134.

El divendres, desprès de demanar hora , armada de paciència i amb la butxaca plena vaig anar a la perruqueria a fer-me un tractament de keratina, no era la primera vegada que ho feia, m’ho he fet altres cops i és pràctic perquè em deixa un cabell sense encrespament que em permet passar un estiu sense trepitjar la perruqueria i sense haver de dedicar temps a que el cabell em quedi potable. És un procés pesat perquè dura tres hores i es passa molta calor però, com bé diu la dita: “Per presumir s’ha de patir”

Quan ja portàvem com una hora de tractament, la Núria , mentre em posava dins d’una mena de “làmpada” infernal (no m’acostumo a dir làmpada encara que sigui la manera correcta de dir) va comentar :”Et veuràs més rossa”, això no m’havia passat mai però no li vaig donar importància , des de que vaig tenyida mai sé de quin color tinc el cabell ni recordo com era el que jo tenia, uns dies sóc més clara, altres tiro a pel-roja, altres sóc tan fosca que semblo una bruixa…

Continuem amb la història… quan va acabar tot, el color del meu cabell era indescriptible, en tots els caps del món no trobaríem una replica, no és ros, ni castany… és el més semblant al color taronja que he vist en cabell en un dia que no sigui Carnestoltes, la mateixa perruquera veient la meva cara d’estupor va dir :”No t’ha quedat un to massa encertat, però…quan et toca tenyir-te?

No vaig dir res més, vaig pagar i mullada de suor vaig arribar a casa anunciant, per tapar comentaris, que el to del meu cap era transitori i producte d’una química, equivocada naturalment.

Amb aquest cabell vaig arribar a la plaça de Viladrau on , seien al sol, una parella a la que estimo molt, ella no va dir res però ell va declarar que haurien de matar a les perruqueres que tan mal feien en el món i em va aconsellar la conveniència de posar-me una gorra, vam parlar una mica de la importància de la sinceritat entre amics i després de que les dones trobéssim que moltes vegades no calia vaig anar cap a la Merceria Font, la mestressa de la botiga que es la millor venedora de la terra i una dona encantadora va escoltar les meves cuites i em va vendre una pinça prou gran per recollir-me el cabell tot afegint…”Amb aquest cabell no ets la Maria”, desprès em va aconsellar que fes un post parlant del tema.

Glòria, ja veus que t’he fet cas !

Un cop recollit el cabell vaig anar a reunir-me amb el Jose Miguel, la Paula, l’Oriol i els nets per anar a dinar.

La meva neta Anna és una nena molt “carinyosa”, tant aviat em va veure va venir corrents a seure a la meva falda, les mans se li van anar immediatament cap els meus cabells i mentre me’ls tocava i despentinava va anunciar: “Quan sigui gran seré perruquera”, la meva filla que seia al costat es va posar riure i va dir que mai havia comentat res respecte al seu futur, “el teu cabell l’ha inspirat”, va afegir la Paula.

Pot ser que el meu cabell cridi tant l’atenció, que una nena de tres anys ,per molt llesta que sigui( no és que jo sigui la seva àvia, per res!) vegi la necessitat de dedicar el seu futur a arreglar el meu cap?

Es veu que si, jo que critico sense parar el look dels nois joves d’ara en quan als seus caps i que mai no m’he atrevit a canviar de pentinat ni a fer-me un tall de cabell una mica agosarat, sin comerlo ni beberlo, m’he situat al capdamunt de la llista de tons que crident l’atenció, i ….pagant per fer-ho!

 

133.

Ahir, a la Vanguardia vaig llegir un article (“Los besos fuera de la oficina”), que recomanava que la gent, homes i dones, a nivell professional es saludés donant-se la mà, segons l’article aquesta és, de llarg ,la millor manera sempre i quant es faci correctament, oferint la mà vertical per tal de no donar sensació de submissió o de domini. No aconsellaven el petó, que s’ha posat de moda des de que la dona s’ha incorporat al mon laboral.

