346.

Hi ha temporades plàcides en que no passen massa coses i on es poden  confondre uns dies amb altres, en canvi hi ha setmanes on sembla que no càpiguen més esdeveniments, aquests dies últims han estat d’aquests i he experimentat una muntanya russa de sentiments.

El dijous passat, amb la maleta feta per anar uns dies al Nord vam arribar a Viladrau carregats amb el sopar, havíem de celebrar amb la Paula i la seva família l’aniversari del Jose Miguel i entregar el regal a la meva neta Anna ja que no hi seriem el dia del seu sant, vaig tenir una primera alegria per retrobar-me amb el meu gendre M. que passava uns dies a casa meva fugint de la calor de Barcelona, la gent s’estranya molt de la bona relació que mantenim amb ell perquè fa un any que ell i la meva filla, que també tenen molt  bon rotllo, estan separats però jo ho trobo molt normal, m’agrada mantenir a la meva vida  la gent que estimo i ell des del primer minut en que el vaig conèixer em va caure bé i hem tingut harmonia absoluta en tots aquests anys…per què hauria de deixar de tractar-lo? També em va emocionar la il·lusió en que la meva neta va rebre els regals que vam encertar de ple, gràcies a la seva mare, que tot s’ha de dir.

Al matí següent, amb aquell neguit que sempre es manifesta a l’iniciar un viatge vam sortir cap a Suances, a mi m’encanta anar amb cotxe i les set hores de recorregut se’m van fer curtes, mano a mano amb el J.M. sempre m’ho passo bé i , a més  vaig xatejar molt amb un grup d’amigues fen plans per aconseguir que fessin sant a un tio-avi del Jose Miguel que , de moment, es “beato”, les idees eren molt peregrines i vaig riure molt cosa que sempre agraeixo, encantada amb la vida vam arribar a Arce, a pocs quilometres de Suances ,on havíem de passar la nit a un “caserio” encanyador.

L’endemà al matí vam anar a reunir-nos amb els cosins del J.Miguel , la intenció del viatge era acompanyar-los a depositar les cendres del seu pare , mort de covid a l’octubre, al costat de la seva dona que ja reposava de feia uns anys al cementiri de Suances d’on era filla i on ells sempre han estiuejat, són una família encantadora de nou germans amb els que sempre ens hem relacionat, aquesta vegada em feia una mica d’angúnia pensar en una possible discussió  tema procés que no entenen de cap manera, per sort no vam dir res de res i va ser molt emocionant l’acte al cementiri on una neta i un fill van llegir fragments de unes memòries que ell havia escrit, la mort ja estava assimilada, el dia era radiant, el cel d’un blau fantàstic i el cementiri, petit i precisos, exhibia totes les tonalitats de verd en una mostra de paisatge del nort d’aquelles tant agradables . En acabar vam anar a casa a fer un aperitiu on , com sempre ha passat a les celebracions d’aquesta família ,s’acaba cantant .Animats  per molts “culins de sidra” vam anar a prendre “un cocido montañes”. Com m’agraden aquestes escudelles!… després d’unes quantes declaracions d’amor sinceres i amb el cor calent d’haver-.ho passat molt bé van tornar a l’hotel.

Al matí següent, abans de sortir cap a S :Sebastian, vagi rebre la notícia de la mort de la la meva cosina “Pitos” que tenia gairebé vint anys més que jo i que ha esta una de les figures més lluminoses de la meva infància ja que vivia la pis de sota i ens fèiem molt , ràpidament vaig escriure als seus fills disculpant-me per no ser-hi i expressant el meu dol, camí de S. Sebastian ,d ’acord amb el J.M, vam decidir tornar abans , ens quedaven dos o tres dies de viatge, teníem reserva al museu Chillida i a l’Arzak, aquest matí hem anat a veure la casa de l’escultor convertida en museu: pura bellesa, i sortint …cap a Barcelona… no em veig atipant-me en un restaurant sabent que vull estar a un tanatori, acomiadant a una persona a qui he estimat, molt i recolzant a la magnifica família que ha deixat.

Vida pura… alegria, dolor, amor, emoció…tot barrejat en un mateix sac.

345.

Des de que es van començar a gravar sèries de TV3 jo he estat una fidel seguidora, quan treballava acostumava a gravar-me els capítols i des de que estic jubilada m’agrada saber que , havent dinat, hi ha una estona en que seure al sofà i em dedicaré a mirar la novel.la independentment de si em sembla  bona o no.

