320.

Ahir, buscant unes fotografies que no vaig trobar, em vaig topar amb molts contes tro quelats, dibuixats i escrits per Ferrandiz que, de petita, llegia moltes vegades i que , de gran , un dia vaig tornar a comprar, actualment es veuen passats de moda de llenguatge, de dibuix i també d’intenció ‘perquè tots contenen una “moraleja” que vol que el infant que els llegeix aprengui bons hàbits i , a més, la religió hi és present amb tota normalitat. En vaig rellegir tres o quatre i em vaig entretenir en un dels meus preferits:”Mariuca, la castañera”, naturalment tots són escrits en castellà en un text, rimat que , a mi, m’encanta perquè me’l sé de memòria , però que reconec que actualment resulta carrincló.

La Mariuca és una nena pobra i orfe, en els contes de la meva infància els” huérfanos” abundaven molt i també les “madrastras” que acostumaven a ser unes autentiques filles de puta(només cal recordar a la de la Blancaneus manant a un lacai que mati la nena  i li porti el seu cor), ara tots dos han desaparegut de la literatura infantil ,.

La nena està sola al món i una vella, que es deia Paca, la  recull i li ofereix aixopluc a canvi de que treballi venent castanyes, laMariuca , que és molt bona ,comença a fer-ho amb èxit fins que un nen pobre se li acosta i ella li regala una paperina de castanyes , aviat corre la veu entre els desvalguts i tots van a buscar-ne fins que ella dóna tota la mercaderia amb el consegüent cabreig de la senyora Paca que li diu que si es torna a fer-ho no compti en viure amb ella, al dia següent es repeteix el fet i la nena no gosa tornar a casa i passa la nit a sota el paraigües de la parada fins que s’adorm, llavors uns àngels, moníssims, baixen del cel i li omplen el fogó i els cistell de tal manera que encara que vagi venent i repartint castanyes i moniatos  aquests no minven   i els fogó es sempre ple, no s’acaben aquí les bones noticies: la senyora Paca s’ha em penedit de deixar que la nena passes la nit al ras i corre a la parada on veu el miracle i canvia totalment d’actitud, es torna una dona amable i generosa …les ultimes paraules del conte són:….Solo el que da puede llegar a santo, no aquel que lo retiene para si, Da a los demás sin egoísmo alguno: Dios te devolverá ciento por uno.

Déu, els miracles, les aparicions i la intenció de conquerir la santedat estaven totalment presents a la meva infància i em recordo resant demanant de que no se m’aparegués ningú, estava convençuda de que si la Mara de Dëu , algun àngel o qualsevol  avantpassat que ja estès a la gloria eterna decidís fer-me una visita jo no estaria a l’alçada i faria crits de por, també em neguitejava la seguretat de saber que no seria capaç de resistir cap martiri i que renegaria de la fe a la primera de canvi, sort que ja llavors era pactista i procurava mirar les coses pel cantó bo i decidia que Déu que era infinitament savi, i bo no em posaria en la tessitura de quedar tant malament, a canvi em conformava en entrar al cel amb un aprovat just que em faria estar eternament en una mena d’anfiteatro llunyà, deixant la platea a tots els màrtirs i sants que s’ho haguessin guanyat amb més mèrit que jo.

Estic segura que la gent de la meva edat (dones) ha llegit el conte que jo descric, eren enormement populars i gairebé totes els tenien mentre els nens llegien un altre tipus d’escrit destintat a potenciar la seva masculinitat i la seva ànsia de ser herois.

De totes maneres em miro aquests contes amb tendresa, han estat els meus i em fa gràcia recordar la nena que els llegia i mirava d’imaginar-se un cel a la seva mida que sovint recreava com una missa llarguíssima on tenia por avorrir-se eternament.

319.

Aquesta pandèmia comença a passar factura i són moltes les coses que trobo a faltar : vull sortir de Barcelona per anar a veure els amics que són fora i abraçar els meus nets a Viladrau, fer els viatges i les escapades de les que tant hem parlat, anar a dinar als restaurants, sense presses ,horaris ni mesures de distancia , veure el futbol amb els de l’escala més per estar en família que pel partit en si, vull deixar de rentar-me les mans i oblidar el gel hidroalcohòlic que me les deixa fetes una merda, parar de fer cues i entrar a les botigues como “Pedro por su casa”i tantes coses més, entre elles i molt important per a mi : donar petons, no d’aquells que volen per l’aire, dels altres: els bons, els que fan que els teus llavis acaronin la pell de qui els rep.