Deixant de banda el que el protocol recomana jo sóc molt partidària del petó , que se m’escapa a la primera de canvi, això si, sempre tocant la carn, no puc suportar la gent que dona petons a l’aire. M’encanta besar a la gent que estimo, però la veritat és que tinc el petó lleuger i m’he trobat moltes vegades sorpresa , de mi mateixa , dels petons que he donat, un dia, que tenia la caldera espatllada baixava Balmes amb el Jose Miguel i ens vam trobar el Rufino, el lampista de tota la vida de casa meva, sense pensar-ho li vaig donar dos petons mentre li demanava que vingués a casa el més aviat possible, tant ell com el Jose Miguel es van quedar tant estranyats que es van donar formalment la mà, un cop ens vam separar el Jose Miguel em va dir:” Maria, aunque te lo tires no conseguiràs que venga pronto “i tenia raó perquè va trigar un parell de dies a venir, això si, sempre més quan ens trobem, el Rufino i jo, ens fem un petó. Un altre dia, a Menorca, sortint ,la primera del grup que anàvem ,del restaurant, no sé perquè vaig donar un petó al metre , les amigues que anaven al darrera van fer el mateix però un cop fora em van preguntar si m’havia tornat boja i em van acusar d’induir-les a l’acció ,tot i que jo no volia dominar i en cap moment els vaig suggerir que m’imitessin; recordo també el dia que vaig fer testament, anava amb un molt amic nostre advocat, i només entrar vaig donar un petó al notari, mentre seiem , el Javi, tipus ventríloc, deia :”No se besa a los notarios”.

Quan jo era jove hi havia molta gent que besava la mà dels pares, els capellans o els avis en senyal de respecte, a casa no ho havíem fet mai, també era costum que els senyors i els nois joves besessin les mans de les senyores, el meu pare sempre s’havia negat a fer-ho explicant que si besava la mà d’una senyora es veuria obligat a besar la de totes les dones …minyones, dependentes, infermeres.. i que no faria altre cosa, m’agrada el pensament del meu pare, tenia raó!

Parlant de petons recordo com una escena de cine meravellosa :el final de “Cinema Paradis” és una delícia de pel·lícula que descriu la història d’un cine a un poble italià, el protagonista de la història és un nen, orfe de pare, que ajuda a l’encarregat del cine, aquest , per la censura, esta obligat a tallar les escenes de petons. Quan mort, deixà al nen, que ja es un home, una cinta on ha reunit totes les escenes tallades , allà es veuen els petons més pujats de to i més bonics del món, un darrera l’altre…

Com encara em queda molt tros de paper i no sé massa com omplir-lo he buscat petó al diccionari : Acte de tocar, amb rls llavis algú o alguna cosa colent-los en el moment del contacte i descloent-los tot seguit en senyal d’afecte, salutació o reverència. Els catalans com sempre tan discrets, ni tan sols el mot amor surt a la definició, ni de bon tros ens acostem al  que ells diuen, cantant:” El beso en España lo lleva la hembra muy dentro del alma….un beso de amor no se lo das a cualquiera….”

No puc assegurar que en tots els petons que he donat hi hagués una història d’amor, però és un acte que em surt d’una manera espontània i que m’agrada fer i que em facin , cada cop més els homes també es besen i a mi em sembla bé, pot ser cultural o fruit d’un costum…a mi em va, recordo ara que un cop vaig donar un petó al marit de la portera que llavors teníem a la casa de Balmes, es deia Fina i era un encant de dona, amable , carinyosa i sempre alegre… l’endemà de besar al seu home em va aturar per dir-me: “No le ha gustado poco a Paco, que lo bese”, només per aquest comentari reivindico el petó.

132.

El diumenge el Guim va fer vuit anys, recordo exactament el moment en que la meva filla Paula em va avisar per dir que li semblava que s’havia posat de part, que ja ens mantindria informats, que, naturalment, no calia que féssim res, el Jose Miguel i jo, naturalment, vam posar quatre coses a la bossa i vam enfilar cap a Viladrau, convençuts de no anar a l’hospital de Vic , per no molestar, però impacients per conèixer, ben aviat, el nostre primer net.

