143.

Fa quaranta anys, a hores d’ara, estava en un box de la clínica del Pilar aguantant les contraccions i encara faltaven unes hores perquè naixés la meva filla. Al vestíbul de la clínica els meus pares i la meva sogra esperaven impacients, jo ni els havia vist però elles estaven decidides en ser les primeres en veure el que havia de venir, llavors, fins  el moment del part, no se sabia el sexe del nadó. El meu pare, molt més pràctic, va demanar la clau de la que seria la meva habitació amb la intenció de jeure al sofà.

Jo vaig tenir la Paula amb pentotal, com gairebé tothom de la meva època, per tant em van pujar a l’habitació, mig atontada, i la gran sorpresa va ser trobar el llit ocupat, el papa es veu que va trobar incòmode el sofà i es va estirar al llit on va quedar completament dormit.

“-Hay un senyor”-deia el “camillero”, jo anava dient “Es mi padre” però fins que la meva mare, el Jose Miguel i la sogra no van aparèixer no vam aconseguir que es despertés.

Tot ja calmat, a soles amb el José Miguel, van portar la nena, recordo la sorpresa de tenir-la als braços, la vaig trobar preciosa però no sé perquè vaig començar a analitzar si l’estimava prou…quina bestiesa!, al cap d’unes hores sabia que l’amor que tenia per aquella criatura era d’una categoria superior a tot el que havia sentit, tant li feia com fos, com es comportés, res no podia fer que jo la deixés d’estimar.

La veritat és que no he pogut donar fe de la meva teoria ni mostrar la qualitat del meu amor perquè estimar la meva filla Paula és molt fàcil, suposo que la miro amb ulls de mare però des de sempre l’he trobat llesta, simpàtica, noble, bona, amb un sentit de la justícia extraordinari i amb una sensibilitat a flor de pell que l’han convertit amb la rapsoda oficial de la família, que no dubtem de fer-li dir unes paraules, sempre esplèndides, a qualsevol cerimònia sigui de dol o de joia, té a més un sentit de l’humor molt fi que fa que, quan ja tens els ulls plens de llàgrimes del que ella ha explicat, et vingui un somriure a la boca i el dolor es barregi amb alegria.

M’impressiona, molt, que la meva nena gran tingui ja quaranta anys però a la vegada m’escalfa el cor veure tot el que ha aconseguit: m’agrada la seva família, la seva casa, els seus amics i la seva entrega a la feina i trobo que cada dia està més guapa, té una bellesa que augmenta a mida que la sents parlar i a més des de que té aquesta edat ha decidit (Bravo!!, Olé!!!Visca!!!) que s’ha de cuidar més i, com ella mateixa diu, ha abandonat la roba de xandall i ha pujat una mica el llistó.. i li ha donat resultat.

Espero que la vida li vagi de cara i que pugui seguir sent la filla, mare, dona, jove, germana, cunyada, amiga, mestra, companya…ideal, que ara és.

Tota la vida he explicat una teoria que crec molt bona i que penso que tothom hauria d’aplaudir, la veritat és que ningú queda massa impressionat , allà va: Ningú no pot queixar-se dels pares que té en el sentit de que son els únics possibles per fer aquella persona en aquell moment, donant això per bo, la meva filla ha de saber que jo i el Jose Miguel érem els únics que la podíem formar, en canvi ella és una dels moltíssims fills que jo podia parir, només que ens hi haguéssim posat un altre dia hagués nascut una altra criatura.

Tot aquest rotllo, feixuc i no se si massa clar és per dir que jo si que dono gràcies al cel, a la vida, al destí o a qui correspongui per haver tingut la filla que he tingut que porta a més el nom que més m’agrada :Paula .

Tinc una altre filla que també em cau molt bé , però..encara no té 40 anys!

Quan el Quico , el seu padrí, va venir a veure-la a la “nursery”, em va dir:” Quina és?”, “la més guapa”, vaig respondre i la va encertar. Des de llavors i fins avui no havia “fardat” tant!

142.

Avui és el meu sant, ja tinc el mòbil ple de watts que em feliciten i m’he posat el despertador perquè he de guisar: ve la família a dinar i m’agrada tenir-ho tot preparat.

A casa meva, religiosos a tope, sempre s’havia celebrat més el sant que l’aniversari, també és veritat que els sants, en general, eren més coneguts i venerats, entre altres coses perquè tots portàvem el nom de la mare de Déu o de sants de qui sabíem la vida i moltes vegades la mort, en canvi ara ningú no sap qui era la Noelia, en Nil, la Martina ni l’Arlet.  Jo  tenia una col·lecció de llibres que es deien, per exemple:”Cuando las grandes… martiris, fundadores, santes…eran niñas” i com qui llegeix aventures de pirates m’empassava com a Santa Eulàlia li treien els ulls o a Santa Agueda li tallaven els pits.