Recordo “Nissaga de poder” com una de les preferides, en ella hi havia clarament personatges bons i altres malvats i  immorals que et mantenien molt entretinguda, recordo que una companya meva de feina era del Penedès ,que era el lloc on transcorria l’acció, i li fèiem moltes bromes, ens posàvem recolzades a la paret assegurant que teníem por de que ,per l’espatlla, ens clavés una ganivetada perquè en la seva comarca tot era perversió i , malauradament no ens en podíem refiar .Com rèiem , que bé ho passàvem!

La sèrie actual és tot el contrari, passa a Barcelona, els protagonistes són una colla d’amics que van estudiar al mateix institut i que s’han retrobat desprès d’uns quants anys ,cap d’ells mata   ni roba descaradament ni lidera una ret  de narcotràfic o prostitució, són gent normal que viu una vida vulgar i que protagonitza misèries i grandeses segons la circumstància en que es trobi, no són ni bons ni dolents són regulars com tots nosaltres, perquè jo crec que tothom pot comportar-se amb qualitat o amb mediocritat segons el moment que tinguem i l’amor que hi hagi pel mig.

Un dels personatges té una botiga de decoració, una altra treballa en un esplai, un parell han muntat una consultoria, hi ha infermers, cambrers i educadors socials, tots tenen una família que també presenta determinades històries , hi ha diferents  orientacions sexuals i molts d’ells arrosseguen un passat comú perquè han estat parella o s’han “liat” en determinades èpoques.

Els problemes també són reals i molt usuals, no estan satisfets en la feina, tenen problemes econòmics, volen tenir un fill i no poden…. en fi  tenen somnis, esperances, projectes ,alegries i fracassos i reaccionen molt bé o , a vegades, molt malament segons els hi peta , com tothom a la vida mateixa.

Si repasso comportaments i reaccions de la meva història hi ha vegades que m’agrada el que veig però altres penso que no he estat a l’alçada , quan era petita m’encantaven unes estampes del Ferrandiz, sempre presentaven una acció comuna i darrera el nen o la nena protagonista hi havia un dimoniet i un angelet. muníssims que , dins la consciència del protagonista lluitaven perquè reaccionés bé o malament a determinat estímul, i això crec que, sense influències celestials passa contínuament a la sèrie i atot arreu, i suposo que és important tenir la voluntat  de superar-nos en el nostre comportament.

A aquestes alçades de la vida ja sé qui sóc i conec perfectament les meves mancances, inclús les accepto i sé que m’acompanyaran en els anys que em queden , però tinc la voluntat de millorar-les una mica , la única cosa bona  que els anys et poden aportar és  saviesa no per acumular cultura que a mida que oblides dades és cada cop més minsa però si per aconseguir més harmonia de vida, saber estar, saber estimar, saber perdonar i donar importància a allò que en té, com diu una cançó del Serrat :”… ens hem de desempallegar dels costums que mantenim i no ens agraden, dels desamors que hem de purgar, de les vergonyes amagades que ni mengen ni deixen menjar…”, ja no puc fer moltes de les coses que donen sentit a la vida , però puc ser un xic millor, o almenys intentar-ho.

344.

La setmana passada vaig fer una sortida, amb amigues, de tres dies, la fem cada any , ja s’ha convertit en un clàssic i és un costum que m’encanta, elles són companyes de feina, simpàtiques, gent amb qui he treballat al llarg de molts anys amb harmonia, ens coneixem , sabem qui som i com som, no hi ha sorpreses, amb algunes  hem lluitat per projectes comuns que ens han sortit bé, però també hem transitat per períodes de problemes a la feina i els hem procurat superar amb humor i sabent  que formàvem un equip unit.

En el grup de watts tenim el pretensiós nom de “La Crème de la crème”que és un nom que ens va posar el conserge de l’escola a l’equip de parvulari i amb el que sempre fèiem broma, un dia, no fa massa anys una de nosaltres va trobar a “Violeta” una samarreta que portava gravat aquest nom i la vam comprar per a totes, per sort aquesta botiga es una sucursal de Mango especialitzada en talles grans , cosa que ens permet ficar-nos dins de la samarreta encara que anem posant uns quilos més a cada trobada, cada vegada comprem un pin o qualsevol cosa que, penjada a la samarreta, acrediti que hem participat de la sortida i fem una foto.

Són uns dies de placidesa total, de passejar, menjar, jugar i riure rescatant antigues bromes o maneres particulars  de comunicar-nos que no s’obliden amb els anys, és molt gratificant veure que malgrat faci  mesos que no ens veiem la relació es manté intacte, tenim molts records comuns que en agrada comentar, podem parlar i fer critica, no sempre constructiva, de molts personatges a qui hem tractat a l’escola, recordem famílies, nens i nenes que ens han marcat… mil coses que fan que no calgui posar a ningú en antecedents perquè totes sabem de que parlem, coneixem encara que només sigui d’oïda les famílies de cadascuna, les nostres virtuts i defectes i per sobre de tot ens respectem i ens estimem amb un amor que s’ha format per contacte i per temps , tenim una història comuna llarga i ,ja fa molts anys que, hem passat de companyes de feina a amigues.