Perquè, de sempre, sóc petonera, recordo que vaig anar a fer testament acompanyada d’un gran amic que és advocat, d’entrada vaig estampar un petó al notari que va quedar ben estranyat mentre el meu amic, a la meva esquena ,baixet i fent de ventríloc em deia: “No se besa a los notarios”  , “un altre vegada, distreta, sortint d’un restaurant vaig donar un petó al metre que ens acomiadava , una amiga que anava darrera va quedar tant parada que també ho va fer encara que després em va estar culpant molta estona d’haver-li fet fer allò, cosa molt injusta perquè jo no li vaig fer cap indicació .

M’agraden tots els petons, els passionals (“Boca que arrastra mi boca, boca que me has arrastrado, boca que viene de lejos a iluminarme de rayos…”Miguel H eernandez”), els “Petons de diumenge” que van donar títol a un llibre, magnífic ,de la Silvia Soler: petons a glops quan els amants es poden veure només de tant en tant , els de la dona espanyola que :”Cuando besa es que besa de verdad,que a ninguna le interesa besar por frivolidad “els acumulats que l’àvia del Jose Miguel que vivia a Madrid li donava quan el veia i, molts petons seguits que, segons ella corresponien a tots els que li hauria haver donat en el temps que no el veia; els forçats que em dóna el meu net que comença a tenir vergonyes adolescents, fins i tot m’agraden els de compromís perquè si s’ha de fingir no hi ha millor manera que fer-ho que amb un petó que mai ha fet mal a ningú, tinc unes amigues que sempre que m’envien , per escrit, un petó ho fan adjectivant-lo : un petó gran, un petó fort.. i desitjo poder-ne repartir, de tota mena i  a dojo..als amics que m’estimo, a la família, als nens que llueixen una pell esplèndida que ve de gust tocar , als vells que marquen en la seves galtes els pas del temps i a aquelles persones que potser no han entrat a la meva vida però a qui  m’agradaria rebre amb un petó, si ho fan.

Tot això em fa pensar en si el petó és un gest natural o ve d’un fet cultural, és evident que els animals, d’una manera espontània busquen el contacte amb essers de la mateixa espècie però fora d’alguns periquitos no recordo que es donin petons, tan se val la procedència, a mi m’agraden, molt.

La pel·lícula “Cinema Paradiso”que sempre m’ha encantat acaba amb una escena mítica i meravellosa de veure, el protagonista, encarregat del cine d’un petit  poble italià , deixa, en herència, al nen que l’acompanyava a la cabina, una cinta gravada on ha recollit  tots els petons que la censura li havia obligat a tallar, l’escena del nen, ja adult, veient quantitat de petons “de cine” que mai no havia vist em va entusiasmar i l’he vist varies vegades, tota la pel·lícula està molt bé !

També trobo a faltar les abraçades i la proximitat amb la gent que no pertany a la meva bombolla, consola quan algú et fa una carícia o qualsevol gest d’afecte, però ens haurem de aguantar i seguir rebent i enviant  emoticones més o menys logrades que, en cap cas poden substituir a un petó real.

Ja no sé que més dir , només em queda, des d’aquí enviar un petó, fort, a tots aquells que teniu la cortesia de llegir-me.

318.

El dissabte, de bon matí, ja tenia el mòbil ple d’imatges de neu, la meva filla, des de Viladrau, em va enviar un vídeo del seu carrer, convertit en una postal, que podia semblar que havia arribat des dels Alps, de seguida vaig posar la tele i totes les cadenes es feien raso del que ja s’havia anunciat ; El temporal Filomena estava fent tot allò que s’esperava i deixava molts pobles i cuitats pintats de blanc. Un pensament , que fa uns anys no hagués tingut, em va venir al cap :una mena d’indignació de que l’huracà es digués Filomena i el que va haver-hi l’any passat Glòria…per què no li posaven Josep  o Alfred? Com era possible que les dos desgràcies naturals recents que tan mal havien fet tinguessin noms de dona?`

Per sort , existeix el Sr, Google i ràpidament vaig teclejar, en castellà , no sé perquè :”Por qué el temporal se llama Filomena?”i la resposta em va deixar més tranquil.la, es veu que La ATMET (podria buscar a que corresponen aquestes sigles, però em fa mandra, queda clar que és quelcom important i oficial) en companyia de alguns organismes europeus, tria , els noms que cada temporada es faran servir, per ordre alfabètic, per això la borrasca actual, que es la sexta , té un nom que comença per F, les anteriors d’aquesta vegada han estat Alex, Barbara, Clement, Dora y Ernest, no tinc res a dir, noms masculins i femenins barrejats, em sembla correcte, llàstima que per una vegada que les dones guanyin , per “goleada” es tracti d’una tempesta.