La manera de celebrar també era diferent d’ara, a l’hivern, al menys a casa , les festes eren, com tot, més austeres, triaves que volies per dinar i hi havia pastis, jo sempre volia “dulces” perquè encara no havíem començat a parlar un català escaient i caminàvem pel “passillo”i menjàvem “pastels” i “bocadillus”.

Un altre extra a l’hora de celebrar era que venia la família de l’escala a menjar postres i a beu re una copa de cava o algun licor, cosa també desapareguda: l’anís, el licor 43 o el cogñac ja no s’estilen i la grappa o el gin-tònic encara no havien fet acte de presència. Aquest costum dels postres, a casa meva, que vivíem envoltats ,a la mateixa escala, de familiars tenia una lògica però era usual encara que no fossis veí, nosaltres agafàvem el cotxe i anàvem a prendre postres a casa la tia Lolita que vivia a l’Eixample i començàvem a fer-ho amb la digestió del dinar ja feta.

En canvi, a dia com avui, al pati de casa per la tarda, venien les meves amigues a berenar, en acabar el dia tenia més joguines noves gairebé que el dia de reis, tinc fotos colorejades envoltada de regals : nines, un tricicle, fireta de tota mena, em fa il·lusió que algunes de les nenes que jugaven amb mi el dia del meu sant són encara peces importants de la meva vida, una de les millors amigues que tinc està retratada amb mi segudes les dos al cotxet i ara, els nostres nets juguen junts i les nostres filles són intimes amigues, els pobles de muntanya, com Viladrau, on nosaltres passàvem quasi tres mesos propicien molt les relacions estables, hi ha moltes hores a omplir i els nens, ben aviat, poden córrer sols, el meu net , aqiest estiu, ja queda amb amics per anar a jugar a futbol o reunir-se en alguna casa, això seria impensable en un poble de la costa on els nens no poden voltar sols perquè hi ha molt tràfic i gent per tot arreu.

Viladrau, també ha variat molt des de que jo era petita, és un poble d’estiueig , on hi ha cases molt importants que requerien molt servei, avui moltes d’aquestes cases estan en venda i es necessitarien moltíssimes peles per adequar-les perquè estaven només pensades per passar l’estiu, i els hi falta molta calefacció i banys, em faig creus de pensar que en la casa que jo encara visc, que abans només tenia un bany passàvem l’estiu: els pares, els tres germans, l’Adolfa que estava acompanyada per la seva germana que passava quinze dies amb nosaltres, els meus “tios” Maria i Vicente , l’Esperanza que era una minyona i l’Inés que era la minyona dels meus ”tios” i també venia, no recordo que féssim pudor però, amb els costums d’ara que passem el dia a la dutxa, no hagués estat possible passar l’estiu 11 o 12 persones, perquè sovint hi havia algun amic dels meus germans a casa. El “tio” Vicente era un home andalús, molt elegant ,extremadament educat i polit, el recordo amb pantalons gris clar i unes “wambes” que sempre eren immaculadament blanques, la meva mare el dia abans de que arribés ens deia que si quan marxessin ens comportàvem ,a taula, com ell seriem premiats econòmicament , nosaltres ens passàvem l’estiu , a l’hora de menjar, fent-li tot tipus de preguntes…”tio,se puede coger un huevo duro con las manos y meterselo entero en la boca?” “Se puede, contestava..pero no se debe”. Quants records!

141.

Aquesta última setmana he “disfrutat” molt de la meva família, marit, filles, gendres i nets a Viladrau, hem dinat i sopat varies vegades i m’he adonat del benestar que sentia a la seva companyia. Ho necessitava, he portat un any bastant dur i em fa bé tenir temps de pau, de gaudir ,de no fer res i de veure que la vida, sembla que ens va millor.

Avui venien a dinar, no sé perquè he recordat a la Mariana que era una amiga que va morir, desgraciadament massa jove, d’un càncer devastador, el seu marit, em va explicar que un dels últims consells que va donar a ell i a la seva filla, conscient de que la vida se li acabava era que no oblidessin de buscar sempre l’harmonia. No sé perquè m’he quedat aturada en aquesta idea i des del matí he decidit que en el dinar d’avui, on hi serien tots, buscaria aconseguir un plus d’harmonia, sense saber massa bé en que consistiria.

De moment he pensat en fer un dinar en que hi hagués un plat assegurat per cadascú, he afegit puré pels nens, he descongelat pollastre ,a més de conill, recordant que a un dels meus gendres el conill noi li agrada massa, he fet tartar de tomàquet, pesadíssim , perquè li encanta al Jose Miguel, m’he assegurat de tenir aperitiu per tots, he anat a comprar al bar els gelats favorits del meu net i els he amagat al congelador i i he esperat ,llegint, a que vinguessin pensant, un cop més, que el pati de Viladrau és, per a mi, un espai màgic.

