185.

Un dels records , de petita, que tinc gravat , té a veure amb el meu pare, una nit jo vaig anar al saló dient que tenia por i que no podia dormir, ell em va acompanyar al llit, va seure al meu costat i em va venir a dir que tenia l’obligació d’aprofitar aquella estona per somiar desperta…” de que tens por?”, em va preguntar i jo li vaig respondre que, a la que tancava els ulls veia un lleó, enorme, que em perseguia, es va indignar i em va explicar que en aquella estona els lleons havien de servir pel que jo volgués, que m’hi enfilés a sobre , li poses ales i el fes volar pel cel que em convingués, ho vaig entendre i he seguit el seu consell moltes vegades encara que ,sovint, la vida ha omplert aquest espai amb els seus detalls: he decidit que explicaria els nens l’endemà a l’escola ,com podria ajudar a les meves filles,  que faria per dinar, que podia regalar, en que consistiria el mural que havia de fer al suro de la classe, i moltes coses més…algunes que no només no convidaven a la son sinó que feien que fugís definitivament.

Actualment tinc moltes menys obligacions i me les he d’empescar per omplir aquest espai de temps  , que cada dia és més llarg …. és una bona putada que passis la vida curta de son i quan tens molt temps per dormir aquesta no arribi!

Segueixo, normalment tiro de records que per sort en tinc molts, procuro foragitar els dolents i omplir el cap de bondats o coses que feia temps que no pensava, va ser el cas d’ahir, recordava que a l’escola, jo vaig anar a les “Esclavas del Sagrado Corazón”, tenien molta mania en com s’havien de presentar les feines escrites: al marge superior esquerre de la plana calia posar el nom i el número que totes teníem i a l’altra banda del full escrivíem :A.M.G.J.C que volia dir: a mayor gloria de Jesucristo…i ho trobàvem natural! .

Les lletres sempre han estat presents a la meva vida, quan érem petites ens intercanviàvem estampes amb les amigues amb dedicatòries com aquesta: ”Dos flores en el agua no se pueden marchitar, dos amigas que se quieren no se pueden separar”i ens quedàvem tan tranquil·les !. A la primera plana dels llibres de text jo anotava :”Virgen Santa, virgen pura, haz que apruebe esta assignatura”, vull suposar que era un costum generalitzat, no que fos jo l’autora d’aquest dita.

Tot això que he explicat ho associo a les estampes del Ferrandiz que m’encantaven , per la comunió jo volia que les meves estampes fossin amb dibuixos d’ell però els meus pares ,clàssics, van escollir unes estampes del Murillo i jo com no podia pecar perquè havia de fer la comunió i s’havia de fer cas als pares vaig haver de tragar!

Desprès van venir unes estampes diferents , era l’època en la que ,a les misses ,els joves tocaven la guitarra i cantaven cançons “kumbas”, l’Església va intentar modernitzar-se i va procurar fer un canvi que només va ser de forma i que tampoc no li va servir per ampliar el nombre d’adeptes, aquelles estampes eren en blanc i negre i presentaven escenes de natura: arbres, cascades, rius, estels… nosaltres seguíem escrivint dedicatòries que ja no eren ni tan cursis ni religioses, generalment eren frases de personatges celebres , me’n ve una al cap :”No llores nunca cuando se oculte el sol, las lágrimas no te dejaran ver las estrelles”(Rabindranath Tagore).

Desprès, per sort, vaig deixar de fer dedicatòries, i ara , si he d’escriure alguna cosa per a algú per qualsevol motiu, procuro sempre fer una declaració d’estimació, sempre i quan sigui veritat, tiro normalment d’una frase de Lluis Llach que diu…”Voldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo i afegeixo algunes paraules meves , m’encanta aquesta frase perquè crec, de veritat, que és fantàstic tenir gent a qui estimar; recordo també un títol de Montserrat Roig que diu :”Digues que m’estimes encara que sigui mentida” , tots necessitem no només ser estimats sinó que de tant en tant ens ho diguin!

Anuncios

184.

Tots tenim manies, independentment dels esportistes que acostumen a tenir una sèrie de gestos i “fetiches” que associen a la bona o mala sort i que constitueixen el “top ten” entre la humanitat en aquest sentit tots arrosseguem costums que ens  hem imposat nosaltres mateixos i que complim, per exemple jo faig l’arbre de nadal el dia de la Marató de TV3 i el trec la nit de Reis o,  a molt trigar, l’endemà, no puc suportar veure’l un cop han passat les festes tot i que és legal exposar-lo fins a la  Candelera, passa el mateix amb les coses que ens treuen de polleguera i que no tenen cap importància, per exemple jo puc veure , amb total tranquil·litat, com cau un vas ple al terra i en canvi em posa molt neguitosa veure que el Jose Miguel, que ho fa, remena amb energia el cafè fins aconseguir que algunes gotes li caiguin al platet…ja em diràs !.