Hem anat a diferents llocs, l’any passat vam anar a Banyoles perquè una de nosaltres deia que era el paradís i a mi m’ho va semblar, aquest any hem repetit estada al “Mas Galló”, és una casa preciosa, regentada per una família encantadora situada a Llanars que és un poble al costat de Camprodon, esta molt cuidada i teníem la casa per nosaltres soles, estava anunciat mal temps i pluja però ,per sort, les previsions meteorològiques no es van complir i només va caure un xàfec la nit del primer dia quan ja érem al llit, el paisatge m’entusiasma, malgrat que les postals de mar resulten espectaculars jo sento molt més meus els paisatges de muntanya i posats a definir  m’agrada que tingui les característiques que té el Ripollés, és un paisatge molt ampli acabat en unes muntanyes que no fan basarda perquè no són massa lates i no resulten amenaçadores, a més abans d’arribar a elles acostuma a haver-hi una planícia immensa que presenta tots els tons del verd i que resulta molt acollidora, sempre he dit que si fos animal m’agradaria ser una vaca de Camprodon, no d’aquelles que estan a l’estable i a qui treuen llet cada dos per tres, però si una vaca que surt a pasturar acompanyada d’algunes amigues i que pot compartir temps i aficions en un paisatge obert i sota un cel que acostuma  a ser serè.

Aconsello rotundament les trobades  i estades amb amigues, el tempo és més plàcid, crec que les dones grans som menys neguitoses que els homes grans i tenim menys manies, a part es bonic sortir i moure’s en ambients diferents, sense obligacions i amb un únic propòsit: compartir temps, aficions i riures amb dones que estimes i afegir records als que ja tens.

343.

Hi ha una dita que diu :”El habito no hace al monje” i es ben veritat i  l’altre dia va quedar  demostrat. Jo vaig a fer-me els peus a un lloc al costat de casa que s’anomena “Uñas de ballet” i que té la decoració que correspon al nom: roses i liles arreu, la “jefa” és una xinesa que ja fa més de cinc anys que ha obert el negoci i que ho fa molt bé, té unes mans d’aquelles que ve de gust que et toquin , quan va començar no parlava gairebé res però n’ha après molt i ha anat incorporant personal, les ultimes vegades mai m’ho ha fet ella , jo sóc incapaç de rebutjar una persona , però un dia que estàvem a soles li vaig manifestar la meva preferència per ella i li vaig dir que tenia molta alegria les poques vegades, , que ella m’ho feia, la vaig afalagar molt però no va servir per a res, sempre he tingut especialitat en que la gent no em faci compliments i per moltes declaracions d’amor que li vaig fer a la mestressa –xinesa no he aconseguit res.

Mai demano hora, com és al costat de casa passo i si puc m’hi quedo, l’altre dia , des del carrer vaig veure l’espai  totalment buit, quan vaig entrar , em va sortir a rebre un personatge que va fer que el meu cor fes un sotrac, digueu-me histèrica ,que ho sóc, però … era un noi altíssim, l’asiàtic més alt que mai no he vist amb un cabell que li arribava fina a mitja esquena completament negre menys els últims cinc dits que els tenia rossos com un fil d’or, tot plegat ho portava recollit en un monyó alt que encara el feia més llarg i que deixava unes quantes grenyes bicolor lliures que li queien al costa de la cara on mantenia una expressió totalment hermètica, ni un inici de somriure.

Portava una samarreta de tirants amb una enorme calavera estampada  , digueu-me maniàtica, però  jo no puc suportar, en un home, aquest tipus de” prenda” i a més, tenia els braços totalment tatuats plens de ramatges densíssims entre  els que, de tant en tant, sortia un capet d’algun esser estrany .

Sense moure els llavis ni fer el mínim gest amable , mímicament ,suposo que perquè no entenia l’idioma, em va preguntar que volia, desprès de dir-li que em volia fer els peus em va fer asseure i va portar tot el que calia per començar a treballar. El cor, digueu-me exagerada i carregada de perjudicis m’anava a mil quan vaig entendre que era ell qui em faria la pedicura, pel meu cap passaven imatges dels soterranis on sempre va a parar el James Bond, plens de xinesos que semblen iguals i que mai mostren les seves malignes intencions , aviat vaig treure’m la imatge del cap pensant que aquell noi cantaria com una “almeja” i sobresortiria totalment del grup perquè  ell era peça única. Vaig decidir tranquil·litzar-me i tenir un posat digne i em vaig repetir que aquell nen  no em raptaria perquè a plena llum i en el carrer Balmes era difícil i que tampoc guanyaria res matant-me ni torturant-me…Sembla mentida que vora els 70 anys encara pensi que algú pot tenir interès en portar-me a un harem per fer tracta de blanques que era un dels perills que la meva mare em ficava al cap!.