Un cop parada la taula ens hem posat a dinar i he tornat a pensar en l’harmonia .

Com podia afegir-la al dinar que ja estàvem menjant?, d’entrada he vist clar que jo quan dono de menjar m’oblido de participar, m’entra com una mena de nerviosisme per alimentar a tothom i acabar d’una vegada, per relaxar-me, que fa que no prengui part en la conversa, he deixat de banda aquesta actitud i m’he posat a escoltar-los, de seguida he pensat que escoltant i mirant es pot estar més plàcid i atent i m’he dedicat a fer-ho desprès d’obligar-me a no fixar-me en si els nens menjàvem prou i a no fer cap comentari sobre aquest tema.

Ha sigut una delícia: que bé que les parelles facin il·lusió! Que be que els nens estiguin tan grans i macos! Que bé que siguem capaços de riure junts participant d’un humor comú! Que bo que està el conill! Que fred que està aquest vi blanc i que bé entra !Potser massa bé?.

I m’he carregat les piles! Quan ells han marxat m’he tombat al llit a llegir, feia una calor insuportable, jo mai m’he preocupat pel temps ni pel calenta ment del planeta, però sembla que va de debò, a Viladrau mai s’havia patit una cosa semblant, així i tot he llegit bé, últimament tot el que llegeixo m’agrada, ara és un llibre de l’Hannah Kristin, que es diu “El baile de las luciernagas” i explica la vida, des de que són adolescents , de dos amigues intimes, és un llibre dels que a mi m’agraden, on passen coses, on els sentiments són absoluts protagonistes de la història, un llibre on el que llegeix no ha d’afegir res perquè l’autor s’ha trencat les banyes en que tot quedés clar, dieu-me antiquada però em posen nerviosa les pel·lícules o novel·les actuals on tu t’has de imaginar finals o coses no explicades.

Hem sopat amb uns amics que han vingut de fora i també ha estat molt agradable, feia temps que no els veia i ens hem posat al dia, ella i jo vam quedar, sense haver-nos vist mai, a través de les nostres parelles, per pujar a Sant Climent a veure’ls a ells que estaven fent la mili… i ara ja som tots avis!

En conjunt, una dia harmònic a tope, la meva mare en els últims anys , quasi cega, passava moltes estones desperta, amb els ulls tancats. No t’avorreixes , àvia?, va preguntar-li la Bolis, gens, reina, repasso records bonics , que per sort en tinc molts.

De moment em dedicaré a fabricar-los, obrint els ulls per adonar-me que les coses tenen sovint contorns molt dolços, així d’aquí uns anys podré tancar-los i recordar-los.

140.

L’altre dia, amb els amics de Viladrau, vam anar a sopar a Manlleu, volíem veure la colònia Rossinyol que és molt bonica, enmig d’una gespa molt ben cuidada es veu l’antiga fàbrica tèxtil, una capella i la casa d’estiueig de la família, modernista i envoltada d’un gran jardí, és en aquesta casa on s’ha muntat un restaurant, amb pretensions.

Fa un temps vaig anar a Sant Benet de Bages , es veu que el monestir va ser regalat per la seva mare al pintor Ramón Cases perquè li agradava molt , com qui regala un parell de mitjons, al costat hi ha la casa d’estiueig de la família que es pot visitar, recomano la visita, a cada habitació, la veu d’un personatge relacionat amb el pintor t’explica coses de l’artista, de la seva obra , caràcter i ambient, em va agradar molt. No sé com estaven de peles la resta de pintors catalans de l’època però es evident, que ells dos, portaven les butxaques plenes!.

Seguim, perquè jo del que vull parlar és del restaurant….A casa meva, menys la meva mare, feien servir una expressió, no massa fina, per definir allò que vol “epatar” però està buit de contingut: “és per acollonir pastores” deien, es veu que les pastores són molt més impressionables que, per exemple, les modistes o les mestres.

Doncs la carta volia realment acollonir pastores, d’entrada ens van servir , amb cerimònia i en uns vasets molt sofisticats unes xips de “platano macho”, entre nosaltres el platano macho no calia que viatgés fins aquí per ser-nos presentat, desprès, anunciat amb reverència, ens van portar el panet més petit que he vist mai amb una tasseta d’oli i sal….negre d’Himàlaia, era bo, inclús igualava el pa amb oli i sal que jo menjo a casa sense que sigui festa major,…la tonteria va durar tot el sopar, uns plats enormes exhibien unes minúscules racions , això si envoltades d’uns camins, també petits, de salses i uns polsims de no se sap que, el José Miguel va demanar un steak tartar que li van fer al costat ,treballant vint-i-cinc minuts de rellotge , el cambrer l’anava fent amb la mateixa solemnitat i reverència que si fes missa, en conjunt van sortir, com he sortit últimament de molts restaurants, pensant que m’han mig timat, això si, aquella sensació d’estar a punt de rebentar de tant que s’ha menjat no la tens mai en aquests restaurants perquè les racions acostumen a fer riure.