Un altre cosa que em posa a parir ,i que tinc ocasió de comprovar a diari, es escoltar la repetició, avorridíssima de substantius per tal de no discriminar les dones :esperem que els polítics i les polítiques…els nens i les nenes , les mares i els pares, prefereixo molt abans la idea de la Cup de parlar en femení, i com sóc d’una altre època i estic molt acostumada ,no em sento  ferida si escolto: els catalans, per exemple i és més: m’hi sento inclosa!

Quan tornes de un viatge i ho expliques a algú moltes vegades et diuen .. ja heu anat a veure …?, si la resposta és negativa a vegades et toca sentir :”Quina pena, és el que més em va agradar”, aquests tipus de comentari em fa tanta ràbia com quan , desprès de que m’hagin “birlat” el moneder he d’escoltar…però ..portaves el “bolso” obert? Això no es pot fer mai!, es com dir-te directament que ets idiota cosa que tu, desprès de l’experiència ja saps.

També em neguitegen els homes del temps, les dones , en canvi no em posen ni la mitat de nerviosa, sobretot quan expliquen el temps que ha fet, cosa que ja ha passat i que, almenys a mi, no m’interessa gens i la meva excitació pot arribar al màxim si fan servir la paraula gotellada, que m’horroritza i s’acomiaden o saluden dient :”Bon vespre”.

Jo vaig estudiar en castellà i quan ja era mestra em va tocar aprendre català i examinar-me moltes vegades i ho vaig fer molt a gust, tot i que mai he pogut expressar-me amb determinades paraules que conec de sobres, quan de la meva boca surten mots escaients em sembla que no sóc jo qui parlo , ara no passa tant però a l’època de normalització lingüística hi havia gent que corregia contínuament el que deien els altres , actitud que també em posava dels nervis, gairebé tant com les persones que no es poden estar de donar consells o explicar la manera com ells solucionen els problemes, tinc comprovat que , gràcies a Deu tots fem el que ens dona la gana i no seguim cap consell a no ser que l’haguem demanat nosaltres a persones de qui realment ens refiem.

Sempre hi ha mil maneres de fer les coses i quasi  totes tenen una argumentació que pot ser certa, per exemple jo tinc un amic que es posa a parir si veu que dobles la pàgina d’un llibre per saber el punt, jo ho faig i li explico que maltractant els llibres anem a favor de l’escriptor i de l’editor que són col·lectius que s’han de protegir, ell , en canvi considera que és una falta de respecte i ben pensat tots tenim la nostra part de raó,no?.

I finalment hi ha les persones, per sort no properes, que fan que només veure-les  als mitjans em facin veure vermell,: Actualment , en el meu “ranquing”, la primera posició la ocupa la Leticia Ortiz, reina, seguida del seu marit, no m’agrada veure els seus canvis continus de “look”, i li endevino un cony de caràcter , que sense cap dubte amarga la vida del seu marit i filles, cosa que no m’importa massa perquè es evident que el Felipe passa dels sentiments meus i de els de tots els catalans. La Ines Arrimades, fent de senyoreta Rottenmeier i la Maria Dolores de Cospedal amb aquell posat tant digne i sense que se li mogui un cabell del seu pentinat tampoc són Sant de la meva devoció i seguiria…però he acabat el full. Millor.

183.

El cap de setmana anterior,  que era un pont de tres dies, el vaig passar a Eivissa, a casa uns amics , amb un grup de tota la vida on no s’ha de fer cap compliment i tot resulta agradable i fàcil , els amfitrions ens van tractar a “cuerpo de rey” i només ens va caldre dedicar-nos a “disfrutar”, cosa que vam fer abastament  .

Tot va ser arribar a Barcelona i començar a rebre diferents noticies, a una per dia que tenien un denominador comú: totes eren dolentes, això ha fet que hagi passat aquest cap de setmana sense ànims, tot i estar a Viladrau amb els meus nets que t’obliguen a posar-te les piles encara que no vulguis. Quan comencen els problemes, malgrat no estiguin directament relacionats amb tu, s’activen immediatament dos mecanismes en el meu cap: el primer és l’empatia amb els que coneixes que estan patint i immediatament ve el dolor, en recordar situacions familiars que tu has passat,  barrejat amb la por de que les coses es poden  complicar encara més …tot això no ajuda a ningú i et deixa feta pols, costa dormir i els pensaments al despertar tornen a ser negres …i tot plegat no millora res!

Quan la meva filla va necessitar un trasplantament de ronyó ens vam fer proves el meu marit i jo per a ser donants, finalment jo vaig ser l’escollida, en una carta posterior, que ella em va escriure, deia que havia estat una sort que hagués estat jo  perquè com a malalta era un deu però com a cuidadora era una màquina de patir i tenia raó…cal buscar formules per apaivagar els nervis i treure ferro a les situacions que punxen.

Què em produeix benestar sigui quina sigui la situació? De seguida em ve al cap encendre un cigarro…Llàstima perquè fa sis anys que he deixat de fumar i encara en falten almenys nou perquè torni a fer-ho, he decidit que, si segueixo pensant que en tinc ganes, tornaré a fumar als setanta-cinc, tinc clar que vull ser un cadàver amortitzat…, ara si rebo una patacada molt forta abans correré cap a l’estanc!