Sense més va començar a treballar i a l’hora de pintar-me les ungles, d’un vermell intens , va agafar una laca que estava molt espessa, i va anar fent capes i capes fins que va donar per acabada la feina. Contentíssima per sortir  vaig pagar i li vaig dedicar un gran somriure que no va ser contestat.

Al cap d’un parell d’hores el Jose Miguel em va dir:”Qué te passa en el pie ?”Les moltes capes de pintura havien format una mena de visera que feia que lluïs una ungla llarguíssima i granulada; em vaig obligar a tornar i la “jefa” me la va arreglar mentre el noi, de reüll s’ho mirava, ja no em semblava un possible assassí s’havia convertit en un nen jove que patia per si jo deia alguna queixa i que no feia ni una mica de por, li vaig somriure un altre cop…..sense resposta.

342.

Ahir, a la nit, vaig veure a TV3 un espectacle que el Quim Masferrer havia fet al teatre Capítol de Barcelona , abans de la pandèmia.

La seva intenció , com explica al començament de l’obra, era fer un homenatge al públic i situar l’atenció a la platea en comptes de fer-ho a l’escenari, amb l’ofici que li ha donat fer el programa del Forester baixa al pati de butaques i comença a interactuar amb el públic, fent preguntes senzilles, anant d’un lloc a un altre i afegint comentaris simpàtics i tendres al que aporta la gent , en definitiva omple el temps “xerrant” i aconsegueix que l’atenció estigui amb la vida normal i amb el cada dia de les persones ,que demostren,  que explicar històries senzilles, parlar uns amb els altres es quelcom interessant.

Em va agradar i vaig trobar que la simplicitat del format i el contingut del mateix demostren que parlar i escoltar pot ser un dels millors plaers de la vida. Jo, aquests dies de festa ,he vist els meus amics en grup, cosa que no feia des de fa temps, i puc assegurar que no he necessitat cap pantalla ni sèrie per entretenir-me, només veient les seves expressions, sentint les seves veus i compartint una conversa n’he tingut prou per sentir-me molt a gust.

La vida de varies parelles i persones , saber els seus vincles  o com es van conèixer , les seves aficions, les seves famílies, la seva feina omple de contingut tota l’obra i eleva la quotidianitat i la normalitat a espectacle, a la vida passen molt poques coses grandioses, ens enamorem, triem professions , complim somnis , parim, fem  amics  etc…poques vegades en canvi ens relacionem, mengem, caminem, comprem, bevem, etc… a diari, es tracta d’aconseguir que aquestes petites coses, aquest dia a dia sigui ple de color i contingui la màxima dosi de plaer possible , és molt diferent obrir la nevera , pillar una ampolla i beure que pensar que tinc set, que serè molt agradable prendre alguna cosa fresca, triar la beguda que em vingui de gust, agafar un vas que correspongui a la tria i seure, tranquil·lament, a beure i , encara més, agrair el poder fer-ho.

A mida que passa el temps i et vas fent gran la vida t’ensenya i et fa veure que pot ser molt cabrona, tots hem passat molt males experiències, hem patit pèrdues i malalties, sabem el que és estar pendent d’uns resultats, tenir consciència de que mai més veurem aquella persona que ha marxat i que ha deixat dins nostre un buit que ningú no podrà omplir, i encara ens queda un camí que pot ser dur i que, inexorablement ens acosta a l’últim acte de vida on tot acabarà, és per això imprescindible que aprenguem a gaudir moments i persones i a treure tot el suc del que tenim a l’abast, ahir el Quim Masferrer va parlar força de compartir, deia que és un verb que li encanta i que li és molt vàlid, no recordo les paraules exactes i m’agradaria perquè sonaven molt bé però venia a dir que compartir les alegries les multiplica perquè són més a fer-ho i compartir les penes les divideix perquè som més per suportar-les, em va semblar una bona teoria, ajudem-nos compartint tot allò que encara queda i mirem que el nostre dia a dia valgui la pena encara que per fer-ho haguem de rascar-nos la butxaca o tirar de voluntat.

“”El dimoni sap més per vell que per dimoni” diu la dita, perquè inexperiència ens fa savis i val la pena que aprofitem per ser feliços , a hores d’ara ja sabem on són els nostres amors i plaers, dediquem-nos  a conrear-los.