La neu, quan comença a caure, lenta i majestuosa i poc a poc va cobrint el paisatge, és màgica i d’entrada converteix tot en una festa, sobretot si cau en llocs on no acostuma a fer-ho, recordo la nevada a Barcelona del 1962, mai s’havia vist a gent baixant per carrer Balmes amb esquis o trineus, recordo que les meves cosines i jo vam sortir al carrer a jugar amb la neu i ho vam fer vestides d’uniforme encara que estàvem en vacances de nadal, però llavors la vida era molt més austera i nosaltres que érem de famílies benestants teníem l’uniforme i poca roba mes i les sabates de diumenge tenien sola que relliscava, per tant vam posar-nos el calçat d’escola que tenia sola de crep i que havíem comprat a la sabateria Torrens on per veure si el número triat t’anava bé et feien posar el peu en un aparell de raigs X que determinava l’espai lliure que quedava entre l’esquelet del teu peu i la sabata, que sempre era abundant perquè tot el que es comprava havia de durar temps i…la vida i els valors eren realment molt diferents, ara qualsevol nen que no sigui pobre de solemnitat té molta més roba i joguines de les que teníem nosaltres i els pares li fan molt més cas del que ens feien abans, sempre em fa patir pensar que nosaltres que veníem d’una infància més exigent a l’escola i a casa hem anat a una vida fàcil on no ens ha costat gens adaptar-nos, en canvi les generacions joves que són molt més mimats que abans van a un ball de bastons en el que els serà difícil situar-se.

La part preciosa de la neu, dóna pas a un període difícil on el gel ocasiona molts problemes de mobilitat i de tràfic, esperem que no faci massa mal, jo la neu la tinc associada a un disgust, em recordo a l’escola, cantant en el cor, a ple pulmó´: “..si la nieve resbala por el senderó…” i a la madre Pilar Valero dient :”Aquí hay un moscardón” i veure’m ràpidament associada amb l’insecte, la monja, veient el meu disgust em va oferir seguir sent del cor de l’escola a condició de fer veure que cantava sense pronunciar ni un so, vaig estar bastant digne i no vaig acceptar l’oferiment a la vegada que deixava de banda el meu futur somni de ser cantautora i triomfar en les  escenaris.

317.

L’altre dia vaig anar al cine a veure la pel·lícula “The father” que la critica deixava molt bé i que feien als cines del costat de casa, he de reconèixer que és molt bona però em va deixar bastant tocada, tracta d’un home vell que vol viure sol malgrat que està començant un procés de decadència imparable que fa patir molt  la seva  filla que li va presentant diferents solucions que ell rebutja sistemàticament , la demència senil és vist des del punt de vista de qui ho té i també del seu entorn i està magníficament explicat per mig de l’actuació, prodigiosa, dels seus principals intèrprets : l’Anthony Hopkins i l’Olivia Colman. Dit això es compren que no surts del cine feta unes castanyoles, si a més s’afegeix que el Frankfurt del costat ,on sovint prenies una cervesa i una cervela fantàstica ,està tancat i només ofereix la possibilitat de ruixar-te amb una mica de gel hidroalcòlic que encara  no han recollit ,l’estat d’ànims no es el millor quan arribes a casa.

Actualment s’han perdut les pel·lícules que et deixen amb el cor calent, els arguments rodons destinats a l’evasió han donat pas a moltes històries reals, exquisidament filmades i interpretades que segueixen la moda dels contes del Teo que ensenyava als nens una vida tan real i comú om la seva on bruixes, fades i miracles no hi tenien cabuda, dieu-me fantasiosa,  o el que vulgueu però jo soc més de pelis amb argument que m’expliquin coses que m’emocionin i si pot ser , que acabin bé. La meva mare sempre deia que a ella li agradaven les pel·lícules d’amor i” luju”, no està mal pensat!

És per això que estic contenta de  que avui tornin a fer “El forester”, és un programa que m’encanta, quan li dic a la gent que m’agrada molt sovint em miren amb cara de pena o em diuen que sempre és el mateix i que és molt cursi, tenen part de raó però el fet de portar com a protagonistes a persones normals està molt bé, el Quim Masferrer fa desprès un espectacle amb la gent del poble on comenta tot el que li han explicat i on tracta tothom amb humor però també amb amor, no sé qui em va dir que se’n reia d’ells , no ho trobo gens , sempre  resulta “carinyós” i el fet de ironitzar sobre conductes humanes a la meva manera és sa, sempre està bé prendre’s la vida pel cantó que menys cremi.