Abans de sopar ja érem a casa , vam anar a dormir i ens van ficar al llit sense noticies, amb els mòbils connectats i mirant, cada molt poc temps, si havia arribat algun missatge…. fins a les set que vaig trucar a la meva consogre, nerviosa com jo i sense cap noticia, cap a les vuit va trucar l’Oriol: el Guim havia nascut després d’un  part llarguíssim, la Paula encara no havia pujat a l’habitació.

Al vestíbul de l’hospital vam trobar l’Oriol, esgotat, semblava que fos ell qui havia anat de part desprès de córrer una marató, ens va assegurar que havia passat les pitjors hores de la seva vida i encara no estava recuperat, la Paula, en canvi, dins el llit feia cara de cansada però se la veia radiant amb el Guim entre els seus braços, al primer moment em va semblar la criatura més maca del món; quatre quilos de bebè! una preciositat !, ara, si miro les fotos, no em sembla tan maco però en aquell moment el vaig trobar meravellós i aquí va començar una història d’amor, important, ser àvia no m’ha suposat cap sorpresa, sabia que m’entusiasmaria i així ha sigut, m’encanta estar amb els meus nets, veure la seva evolució i trobar trets ja coneguts, el Guim és molt llest ,no para de sorprendre’m la seva intel·ligència, es també molt tossut ,quan s’encaterina en una cosa costa molt fer-lo canviar d’opinió, té sentit de l’humor, sovint li veig trets familiars i moltes vegades penso que no: realment no té perquè semblar-se a ningú, només a ell mateix: com tots és peça única.

El naixement del Guim va inaugurar un estiu de bones noticies, dotze dies desprès de que ell arribés van trasplantar un ronyó meu a la meva filla Maria iniciant uns anys d’esplendor per a ella ja que molt poc desprès va arribar el Manel, el seu marit i va completar un cicle de felicitat per a tots nosaltres , recordo aquell primer estiu del nen com un dels millors de la meva vida, tots a Viladrau, pletòrics sense parar de celebrar tot el que ens passava, donar un ronyó a la Maria em va “sentar” molt bé, des del primer moment, jo, que sóc poruga, no vaig tenir ni un moment de por i sempre, ella i jo, vam estar convençudes de que la cosa aniria bé, i així va ser. L’endemà de l’operació ella ja feia un altre cara i les dues ens vam recuperar ràpidament.

Aquests vuit anys del Guim han passat molt de pressa, sembla ahir que va donar les primeres passes perseguint una pilota al pati de Viladrau, el recordo en molts vídeos , descobrint el tió, enfilat en una moto o assegurant, molt seriós, que l’avia és a Pona (Barcelona),l’hem passejat per tots els llocs turístics de Barcelona sorpresos pel seu interès, hem jugat a moltes coses, hem vist com passava a ser el germà gran, i l’hem vist créixer, pensant , en tot moment la sort que teníem de tenir-lo.

Ja no és aquella criatura que se’ns tirava als braços quan ens veia, ara, sovint costa que ens faci un petó i comença a tenir comentaris que fan mandra, és el que toca..només espero que la vida li vagi de cara, que tingui sort, espero viure molts anys per veure la seva evolució que m’interessa molt, jo el cuidaré tant com pugui perquè, a més de ser una persona és el meu net.

Aquestes últimes paraules recorden el Carles Capdevila, no crec que calgui afegir res , s’ha dit molt i molt bonic des del moment que es va saber la seva mort, el fet de que en unes paraules meves es barregin pensaments d’ell ja diu prou, és una persona que ha deixar petjada en molta gent, crec que la frase “Diguem-nos coses boniques” deu ser de les més repetides aquests dies, tant de bo l’apliquéssim i fóssim tots capaços de cuidar persones i dir coses boniques!