Últimament la cuina ha omplert molts espais i ha sigut elevada a la categoria d’art, a mi m’agrada guisar i menjar però crec que ens estem passant de comèdia, fins fa pocs anys es menjava molt bé a molts llocs, una de les gràcies era que els productes que es servien a bons restaurants eren de primera categoria, ara s’ha donat entrada a una sèrie d’aliments que haurien de tornar al lloc on sempre havien estat: lluny… l’humus, traguem-nos la careta, és molt inferior als cigrons estofats amb porquetalla, el gingebre , present a molts plats actuals, hauria de tornar als llibres de l’Enid Blyton o dedicar-lo a fer ambientadors, no massa bons, la quinoa…fora!, tenint llimona no em cal conèixer la llima i el nap, la xirivia i moltes més verdures ,que eren destinades al bestià i al brou, no cal que treguin el lloc a altres coses , i la patata, que sempre va bé, que torni a ocupar el lloc que li correspon, dieu-me antiquada, però..tinc raó i sóc una admiradora, fervent, de la patata.

No és que enyori que, en els dinars de celebració, mai es serveixi entremès, sarsuela i pijama, però tampoc no entenc que hagin desaparegut del mapa, puc comprendre que la sarsuela que exigia un tall de rap, un de lluç, escamarlans, gambes , calamars i musclos per a cada comensal no tinguem posicions per pagar-ho però…aquell flamet d’ensaladilla amb una sardina i quatre embotits de segona categoria és assequible per tothom!

Cada cop valoro més la cuina tradicional, feta a poc a poc i amb bons productes….fa poc temps vam anar a un restaurant de Soria que té una estrella i ens van servir un plat anomenat :”Lo que come la ardilla” , cal que sent persones tastem el que mengen els animalets del bosc?, a mi deixeu-me amb el que sempre hem menjat, i per tal de quedar com una dona actual, de tan en tant menjaré una mariconada i si estic de bon humor….potser l’alabaré..

139.

La setmana passada, en el post, vaig anomenar l’Adolfa, i molta gent m’ha dit que troba rar que encara no hagi aparegut en els meus escrits, i tenen raó, perquè va viure molts anys a casa nostra i , es evidentment un personatge fonamental de la meva infància. A casa, mai hem estat tocats i posats, sempre hem sigut gent planera, no massa elegant, en canvi han treballat a casa nostra persones que venien d’ambients molt sofisticats.

El Josep Ximenez ,el xofer de casa, era un home alt, guapo i molt elegant, els amics del meu pare sempre li deien que el Josep semblava el senyor i tenien raó, el meu pare sempre anava desmanegat en canvi ell no lluïa ni una arruga, venia de Madrid on havia estat xofer de l’Antoñita Moreno que era una ex maharani de Kapurtala, era una “vedette” espanyola que va enamorar al marahà quan va venir a la capital, val la pena llegir la seva història , enormement interessant, els intel·lectuals de l’època la van ensinistrar per tal de que tornés boig al marahà  i aquest, enormement enamorat se la va emportar a l’India a compartir marit amb altres esposes , la cosa no va acabar bé i ella va tornar aEspanya, com a ex maharani i va ser llavors quan el Josep va entrar al seu servei ,desprès  va venir a Barcelona, conduïa un chevrolet verd metal·litzat , quan va sortir el seat 600, el meu pare, que tenia les idees molt clares, va declarar que s’havia de ser burro si es tenia un cotxe que no fos un 600, un cop venut el chevrolet va comprar tres sis-cents i el Josep va passar de ser xofer de la Antoñita a passejar la meva mare, això si, amb gorra de plat i amb un 600 de quatre portes.

L’Adolfa va entrar a casa com a tata del Quico i posteriorment meva, era tot un personatge, venia de servir, també a Madrird,a casa d’uns parents de Jose Antonio Primo de Rivera, era de Navarra :”Soy Adolfa Ventura Mizquiriz Turralde de Urrutia de la Fuente Hormiguero Cañón Tres tiros”, aquesta era la seva presentació, que em repetia sovint, suposo que tota l’última part dels cognoms era broma però jo no ho sabia, tenia ulls blaus ,  una cara molt noble, i un cabell absolutament blanc, que duia recollit amb un monyet; sempre que podia  recitava poesies patriòtiques i cantava coples(suposo que ve d’aquí la meva afició per la cançó espanyola),  era molt de dretes i tenia accions de telefònica on , de tant en tant, trucava per esbroncar-los.