També es veritat que fa una selecció dels personatges a qui ha entrevistat i tria aquells que més cridin l’atenció, rema a favor del programa cosa que també s’entén però fa exactament el contrari del llibres del Teo, entre moltes conductes quotidianes presenta aquelles que ressalten per alguna cosa, a vegades són les més estrafolàries però sovint estan carregades de valors: amistat, amor, empatia, companyonia, solidaritat, generositat, simpatia etc…gent que s’ajuda, que fa coses pels altres, que es reuneix per divertir-se, que manté les tradicions del poble, que treballa , que té aficions, en definitiva gent que viu una vida normal que aquí es presenta moltes vegades en els seus moments més tendres, divertits, originals o bonics.

És un programa que sovint em fa pensar en la meva feina de mestra, el primer dia de classe, per molt que tinguis la intenció de fer-ho ,mai és possible que tots els nens et caiguin igual de bé, sempre n’hi ha alguns que sobresurten, per bé o per mal i molts que encara no es manifesten, es molt diferent de la visió que tens en acabar el curs on valores a tots els nens perquè al llarg de molts dies els has vist en els seus moments millors i en alguns pitjors ,però ja els estimes col·lectivament  i la mirada ha canviat completament, ja saps que tots tenen qualitats i pots dir , amb la boca ben grossa :”És un bon grup”, el mateix que demostra el forester que sempre acaba dient:”Sou molt bona gent”, no pot tenir un final millor, fa bé de repetir-lo.

316.

“No hay dos sin tres”, diu el “refrán”que deu tenir una replica en català que jo no sé, i en aquest cas, per puta mala sort s’ha omplert.

El dia abans de Nadal vaig rebre una trucada, …”Hola , no em coneixes, sóc el marit de l’Eulàlia, he vist varies trucades teves i t’he de dir que aquest mati ens ha deixat”. Em vaig quedar tant planxada que no recordo ni quines paraules em van sortir ni si vaig ser capaç de manifestar-li el dolor que sentia, en els moments de donar el condol mai no sé massa que dir i aquesta vegada ,encara menys.

L’Eulalia era una amiga recent, la vaig conèixer al Raval fa uns cinc anys on  compartíem un aula en la que  intentàvem, sense massa èxit, donar classes de català a un grup de nois d’entre divuit i vint-i-cinc anys a qui obligaven a aprendre la llengua i que , lògicament, ens devien veure com un parell de carcamals totalment allunyats dels seus interessos.

D’entrada no em va caure massa bé, la vaig trobar excessivament seria i em va semblar que no tindríem res a dir-nos però ben aviat, potser per defensar-nos dels alumnes que ens havien tocat, ens van sentir unides i el dia dels seu 68 aniversari em va convidar a dinar, com donàvem classe a prop de les Rambles vam anar a Can Cullaretes, i allà, vam tenir una primera conversa, llarga, d’aquelles on descobreixes a l’altre i on t’expliques la vida, sempre he pensat  que  aquestes primeres explicacions són definitives :interessants perquè et descobreixen coses que no saps i reveladores perquè els personatges queden ben definits, aquell dinar em va aportar una nova amiga, important a la meva vida, per tornar-li el detall d’haver-me convidat li vaig regalar un llibre que em va demanar que li dediqués, recordo que vaig escriure que jo havia decidit no augmentar el meu número d’amics perquè ja en tenia molts i no podia atendre’ls com volia però que la vida va pel seu camí i t’ofereix regals que no pots refusar i que això sentia envers ella.

Poc desprès de saber que l’Eulàlia havia mort vaig entrar en un pou de tristesa on no només la plorava a ella sinó que el Jose i L’Olga , morts fa poc s’afegien al dolor i al final també s’apuntaven els meus morts principals, la diferencia d’aquestes ultimes tres pèrdues ha estat que no els he pogut veure en els últims temps i per tant d’alguna manera no he sentit que era imminent la seva mort , potser sentiria el mateix que sento però en els tres cassos  l’ `ultima vegada que els he vist ha estat menjant a un restaurant i passar de compartir una àpat a saber que no els veuràs mai més és fa molt difícil.

Amb aquest pes a dins han passat les festes de nadal, diferents d’aquest any, he guisat, menjat, begut, com sempre però no m’he tret el disgust de sobre, sembla que el camí que tinc per davant fa pujada i a mi m’agrada caminar per pla.

Ja veurem.

315.