Descartat el tabac se m’ocorre també un gin-tònic, clàssic, sense cogombre, ni gerds, ni estrelletes d’anís…, però és massa aviat i he de fer el dinar, tampoc vull parlar amb ningú amb aquest estat d’ànim, primer m’he d’arreglar i això sempre ha de partir del cap: Si de res no serveix patir més val que no ho faci i em dediqui a viure el moment present en el que , per sort, no passa res… els problemes s’aniran entomant però s’ha de fer amb coratge i sense laments inútils , em venen al cap exemples de gent , carregada de dificultats que tira endavant i no es rendeix , sóc una privilegiada i he d’agrair-ho.. i si , de pas, puc donar la mà a algú que ho necessita i sé com fer-ho… millor que millor!

Mentre reflexiono sobretot això sento piulades en el mòbil, sóc molt desastre en aquest sentit, mai sé on el tinc i a més no llegeixo tot el que rebo, hi ha gent molt activa que es dedica a reenviar tot el que li arriba i jo, per sort, tinc molts grups d’amics però avui , que tinc aquest dia “tonto”, decideixo mirar que m’envien:

Bingo! Són dos “memes”(em sembla que es diu així) que envia un amic al grup de Viladrau, el primer és un comentari de l’Einstein i diu : “Cuando te mueres no sabes que estàs muerto. No sufres por ello.Pero es duro para el resto.Lo mismo pasa cuando eres imbécil “.

El segon es del Groucho  Marx i diu :”Hay persones a las que, a pesar de ser puntuales, se les nota el retraso”

Sola em poso a riure i torno a agrair a la vida aquesta capacitat, crec que quan algú riu no cap altre sentiment i, d’alguna manera, s’entrega a la vida.

Jo, per una sort que mai no agrairé prou he rigut molt, a casa, en família, amb amics , a la feina…i crec que totes aquestes rialles m’han millorat la vida.

182.

L’altre dia vaig agafar el tren per anar a Balenya, aquesta línia, que arriba fins a Puigcerdà, té fama , merescuda, de molt lenta, a més per fer el recorregut que jo vull ,només puc agafar un tren que s’aturi a totes les estacions, tan m’he fa perquè a mi m’encanta anar amb tren i només ho faig molt de tant en tant. Estava preparada, portava un llibre, el mòbil amb quantitat de watts per mirar i contestar  i “Apalabrados” per jugar, ja a plaça Catalunya va seure davant meu una noia molt jove i francament atractiva, era segur d’origen àrab però anava vestida amb uns texans, molt arrapats, i una samarreta que deixava veure el seu melic, només engegar el tren ella es va posar a parlar a amb una persona a qui contínuament anomenava” mi amor”, o “mi vida”…jo encara intentava llegir però aviat em va interessar molt més la conversa que es produïa al seient del davant, explicava , molt enfadada, que anava a Vic, on mai no havia estat només perquè volia que el seu ex li digués a la cara el que li havia dit per mòbil: que la deixava.

En aquest moment vaig deixar de llegir i tota la meva atenció es va dedicar a escoltar, comprenc que no és bonic però ,si volen privacitat ,que no xerrin tant davant meu, tota la vida m’ha encantat “fabula”r amb la vida de la gent que comparteix mitjans de transport amb mi però des de que hi ha  mòbils em donen les històries servides…continuem.. ella volia escoltar ,de la seva boca, que no l’estimava perquè així l’odiaria que era precisament el que necessitava per acabar la relació. També volia aprofitar l’estona per recordar-li que no havia de beure, ni fumar,i molt menys follar perquè si ella s’assabentava de que ho feia per molt que l’odiés ella es moriria de gelosia.

Aquí vaig canviar el perfil de la persona que escoltava, no podia creure que cap “lligue” escoltés, amb paciència, la història d’una relació que traspuava escalfor per tots cantons, m’agradaria explicar com va acabar però … jo devia posar una cara de tant interès que la noia, desprès de mirar-me , va canviar de seient….malament! , sort que vaig poder encara escoltar que la trobada havia de ser precisament avui perquè l’endemà començava el ramadam i llavors ella no podria fer res i no era capaç de descartar, encara un final feliç…, evidentment a totes les religions “cuecen habas”,  entre una cosa i una altra ja érem a Centelles i jo havia passat un viatge molt entretingut, decididament…per què fem servir tanta tècnica si mirant la vida del voltant moltes vegades n’hi ha prou!

Però no tothom té la mateixa gràcia per explicar les coses, el dilluns passat a l’H-8, vaig escoltar, perquè no tenia més remei de tant fort que parlava el relat  d’un noi a una noia, que jo diria que volia trobar parella i estava disposada a escoltar-ho tot per fer-se estimar, el noi explicava la celebració de la comunió d’una cosina seva, el tema ja no era massa apassionant, ell es va centrar, intensament en el que van menjar començant per l’aperitiu, abundant:

“El primer que van servir ja eren  coses molt treballades, res de patates i olives!, d’entrada ens van servir unes cistelletes que no sé explicar de que eren, una pasta entre dolça i salada farcida de gambes, però no eren gambes soles, estaven barrejades amb una salsa que no sabria explicar però que era boníssima, segur que portava maionesa però barrejada amb més coses, desprès unes croquetes de , no se dir-te de que eren , però et juro que eren les mes bones que he provat a la meva vida…. i la cosa va anar seguint amb la mateixa abundància de detalls i el mateix avorriment de tema.