Fardava dient que ella mai a la vida havia treballat, aquest comentari posava a parir la meva mare que era qui l’havia contractat, recordo que la mama sempre deia que en el judici final hauria de donar comptes de les ganes de matar a l’Adolfa, que contínuament tenia, però no crec que mai hagués pensat en acomiadar-la, va estar a casa fins molt gran , desprès va anar a una residència, a Madrid, on ja vivia la seva germana, la primera vegada que vaig anar amb avió va ser per anar-la a veure amb la meva mare. Ens estimava per ordre inversament proporcional a l’edat, m’adorava a mi, tenia un cert carinyo pel Quico i tolerava a l’Anton, recordo una vegada que ,servint la taula, li va tirar, sense voler, una gerra d’aigua pel cap :”Hombre Adolfa”, va protestar ell , ella , sense alterar-se li va contestar “No te quejes, en este tiempo, apetece”.

Tenia filies i fòbies per tota la gent que passava per casa, estimava a uns i detestava a altres però a tots, en quan podia , els hi prenia alguna cigarreta del paquet que havien deixat a qualsevol lloc, el Quico i jo, quan no teníem tabac n’hi demanàvem i , a vegades , ens havíem de conformar en fumar ros, que normalment , era del que tenia més existències. Va fer sempre el que li va donar la gana, l’Anton sempre explicava la vergonya que passava quan els acompanyava al cine i sortia alguna professó, l’Adolfa, a pesar de queixar-se sempre del dolor que li feien els genolls corria a posar-se de genolls enmig del passadís del cine.

Em seguia com una sombra fins a molt gran, per vigilar-me i jo , encara que volia treure-me-la de sobre, l’estimava….com no havia de fer-ho si no parava de repetir :”Maria, como la mia no la haY?

 

138.

Des de que estic jubilada i tinc temps, quan em llevo, segueixo normalment una mateixa rutina, vaig a la cuina, em faig un cafè, o dos, engego la tele catalana amb el resum de les noticies, i em poso a l’ordinador on faig uns quants solitaris o puzles mentre, molt a poc a poc, em prenc el cafè, que m’agrada fred, cosa que els cambrers no acostumen a acceptar perquè quan esmorzo al bar sempre dic que em portin un mini de pernil , un aigua i un cafè perquè m’és igual que es refredi, ells, molt amablement, em porten el” bocata” i la beguda, dient-me que ja em portaran desprès el cafè perquè sigui calent. Continuem amb els matins, l’altre dia , mentre jo seguia amb les meves costums, veia el Jose Miguel passejant, nerviós, amb el telèfon enganxat a la orella, de tant en tant se’l treia i premia una tecla, m’imaginava tota aquella pesades que ara et trobes sempre que vols fer una gestió: Si vol ser atès en català premi 1, si vol…el 2, si vol el 3….fins l’infinit. Finalment , amb un to molt propi seu quan està nerviós vaig sentir que deia: ”No existe la opción que quiero” i va penjar, de seguida el telèfon va sonar i el vaig sentir dir: cero, cero, cero!
-Me preguntan mi grado de satisfacción por l’atención recibida
La gestió es va repetir molta estona on , amb paciència s’anava traient l’aparell de la butxaca perquè jo també podés sentir alguns acords del “Bolero de Ravel” que és una musica que he arribar a odiar perquè també la fan servir al cap on demano hora. No sé si, al final, va aconseguir donar de baixa el telèfon que pretenia eliminar!
Cada cop les màquines ocupen més espai de les nostres relacions, van substituint homes que amplien els nombres de l’atur , moltes figures , usuals a la meva infància, han desaparegut, per sempre.
Penso en el sereno i el vigilant del meu barri, que quan vaig començar a sortir de nit sabia on trobar-los al tornar i ells, que coneixien els meus germans i cosins, em saludaven amb un cert carinyo, em recordo petita, a Viladrau, mirant, fascinada ,con la telefonista feia anar, amb gran rapidesa, uns cables que encaixaven on calia per aconseguir les conferències amb Barcelona, recordo a Viladrau el sereno que passejava i a les hores, cantava…”Las doce han dado: nublado…”o el que calgués, quan anàvem a comprar calia tenir paciència, desprès de demanar qui era l’últim s’establia una conversa, més o menys general perquè calia tallar i pesar l’embotit que moltes vegades et donaven a tastar, al forn de pa pesaven les barres i afegien un tros més (la torna) si el pes no era correcte, a tots els negocis hi havia “mossos” que eren el últims en entrar però tenien possibilitat de prosperar si demostraven que eren treballadors i bona gent, a les botigues et portaven la compra a casa…una mica abans de dinar, els diumenges, moltes vegades venia el repartidor de la pastisseria a portar el tortell que nosaltres havíem encomanat abans d’anar a missa, per Nadal els guàrdies urbans estaven envoltats d’ampolles que la gent del barri els obsequiava per agrair la seva vigilància i recordo, que l’Adolfa, que era una minyona de casa a qui un dia dedicaré un post, m’obligava a agenollar-me, al carrer , si veiem passar un capellà seguit d’un escolanet que tocava una campana: era el viàtic, aquell home anava a donar l’extremunció a un malalt terminal….fins i tot les coses divines ara van ràpid, es veu que de tant en tant es pot anar a l’església i es fa una extremunció general, que tipus vacuna, et cobreix una temporada per poder entrar al cel, havent complert amb l’últim sagrament.
M’he passat els últims anys de feina predicant els alumnes que cal preparar-se perquè quan jo era petita els que no sabien fer gran cosa tenien un lloc a la societat , en canvi ara els que estan molt preparats han de tenir a més molta sort per aconseguir guanyar-se la vida.
Digueu-me antiquada però trobo molt a faltar una veu humana a l’altre costat de la línia en comptes d’una robotina, molt pesada, i m’emociona quan entro a “Casa Pepe” i els amos, tan vells com jo em diuen: ”Hola Mariona, que vols?”

