159.

Sempre he viscut al carrer Balmes, vaig néixer al número 370 al cinquè pis de la casa familiar on vivien també molts germans de la meva mare i els meus cosins, encara hi visc ara, envoltada de família, que ha anat canviant a través dels anys, abans el Jose Miguel i jo érem la parella jove i les nostres nenes les úniques criatures de l’escala, ara som els grans i moltes parelles joves han ocupat els pisos que han anat quedant buits, m’encanta viure així, no ens empipem però en ajudem , si cal, i de tant en tant ens reunim.

El carrer ha canviat molt a través dels anys, quan jo era petita els meus germans i els seus amics acostumaven a trobar-se a una bodegueta que estava a General Mitre que encara no era la ronda enorme que és ara, quan era l’hora de sopar sortíem a la terrassa i els cridàvem, ells ens sentien, travessaven el carrer i venien, casa meva estava envoltada de terreny i no tenia cap construcció al costat ni pel cantó de Mitre ni pel de Balmes, de les antigues botigues només en queden tres : “Casa Pepe” que és una xarcuteria boníssima on ,encara ara ,em diuen Mariona tot i que tant ells com jo ens hem fet molt grans, , “Peresesports” que és una armeria, un dia vaig manifestar davant el meu germà Anton la meva estranyesa de que la botiga d’armes hagués resistit el pas del temps mentre Vidosa, Sony i tendes molt emblemàtiques s’han perdut, l’Anton que ,com fem a casa meva ,no acostumava a quedar-se callat va manifestar, amb molta seguretat, que naturalment que l’armeria seguia guanyant diners perquè els moros no paraven de comprar cucs perquè tenien molta afició a pescar i aprofitaven qualsevol ocasió per fer-ho, malauradament no podré preguntar-li a on pequen els moros, quan ho fan ni el preu dels cucs ni podré admirar el seu procés creatiu per contestar-me intentant demostrar la seva teoria.

Queda ,també, la floristeria Griera però sé , per la mestressa, que cada cop hi ha menys moviment.

Al carrer Balmes, una mica més amunt de casa s’han obert uns cines i han donat molt joc a les botigues del voltant: hi ha tendes que fan il·lusió, s’han obert alguns bars i ha guanyat molta vida, en canvi al voltant de casa meva i al llarg de tot el carrer en direcció cap avall hi ha molts locals per llogar i les botigues que s’obren són forns de pa,  fruiteries o, encara més insòlit, botigues de gossos.

Voleu dir que la gent que actualment només pensa en conservar la línia s’atipa de pa? Només trepitjar la vorera de casa meva la meva vista domina quatre fleques sense comptar el “paquis” de sota casa que també en fan i el super Dia que pràcticament el regala, és un fenomen que es repeteix arreu i que no entenc, aquí es nota també la meva edat però enyoro l’antic barri on podia comprar de tot, on hi havia botiguetes de tot tipus: llibreries, papereries, merceries, plats i olles, granges…recordo fins i tot una lleteria, donant a Balmes hi havia la botiga de cara el públic i entrant per Atenes hi havia les vaques…tot un altre mon!

Ara, contínuament truquen a la porta i el porter m’entrega un paquet per la meva filla Paula que ha encarregat per Amazon, comprenc que és pràctic però es tot un altre cosa, a mi m’agrada entrar a una botiga i saber amb qui estic tractant, m’encanta que em coneguin pel nom i que jo pugui correspondre, penso que mica en mica ens estem aïllant i que el no saber qui ens envolta pot passar factura, em venen al cap els fantasmes de les botigues del passat: l’Ofèlia que venia revistes i sempre anava pintada com una mona i afirmava que li encantaven els homes.. i que el Quico germà anava per bon camí, l’estanquera que a mitja venda es girava cap una gàbia penjada a la paret i cridava “Que no cantes cadernera? “a un ocell que mai piulava, el Torremadé que era l’electricista,  el Barril que era el forner a qui compràvem el pa, el meu pare sempre deia que era el pitjor  de Barcelona però la mama es negava a canviar de proveïdor afirmant que, a la guerra, la mare del Barril s’havia portat molt bé…històries que feien que la carrer tingués més escalfor i que , a la meva manera de veure fes més il·lusió.

Anuncios

158.

El dissabte  vaig anar al cine, a mi , en principi m’agraden les pel·lícules que no fan patir i que et fan passar una estona amable, però com he passat tants dies a casa vaig dir a la parella amb qui sortíem que triessin, que tot m’estava bé, que la meva il·lusió era sortir i si podia ser anar desprès a prendre qualsevol cosa, vam ser citats a les set als cines Balmes per veure, segons la Vanguardia, una obra mestra, que ,a més, tenia la gràcia de permetre’ns arribar a un restaurant abans de les deu per poder sopar.