La noia se l’anava mirant fingint que tenia un interès però es començava a veure que ja no podia més, no crec que captés que jo , amb la mirada li anava dient que deixés el seu company, que val molt més estar sola que mal acompanyada!

Hi ha gent molt pesada i acostuma a coincidir amb persones a qui agrada molt parlar i donar detalls , del temps, de l’horari, dels seus gustos, en fi de temes que jo crec que no tenen cap interès…tinc una amiga que sempre m’acusa de donar massa importància a la simpatia, pèrò….hi ha molta diferència entre escoltar la noia del tren o el noi de l’H-8..no?

181.

Una de les coses que em fa sentir bé és tenir temps, sense obligacions, per davant, per això el divendres a la tarda , desprès d’una setmana de moltes  activitats, la majoria agradables, però que no em van deixar ni un minut lliure,  res em podia venir més de gust que seure al pati de Viladrau a passar unes hores , sola.

Val a dir que el pati de casa és un dels meus llocs preferits al món, té un cobert de filferros que a l’estiu suporta un mantell verd que deixa passar la llum però protegeix del sol i proporciona un ambient que a mi m’encanta, en aquest moment encara es veu el cel però ja comença a estar ple de flors de glicines que, ben aviat, començaran a treure fulles i a construir la teulada vegetal.

Vaig crear-me un ambient de plaer, vaig posar el coixí a la cadira, apropar la tablet per si volia fer partides d’un joc al que estic enganxada, portar el diari amb llapis , maquineta i goma per si feia els sudokus, afegir el llibre que estic llegint que no m’agrada però que no he deixat perquè vull saber com acaba, i per completar vaig anar a buscar una cervesa , gelada i un vas de vidre.

Últimament procuro evitar la cervesa perquè és evident que es col·loca directament a la panxa i jo ja la tinc prou ocupada però, per a mi  , a determinats moments no hi ha cap altre beguda que pugui proporcionar-me tant plaer, potser un gin-tonic…però ha de ser de nit…. ja em tot a lloc i plena de benestar no em va caldre cap dels estris per distreure’m, el pensament omplia el pati de records i situacions que allà havia viscut des de que era una nena, vaig passar una mena de llista mental de la gent que estimo i no hi havia gairebé ningú que en un moment o altre no hagués estat en aquest pati, inclús vaig fer una llista mental de tres o quatre persones que no el coneixen però que m’agradaria que ho fessin , dinars, sopars, de molts, de pocs, familiars, d’amics ..jocs i activitats de tota mena….i repassant vaig trobar també algun moment no feliç però vaig haver de burxar molt!

Ha estat un cap de setmana complert i diferent, el Jose Miguel pintava amb un grup amb qui els dimecres  fa sketching…vam dinar i sopar amb ells i dissabte , a la tarda vam assistir a un acte organitzat per demanar la llibertat dels presos política, la plaça era groga, amb cartells de tots els que estan privats de llibertat, es va fer una botifarrada i els diners anavena una caixa solidaria,, van participar molta gent anònima recitant poemes o llegint textos , per acabar, la Laura Masvidal (dona del Quim Forns, lligada per família i estiuejant a Viladrau ), acompanyada de la dona del Raul Romeva van acomiadar l’acte que va estar carregat d’emotivitat encara que feia un fred espantós que tothom s’esforçava en dissimular, entre la gent que va parlar hi havia un uruguaià que va explicar que a les presons d,allà tot esta prohibit:no es pot xiular, ni parlar , ni rebre correspondència, o dibuixos en que aparegui res que es pugui associar a la llibertat; ocells, estels, etc…La filla de cinc anys  de Didaskó Pérez(a presó per tenir “ideas ideológicas”)li porta un dibuix al seu pare ple d’ocells que els censors trenquen i no li deixen passar. A la setmana següent la nena porta un dibuix d’arbres ple de puntets de colors, el pare li dona les gracies i li pregunta quines fruites representen els puntets…La nena contesta:

“Bobo.¿No ves que son ojos? Los ojos de los pájaros que te traje a escondides”.(Copiat del text de Eduardo Galeano que ens van repartir , escrit sobre paper groc, per  cert he llegit a internet reflexions d’ell que m’han encantat).

I aquest matí, després d’una nit de tempestes he estat amb els meus nets i hem dinat al Club Viladrau , amb ells i els seus pares , pràcticament sols, gaudint de la companyia i del menjar: una hamburguesa, molt bona, que si hi aneu, recomano que tasteu.

Només han faltat més hores de sol, no puc més de tanta pluja!!

 

180.