L’altre dia, a classe d ’ioga, a l’estona del relax, la professora va suggerir que visualitzéssim un espai d’harmonia , creat només per nosaltres on en hi trobéssim bé.

En aquell moment no em va venir res al cap, sabia  que no podia ser al mar, a mi el paisatge marítim tot i trobar-lo molt bonic em fa sempre una certa basarda , em dona sensació de fred, i no puc oblidar la quantitat de peixos relliscosos, obrint la boca i traient bombolles que s’amaguen al seus fons, és  evident que el meu espai ha d’estar envoltat de verds.

El bosc tampoc m’interessa massa , el terra sempre esta cobert de tot tipus d’elements i fa moltes pujades i baixades, podeu dir-me burgesa, que ho sóc, però definitivament com espai de plaer trio un jardí, ampli i no massa endreçat ,on  pugui semblar que tot és força natural,

En aquest jardí han d’haver-hi alguns arbres, un liquidàmbar per exhibir una tardor esplendorosa on convisquin daurats , grocs i, taronges i vermells, un xiprer alt i recte que recordi que son benvinguts els familiars i amics  i algun arbre més ,sempre de tronc amable, que no rasqui  i que ofereixi ombra; un til·ler, una acàcia, etc…., també hi vull algunes flors, si pot ser, que pot ser perquè és fet a mida, blanques i algun ramat de lavanda i de romaní  per tal de que al passar pugui acaronar-los i tot s’ompli d’olor.

Cada vegada m’agrada més el meu espai, ara em cal una cadira amb braços , un coixí perquè estigui ben còmode i una taula per deixar-hi el llibre, el telèfon i els sudokus… i posats a fer una copa gelada plena de cervesa i per que no una mica de pernil ibèric amb uns “picos camperos” de marca “Espiga blanca” que són boníssims, ara que hi penso… per que quan jo era petita no hi havia pernil  de gla? i havíem de prendre aquell pernil salat que sempre feia una bola que t’havies d’empassar amb perill de morir ennuegada sinó havies tingut la sort de poder-lo distreure a qualsevol lloc?

M’està quedant de por l’espai, si fa bon temps no em cal res més, si fa fred afegiré un xal de llana suau i esponjosa i una manta gustosa  per embolicar-me les cames, la cervesa ja em va bé si jo estic abrigada i si no em ve de gust sempre puc anar a buscar un cafè, llarg, dins una tassa alta (ara sé que es diu mug) d’aquelles que ve de gust aguantar entre les mans quan fa fred.

Ara penso que he estat una persona afortunada perquè he tingut sempre molts espais reals on m’hi he trobat molt a gust i on sempre m’he sentit acollida, quan era petita casa meva s’ampliava amb altres pisos de l’escala on sempre era benvinguda i i ara també passa , malauradament ja no tinc als meus germans però hi tinc nebots i cosins que em fan pensar que en qualsevol moment puc comptar amb ells. Dins a casa també hi estic molt bé, mai a la vida he adquirit un “adorno”, però tinc la casa plena d’objectes que guarden històries: la capsa de música que em va regalar el Jose Miguel, el quadre de la meva neta que va pintar la Ioia, la capsa de netejar sabates del Quico, la caseta de nines ,amb la que jo jugava de petita, que va fer el meu avi i que la mama va reparar, les nines russes que em van regalar els amics de Viladrau, l’ós de paper maxé de la Dolo, el quadre de la tia Lola, el moble de l’Elvira, la capsa de l’Anton, l’escultura del Kim,els retrats dels pares les  fotos i tantes coses més que m’acompanyen

Com deu ser de terrible perdre les teves coses, quedar-te sense els teus espais i haver de buscar-te la vida en llocs que sempre et son inhòspits i on no ets ben rebut !

314.

Avui no ha estat un dilluns normal, el primer dia de la setmana, desprès de llevar-me , de prendre un cafè i de caminar, com una boja  per casa, escoltant la ràdio o sentint música fins que sumo tres mil passes ( una mica més de mitja hora)m’assento a l’ordinador i escric el post, que moltes vegades ja tinc mig embastat, avui no, perquè m’havia compromès a acompanyar les noies del Raval al CCCB.

Es tractava de visitar l’exposició  de “World Press Photo” que reuneix  les fotos guanyadores d’un  concurs de fotoperiodisme, no tenia ni idea de l’interès que aquesta visita podia despertar en el grup de noies ni tampoc sabia que ens trobaríem perquè vam intentar anar-hi abans per preparar la visita però ens van dir que tot estava ple i mirant per internet vam trobar poca cosa.