137.

Acabo d’arribar de “La Charente”, encara tinc tota aquella robada per anar rentant i la casa té la calor de tota la setmana tancada, sense ni una mica d’aire, però estic contenta, aquestes vacances han estat tant fantàstiques com somniava que fossin, he rigut, molt , inclús amb algun atac d’aquells que t’agafaven a missa o a llocs on no es pot riure, he menjat, més del que convenia…però…tinc molts bons propòsits de cara a la setmana que ve i he begut..vi blanc fresc, que fa estiu, gin-tònic desprès de sopar, que fa vacances , i he vist els arbres i les plantes més boniques del món vorejant un riu tranquil i solitari on et dona la sensació que tot pot passar i on es reuneixen els verds  més meravellosos. I he tornat “carregada de piles” pensant que les coses bones també passen i que queden, potser, molts bons moments per viure.

Ahir, feia molta calor i sopàvem a coberta , ja estàvem amarrats ,entre molts altres vaixells, davant les oficines de “Le Boat” que es la companyia on havíem de retornar el vaixell a primera hora del matí, havíem sopat patés i formatges per acomiadar-nos de França i ja estàvem amb el gin tònic, el Jose Miguel comentava que en la majoria de moments de la vida en que s’adonava que era feliç havia corregut el vi, o similar, jo pensava que tenia raó perquè en aquell moment , mirant la lluna, m’adonava que tenia sort i donava gràcies a la vida de tot el bo que tenia.

De repent vam ser saludats per una parella gran que venien de sopar, ens van explicar que havien begut xampany i se’ls veia molt alegres, ell era molt alt, amb el cabell completament blanc i encara que era vell feia molt goig, estava molt moreno i tenia un cos fibrat, em va recordar a una de les figures de pessebre del Ramon Amadeu que tenia el meu pare : francament guapo.

Ella era com una boleta, grassoneta i rodoneta amb una mitja melena rossa, van desitjar-nos bona nit i van entrar al vaixell del costat, ella va desaparèixer i ell va pujar a coberta per iniciar una activitat frenètica: posar el tendal, portar copes i encendre moltes espelmes, quan ella va tornar ,canviada amb una mena de camisó- vestit ,femení,tot era a punt …van seure , van brindar amb les copes i van començar a xerrar : contents i compenetrats.

“S’estimen com jo voldria ser estimat, si els costums que segueixo ho permeten, s’estimen com jo voldria ser estimat, quan l’esperança comenci a estar seca…i s’agafen de les mans els vells amants…” diu la cançó del Serrat que va omplir els meus pensaments mentre els ulls se’m van omplir de llàgrimes perquè veure amor entre persones joves ja fa trempar però veure-ho amb gent gran encara desperta més tendresa, de seguida vaig començar a imaginar…portàvem tota una vida plegats, estimant-se, perdonant-se i eren capaços de donar-se’n compte de que s’estimaven..molt be!…o potser s’havien trobat de grans, quan ja creien que la vida amorosa s’havia acabat i estaven satisfets del finat..també molt bé.

Acabat el gin-tònic i desprès de comentar que el viatge havia estat una delícia i que era el típic viatge que s’havia de fer amb gent molt coneguda i estimada com era el nostre cas vaig anar a dormir amb el cor calent i l’alegria d’haver tingut unes vacances ideals barrejada amb la il·lusió que sempre em fa tornar a casa, desprès d’uns dies de no ser-hi.

L’endemà al matí plovia, vam recollir el que faltava i ens vam tornar a trobar a la parella fent els tràmits de devolució del vaixell…a llum del dia, perdien, s’acabaven de llevar, portaven la son i el cansament enganxats als ulls i per molt que mirés no veia la complicitat i l’amor que la vigília tant m’havien emocionat..

Pots ser que “la noche me confunda”? o pot ser que estiguin en un altre moment del dia , segurament serà això perquè la vida sempre té moltes versions i val més apostar per les boniques.

Oblidava donar les gràcies de tots el bons desitjos de vacances que m’heu fet. Ho han estat!

136.