La única dada que jo tenia de “El sacrificio de un ciervo sagrado”, a part del títol que ja anunciava un ball de bastons, era que es tractava d’un drama psicològic, també podia pensar que al ser protagonitzada per la Nicole Kidman no anàvem per bon camí ja que li he vist unes quantes cintes “morbosetes”, però el que em vaig trobar va superar tot el que em podia imaginar, no vull avançar  l’argument , em limito a copiar el que diu la Vanguardia , que malauradament no havia llegit abans de seure a la butaca :Steven es un eminente cirujano casado con Anna, una respetada oftalmòloga, viven felices junto a sus dos hijos cuando Steven entabla amistad con Martin, un joven de dieciseis años sin padre a quien decidí proteger, los aconteciminetos dan un giro siniestro, Steven debe escoger entre cometer un impactante sacrificio o arriesgarse a perderlo todo.

Independentment del la mala estona que vaig passar veien la pel.li vaig sortir amb molt mal gust de boca pensant, com si fos una àvia , que el món no va per bon camí, vale que un home, boig i amb una ment molt pertorbada vulgui dirigir aquest argument, però ha de trobar actors que el vulguin protagonitzar?, productors que estiguin d’acord en finançar-lo?, públic que pagui per veure-ho? i crítics que la defineixin com una obra mestra ?.. i sobretot, i aquí és on més em dol … ha de dir, el meu marit, amb qui porto casada 42 anys que és una bona pel·lícula per molt que sigui desagradable de veure?

A més es veu que havia de pillar que fa un “guinyo” a la tragèdia grega on Ifigènia paga per l’error que el seu pare va tenir matant un cérvol sagrat, jo, no sóc prou culta i no vaig relacionar res de res.

Crec , de veritat , que ens estem acostumant a normalitzar-ho tot i que hi ha quantitat de coses que no son normals i que no és bo que estiguin exhibides, paro aquí, a mi com deia  la meva mare m’agraden les pel·lícules d’amor i luju i si passen a llocs bonics i acaben bé …millor.

Però el cap de setmana, en conjunt,  ha anat bé perquè em trobo millor, el dissabte vaig dinbar amb la família, sortint del cine vam sopar ideal a un italià i per treure’ns el mal gust de boca ens vam posar les botes i vam riure.

I el diumenge la guinda: la meva cosina i jo, sense que ningú ens obligués i encantades de la vida vam anar al Tivoli a veure “El amor sigue en el aire”, on la Bibi Andersen, el Manuel Bandera, el Mario Vaquereizo i l’Alaska ens van fer passar dues hores francament distretes…s’entenia perfectament i no calia buscar cap similitud amb la tragèdia grega,, no feia patir ni una mica i van cantar moltes cançons que tots sabíem i cantàvem fluixet, l’argument podia estar una mica més ben treballat, la Bibiana no té massa veu, francament poqueta, però té vis còmica i la sap fer servir, tots quatre han posat anys a sobre i els quilos que en conjunt els hi tocaven han anat a parar a un mateix cos, podeu dir-me “friqui” i hortera però m’ho vaig passar francament bé…el públic era variadíssim, abans de començar vam xerrar amb una noia que anava sola i que ens va confessar que era fan de la Bibiana Fenandez i de l’Almodovar, jo em vaig declarar fan sobretot del Vaquerizo i això que no havia vist encara l’actuació, un cop vista ho segueixo sent.

No vaig trobar ni un conegut.

157.

Ahir vaig anar a dinar a Viladrau, tenia moltes ganes de veure els nens i els seus pares, és ben veritat que quan acabes de passar una malaltia, que ha protagonitzat tots els teus dies i t’ha ensorrat a la misèria,“disfrutes” més dels detalls que et tornen a la normalitat, vaig trobar que el paisatge que ens portava a Viladrau estava més espectacular que mai.

 De joveneta valorava la tardor més que cap altre estació, a mida que vaig envellint la primavera és, de molt ,la meva estació preferida: m’agrada veure esclatar la vida en cada planta que creix, m’encanta mirar el verd dels camps i vigilar si venen ocells i insectes…encara que, un cop que han arribat, no m’aporten massa felicitat, però ahir tot era com un quadre, carregat de bellesa, suposo que hi té a veure el fet de que no ha plogut i els arbres, molts i molt variats , conserven totes les seves fulles que, lentament, han anat pintant-se del tots els  tons més meravellosos : grocs, daurats , vermells , a sobre uns camps que encara són verds i sota un cel que no podia ser més blau: fantàstic!

Amb aquesta facilitat que tinc per pensar coses que no tenen cap lògica, he passat estones imaginant la natura d’altres tons…Com quedaria el cel groc i la vegetació blava, per exemple? Malament! Sigui qui sigui el responsable la va encertar amb la combinació de colors!