341.

La memòria és una cosa ben curiosa, recordem unes coses i ens oblidem d’altres, la meva concretament podem considerar-la una memòria “cutre” , a mi em queden les lletres de cançons i poemes, cosa que no esta malament però el que realment recordo sense gens d’esforç  és to talló que té a veure amb la premsa groga, per exemple us puc explicar, sense consultar res, la saga familiar dels Pantoja, els seus problemes o relatar la historia de “la más grande” que, per si no ho sabeu, és la Rocio Jurado , els seus amors i la seva herència, tot allò del que m’he examinat i aprovat al llarg de la meva vida ha estat oblidat en gran part, només recordo coses aïllades, i malauradament sovint relacionades amb la frivolitat, sé, per exemple, que les primeres  copes de “champany”, del cava encara no se’n parlava,  van tenir la mida de la teta de Madam Pompadour  que era l’amant d’un dels reis LLuìs de França ( ves a saber si és veritat.), quan camino i fa calor sovint em venen al cap les estrofes d’un poema :”…al destierro con once de los suyos, polvo, sudor y hierro, el Cid cabalga”que ens van fer aprendre de memòria com a càstig per tenir el calaix del pupitre fet una merda,, recordo el teorema de Arquimides, les comarques del Bierzo y la Maragateria han quedat juntes i fixades en el meu cervell ocupant un espai que podrien deixar lliure per coneixements més interessants, em sé els  noms de les ciutats on es van celebrar els Concilis fins al Vaticà, la història sagrada ha quedat arxivada   i vaig trigar molts anys en veure la quantitat de maldat i injustícies que amagaven els seus passatges, també tinc clars els noms de les cinc esposes de Enrique VIII i tinc filies i fòbies amb determinats personatges, sempre m’ha caigut fatal Abraham a qui mai he perdonat que per molt que fos una “brometa” divina estès disposat a sacrificar el seu fill, naturalment no puc veure els malvats oficials però tampoc tinc simpatia als Reis Catòlics que sempre he pensat que eren prepotents i creguts i que associo amb el matrimoni Pujol-Ferrusola que han exercit de pares de la pàtria i hagués estat millor que fossin més humils,  en canvi em desperta simpatia Boabdil que era el sultà de Granada a qui els catòlics van expulsar i a qui la seva mare, també molt imbecil ,va recriminar que plorés dient :”llora llora como mujer ya que no te has sabido defender como un hombre”. Sense massa fonament també he tingut una enorme simpatia a Carles III que és veu que era un monarca senzill que pregonava que abans era Carlos que rei i que va imposar algunes modernitats en el seu regnat, li deien “el alcalde de Madrid” i estava, segons he cregut jo ben considerat pel poble a més tenia un aspecte molt normal que si no fos per la “pompa “ de la seva vestimenta podia passar per un camperol qualsevol.

Feia anys que no pensava que en aquest rei, però l’altre dia que llegia l’origen d’alguns refranys em vaig assabentar que Carlos III va imposar que les dones que es dedicaven a la prostitució havien de vestir, obligatòriament una faldilla marró fosc (parda) acabada en una punxes (picos) per tal de diferenciar les de les dones decents, d’aquí l’expressió “ir de picos Pardos”, immediatament vaig pensar que això ho escriuria en aquest post i m’ha dedicat a buscar històries sobre les seves “favorites” perquè volia acusar-lo de no tractar igual a la amants de classe alta que a les que no tenien més remei que dedicar-s’hi però no ho aconseguit, es veu que va estimar des del minut 1 a la seva dona Maria Amalia Walburga (filla del rei de Polònia i d’una duquessa austríaca  i tant lletja com ell )i asada amb ell per poders, van tenir tretze fills dels que només set van arribar a l’edat adulta, van estimar-se i contràriament als costums de l’època van dormir sempre junts al mateix llit i ella va morir als 36 anys d’una ens fermetat pulmonar i ell va quedar  desconsolat i no va tornar-se a casar ni se li van conèixer amants reials, realment en el tema de les faldilles per les prostitutes no va estar encertat…però …tots cometem errors!

340.

Quan vam desfer casa dels meus pares vam trobar tres rotllos de pel·lícules dins una capsa de llauna, jo no hi vaig donar cap importància perquè no recordava  haver vist mai al meu pare filmant res, aquestes cintes han estat deu anys al fons d’un armari i l’altre dia el Jose Miguel,  que sempre que veu una oportunitat de gastar l’aprofita, va decidir portar-les a un lloc especialitzat  perquè les passessin a  DVD, només en va portar dos, una molt gran i una més petita.