Aquest dilluns no penjaré cap post, no hi seré! Olé!!
Desprès d’un any , de merda, en el que han passat moltes més coses dolentes que bones, on hi hagut moltes pèrdues i ingressos , on he estat molt ocupada :venen vacances…A disfrutar-les.
Demà marxarem ,amb tres parelles més, a fer una setmana de vaixell per La Charente (riu de França), és un pla que ja vam fer ,amb la família, i va resultar ideal: calmà i tranquil·litat, soparets a restaurants de poble d’aquells d’un menú d’enciam, paté de campagne i un entrecot, a la fresca, rient si fem alguna gràcia nova, més aviat recordant anècdotes de tota una vida d’amistat i de plans conjunts, els homes eren amics de petits i nosaltres ens hem unit molt, ens entenem sense paraules, tots ens sabem les gràcies i les desgràcies i …ens estimem.
Encara que no estic en el meu moment millor, ni de bon tros!, espero aquests dies com abans esperava les vacances d’estiu, miraré de buidar la motxilla de totes les noses que porto a sobre, pensaré en tot el que tinc bo, que és molt: un marit que desprès de gairebé cinquanta anys encara em fa il·lusió, dues filles magnifiques carregades de simpatia, bondat i intel·ligència que m’han portat dos gendres que jo mateixa hagués triat, tinc dos nets fantàstics que van progressant molt adequadament, el meu marit i jo cobrem retiro, també tinc panxa , artrosis , artritis, degeneració macular… i moltes cosetes més..però procuraré aprofitar aquests dies que la vida amb regala, ja explicaré com ha anat.
Si hagués d’anomenar coses bones d’aquest “annus horribilis” (que no és pensi la reina d’Anglaterra que només li passa a ella), destacaria, sense dubtar el bloc, em manté amb els ulls oberts i com vull donar bona imatge procuro buscar un punt de vista positiu que fa que , quan l’escric, i a vegades més hores, me’l cregui, em fa molta il·lusió veure que la gent el llegeix i tothom que em deixa comentaris és enormement amable!
No penseu que us lliurareu de mi els dilluns, aquest no però l’altre hi seré, mentrestant gràcies per tot i sigueu tant feliços com podeu.

135.

Quan treballava a educació infantil acostumava a fer cada any un mateix exercici, consistia en treure els nanos al carrer Londres, seure’ls a la vorera i fer que observessin els arbres que es veien des d’allà, tots eren plataners.

Un cop feta la introducció els demanava que en triessin un i que des d’aquell moment el consideressin seu, no deixa de ser un exercici emocional que fa que tu, vigilis, el que es teu. Crec que es desperta l’amor i la responsabilitat, és allò que tant bé explica el petit príncep a la guineu dient que la seva rosa, sent exacte que moltes altres és especial per a ell perquè l’ha cuidat, l’ha protegit i li ha dedicat hores.

Al llarg del curs anàvem a visitar els arbres, cadascú el seu, i els dibuixàvem un parell de vegades, els recordo recolzats a la seva la seva carpeta, mirant i copiant, d’aquesta manera veien els canvis estacionals, comprenien el pas del temps i dominaven la natura, els ensenyava també una cançó que en el seu “Estribillo”(Com es deu dir en català?) deia :”Tinc un arbre amic, que de tots els arbres, per a mi és el més bonic”

Fa un parell d’anys, l’Anton, amb aquella barreja de simpatia, passió i nerviosisme que el caracteritzava va decidir que en el jardí de Viladrau hi faltava un arbre que donés ombra a la tarda, ell mateix ,amb gran precipitació, va fer venir el “Chelen”(jardiner a Viladrau) i entre riures, com sempre quan hi era ell, li va exigir que li plantés el til-ler més bonic del món,” Y que sea grande , que yo ya tengo una edad y quiero leer por la tarde a su sombra”

Recordo , exacte, que en aquell moment, mentre el jardiner reia i li deia que no digués tonteries, jo vaig agrair a la vida que faltava encara un temps ,llarg pensava ,perquè ens haguéssim d’enfrontar a la mort, i en vaig imaginar, vells, ell , el Jose Mioguel i jo, amb amics ,prenen alguna cosa sota l’ombra de l’arbre a l’horabaixa, com diuen els mallorquins.

M’encanta sentir parlar de les illes.!

L’arribada de l’arbre va ser tot un espectacle, van haver de tallar el carrer i van fer un forat enorme, era tant fondo que el meu net de cinc anys , ficat a dins, no treia el cap. La plantada va durar força estona i la vam seguir amb gran interès, no era un arbre bonic, era molt pla, segons el Chelen els arbres que venen de vivers no tenen fondària perquè els fan créixer sense donar prou espai, en fileres horitzontals, el vam retratar per enviar fotos a l’Anton que ja era a Barcelona i al llarg de tot l’any , cada cop que pujàvem l’informàvem de l’estat del til·ler, que ,entre nosaltres, no progressava massa bé ni agafava el volum que tant desitjàvem

“-Dadle tiempo” deia el Chelen quan el venia a veure, d’aqui unos dos años serà estupendo.