Sempre he sigut de llàgrima fàcil i barata, quan he tingut sotracs grossos moltes vegades he sigut incapaç de plorar, en canvi a la que sento l’anunci de l’Almendro que torna a casa per Nadal noto els ulls vidriosos, si un director de cine presenta una escena, ensucrada i cursi, pensant en fer plorar a l’espectador pot tenir la seguretat de comptar amb mi, a vegades , però, ploro amb una emoció que val la pena.

L’altre dia va ser un d’aquests moments, si fa uns anys m’haguessin dit que un futbolista em commouria  hagués assegurat que era impossible, els esports no són “lo” meu, però segueixo el Barça perquè el veiem , en família, a l’escala de Balmes on gairebé tots són parents i la relació social que s’estableix m’encanta.

Però  tornem a l’emoció, vaig veure com l’Iniesta explicava, plorós,  que la seva etapa com a jugador del Barça acabava i al igual que la seva família i  companys em vaig emocionar , evidentment no per la pèrdua de perícia davant l’esfèric ( això de l’esfèric em sembla que és d’una altre època…com jo) sinó perquè  a l’Iniesta me l’enduria a casa!, encara que quan el tingués no sabria massa que dir-li perquè no em sembla home de massa converses.

Trobo que és una persona que destil·la bondat, es nota que tothom l’estima, no només la gent del seu propi equip, els contraris l’abracen i tots els públics l’aplaudeixen, recordo un dia  que jugava un partit mentre la dona estava ingressada perquè havia perdut una criatura ja molt avançada la gestació, no se si va ficar un gol o què, però per agrair la jugada ,va dirigir la mirada al cel i tothom va entendre a qui anava dedicat aquell gest, sempre l’he vist conciliador entre els jugadors i quan ha parlat en roda de premsa mai no ha mostrat cap tipus de “xuleria”, crec que , sense ni ser-ne conscient, és un mestre de l’empatia.

L’altre dia, a la rua que es va fer per celebrar el doblet, ell era conscient de que era la seva última passejada triomfal per Barcelona i, desprès de posar-se un barret de bufó amb els colors del seu equip sense que li treies ni una mica de dignitat , tranquil, va situar-se davant i va mirar expectant i emocionat a la gent que l’aplaudia, va poder llegir les moltes pancartes que li agraïen la seva vida blaugrana i es va anar retratant amb els companys que l’abraçaven i plasmaven el record en el seu mòbil.

El trobarem a faltar però recordarem a una persona que ha passat, per mèrits propis de Andrés a Don Andrés i que ha demostrat tenir autèntica classe, pot ser que la paraula classe no la relacionem amb la piscina i la decoració que vam veure que tenia a Fuentealbilla en un programa de “El Convidat” , però estic segura que l’Andrés tracta amb la mateixa senzillesa i afabilitat al Rey (que em cau fatal i últimament ho dic sempre que puc) que a un veí del seu poble i , per a mi, això es el que es pot definir com autèntica classe .

Els meus nets no estan batejats i l’elecció dels padrins va ser molt informal, el nen té padrina que és una amiga de la meva filla i la nena té padrí que és un amic del meu gendre, tots dos reben la mona perquè no els cal ni palma ni palmó, quan em vaig “enterar” que el nen no disposava de cap padrí el meu gendre ,perquè em quedes tranquil.la ,va anomenar formalment a l’Iniesta com a padrí del Guim, o sigui que encara que ell no ho sàpiga a la meva admiració com a persona s’afegeix un vincle, gairebé familiar, perquè quan penso en padrins recordo sempre la tonteria de l’Iniesta!.

Ahir, al Barça /Madrid, jo desitjava un partit èpic, sobretot perquè l’Inisesta pogués gaudir en el últim clàssic, el somni ja hagués estat que marqués un gol, no va passar res d’això, tampoc va ser mediocre perquè, amb un  jugador menys vam empatar però al final del partir no hi havia l’eufòria necessària , encara que entre el públic es veien mostres de “carinyo” cap el jugador, tan se val, corre un vídeo per les xarxes en que la seva dona l’alaba , tothom l’aprecia i el recordarà més com a persona que com a professional i això….és gran!

179.

Fa un parell de setmanes vam anar, amb un grup d’amics, a fer una calçotada i vam aprofitar per visitar la ermita-monestir de Montserrat de Montferri, és una església petita i modernista , dissenyada pel Jujol que era fill d’allà i acabada al llarg dels anys desprès de molts entrebancs, em va agradar, i més després de sentir l’explicació d’una senyora del poble que “disfrutava” parlant i es sentia orgullosa de l’obra, m’encanta que em contin coses, sobretot si veig entusiasme en la  persona que parla!.. un cop acabada la visita vam anar al restaurant i vam menjar i beure com si no existís un demà, tenint en compte, a més, que les racions no eren modernes…., vam tornar a casa amb aquella sensació, agradable, d’haver rigut i compartit un dia amb amics!