La visualització de la primera que era la llarga va resultar  una autèntica decepció, els carrers de Paris, els monuments  , paisatges i carreteres van anar apareixent en unes imatges força desenfocades sense que en cap moment es veiés un personatge, en canvi a la segona cinta vaig aparèixer jo, més o menys d’un anys , en braços de l’Adolfa, que era la meva “tata” ,dient clarament “papa” , suposo que en resposta a veure’l a ell filmant, veient les meves fotos de petita es pot comprovar que tenia un cap enorme, hi ha una imatge concreta on sortim els meus pares , germans i jo on el meu cap és ,de llarg, el més gran de tots cinc, recordo que un dia , ja molt més gran , estant a casa les meves ties vaig comentar :”No entenc om no estàveu amoïnats amb el tamany del meu cap quan era petita”, les meves ties em van contestar que elles estàvem la mar d’amoïnades i que era un tema que es comentava a esquenes de la meva mare que no s’adonava de res i que em trobava moníssima, en aquesta pel·lícula queda constància del que dic però de totes maneres em va fer il·lusió veure’m, desprès d’un tall van aparèixer, totalment nítides, unes imatges d’un cotxe negre conduit pel meu pare del que baixen ell i el meu germà Anton, sortint directament del seient de davant, que deu tenir uns quatre anys i que porta un abric amb unes grans ombreres i , com tots els nens de l’època , llueix uns pantalons curts, hi ha grans misteris en aquest món i un d’ells és perquè els nens de la meva generació i les anteriors no  portaven mai  pantalons llargs encara que fes un fred espantós  fins que tenien determinada edat, és molt estrany, no?.

Apareix també la meva mare, només un moment, amb una abric ampli que amaga un embaràs prominent, suposo que el Quico estava a punt de néixer i finalment hi ha una estona llarga on el meu pare fuma amb gran plaer i juga amb l’Anton que  fa anar un tricicle que podria fer un bon paper en qualsevol museu.

La visualització d’aquestes escenes amb va arribar al cor, el Jose Miguel va comentar que “es la viva estampa de un hombre satisfecho” i tenia raó, se’l veia feliç, entregat al seu fill, jugant amb ell i fumant amb la mateixa passió que ho hem fet els seus fills , des de molt joves perquè ell tenia la idea, de que si ens deixava fumar no voldríem fer-ho, cosa que en el nostre cas no va resultar bé perquè tots tres ens vam apuntar al carro amb gran intensitat.

Quan jo vaig néixer el papa ja tenia cinquanta anys, no recordo que mai tingués la idea de que era molt gran malgrat que sovint , a les botigues, em deien coses com : “diga-li al teu avi…”, però ahir si que vaig veure unes imatges d’un home jove i àgil , no el recordo corrent mai amb mi ni fent res que requerís un esforç físic però la seva falda era un espai molt confortable i sempre em va fer sentir segura , protegida i feliç.Encara ara, desprès de tants anys, penso en ell moltes vegades i, com ahir, mentre el veia ple de vida, m’adono de com l’he estimat i de la petjada que ha deixat en mi.

Tinc ganes de portar a revelar la cinta que encara ens queda! Espero que el Quico i la mama estiguin filmats!

339.

Fa ja força anys que vaig a classe de ioga, hi ha molts tipus d’aquesta disciplina i nosaltres fem un ioga actiu que pretén un coneixement  i  moviment del propi  cos, un domini de la respiració i una iniciació a la relaxació que practiquem només de cinc o set minuts per sessió.Els primers anys jo no aconseguia estar atenta, em passava l’estona pensant en que faria en acabar la classe, repassant la llista del que havia de comprar i pensant en les infermetats o problemes que tenia a fora de l’aula, ara no, n’he après, no diré que mai no em distregui ,però  aconsegueixo centrar-me en el que faig, meditar no és deixar la ment en blanc , és estar present en el aquí i el ara, centrar-se en el propi cos i viure les seves percepcions, l’altre dia la Bri ( la meva mestra que ho fa molt bé)) ens feia viure les  paraules “Jo sóc “ o “ sóc jo” i aquest pensament em va durar al llarg del dia i, encara ara em ve sovint al cap.

Jo sóc : -Una dona, és d’entrada la meva primera definició, ho sóc i des de petita he estat encantada  de ser-ho.

-La petita dels fills dels meus estimats pares  , dos nois i jo, ara veient la relació de les meves filles penso que tenir una germana deu ser ideal, però jo no l’he enyorada mai, de sempre no sé si es bo o dolent m’he sentit molt a gust amb tot el que jo tenia…. I com només tenia germans nois ho donava per bo. Ser la petita suposo que imprimeix caràcter, crec  que he estat mimada pels pares i per les meves ties que em tractaven com si fos uns neta, potser això explica la meva timidesa quan era petita i la meva por a moltes coses perquè….. sempre he estat protegida.