L’estiu passat, quan l’Anton va arribar, ja molt malalt, a Viladrau, no el va trobar “estupendo”, continuava sent molt pla , per sort era molt més maco i frondós mirant des d’on acostumàvem a veure’l, seguts a la barbacana l’arbre era passable, però encara no era capaç de proporcionar cap ombra i faltava molt perquè fos bonic .

 Ara està més fort, potser ja proporciona una certa protecció si agafes una cadira i seus a llegir als seus peus, bonic no ho és, vist des de darrera encara li manca molta branca i no és rodó…però quan jo arribo a Viladrau , la primera cosa que faig és sortir al patí i caminar cap el jardí per comprovar que l’arbre de l’Anton segueix amb peu i ha millorat una mica, el miro amb molts bons ulls i penso que…tinc un arbre amic que de tots els arbres, per a mi és el més bonic, ja sé que és mentida però era el seu arbre i omple de sentiments i records el nostre jardí.

Per cert… Estribillo: tornada, retronxa, responement ,recoble, al Pompeu ningú li tapava la boca!. Em quedo amb tornada…les altres fan molta mandra de dir!

134.

El divendres, desprès de demanar hora , armada de paciència i amb la butxaca plena vaig anar a la perruqueria a fer-me un tractament de keratina, no era la primera vegada que ho feia, m’ho he fet altres cops i és pràctic perquè em deixa un cabell sense encrespament que em permet passar un estiu sense trepitjar la perruqueria i sense haver de dedicar temps a que el cabell em quedi potable. És un procés pesat perquè dura tres hores i es passa molta calor però, com bé diu la dita: “Per presumir s’ha de patir”

Quan ja portàvem com una hora de tractament, la Núria , mentre em posava dins d’una mena de “làmpada” infernal (no m’acostumo a dir làmpada encara que sigui la manera correcta de dir) va comentar :”Et veuràs més rossa”, això no m’havia passat mai però no li vaig donar importància , des de que vaig tenyida mai sé de quin color tinc el cabell ni recordo com era el que jo tenia, uns dies sóc més clara, altres tiro a pel-roja, altres sóc tan fosca que semblo una bruixa…

Continuem amb la història… quan va acabar tot, el color del meu cabell era indescriptible, en tots els caps del món no trobaríem una replica, no és ros, ni castany… és el més semblant al color taronja que he vist en cabell en un dia que no sigui Carnestoltes, la mateixa perruquera veient la meva cara d’estupor va dir :”No t’ha quedat un to massa encertat, però…quan et toca tenyir-te?

No vaig dir res més, vaig pagar i mullada de suor vaig arribar a casa anunciant, per tapar comentaris, que el to del meu cap era transitori i producte d’una química, equivocada naturalment.

Amb aquest cabell vaig arribar a la plaça de Viladrau on , seien al sol, una parella a la que estimo molt, ella no va dir res però ell va declarar que haurien de matar a les perruqueres que tan mal feien en el món i em va aconsellar la conveniència de posar-me una gorra, vam parlar una mica de la importància de la sinceritat entre amics i després de que les dones trobéssim que moltes vegades no calia vaig anar cap a la Merceria Font, la mestressa de la botiga que es la millor venedora de la terra i una dona encantadora va escoltar les meves cuites i em va vendre una pinça prou gran per recollir-me el cabell tot afegint…”Amb aquest cabell no ets la Maria”, desprès em va aconsellar que fes un post parlant del tema.

Glòria, ja veus que t’he fet cas !

Un cop recollit el cabell vaig anar a reunir-me amb el Jose Miguel, la Paula, l’Oriol i els nets per anar a dinar.

La meva neta Anna és una nena molt “carinyosa”, tant aviat em va veure va venir corrents a seure a la meva falda, les mans se li van anar immediatament cap els meus cabells i mentre me’ls tocava i despentinava va anunciar: “Quan sigui gran seré perruquera”, la meva filla que seia al costat es va posar riure i va dir que mai havia comentat res respecte al seu futur, “el teu cabell l’ha inspirat”, va afegir la Paula.

Pot ser que el meu cabell cridi tant l’atenció, que una nena de tres anys ,per molt llesta que sigui( no és que jo sigui la seva àvia, per res!) vegi la necessitat de dedicar el seu futur a arreglar el meu cap?

Es veu que si, jo que critico sense parar el look dels nois joves d’ara en quan als seus caps i que mai no m’he atrevit a canviar de pentinat ni a fer-me un tall de cabell una mica agosarat, sin comerlo ni beberlo, m’he situat al capdamunt de la llista de tons que crident l’atenció, i ….pagant per fer-ho!