Jo no tinc massa sentit musical, canto de puta pena, quan estudiava magisteri, en l’examen final que tenia varies parts i era oral em va examinar de musica nada menys que  l’Oriol Martorell, que ens havia donat algunes classes ,va haver-hi empatia d’entrada, recordo que desprès d’escoltar una cançoneta i una tocada de flauta meves em va dir que m’aprovava, sempre i quan li prometés que no em dedicaria a ser mestra de música, va manifestar que jo podia ser una gran professora sempre que deixés que uns altres s’encarreguessin d’aquest ensenyament, li vaig prometre i he complert.

Tota aquesta explicació ve donada per dir que, em fixo molt amb la lletra de les cançons, hi ha una cançó del Sabina que cantava amb la meva estimada Chavela Vargas que té moltes frases magistrals :

Que gane el quiero la guerra del puedo..

Que el maquillaje no apague tu risa..

Que el equipaje no lastre tus ales…

Que te aproveche mitar lo que mires…

Que los otoños te doren la piel…

I això és exactament el que ahir va fer la tardor al Montseny: envolcalllar la natura amb un vel daurat.

I ara, mica en mica a fer vida normal..veig molt complicat que el Nadal i el S.Esteve em facin il.lusió…però si em trobés com la setmana passada encara seria pitjor , i desprès venen els Reis que és una festa que sempre m’ha entusiasmat, recordo les parades de casa meva quan jo era petita, em recordo amb el Jose Miguel entrant les coses sense fer soroll, molt tard perquè les meves filles no s’acabaven de dormir mai, i recordo la despertada a les sis del matí per veure si ja havien  passat els Reis…Uala! Mira! Les caretes d’il·lusió, el muntatge de tota aquell parament, l’entrada de la meva mare, l’anada a casa la sogra….i ara els nens que encara són innocents i estan plens d’il.lusió!

Val la pena veure-ho!

156.

He passat una setmana fatal i encara estic molt esgotada, és per això que prefereixo agrair, comunitàriament ,els vostres bons desitjos, a tots diria el mateix: Gràcies, em fa il·lusió que penseu amb mi però estic feta una nyap.

Bé, aquests dies en que no he llegit, ni he vist cap pel·lícula amb interès, ni res de res , he seguit el programa ,que abans de les notícies ,fa el Toni Soler, jo sóc fan de la família Soler perquè també m’encanta com escriu la seva germana Silvia.

En aquest programa hi ha un senyor, sóc fatal pels noms, que comenta notícies del diari, va ensenyar una portada , em sembla que era brasilera, on explicava que s’havia detingut un conductor, borratxo, que portava , a la cadireta del nen, un porc rostit ell, lògicament, es preguntava  on devia ser la criatura.

Això em va recordar Morella, no se si hi heu estat, és una ciutat preciosa de Castelló que val la pena visitar i no només per això : a mig camí de la pujada que recorre la ciutat hi ha un gran mural ,fet amb rajoles valencianes, que en forma de vinyetes, explica el miracle que va fer S: Vicens Ferre a la ciutat, és veu que una mestressa de casa, emocionada, emocionadíssima, per la visita del Sant que anava a dinar a casa seva , no sabent com obsequiar-lo, va guisar la criatura, estofada. El Sant, que per “algo”era  Sant, no ho va consentir i va ressuscitar el nen. Fa riure molt la representació on es veu el nen, sortint de la cassola, amb restes de pebrot al cap i diferents hortalisses pel cos, és la última escena , ens hem quedat sense saber que van acabar menjant!.

Mira que n’hi ha de bèsties de miracles!, van caure a les meves mans els goigs de S.Cosme i S. Damià que eren metges, en el text celebra amb gran alegria l’encert que els doctors van tenir per treure el peu del negre i implantar-lo al blanc, no s’especifica si el negre era viu o mort però jo penso el pitjor perquè si ja és difícil implantar un peu, al menys a mi m’ho sembla, més complicat deu ser si és d’un cadàver!

Canviem de tema que , sense santoral, ja passo les nits del lloro somiant coses molt estranyes…

A Viladrau, fa ja molts anys, hi havia una botiga: “Ca la Campanera”, on venien terrissa i rajoles d’aquestes de “Aquí viu un del Barça”, “Amb pa i vio es fa el camí”, etc…., el meu pare feia anys el 22 d’agost i els meus nebots, que eren molt petits, van decidir fer-li un regal i van comprar-li una d’aquestes rajoles : Un nuvi i una núvia molt guarnida ocupaven el màxim espai però a un cantó, es veia un bebè amb una cara de mala llet que feia por com enfocant el seu camí cap els nuvis, la lletra deia “El casar no fora res, si a l’any no fossin tres”, el meu pare, que com  a poc feia setanta anys, va agrair el regal, va despenjar un quadret molt mono que va estar-se anys en un calaix i va comentar l’encert de l’elecció…com ha de fer un avi!