 

131.

He passat quatre dies a Formentera amb dues amigues ,en tenia moltes ganes, aquest hivern ha estat bastant dur, a part de la mort de l’Anton hi ha hagut moltes més males noticies, últimament la sogra ha fet una davallada i està ingressada, això fa que passem moltes hores a la clínica i que acumulem aquell cansament de “no fer res “ que tan esgota. Ha estat un parèntesi , meravellós, de tres dies : dies de “dolce far niente” , de no tenir ni un compromís , de parlar sense presses, de riure, de recordar , badar i menjar, temps de complicitats i descans. Aquestes amigues , a més, em van portar a conèixer el Jose Miguel, només per això les hauria d’estimar, imagineu si , a més, han omplert molts espais ,bons, de la meva vida!

Últimament, entre els molts missatges que es reben en el mòbil s’ha posat de moda parlar de la meravella que significa tenir amigues, desprès de la independència, que és el “top ten”, el tema de la amistat entre dones té protagonisme, a mi no cal que m’ho recordin, ja de petita, en aquella època en que vivíem immerses a la religió, enviava estampes a les meves amigues dient coses com :” Dos flores en el agua, no se pueden marchitar, dos amigas que se quieren no se pueden separar…o potser era olvidar?”, i el que també té importància …rebia  resposta!

Hi ha una dita que diu que els verdaders amics es poden comptar amb els dits d’una mà, per sort no és el meu cas, necessito les dues mans i potser algun apèndix extra per reunir les amigues que tinc, n’he arreplegat al llarg dels anys, conservo encara amigues importants de quan anava a les “Esclaves del Sagrado Corazón, tinc moltes amigues de Viladrau amb qui vaig compartir, i per sort encara visc ,moltes hores dels meus estius i varies trobades a la resta de l’any, conservo grans amigues de l’escola on he treballat, gent amb qui he descobert la meravella de formar equip i moltíssimes coses més i tinc també amigues dins de la família, que és una cosa que sempre s’agraeix!

Sempre dic que no vull conèixer més gent perquè no puc atendre, com voldria, els que ja son dins els meus afectes, però per sort, la vida fa la seva i , a vegades, posa en el teu camí gent amb qui connectes des del minut 1 i a qui sembla que coneguis de sempre, és millor no fer plans i deixar-se anar.. perquè, a més, les amistats solides es mantenen fins el final, pot ser que portis molt temps sense veure una amiga, però, en el moment en que la retrobes, es reconstrueixen les complicitats i sembla que l’haguessis vist la vigília, amb les amigues no calen massa explicacions ni disculpes, sé com son i també com senten i elles ho saben de mi, les converses no amaguen massa sorpreses , seria molt rar que alguna em dones una resposta molt diferent de la que jo penso que donarà, però en canvi es manté tota l’empatia i el caliu de les coses conegudes, no cal fer compliments i es pot romandre en un silenci fàcil que no cal que es trenqui perquè la confiança es gran  i porta una dosi enorme de comoditat.

Les meves amigues m’han acompanyat al llarg de la vida i l’han millorat , hi han estat quan he viscut moments bons ,hem gaudit ,rigut i hem fabricat records que m’acompanyen i sobretot hi han estat en els moments tristos, m’han fet costat quan patia , han plorat amb mi, m’han intentat animar i moltes vegades ho han aconseguit.

La meva mare va passar els últims anys de vida veient molt poc…no t’avorreixes àvia? li va preguntar la meva filla.. no reina, va contestar , repasso els moments feliços que he viscut que , per sort han sigut molts!

Penso, que si jo repasso els moments bons de la meva vida, en molts hi apareixeran les meves amigues, algunes llegeixen aquest bloc, altres no, però m’encantaria que totes poguessin rebre el meu agraïment i sabessin la molta, moltíssima importància que tenen a la meva vida.

Gràcies guapes, simpàtiques, bones, llestes, generoses……amigues meves!!!

 

130.