-Sóc la dona del Jose Miguel des de fa més de quaranta anys i espero seguir-ho sent molt temps perquè em sento molt bé i no m’imagino d’una altra manera.

-Sóc mare de dos noies que em caient francament bé, m’agrada com son i les admiro.

-Sóc àvia de un nen i una nena que han suposat uns regals meravellosos de la vida, m’encanta mimar-los sense amoïnar-me de si els estic malcriant, des del moment que van arribar només m’han proporcionat alegries.

-Sóc membre d’una gran família , i m’he sentit bé  de neboda, tia, cosina, sogra, cunyada, inclús de tia  valenciana.

-Sóc amiga de moltes persones i fan que la meva vida sigui rica i divertida, per a mi són molt importants i espero que no hi hagin baixes perquè he patit molt amb les pèrdues que he tingut aquest últim any.

-Sóc mestra, aquesta elecció ha estat molt encertada, he gaudit molt de la meva feina i el contacte amb els nens crec que m’ha aportat positivisme i alegria.

-Sóc molt fidel a tots aquells que estimo, sóc fatal en tot el que té a veure amb l’esport i molt bona en fer coses que no serveixen massa per res, el meu pare ho deia :”Us imagineu que tot això que la Maria sap fer tant be servis per alguna cosa?. Sóc fatal cantant, desafino molt i em sap greu perquè m’encantaria ser cantautora

.Suposo que sóc moltes coses més però ja n’hi ha prou i estic enormement agraïda de tot el que he pogut dir que sóc i accepto el que no sóc..

338.

Aquesta setmana he dinat moltes vegades fora de casa, suposo que desprès de tant temps de pandèmia tots tenim ganes de fer-ho i de recuperar el tempos que hem estat sense reunir-nos amb els amics.

El dijous, vam anar al restaurant dels germans Torres , quan ells feien un programa diari  de cuina a la televisió, si jo era a casa, sempre els veia , els trobava simpàtics i didàctics i em van quedar les ganes de visitar el seu local que és un magatzem arreglat amb molt gust on les taules se situen al voltant de dos immenses cuines on acaben de muntar els plats abans de servir-los,  hi ha molt més personal que clients i en tot moment estan pendents de tu, vam fer el menú degustació per poder tastar moltes coses i a molt bon ritme ens el van anar servint donant-nos abans de cada most l’explicació corresponent, no es tracta de menjar ,que també es fa i està molt bo, es més aviat un festival dels sentits on el gust i la vista juguen un paper de igual importància, encara que resulta molt car perquè els vins no estan inclosos es comprèn que ho ha de ser perquè muntar tota aquella parafernàlia, tallar al mil·límetre quantitat d’elements, reduir deu mil coses per obtenir molts salbors, convertir quantitat de productes   amb menges que mai no has tastat i servir-ho tot de mil diferents maneres i en multitud de vaixelles creades per cada plat ha de necessitar molt temps i molt esforç però…hi  va haver un detall que no em va agradar gens,  quan arribes , desprès de donar-te la ben vinguda un noi o noia de la multitud de personal jove i guapo que ronda per allà t’ofereix un aperitiu i en el moment de liquidar la compte et trobes que han cobrat vint euros per una copa de cava, em va semblar un detall de molt mal gust que restava grandesa a tot el procés i que feia oblidar les atencions del personal i dels Torres que passen per les taules a saludar-te i resulten tan simpàtics com els recordaves. És d’aquells l locs per anar-hi un cop a la vida i gaudir d’una experiència que resulta sorprenent però que no convida a repetir.

L’endemà havíem quedat amb una amiga al Semon que serveix dinars a la terrassa, vam demanar un plat cadascú i unes croquetes per picar, la primera mossegada de la croqueta em va deixar “pasmada”, era buida per dintre i el arrebossat s’aguantava en forma de croqueta impecable sense que dins hi hagués gairebé res, aquesta experiència la vam tenir tots tres  i vam repetir una segona croqueta per acabar amb les sis que hi havia a la ració, jo no sóc de protestar sempre m’ha fet molta mandra però la meva amiga va decidir que allò s’havia de dir i va avisar a la cambrera aportant la prova de els tres croquetes que quedaven i que desprès d’una primera mossegada mostraven que, a dins , no hi havia res, a l’hora de pagar ens van cobrar tres croquetes ….quin detall més barat!