Al cotxe, de tornada ,vaig pensar que l’ermita que havíem visitat em queia més bé que el monestir de Montserrat, suposo que és políticament incorrecte dir-ho però Montserrat sempre m’ha fet basarda, potser per un conte que de petita llegia on un escolanet queia muntanya avall i era recollit per la mare de Déu que se l’emportava directament al cel, ja  llavors pensava que al pobre escolà l’anada a la glòria li havia vingut massa aviat i que ningú no li treia el “mal rato” d’anar caient pendent avall, el monestir no és gens maco, a la meva manera de veure, i les muntanyes  per molt nostrades que siguin no resulten gens acollidores , la mare de Déu, en si, també és força “rareta”, a part del to de pell ,és d’estructura romànica però té una cara estranyament clàssica que no li pega amb el cos, penso jo; a més , recordo amb espant una capelleta que es trobava abans d’entrar plena “d’ex-votos “, de cera recoberta de pols d’anys :mans, peus , cranis, fèmurs…. barrejats amb vestidets de criatures, rams de núvia i moltes coses més que els devots, com agraïment, anaven oferint a la Verge…aquesta capella ja no hi és, per sort!

 La mare d’un amic meu em va explicar que una vegada va prometre que si el seu fill es recuperava d’una lesió portaria un peu de cera a no recordo quina església, el nen es va curar i la mare va anar a comprar el peu, la dependenta li va dir si li anava bé que fos de quart de quilo i ella , que no sabia massa com anava aquest assumpte ho va acceptar, quan va arribar a l’església es va sentir molt roina perquè el seu peu gairebé no es veia entre tots els membres que li triplicaven el tampany!. La gent optava per les ofrenes de quilo.

Independentment el nom de Montserrat no m’agrada però té per a mi connotacions molt boniques, tinc moltes amigues que se’n diuen, una tia , una cosina i la meva mare, recordo que el 27 d’abril era un dia especial a casa meva, ja de bon mati començaven a arribar flors, la nevera era plena de cava i trufes i “dulses”(parlàvem un català molt poc escaient ), al llarg de tot el dia anaven arribant visites: amics, familiars, veïns que venien a felicitar-la, llavors els sants se celebraven més que els aniversaris.

A la nit anàvem a sopar al restaurant: els pares , germans, cunyades ,que llavors en tenia,  el Jose Miguel i jo, recordo dos sopars memorables, un a un restaurant que es deia “Las Indies” i un altre a “Can Batista”, van coincidir en temps d’eleccions i el meu germà Quico, expressiu i exagerat com ningú, ens renyava i insultava perquè segons ell votàvem equivocadament, la meva mare amenaçava en no celebrar mai més el seu sant però les polèmiques seguien entre arguments i rialles, agraeixo el molt que he rigut amb la meva família, anys més tard ja van començar a venir els nets que havien crescut amb una rapidesa extraordinària i les cunyades, malauradament,  van desaparèixer perquè els meus germans es van anar separant .

Jo no sóc gens de recordar dates, se’m passen els sants i aniversaris per molt que actualment hi ha molts avisos en aquest sentit, els mòbils comencen a sonar i en els grups es repeteixen les felicitacions, les emoticones de pastissos, cors i copes, i els agraïments de qui es felicitat…en general una mica pesat per molt ben intencionat que sigui,  no vaig recordar d’una manera especial a la meva mare el 27 d’abril , no cal…un moment o altre la penso cada dia.

178.

L’altre dia vaig anar al cine a veure una d’aquelles pel·lícules de les que surts encantada , la recordes , vas pensant i donant voltes a alguns detalls  i cada cop li trobes més gràcia.

És francesa i l’han titulat, en espanyol, “Una razón brillante”, tracta de la relació entre un professor d’universitat i una alumna francesa de família emigrant que ha arribat a la universitat des d’un entorn totalment aliè a la formació acadèmica, no explicaré l’argument perquè aconsello que l’aneu a veure però molts grans temes estan esplèndidament  tractats : el racisme, l’empatia, la capacitat de superació, l’enamorament i moltes coses més, hi ha un moment en que la protagonista explica com és el noi amb qui surt que em va posar la pell de gallina…uns ulls enamorats magnifiquen la figura dels seus desitjos , la fan millor i posen en evidència que, només, pel fet d’enamorar-te, val la pena viure…. i encara queden més coses per les que viure està bé !.

Però, sobretot és una pel·lícula que tracta d’un procés d’aprenentatge complert en el que  que no només compta la matèria que s’està estudiant, a més,el coneixement mutu del mestre i l’alumna varia la manera de ser de tots dos i els fa créixer com a persones.

Sempre he pensat que si les qualitats es poguessin mesurar tots pesaríem més o menys igual, el que passa és que tots tenim les nostres preferències i donem importància diferent a les qualitats, per exemple jo no valoraria massa a una persona que sumés principalment per  ser organitzada, treballadora i sabér manar, en canvi una persona simpàtica a la que tinc ganes de veure m’interessa molt encara que els seus armaris estiguin fets una merda i sigui una mica gandula.

Però el que és evident és que tots podem aprendre dels altres i que seria bo que ens miréssim a la gent en aquest sentit, no només per treure’n profit i aprendre alguna cosa, que sempre és interessant, sinó perquè mirar amb ulls que volen treure el millor del que tenim davant i valorar-ho és fantàstic.