Avui aquest foli em sembla molt més llarg del normal, la majoria de dies he de retallar per cenyir-me a l’espai  desitjat però miraré d’acabar amb una mica d’optimisme, tinc un nebot que sempre veu el vas ple, qualsevol cosa que li proposis li sembla bé i li fa il·lusió, un dia ens vam trobar baixant l’escala de casa , jo com sempre que baixo  anava pensant el mal que em feien els genolls, ell anava saltironant i cantant….”Carai , si que estàs content!”, amb una cara plena de felicitat em va contestar :”es que és fantàstic cobrar retrassat”.

L’imitaré, buscaré un comiat que quedi alegre :”Fins la setmana que ve, és meravellós trobar-se regular”.

Diu el metge que em posaré bé i sembla un home sensat.

155.

Ahir no vaig penjar post ,impossible, des de divendres tinc una pneumònia i em trobo fatal, però molt malament, a mes jo a la vida normal sóc hipertensa i haig de medicar-me, doncs des de que tinc aquesta merda puc estar a 7/4,l ‘ultima novetat, la febre, que em passa de 38 a 35 amb una gran rapidesa, totes aquestes coses fan que no tingui forces, ni gana, ni res de res.

Altre dia estava al llit , a fosques, vaig començar veure unes cares espantoses i me’n vaig en recordar del meu pare, recordo que un dia que jo no podia dormir vaig dir-li que veia animals que em feien por, es va indignar i em va explicar que quan pensaves en coses imaginaries t’ho havies de muntar bé, buscar uns animals macos, posa-l’hi ales i fes-los volar pel cel que vulguis, des d’aquell dia he passat estones, bones, imaginant històries, però el altre dia no hi havia  manera, tota aquella gent tant horrible no quedava bé ni sobre un cavall alat, ni sobre un unicorn ni tan sols sobre una gallina, perquè això si ,de personatges lamentables, n’hi havia de tota mida i tamany.es veu que la pneumònia dona fluixesa, mal de cap i confusió a mes d’n gran cansament, l’altre dia em vaig quedar sense dir coca-cola mentre veia els ulls esbatanats del J.M que em mirava espantat, avui ja ho sé dir “de corrido”o sigui que anem per bé i ara estic contenta doncs en aquest ratet que el cap no em dona unes punxades fortíssimes noto que vaig adelantant i és veritat encara que pels continguts del text no ho sembli.

Ahir vaig passar la tarda amb la tele muda però esperant que sortís el Mario Vaquerizo i això no es producte de la infermetat, quan estic bé també me l’escolto, i això que sempre dubto si es un geni o pateix un retard mental, però em cau be :extravagant, simpàtic, boig, rialler i decididament tendra.

Tinc un amic a qui li vaig explicar la meva debilitat i va quedar tant impressionat que , a vegades, quan em veu em diu: “Maria, encara et passa lo del Vaquerixo?

El Vaquerizo em diverteix i per a mi això és com una obsessió, a mida que ens fem grans som cada cop més pesats i repetim les coses , i no a tots, per sort, ens avorreix la mateixa cosa, jo per exemple odio parlar del temps, no em cal, el veig , tampoc m’hi interessa ,per la tele ,que em diguin a quina hora es pondrà el sol, em dona exactament igual, ja gent que fa una pregunta darrera un altre o que explica els viatges que han fet amb gran precisió, altres et pregunten si has vist alguna cosa d’una ciutat, per quan els hi contestes que no ,poder dir que era el més bonic de tot..a mi m’agrada parlar de sentiments, de caràcters, de tonteries i, si cal, de temes concrets.

Si surto d’aquesta malaltia, que en aquesta tarda començo a veure possible vull dedicar-me a estudiar el “refranero”, és un tema que sempre m’ha encantat però no trobo el llibre que expliqui d’on venen els refranys que no s’entenen massa , però pes acabar aquest post, més curt, però que estic contenta d’haver fer  diria que “mes val caure en gràcia que ser graciós i a mi,en Vaquerizo m’ho sembla.

He descobert que junt amb la dona, el Manuel Banderes, lla Bibi Andersen venen el tivoli, buscaré un acompayant ,encara que el convidi em costarà i aniré al Tivoli, el Jose Miguel m’ha cuidat molt aquesta malaltia no puc demanar-li que m’acompanyi.

Sembla que he millorat un pel, olé!

 

154.