La meva família i jo , al llarg de molts anys , a Viladrau ,dinàvem cada dia a L’hostal Arxé que estava just al costat de casa meva, allò eren vacances !, no havies de preocupar del dinar, ni d’anar a comprar, ni pensar res i tenia un preu assequible, hi havia un menú diari però podies canviar qualsevol plat que no et vingués de gust per un altra cosa, al llarg de molt temps ens van cobrar mig menú per cada nena i vam haver de posar-nos molt ferms perquè ho deixessin de fer quan les meves filles menjaven tant o més que jo, si acabava el vi ,que en quest cas estava inclòs en el menú, et portaven immediatament una altre ampolla i sempre et donaven l’oportunitat de repetir, mai, ni una sola vegada ens van cobrar un extra, tampoc ens van servir mai “Un passeig per Collserola”(Full de figuera , ametlles de llet i flors de sauco)però els ous amb panet eren insuperables i les croquetes estaven boníssimes, i evidentment donaven una lliçó de classe a molts locals amb moltes més pretensions.

337.

Ahir al matí la meva neta i la neta de la meva cosina van venir a casa meva ,són molt amigues i a les dues els feia mandra el pla més esportiu que tenien les seves respectives mares, preferien jugar i van arribar cadascuna carregada amb la seva nina, a mi m’encanta veure jugar  a nens , recordo que quan feia de mestra a Educació Infantil hi havia varies estones en que em quedava embadalida veient com organitzaven el joc, com repartien els papers , hi va haver una promoció en la que a tots els jocs hi havia la figura d’un mort que es limitava a jeure  en un racó mentre els altres personatges anaven recreant escenes de vida quotidiana, el mort seguia abandonat i no recordo ni un dia en que fos protagonista del seu propi enterrament, els nens i les nenes no deurien haver assistit a cap funeral i , per tant , no tenien cap model  a imitar, en canvi fent de mares, pares, germans ,o mestres es podien arribar a endevinar d’on havia sortit la inspiració, curiosament el paper de mort tenia bastanta acceptació i mai quedava buit en canvi si una nena, dominant, s’havia autoproclamat mare acostumava a tenir dificultats en tenir una descendència nombrosa, els fills un i dos quedaven ocupats d’entrada però costava que algú volgués ser germà tercer o bebè.

Ahir, quan pensava espiar el joc de les nenes, i veure-les fer de mares de les seves criatures o d’amigues que anaven a prendre alguna cosa vaig quedar-me  amb un pam de nas perquè van abandonar els seus bebès al sofà i van marxar al jardí on, al llarg de molta estona es van dedicar a tirar pedretes, sense cap intenció ni competició aparent i sense gairebé dirigir-se la paraula, jo des de lluny i dissimulant el meu espionatge ,els vaig preguntar si es divertien a la qual cosa van contestar afirmativament, desprès van jugar a amagar-se i amagar coses i van entretenir-se bastanta estona amb la meva “tablet”.

No em va quedar més remei, que  distreure’m sola repassant els jocs de la meva infància en la mateixa casa en que em trobo ara, nosaltres jugàvem molt a botigues, passàvem una estona llarga buscant plantes i pedres per imitar la mercaderia, recordo que xafàvem fulles de mongetera en aigua per fabricar “suc verd” que la clientela ens treia de les mans i que no imitava a cap aliment concret, un altre joc estrella era fer viatges en avió, pujàvem a les golfes on hi havia dos llits abandonats i “el passatge” seien als llits adoptant diferents personalitats , tinc una amiga que sempre feia d’àvia suïssa, tant si viatjava com si estàvem a qualsevol altre  looc, les demés adoptàvem diferents personalitats i només les que feien d’hostesses tenien una mica de feina, vist així no sembla massa divertit, però ho era, tinc una amiga, molt exagerada que sovint diu :”Mai no m’hagués hagut de baixar d’aquell llit on era realment feliç”. També jugàvem a una sèrie de jocs que ara s’han perdut i que han estat substituïts per les maquinetes, inclús recordo jugar a “martiris”, la religió era tant present a les nostres vides tant a casa com a l’escola que semblava normal recrear-ho, tinc una amiga que el dia de reis va rebre com regal principal (suposa que els pares es van equivocar de sabata) un altar amb tots els estris necessaris per dir missa… pobreta! Era una nena, cap germà va assumir el regal i ella tenia clar que allò només ho podien fer servir els homes, ella, com a molt, es podia dedicar a fregar-ho. A mi m’encantava jugar a escoles i això que mentre vaig ser petita mai se’m va ocórrer voler ser mestra , sempre deia que volia ser peixatera o perruquera.

M’han quedat ganes de jugar a alguna cosa més que a cartes o l Rummycup..proposaré a les meves amigues jugar a visites que, ja gran, em va proporcionar moltes estones de riure compartint històries inventades amb dos noies més grans que jo en aquells llargs i plàcids  estius a Viladrau.