La meva mare era així, de natural, tenia una tolerància tremenda amb ella mateixa i amb els demés i acostumava a parlar, de cor, bé de la gent, hi ha frases que han quedat gravades a l’anecdotari familiar: la meva nora que s’examina més bé que “dingú” (perquè ella , com molta gent, deia “dingu” fixeu-s’hi) … el meu nebot que ha canviat de feina i ha entrat a arreglar la seguretat social, inclús li vam sentir dir..el meu gendre ,que lladra molt bé, ha ensenyat al gos del Quico a fer-ho perquè no en sabia…. també deia coses més lògiques, però no fan tanta gràcia, això sí, sempre positives.

A part ,avui estic optimista, sempre m’ha encantat la festa de S. Jordi, és un dia en que hem sento orgullosa de ser catalana, m’encanta veure els carrers plens de gent carregada de flors i mirant llibres i, per primera vegada estic a Viladrau perquè he d’anar a veure una funció de S.Jordi que fa la meva neta, segons el meu gendre han dedicat al curs només a assajar l’obre i espero que els hi surti bé, i si surt malament tan se val, en aquestes edats fa la mateixa gràcia, el que si espero és que facin la versió original, amb un drac, carnívor que vol menjar-se a tota persona que se li posi pel davant, en aquesta mena d’obsessió col·lectiva actual per protegir a les criatures del primer món, he vist versions en que el drac era bo i acabava fent de gos de la princesa perdent tota la seva identitat, no entenc perquè nens que veuen imatges d’altres criatures reals morint-se de gana  no poden resistir una història de por que , a més, té un final feliç.

Nosaltres, de petits, estàvem molt menys protegits  i anàvem a un món clarament fàcil on hi havia futur, em fa molta por que els nens d’ara, protegits i mimats es desanimin en el vall de bastons al que s’encaminen on només hi haurà benestar per uns pocs que cada vegada són menys. Deixem-nos de pensaments foscos, avui és S.Jordi!.  Visquem-ho com cal.

177.

Aquesta setmana he tractat a moltes amigues, amb algunes he dinat, amb altres esmorzat i a més he berenat amb les cosines que també són amigues, sempre m’he considerat afortunada en aquest sentit, en tinc moltes i són bones.

Hi ha categories evidents entre el grup d’amigues , l’altre dia pensava que fa que a un grupet d’elles les considerin el “top ten”, la primera raó és que mai no m’han fallat, la segona és que puc estar temps sense veure-les i quan ho faig noto que els vincles estan intactes i la tercera, i molt important, és que els hi demanaria diners amb la seguretat de que me’ls deixarien, per sort no he hagut  de fer-ho però sé a qui em dirigiria i l’ordre que seguiria.

Estar amb les amigues enriqueix perquè les dones parlem des de dins, expliquem i valorem sentiments i som capaces de confiar les nostres vivències si ens sentim a gust en la conversa, el dilluns passat dinava amb amigues de fa molt temps, vam parlar molt de tot i ,entre altres coses de la mort, totes ja hem tingut pèrdues importants i en un moment donat la majoria d’ulls estaven a punt del plor, no ho vam consentir i al cap de pocs minuts rèiem de qualsevol bestiesa, i en acabar totes érem conscients d’haver passat una estona agradable.

Una d’aquestes amigues i jo ens portem dos dies,  ella compleix abans que jo, la vaig trucar per felicitar-la i li vaig preguntar com estava: Com vols que estigui? Encantada!

Em va deixar bocabadada, o de pasta de moniato, o de pedra picada ( ens compliquem molt la vida per parlar..) , perquè jo em prenc força malament fer anys, parlant em va explicar que  celebrar l’aniversari era quelcom que no podien fer tres germans seus , alguna amiga i gent molt més jove que nosaltres..per tant ella donava gràcies per cada dia que estava en aquest món i procurava “disfrutar-ho”.

I té raó, tota, fer anys és una benedicció del cel, la vida va passant i a tots ens dona patacades i regals, no parlaré de les pedres , que també hi han estat, però he tingut un munt de regals, mai no he viscut en un camp de refugiats ni he hagut d’emigrar a un altre país, de fet suposo que tinc un record guiness perquè, menys uns pocs mesos, he viscut sempre a la mateixa casa i també he passat l’estiu al mateix lloc, si miro enrere d’aquests 66 anys veig més rialles que plors, he acumulat molta gent que estimo, estic envoltada de persones que em fan vibrar, visc en una ciutat plena de possibilitats…de que em puc queixar? I , sobretot, l’alternativa de no fer anys és fatal!

