d’acord ens vam conèixer a fons i vam enfortir la relació.

Agraeixo a la vida tanta gent que estimo, recordo que fa uns anys vaig decidir que no volia conèixer ningú més perquè no podia atendre com jo voldria a tots aquells que estimo, però per sort les coses no son com decidim que siguin i , a vegades , arriba gent a la teva vida que és impossible que deixis passar de llarg, ara penso en una amiga que vaig conèixer fent voluntariat al raval, sortint de la classe ens vam posar a xerrar i , en mig de les Rambles vam explicar-nos a peu dret moltes coses importants i vam connectar del tot.

En general, l’amor que hem sentit per la gent es guarda encara que no mantinguem el contacte, jo sóc una persona especialment fidel, conservo, gràcies a Déu, les meves amistats de petita i , com diria el Llach tinc un niu en el meu arbre per  a tots aquells que en algun moment de la meva vida han tingut un paper especial , és molt gratificant  trobar alguna antiga relació que feia temps que no veies i adonar-te que en pocs minuts tot torna i que sembla que t’hagis vist la tarda anterior.

Moltes persones que han arribat a la meva vida, l’han millorat i que , passi el que passi, han vingut per quedar-se, des d’aquí vull donar-los les gràcies.