Realment són unes noies agraïdes, d’entrada ja han quedat impressionades pel pati de les dones que es troba a l’entrada del museu, els hem explicat que havia estat un hospici ara, mirant a l’ordinador, he vist que havia acollit diferents  projectés i que a l’any 1800 va ser organitzat com una institució per acollir a gent desafavorida i que tenia la gràcia de autofinançar-se a base d’organitzar balls i festivals,  de fabricar productes basics com galetes o roba, també van crear una impremta i va tenir la concessió dels serveis funeraris municipals, va funcionar fins l’any 1957 que es van traslladar la Vall d’ Hebron ,a les llars Mundet, des de l’any 1957 funciona com lloc d’exposicions de diferents tipus.

Els ha encantat la façana de vidre que tanca el pati i que reflecteix una estampa de Barcelona on es veu el mar i la muntanya de Montjuïc , desprès d’una estoneta de contemplació del pati hem entrat a l’exposició, per sort només hi havia un grup i nosaltres, que hem pogut aturar-nos davant moltes fotografies i comentar-les sense molestar ningú, fotos de camps de refugiats, de desastres naturals, de paisatges  malmesos per l’acció de l’home, en general fotografies de denuncia que elles han anat mirant amb gran interès, cosa que m’ha sorprès i m’ha emocionat perquè he vist veritable empatia en la mirada de totes les noies, que és la única cosa que queda visible d’elles perquè entre el vel, algun burka i la mascareta  costa diferenciar-les i associar-les amb el seu nom que també em costa memoritzar. A la sortida han manifestat que els havia agradat i que havia estat “interesante” i m’ha fet molta il·lusió haver-les acompanyat.

Altres anys, l’últim dia del primer trimestre, els explicàvem com celebràvem aquí les festes, portàvem un parell de barres de torró, sucs de fruites perquè elles no beuen una gota d’alcohol, unes quantes neules  i servia com una cloenda una mica festiva, aquest any, pel puto covid no podem menjar, l’altre dia vam fer un treball manual fent una flor de nadal que podran posar a casa seva “d’adorno” perquè tampoc celebren el Nadal, ja veurem que fem aquest dijous per acabar el trimestre, alguna cosa ens empescarem!

En el  camí des del carrer Reina Amalia ,on anem a fer les classes, fins al CCCB, l’hem passat per la Rambla del Raval, he recordat  un dia d’ara ja fa temps , la meva mare deia que mai no havia vist una estàtua vivent i vam anar amb ella i la meva sogra a fer un passeig per les Rambles parant a totes les estàtues, desprès vam dinar a l’hotel Espanya i vam completar la visita passant per la Rambla del Raval, recordo que van quedar molt impressionades veient que tothom era de fora, avui també però no m’he sentit gens rara, estava dins un grup.

313.

S’apropa Nadal i com tots sabem :”Per nadal cada ovella al seu corral” però, aquest any els corrals tindran poc ramat i això sembla que porta a tothom trastocat. De sempre, per aquestes dates ,tots tenim una barreja de sentiments que canvien per moments, les festes molt sovint fan mandra, hi ha molta feina per fer i sembla que tots ens tornem bojos per gastar tant o inclús més del que podem, però ens agrada veure la taula plena, sentir parlar ,menjar , beure i riure a aquells que estimem i a la vegada trobem moltes cadires buides i enyorem, més que altres dies, a molts dels que han marxat, molts guardem dins nostre els sentiments d’il·lusió , caliu i màgia de quan érem petits, taules plenes de cosins i familiars que al llarg de l’any , en molts casos, no ens veiem tant, regals , sorpreses  i per sobre de tots els missatges ensucrats , la música nadalenca i una càrrega educativa  que, des de petits, ens han ensenyat  i ens convida a ser més generosos , empàtics i solidaris que mai.

Em fa gràcia escoltar a gent, a qui he sentit despotricar de les festes nadalenques, queixar-se i tenir un gran disgust de no poder fer el que havíem fet cada any, però crec que hem d’aplicar el seny i portar-nos bé o , al menys, no massa malament.