No estic massa inspirada , però tinc un recurs fàcil, si la setmana passada vaig escriure coses que m’agradaven ara puc fer una llista , ràpida, de coses que no m’agraden :

No m’agraden les castanyes ni els panellets, trobo que són unes menges feixugues que t’entren a l’estómac i et recorden que hi són al llarg de moltes hores, i molt menys m’agrada tastar-los a vint-i-cinc graus que és el que es fa en els últims anys.

No m’agraden, ni una mica, els “adornos “ com a tals, les figuretes de porcellana, els rellotges de taula, els “sovenirs”, m’agrada que els objectes ,que omplen espais a les cases ,amaguin una història : la nina que em va regalar .., la bola del món del meu avi…,una de les la capses del meu germà que en feia col·lecció, etc…

No m’agraden les marques visibles en la roba de vestir ni en lloc, m’horripilen les etiquetes que cada cop s’amplien més, recordo que ,quan treballava, se’m va apropar una nena , molt queixosa, volent tocar-se l’esquena..:”la piqueta, la piqueta…” reclamava fins que la vaig entendre, “etiqueta, es diu, no piqueta”, molt seriosa em va contestar :”però pica”, tenia tota la raó perquè molesten molt !.

I parlant de picar tampoc m’agraden els jerseis molt sintètics…perquè piquen!

No m’agraden les postes de sol que tenen molts tons rosats , sempre les trobo cursis i em recorden una aquarel.la, dolenta, per la mateixa exageració no m’agrada” l’espumillon”, que, per sort, ja no es veu tant en temps de Nadal.

No m’agraden les nenes amb les ungles pintades encara que actualment ho portin moltes

Em fan angunia  els bonsais, trobo que són plantes sotmeses a un procés degeneratiu , també m’horripilen  els animals dissecats que, per sort, han deixat de formar part de la decoració de la majoria de fondes catalanes on sempre eren presents.

No m’agraden ni les pel·lícules ni els llibres de ciència ficció bàsicament perquè no els entenc, no tinc clar si és perquè sóc idiota o perquè ,d’entrada, la meva actitud és molt negativa.

No m’agraden  els consells a no ser que els hagi demanat, trobo que qui els dona normalment es troba em possessió de la veritat i es creu superior a qui els rep.

No m’agraden els cactus.

No m’agraden la majoria de menges que han fet l’aparició a les nostres taules, existint els cigrons estofats no calia conèixer l’humus, tampoc recordo cap moment en que em vingués molt de gust menjar “guacamole” i moltes coses més d’aquestes d’ara.

No m’agraden els gimnasos perquè les màquines per fer exercici em fan una mandra espantosa , aquell aire carregat de cloro que surt de les piscines juntament amb l’ambient de calor que es respira  m’horripila i em posa molt nerviosa la gent que es pren el culte al cos amb massa seriositat sense comprendre que és una guerra perduda.

No m’agrada ser la persona més gran de la meva branca familiar, és lògic que no tingui pares, ni tampoc cap oncle  perquè tant ell com ella eren germans petits però no m’empasso no tenir germans, els enyoro molt i em fa molta ràbia que els hi hagin estafat uns quants anys, em sento orfe!

I m’horripila veure tancats a la presó a tants catalans que no han robat ni han comès cap acció violenta.

153.

Quan les meves filles eren petites veien, contínuament, la pel·lícula “Sonrisas y lágrimas”, l’altre dia la vaig veure amb els meus nets i em va estranyar que el Guim la seguís gairebé amb la mateixa atenció que posaven la seva mare i la seva tia, me la sé de memòria!

 Hi ha un moment en que els nens tenen por d’una tempesta i la institutriu, com qui no vol la cosa i amb aquella mica de ràbia que fa quan a les pelis musicals comencen a cantar, els convida a dir coses que els agradin molt, per tal de distreure’ls, cada nen va dient el que li sembla i s’obliden del que els hi  feia por.

Jo faré el mateix per tal de distreure’m…a veure : M’agraden aquelles  boles de vidre plenes d’aigua amb alguna escena a dintre , molt cursi normalment, en les que es posa a nevar quan les mous , m’agraden les capses de totes mides i materials ,sobretot  les de fusta..que son llises quan passes les mans per sobre, m’agraden les teteres i la porcellana blanca.

M’agraden els arbres en general però sobretot aquells que tenen troncs amables i branques plenes de fulles petites i m’entusiasmen les flors, unes més que altres.

M’agrada convocar gent a la nostra taula i pensar que els donaré per menjar i , a partir d’aquí m’agrada tot el procés: comprar, cuinar, preparar i sobretot tenir-hi tot fet i que em quedi temps per canviar-me i posar-me colònia abans que vinguin els convidats.

M’agraden les colònies, sobretot lavandes , en ampolles de vidre perquè també m’encanten les ampolles i en tinc moltes.