El dimecres vaig anar al Liceu a veure la Silvia Perez Cruz : Fantàstic !!!

I això que tenia por, l’últim cop que hi havia anat ho vaig fer, com quasi sempre, amb l’Anton, ja molt malalt, i pensava que no em podria distreure d’aquest pensament.

Presentava un nou disc : “Vestida de nit”que ha fet amb un quintet de corda , amb que porta dos anys treballant en aquestes cançons.

Va començar amb una copla , que ja em va posar la pell de gallina, jo he passat mil hores de la meva infantesa al quarto de planxa de casa meva amb l’Adolfa, que era la meva “tata ,escoltant a la radio musica espanyola , la tinc completament interioritzada i m’arriba molt a dins , històries d’amor potents i “desgarrades”, exagerades, plenes de tòpics, fetes a mida per a mi.

Va seguir cantant cançons que l’han marcat en català, castellà, portuguès, angles, cançons conegudes per tots que , a la seva veu resulten personals i inimitables , entre elles L’Aleluia de Cohen i les “Corrandes de l’exili” de Pere Quart i Lluis Llach, va cantar també “No hay tanto pan” que va composar per una pel·lícula que va protagonitzar i va acabar improvisant un popurri , fent trossets de cançons comercials i populars  , elevant-les  i fent-les seves… en conjunt una delícia que va fer que les mes de dues hores que va estar en escena passessin volant.

Però sent tota la musica perfecte, el que de veritat em va arribar a l’ànima va ser ella. No l’havia vist mai en directa i em va commoure des del minut 1 en que es va mostrar impressionada de cantar al Liceu, que va comentar que era molt més gran que el menjador de casa seva, mirava, amb ulls de nena meravellada, la grandiositat del teatre i va saludar  tothom, donant les gràcies per haver anat a veure-la i acompanyar-la en aquella nit tant màgica.

Parlava i parlava amb tota naturalitat, saltant d’un tema a un altre , agraint a tothom que l’havia inspirat o ajudat en determinats aspectes, va presentar els musics moltes vegades demanant aplaudiments per la seva feina i abraçant-los i petonejant-los en tot moment, feia il·lusió veure la complicitat i el bon rotllo que hi havia entre ells i l’emoció que s’establia entre l’escenari i els espectadors, la gent , completament entregada, ens deixàvem portar i ella, com una mena de fada plena de tendresa, sensualitat i bellesa dirigia l’espectacle carregada d’espontaneïtat i saber fer.

He clicat el seu nom a Wilquipèdia i veig que té una formació musical molt sòlida, ha estudiat solfeig, domina el saxo clàssic i ha format part de molts grups i espectacles molt variats, a part de venir de família de musics , la primera vegada que la vaig veure va ser a la tele , cantant havaneres amb el seu pare i ja llavors em va encantar . La cançó “Vestida de nit” que dona nom al disc és dels seus pare, ella mateixa va explicar que moltes vegades li havien preguntat si aquesta era una cançó popular, i ella havia de contestar “No!! Si la van fer el papa i la mama”

I si la família no intervé, ella sap buscar-se la vida i trobar un bon lletrista , deixo aquí una estrofa d’un poema de Lorca que ella va musicar i que m’ha quedat gravat com molts dels poemes que li he llegit:

Cuanto trabajo me cuesta….quererte como te quiero…por tu amor me duele el aire…el corazón y el sombrero.

L’ovació final va ser de gala, recomano que l’aneu a veure quan pugueu: Emoció, en estat pur.

129.

El meu pla de l’altra tarda era un dels pitjors que es poden tenir: m’havia de comprar un banyador, si ja de jove m’horroritzava, imagineu ara! Pensar en ficar-me en un provador ple de miralls i anar-me desanimant a mida que m’anava provant diferents peces estava assegurat, en uns surt el pit, altres no dissimulen ni una mica el que cal amagar…un desastre!