L’altre dia , en un programa del Forester, des de Llívia em va fer gràcia escoltar un home que a la pregunta de si era nascut al poble contestava :”Jo he nascut a Barcelona però sóc de Llívia perquè nosaltres naixem on ens passa pels collons” .Donem la volta a la festa i fem-la com ens passi per la barretina :El 25 de desembre és el dia de Nadal però també podem celebrar-ho , si volem, quatre o vuit mesos més tard, és qüestió de que apliquem la imaginació i no la  deixem passar, i fer-ho fora de temps té també els seus avantatges, podem veure-hi clar i donar importància al que realment la té : Reunir al voltant nostre a la gent que estimem i conservar per tant l’essència de la festa, ens podrem estalviar els torrons perquè potser no vindran de gust i evitarem aquelles restes que volten per casa uns quants mesos abans de que ens decidim a llençar-les a les escombraries, ja no cal seguir cap àpat tradicional, ni guarnir la casa i la taula de determinada manera, podem fer regals, o no, perquè adaptarem la celebració a la nostra conveniència i si ho podem fer estarem realment molt contents perquè voldrà dir que el pitjor ha passat i que ens trobem en temps de recuperació.

Recordo que en el primer confinament els ànims estaven forts, la gent se sentia dins una empresa comuna  a la que es veia en cor de guanyar, havíem entrat en un període de calma que majoritàriament volíem aprofitar, molts vam arreglar armaris , llegir i  guisar més, buscàvem maneres de distreure’ns a  casa i les vam trobar, ens sentíem agraïts al personal sanitari i sortíem a aplaudir, vam veure cada dia la cara de molts veïns de carrer  a qui mai havíem conegut i els hi vam agafar simpatia i moltes coses més, però tot aquell esperit que jo pensava que d’alguna manera ens faria millors ha anat donant pas a un desànim generalitzat que es comprèn perquè al voltant nostre anem veient canvis, deixant a part els  morts que cada cop són més i més pròxims, es veuen botigues tancades, gent que ha perdut les feines i joves sense esperances i tot , cada cop , és una mica més dur, però hem de seguir  millorant i, com no es cansen de repetir-nos no ens hem de permetre un nou rebrot.

Miraré de gaudir aquestes festes, serem només els de casa però intentaré que ens ho passem bé,procuraré mantenir intacte l’esperit d’amor i pau que tant es canta si es així encara que diferent, és segur que tindrem un bon Nadal que és el que desitjo a tothom.

312.

El dimarts passat era el dia contra el maltractament de gènere, a la classe del matí, al Raval on jo vaig dos cops per setmana a ensenyar castellà, la meva companya i jo vam decidir parlar-ne amb el nostre grup d’alumnes, unes noies molt joves gairebé totes de Bangladesh o de Paquistan, el tema era complicat no només perquè sempre es delicat parlar de la violència masclista sinó també perquè el seu nivell de llengua espanyola és força baix, al final desprès de fer servir molt les mans associant una a la dona i l’altre a l’home i situant la senyora molt més avall que el senyor , intentant que es comprengués que hem de lluitar per tal de que tots dos es mantinguin a les mateixes alçades i ajudades per una noia que té un nivell de llengua superior a les altres i anava fent de traductora ens vam més o menys situar cap, naturalment, va explicar res personal i van insistir molt en que això era un tema passat i que ara ja no existia, jo que tinc la teoria de que els mals compartits fan els problemes més petits anava dient que aquí també en passaven de molt grosses , que aquest any havien mort més de mil dones a mans de les seves parelles, vaig també escenificar escenes quotidianes fent que el meu marit estès assegut sense fer res mentre jo escombrava, planxava, rentava i quedava com una autèntica màrtir i desprès de molt esforç alguna va començar a dir que el seu marit , d’ajudar “poco, poco”, reconeixent que era tant gandul com el meu que estic segura que al costat dels seus es una joia perquè en els anys que fa que ens movem en aquest ambient, malauradament, hem vist molts comportaments masclistes i la immensa majoria de noies amb les que tracto han estat casades per elecció dels seus pares i viuen la autoritat del home com un fet absolutament normal i no se sap massa que es el que convé dir lis encara que. mica en mica .se’ls hi ha d’obrir una mica la mentalitat, algunes només surten de casa per venir a classe, moltes es lleven molt abans que el seu home per tenir l’esmorzar preparat i no sopen fins que ell, a les dotze de la nit ,arribi desprès de treballar en la “pica” que ara ja sé que es a la cuina, rentant vaixella, del restaurant.

Gens contentes de com havia anat la sessió de conversa sobre el tema vam acordar que buscaríem recursos per tal de tornar-ne a parlar a classe, a la tarda em vaig situar davant la tele disposada a agafar idees i segura de que en els programes de la tarda es tocaria el tema i d’entrada va ser així, però la mort de més de mil dones, l’exposició, malauradament necessària de explicacions o denuncies sobre el tema va queda esborrada per la sobtada mort de Diego Armando Maradona que va ocupar l’atenció de presentadors i públics per la resta de la tarda.