M’agraden  els objectes d’escriptori, els colors, pintures,retoladors i els papers … el meu pare , quan jo era petita, era soci d’una botiga de belles arts ,“Can Teixidor,a la Ronda de S. Pere, recordo la meravellosa sensació d’entrar amb ell i saber que sortiria amb alguna nova propietat.. encara ara tinc “subidón” si em compro un llapis nou, per exemple.

M’agraden les manteletes i els mocadors molt grans perquè t’abriguen abraçant-te i et donen una sensació de benestar molt superior als jerseis, trobo jo.

M’agraden les camises de dormir blanques, llargues fins els peus, amb brodats i puntes, sobretot per mirar-les perquè per dormir m’agraden les samarretes, quan més velles millor.

M’agraden les nines russes i els ninots de paper “matxé “, els gegants i i tot el que te a veure amb les miniatures.

M’agraden tots els sabons i gels que fan olor de sabó de Marsella, perquè em donen idea de llar i d’honradesa.

M’agrada tot allò que permet ser “moldejat “amb les mans: el fang, la plastilina, la pasta de paper, la cera fosa…

M’agraden els arbres de Nadal i sempre em fa il·lusió guarnir el meu encara que aquest any les festes em fan por :falta gent.

M’encanten les botigues úniques que no formen part de cap cadena, aneu al carrer Astúries, n’hi ha un munt! Precioses!

I m’agrada complir i acabar allò que he començat, jo vaig decidir que cada dilluns penjaria un post, aquí n’hi ha un, no vaig dir és que seria interessant ni res per l’estil, i aquesta recol·lecta que he fet de coses que m’agraden m’ha anat bé, sobretot perquè no queda ja paper i tinc encara al pensament moltes coses que m’encanten i que , passi el que passi, espero seguir “ disfrutant” que, encara que no es pugui dir, em sembla més explícit que gaudint.

152.

Cada dia que passa em sento més lluny d’Espanya, em sap greu perquè fins fa uns anys no m’havia plantejat  ,per res, una separació, és més, sentia com pròpies moltes de les manifestacions artístiques i culturals que no eren d ’aquí, però les coses han canviat, fonamentalment perquè pensem d’una manera completament diferent:

Jo no penso  que els nens catalans siguin molt més llestos que els espanyols, cosa que sembla que ells defensen, perquè… com pot ser que la mitjana de notes en llengua castellana a les proves d’accés a la universitat siguin similars si a les escoles catalanes no s’ensenya castellà i es prohibeix que, al pati, els alumnes parlin en aquesta llengua?

Jo no crec que el president Puigdemont tingui poders especials ,diferents de la resta dels mortals, cosa que ells si pensen perquè…com és possible que un home sol, que fa poc que ha aterrat com a president de la Generalitat i que ho ha fet per caramboles de la política sigui capaç, amb la seva paraula, de fer que més de dos milions de persones es llencin al carrer a demanar llibertat?

Jo no penso que el poble català sigui un conjunt de borregos que es deixin manipular i aguantin , sense tornar-s’hi, els cops d’uns policies que tenen ordres de carregar fort, en canvi des del poder del PP se’ns diu contínuament que estem enganyats i  que sort en tenim d’ells que ens defensaran de la colla de mentides que els nostres dirigents ens expliquen i que nosaltres creiem a ulls clucs.

Jo no penso  que un home, que no té cap delicte de sang , que no ha robat res, hagi d’estar a la presó per exposar les seves idees quan el carrer es ple de lladres que han estafat al conjunt de la població i que mai no acaben de ser jutjats, o ho són molt lentament, no com en el cas català on la justícia actua amb una rapidesa que deixa a tothom bocabadat.

Jo he vist molta merda associada a partits que eren majoritaris a Catalunya i han pagat perdent part del seu electorat, en canvi, veig, amb estupor, que el PP, guanya un cop més encara que s’hagi provat que part dels seus membres són corruptes, i això no sembla que hagi de canviar!

S’han entregat els premis princesa d’Astúries, jo acostumava a veure-ho, digueu-me frívola, que ho sóc, però em mirava el vestit de la Leticia i els últims anys el de la seva mare que des de que és sogra principesca ha fet un tomb espectacular, ha passat de ser una senyora de sindicat a una mena de Nati Abascal tronada, bé segueixo amb els premis, m’agradava veure la sortida dels premiats seguint les gaites i mirar com arribaven a l’hotel d’Oviedo que és una ciutat que m’encanta; aquest any no ho he vist, no vull veure la cara d’un rei que ens clava bronques i que s’ha posicionat, clarament , a l’altre banda i tampoc no m’interessa veure els nous retocs de la Leticia perquè li he agafat mania, molta.