Abans d’arribar al Corte Inglés vaig coincidir amb la meva filla Maria que es va mostrar disposada , inclús contenta, a acompanyar-me, abans d’arribar vaig ensenyar-li un vestit que havia vist a un aparador i que no havia gosat provar-me.

Entrem, mamà !… I el vestit em quedava bé!, inclús vaig haver demanar una talla menys, cosa que últimament no passa, la llargada ja no va colar, jo sóc molt baixa i me l’hauran d’escurçar un pam. Subidón!!!! Cap al banyador!!

Doncs, en cosa de vint minuts ens vam comprar totes dues un banyador, el mateix, que a la mà és preciós i posat , en el meu cas, no és un malson, ja n’hi ha prou.

Sortint em va dir que tenia molta sort en la feina, que “disfrutava “ (ja sé que s’ha de gaudir…però jo encara disfruto) molt perquè cap dia era igual que un altre.

Quina sort! Crec que treballar en una cosa que t’apassiona és un dels millors regals que la vida et pot oferir.

Sens dubte he tingut moltes coses bones i la feina és una d’elles, sempre vaig pensar que ser mestra era estar en contacte amb la vida en una de les seves manifestacions més boniques , estar envoltada de criatures t’ha d’animar a la força perquè tens l’alegria i la sorpresa assegurades, hi ha comportaments que encara ara ,quan hi penso, m’emocionen, veure riure un nen sempre és bonic però fer riure a una classe sencera no té preu, pocs espectacles em resulten tan atractius com veure jugar i organitzar el joc a un grup de nens , ells repeteixen rols que tenen coneguts i veient el tracte que un nen dona a un nino t’adones de com es tractat ell mateix.. a més, si són petits penses que tot es podrà arreglar, el violent és a temps de tornar-se pacífic i el tímid i espantadís por arribar a ser el més “guay” i valent, només cal que la vida els ensenyi, en positiu.

I , per sobre de tot m’encantava ensenyar a llegir, els nens aprenen a fer-ho a batzegades, van interioritzant la mecànica sense donar-se’n compte i encara que no coneguin totes les lletres ja saben llegir, però hi ha un dia que s’adonen que ho dominen i se senten satisfets , els creix la seguretat en ells mateixos i fan un pas endavant en la seva autonomia, si tu has tingut a veure en aquest procés tu també t’emociones i comparteixes un moment intens que , en la memòria de l’alumne segurament serà oblidat però deixarà un bocí de satisfacció en el teu sarró.

Recordo anar a treballar contenta, i el dia sempre se’m feia curt, la majoria de tardes havia de plegar amb la sensació de que em faltava una estona i el cap em quedava ple d’idees per l’endemà, he estat majoritàriament amb nens petits i això ha fet que no anés obsessionada amb una programació concreta, el que no es podia fer avui podia ser acabat demà i l’interès immediat , la resposta concreta a una pregunta  puntual podia variar el que jo havia pensat fer i això és basic per fonamentar l’aprenentatge, perquè la curiositat del nen és la base més bona per iniciar qualsevol procés.

“Tres coses hay en la vida :salud, dinero y amor i el que tanga las tres coses que le de gracias a Dios ”.

Estic d’acord, doncs si per guanyar diners estàs envoltada de salut i amor millor que millor, dono les gràcies, no se massa bé a qui, però agraïda ho estic, de debò.

128.

L’altra setmana vaig escriure un post trist, contrari completament a la meva intenció, però les coses són com son i val més no mentir, estic millor, potser hi té a veure els molts missatges de suport que he rebut d’aquells que llegeixen les línies que cada setmana penjo.

I això m’ha sorprès, agradablement, perquè la meva relació amb la informàtica no és precisament d’amor, jo sóc una persona que destaca en tot allò que té a veure amb l’artesania, no de massa qualitat, guiso bé, sóc capaç de fer una disfressa en pocs minuts, puc escriure amb pinzell i pintura fent bona lletra i a un ritme ràpid, seria capaç de fer grafits si em mogués en un altre ambient i suposo que hauria de tenir menys edat, faig una arbres de Nadal fabulosos i puc fer pastissos de plastilina que semblin de veritat…i més coses, totes d’aquest estil.