El Maradona es veu que era un autèntic geni del futbol i a més, en una final d’un mundial va fer un gol que va fer que Argentina eliminés a Anglaterra desprès que aquesta hagués guanyat la guerra de les Malvines, comprenc que això aixequés els ànims de tot un poble  i que el convertís en un heroi nacional, jo també sóc molt exagerada però fora de la seva faceta com a futbolista ell va portar una vida molt arrossegada, per tant em va caure  fatal que la mort de més de mil dones deixés de ser el tema del dia per cedir l’espai d’atenció a un home que , entre altres perles, havia estat acusat de maltractador.Les cues per rendir tribut al Maradona es van convertir en un autèntic espectacle de plors, crits i fanatisme que van requerir la presència de la policia, i potser augmentarà en molt el nombre d’afectats pel coronavirus perquè allà faltaven moltes mascaretes.

Busco una frase lapidaria per acabar aquest escrit i no la trobo però crec que no hem d’oblidar que, encara ara, moltes dones pateixen violència i que això, és una autèntica  vergonya.

311.

 L’altre dia, l’anunci d’un programa de TV3, que mai no he vist, demanava que la gent enviés definicions de la paraula AMOR, hi vaig estar pensant sense que em vingués al cap cap definició que em semblés mínimament bona o ocurrent, inclús vaig buscar a un diccionari escolar (“Afecto por el cual busca el ánimo el bien y apetece gozarlo”, va quedar descansat el diccionari Sopena amb aquesta definició!), o al Pompeu (“Inclinació o afecció profunda envers una persona”, millor que el Sopena),o un ,més modern, escolar (Sentimiento hacia una persona por el que se le desea el bien  o se quiere estar con ella,força bé !)…de totes maneres vaig oblidar el tema.

L’endemà, per una d’aquelles casualitats, que la meva filla Paula troba tant  impactants, em vaig trobar al mòbil una sèrie de definicions de la paraula amor segons nens i nenes de 4 a 8 anys, totes eren molt tendres i gracioses , entre elles n’hi va haver una que em va arribar al cor, era del Karl un nen de 5 anys: “L’amor és quan una noia es posa perfum i un noi es posa colònia d’afaitar i surten junts, a olorar-se l’un a l’altre “

Em va encantar perquè en qualsevol acte que barregi l’amor tothom es posa colònia per tal de millorar o oferir un regal a l’altre, en el joc de la seducció es gasten quantitats enormes de colònia d’encant en totes les seves variants millorant i sovint desenfocant la pròpia imatge, però en els actes d’amor quotidians , per sort molts i mol freqüents, que regeixen la nostra vida, tots ens posem colònia, perfum de generositat quan cansada  i sense ganes de fer res et poses a cuinar allò que saps que farà il·lusió a qui s’ho ha de menjar, perfum de comprensió  quan encara que no ho entenguis massa procures comprendre a aquell que t’està explicant el seu problema, aroma de gràcia quan en moments tristos intentes aportar el consol d’una rialla, essència d’empatia quan procures posar-te al looc dels altres ,  gotes d’olor de tolerància quan mires les coses sense jutjar-les i molts afegits més que fan que la qualitat del nostre amor millori i compleixi la seva funció principal de aportar tocs de benestar i felicitat a la gent que estimes.

I la segona part de la definició tampoc té desperdici: “junts, per olorar-se un a l’altre”, això en un primer estadi d’enamorament és exacte, només es vol saber més d’aquella persona, barrejar-se amb ella , compenetrar-se, intercanviar informació i sentiments i un cop aquest estadi s’ha apaivagat també serveix la definició d’olorar-se un a l’altre perquè per estimar s’ha de tenir un objecte d’amor al que convé observar per saber com es, que necessita i quin tipus de colònia ens hem de posar.

La paraula junts té també tot el sentit, per conrear l’amor cal contacte i un cop la llavor ha fructificat suposo que queda per sempre perquè ara penso en molta gent, cada cop més, amb qui no podré , mai més, ajuntar-me, però a qui segueixo estimant amb tot el meu cor i enyorant tot aquell temps en que vam poder estar en contacte.

Ara recordo una definició d’amor que quan era jove i innocent m’encantava, la vaig treure d’una cançó folk que em sembla que cantava la Joan Baez, deia “Amor és esborrar-me a mi per dibuixar-te a tu”, la trobava fantàstica però la vida és llarga i ensenya molt i ara, d’esborrar-me res de res, massa dones s’han esborrat completament davant les seves parelles i famílies, i no pot ser,per tant prefereixo perfumar-me i si hem de dibuixar jo també hi seré.