Un dels meus plats preferits és la favada, si em deixessin triar un quadre de qualsevol pintor no dubtaria en decidir-me per Sorolla, la imatge que més m’ha commogut de totes les que he vist ,en directa, era a Baeza, a León vaig menjar el millor xai que he tastat i em vaig hostejar al parador més preciós que he vist , veure l’Alhambra des del mirador de S. Nicolas , al capvespre, és un espectacle únic, l’alegris de voltar pels carrers de Sevilla olorant un aroma que  és propi de  la ciutat no té preu, si hagués d’escollir un poeta em quedaria amb Machado, he estimat profundament les ciutats i les gents de tot el país però ara no el sento meu, em veig diferent: incompresa, humiliada, trista, molt trista..  I romandre aquí, encara que el vestit tradicional de catalana no afavoreixi ni una mica, anant de manifestació en manifestació que és molt cansat i a més comença a fer por, sentin les tertúlies que donen voltes sobre el mateix tema, sense saber si la Belen Esteban es casa o no perquè ara no miro tele 5 ,estic rebotada , i encara que jo mai no hagués començat aquesta guerra he d’estar en aquesta banda perquè, com diu l’Espriu …estimo aquesta meva , pobra, bruta, trista , dissortada pàtria.

151.

Ahir vaig arribar de Nàpols, hem fet un viatge de cinc dies per visitar la ciutat, anar a Pompeià i treure el nas per la Costa Amalfitana , m’encanten els viatges de no massa durada, i m’agrada fer-ho , com ha estat el cas, acompanyada d’amics,  coneguts de fa molt temps, perquè en els viatges surt el millor i el no tant bo de la gent, s’han de prendre moltes més decisions, petites, però puntuals, que a la vida normal i això sempre corre en perill de generar tensions, per sort no ha estat el cas, les reaccions, desprès de tants anys de compartir temps i activitats ,es coneixen i l’amistat està per sobre de tot això i sempre queda un gust dolç desprès de riure i compartir experiències.

Nàpols és un caos, els edificis estan mig atrotinats i plens de “grafittis”, el transit és espantós , sempre hi ha embussos i tocades constants de clàxon, allà tots van a la seva , no hi ha quasi cap semàfor ni senyal de tràfic , els “peatons” es llencen  a creuar el carrer arriscant la seva vida , he vist famílies senceres, sense cap protecció al cap, viatjant dalt d’una vespa, he vist un home conduint amb una sola mà perquè amb l’altre subjectava un nen d’uns vuit mesos mentre parlava per telèfon aguantant l’aparell amb el cap doblat sobre l’espatlla, les aceres , estretes estant envaïdes per botiguetes ambulants  o petites taules de bars al carrer, la gent , de totes les edats ,transita enmig dels cotxes, els carrers estrets i costeruts són plens de gent i de capelletes dedicades a un sant o a Maradona , i es veu, moltes vegades un cubell enganxat a una corda que puja o baixa per les façanes per tal de que la gent pugui transportar les coses sense haver de pujar ni baixar escales, ….és com una pel·lícula italiana  de fa molts anys plena de soroll, color i vida…et criden des dels restaurants, et demanen caritat, intenten oferir-te el que venen,… i enmig de tot aquest brogit jo m’hi he sentit a gust , potser és que anava acompanyada perquè sola m’hagués quedat a la primera vorera que hagués transitat sense ser capaç de creuar el carrer aguantant fort el moneder i vigilant que els capo de la màfia o el policies armats , que fan por, no es dirigissin a mi.

Pompeià et deixa sense paraules, mai no havia vist unes ruïnes tan grans i tan complertes, et pots fer una idea de com es vivia en aquella època i és increïble comprovar que les pintures tenen més color i moviment del que hem vist de segles molt posteriors, també em va impressionar un carrer llarg dedicat únicament a figures napolitanes, no només personatges de pessebre sinó tot tipus de recreacions d’oficis i ambients, el meu pare, col·leccionista de pessebres ,tenia unes figures napolitanes més boniques que totes les que es venien en aquell carrer, però passejar per allà em va transportar molt enrere , a un ambient conegut i càlid que mai més no tornaré a viure, em sentia a casa, entrant al rebedor sense mirar les figures de la vitrina de tant vistes com les tenis, em vaig recordar amb els meus germans un cop morts ja els pares, incrèduls veient com n’eren de valorades, i recordo un missatge de l’Anton: “los huevos estan en el nido”per anunciar que s’havien subhastat, a Madrid, les tinc al cap, no les he enyorat mai, crec que a les nostres cases no tenien cabuda però… em va fer impressió i il·lusió trobar-les a Nàpols.