Ahir, a l’hora de la manifestació vaig anar amb els meus nets al cine mentre tota la família baixava a la concentració, jo no volia que els nens hi anessin, tenia por que un grupet, aliè, fes alguna bestiesa per poder assegurar que hi ha violència ,vaig anar a veure una pel·lícula que es diu “Coco”, és la història d’un nen mexicà que , “el dia de muertos”, arriba al país de la mort per una sèrie d’estranyes circumstàncies i es retroba amb els seus avantpassats, l’estètica està plena de color i fantasia i jo l’hagués gaudit molt si no fos perquè l’Anna, la meva neta,  tenia por i volia marxar mentre el Guim estava super atent a l’argument i encantat amb la història que tenia molta gràcia. La mort total només es produïa quan, a la terra, ningú no recordés la persona que estava al país dels morts on s’ho passaven la mar de bé, aquí també es diu que una persona no està morta mentre algú la recordi, en aquest sentit compleixo perquè penso ,a diari , en els meus morts principals , a vegades amb tristesa, altres amb ràbia pels anys que els hi han estafat , però molt sovint amb alegria recordant moments feliços de la meva vida anterior on ells hi eren presents , formen part de mi, m’acompanyaran mentre estigui per aquí que , com diu la meva amiga , esperem que sigui molt i que ho visquem bé!

Mentrestant, a totes les amigues a qui correspongui :Feliços 66 !  Que tinguem sort!…i la resta :també.

 

176.

Cada dilluns penjo un post a un blog que escric de fa temps i el text passa a facebook des de que la meva neboda em va fer la connexió, jo sempre he sigut un autèntic paquet en tot el que es refereix a la tècnica.

Normalment hi ha reaccions al que jo escric i procuro contestar-les per agrair que la gent sigui tan amable i perquè em fa il·lusió, el dimecres des del mòbil mirava els comentaris que m’havien fet a facebbok, cosa que també es pot fer encara que jo no tingui ni idea del perquè, mentre el Jose Miguel, com sempre, apoderat del “mando”, feia un zàping que no s’acabava mai i abans de posar-me nerviosa vaig decidir anar a l’ordinador a contestar tots els comentaris que sempre son ideals, encara ningú no m’ha dit mai “Quina merda de text! cosa que no assegura que no s’hagi pensat.

Sorpresa!!! Els comentaris havien desaparegut, el meu text també i les aportacions dels meus amics referent a altres temes també, com a  noticia estel·lar hi havia una foto, bonica, que una amiga havia penjat per canviar el seu perfil i que datava del dia 4 de març, jo ja li havia dit que estava molt guapa i no tenia cap sentit que li repetís un mes més tard, desesperada com sempre que topo amb un problema d’ordinador vaig cridar al Jose Miguel que, desprès de potinejar molt va declarar que el que em passava a mi no li passava ningú, jo ja sé que dins els meus aparells hi viu un gnom, petit com tots però més dolent que cap, que  de sempre, s’ha dedicat a “putejar-me” però es veu que ara ha convidat a una sèrie d’amics ,tant dolents com ell, que han organitzat un embolic enorme perquè ,han desaparegut quantitat de coses, sense cap orde ni criteri!

L’endemà vaig demanar socors a la meva neboda que fa veure que no li suposa cap esforç venir a ajudar-me, però tampoc va solucionar el problema, des del seu ordinador va fer investigacions i va trobar-se en que era un problema de facebook i que ja s’arreglaria, l’única pega és que la noticia datava del 2015… o sigui que veurem que passa avui, tinc un últim recurs de demanar ajuda a un amic que és molt bo en aquest terreny però , de moment , no ho he fet , esperem a veure com acaba tot això.

Sempre he pensat que no he nascut a l’època que em tocava, jo m’imagino a la prehistòria, sóc traçuda, penso que la meva cova estaria plena de pintures, m’imagino modelant olles de fang i canviant-les per menjar, inclús em veig capacitada per inventar maneres de cosir les pells i fabricar joies amb petxines , pedretes o flors, veig un problema d’higiene perquè a mi m’horripila l’aigua molt freda i no em veig ficant-me contínuament al riu per rentar-me però penso que trobaria gent que tingués el mateix problema que jo i que no destacaria massa, en canvi vaig molt coixa en l’època actual, els últims anys de la meva carrera professional van ser amargats per la informàtica, actualment les mestres han de deixar ,per escrit, tot el que fan i dediquen més temps a teclejar que a mirar-se els alumnes, les cases estan plenes de tècnica  , tot es pot programar i jo no en sé, la meitat, o més, d’aparells que tinc a casa compleixen només una de les deu funcions que son capaços de fer, el meu forn té deu mil botons que no faig servir, la cuina igual, tinc una dutxa capaç de fer hidromassatge de moltes maneres i jo em limito a rentar-me, em vaig comprar una olla a pressió que pràcticament pensava i l’única vegada que la vaig fer servir vaig acabar a sota la taula  amb la seguretat que explotaria perquè feia un soroll molt estrany fins que , arriscant la vida, vaig apagar el gas i vaig tornar a amagar-me una estona fins que va callar, mai més l’he tornat a fer servir!

Tot aquest rotllo és per demanar disculpes als que no he contestat i, encara que es vegi clarament que sóc imbècil ,estaré encantada de que el pugueu llegir perquè voldrà dir que l’exercit de sers malignes que havien pres el meu ordinador han fugit a fer mal a altres contrades i jo ho celebraré, si no queda avui penjat haure de molestar al meu amic, perquè això de escriure cada dilluns vull fer-ho, encara que sigui per dir tantes coses tant estranyes com avui.