A tothom que viatgi allà aconsellaré que no es deixi perdre la visita  la capella de San Severo, és una capella que serveix  de  panteó d’una rica família napolitana, enmig d’un espai ple de magnifiques tombes i escultures es troba la imatge del “Cristo velato”, és una figura de tamany natural que representa el cos de Crist, mort, ajagut i cobert per un vel tant delicat que permet veure les faccions, les ferides de les mans i els peus i que , a mi, em va commoure, no explicaré res més, la relació amb l’Art, com els sentiments és sempre particular i no vaig veure que als meus companys els arribés com a mi, però jo és una de les escultures més impressionants que mai no he vist.

Vam anar també a alguns pobles de la costa, plens d’encant, de gent i amb una de les  vegetacions  més exuberant que mai he vist… tot plegat ideal!

A més el menjar és bo… ara tornarem a la rutina amb un bon record més al sarró.

150.

Aquest diumenge no s’assembla ni una mica a l’anterior, sóc a Viladrau i encara no he engegat la tele, d’aquesta manera no em posaré gens nerviosa veient el que està passant, escoltant el que diuen uns i altres, hem pujat a veure la família i a felicitar  l’Anna ,que l’altre dia va fer quatre anys, ens va demanar una “Barbie”, fins ara encara volia ninos bebes però sembla que actualment l’interès ha canviat, a mi les barbies no m’agraden gens però de totes maneres em vaig dedicar , molta estona, a triar-la, al final em vaig decidir per una nina que anava acompanyada d’un gos i vestia esportivament, a la mateixa caixa hi havia tres gossets diminuts a qui no vaig donar cap importància, totalment desproporcionats de tamany  amb el gos que acompanya a la nina, la vaig escollir perquè semblava bona noia i decent…no com altres! …Barbies .

L’Anna va tornar-se boja amb el regal i no parava de donar petons a la capsa, un cop ho vam desenvelar , amb dificultat perquè és un tema complicat vam descobrir que també hi havia una mena de llit, llegint, amb gran dificultat les instruccions ,de tamany minúscul i amb deu mil llengües; vam veure que el llit era un jaç perquè la gossa pogués anar de part donant llum als tres diminuts cadells que abans s’havien d’introduir a la seva panxa , el mecanisme s’activava doblant les cames de l’animal i els gossets naixien , a les instruccions aconsellaven moure enèrgicament la gossa en cas de que un dels fills hagués quedat atrapat en el cos de la mare… no era possible fer una cesarea calia fer sortir el fill a base de sotragades.

Un cop entès tot el que havíem de fer i contemplar el procés varies vegades vam comprovar que a la capsa quedava encara un trosset de roba d’un centímetre quadrat,no més,  convenientment encapsulat en un blister, el meu net que es fixa en tot el va descobrir…Per que és això?… Cagada!

Vam haver de seguir amb la lectura, comprenent, atònits, que a base de fregar el trosset de roba amb aigua gelada els gossets obrien els ulls i els tornàvem a tancar mullant el drapet amb aigua molt calenta…de la banyera a la nevera vam fer molts viatges i el terra va quedar fet una merda amb l’aigua…Calia tot aquest esforç?; Puc saber el nom de l’inventor de la joguina per denunciar-lo?;Fa falta tanta dedicació familiar per fer jugar una nina?

Bé, el cap de setmana d’àvia no ha acabat, dilluns aniré a la seva classe a explicar un conte , he fet els personatges retallats i decorats per anar-los ensenyant a mida que passi la història desprès repartiré un peix a cada nen perquè el decorin i se l’emportin a casa, he triat un conte dels d’ara, com ella va a la classe dels peixos el protagonista és un peix que té unes escates molt especials, els altres peixos li demanen una de les seves esplèndides escates i ell, d’entrada, no vol donar res per la qual cosa es queda sense amics, al final cedeix i reparteix una escata a cada animal i tots queden encantats….no surt ni una bruixa que faci encanteris malèfics, ni una madrastra cruel que maltracta criatures, cap personatge queda convertit en rèptil ni sofreix penes tremendes… nosaltres escoltàvem històries truculentes, els pares ens deien burros i ningú no ens portava al psicòleg, lidiàvem , a soles, amb les dislàlies, dislèxies, lateralitats, hiperactivitats i demés problemes, de tant en tant rebíem una bufetada i hem anat a una vida força còmode on hi havia feina i un futur facilet…. que passarà amb els nens d’ara que estan criats entre cotons i s’enfronten a un futur que es preveu com un ball de bastons?

No ho vull pensar, de moment em centraré en explicar el conte a la classe de la meva neta, en intentar que ella i els seus companys de curs s’ho passin bé, jugaré les vegades que calgui a ping-pong o a “apalabrados” amb el Guim, responent a les seves peticions i procurant fer-los feliços per la part que a mi em toca.

I desitjaré, que tots aquells que estan involucrats en el futur del nostre país siguin capaços de portar-se amb generositat i regalin, una escata, bonica, a tothom que correspongui.