El meu pare deia sovint “Us imagineu que tot això que la Maria sap fer tant bé, a més servís per algo”?

M’hagués agradat que visqués més per moltes coses i una d’elles és per saber que a la vida tot això m’ha servit , he gaudit molt, com a mestra i com a persona fen coses plàstiques.

Tota aquesta informació tant “chulesca” serveix com a introducció per dir que la tècnica i jo estem renyides, no he intentat mai entendre com funciona un telèfon, ser fer anar la rentadora i el rentaplats gairebé d’esma, mai he entès un llibre d’instruccions, el Jose Miguel sempre diu que si ell mort jo, no sap si em moriré de pena però si que ho faré de fred o avorriment perquè no sé programar, ni fer anar la calefacció ni res de res.

Els últims anys de la meva vida laboral van estar amargats per la informàtica, ara a ensenyament tot ha de quedar apuntat ,després d’haver estat programat, i escrit de determinades maneres, les mestres passen tantes estones davant de l’ordinador que no tenen temps d’actuar amb els nens com abans, cada canvi ha de ser apuntat i posteriorment revisat i això fa que es perdi espontaneïtat i genialitat, tinc bones amigues a l’escola i gràcies a elles vaig poder complir els últims anys  amb tot el que informàticament se’m demanava, quan jo em poso  davant l’ordinador penso que tinc un alien que està disposat a putejar-me i l’experiència sovint m’ho ha confirmat :no puc anar on vull, ni esborrar el que he escrit, es penja , o canvia d’assumpte sense que jo ho vulgui….jo em poso tensa i sóc incapaç d’entendre que és el que està passant i no li dedico temps…per tant no li agafo estimació, com deia el petit Princep calen hores per domesticar les coses i persones i jo ,a la tècnica ,li dono l’esquena, dieu-me  antiquada,  immadura… o directament idiota ,però és així.

Però últimament la cosa, per a mi, comença a canviar, he rebut missatges de persones que tinc a prop i que veig de tant en tant i m’han fet il·lusió, però a més he retrobat persones de qui feia temps que no sabia res, algunes alumnes, que jo recordo amb la careta que tenien a educació infantil han contactat amb mi convertides amb precioses dones, algunes mares de l’escola també s’han fet presents , , gent amb qui he treballat i que no he tornat a veure des de que m’he jubilat, gent molt important per a mi de quan era petita o jove i a més persones que coneixia poc però que des del Facebook m’han enviat un missatge que de bon segur no m’haguessin dit a la cara per falta de confiança i tot plegat m’ha escalfat el cor i, de veritat, m’ha consolat, perquè aquells que connecten amb tu ho fan amb simpatia i ja que queda escrit i ho pot llegir tothom tots diem coses bones, carregades de missatges positius i de suport.

Qui m’havia de dir que a la meva edat començaria a agafar afició a relacionar-me virtualment, tampoc cal exagerar: m’agrada més tenir la gent al davant, m’agrada tocar les mans de la gent que estimo i besar-los, m’agrada sentir la seva olor i mirar en els seus ulls el seu estat d’ànim i m’encanta escoltar la seva veu i les seves rialles, però… la meva comunicació, gràcies a Facebook s’ha ampliat i això, a la meva edat, esta bé. Gràcies.

127.

Suposo que quan va morir l’Anton no vaig plorar tot el que calia, potser tenim una garrafa de llàgrimes , concretes per a cada cas, darrera els ulls que cal que siguin derramades, la veritat és que en el moment del drama estava mig agraïda de que tot hagués acabat, havia marxat la por de pensar com podria ser de dur, ara ja estava… nosaltres estàvem envoltats d’amics i família que només deien meravelles del seu personatge i ens mimaven i consolaven tant com podien, hi havia tanta gent a qui atendre, tants moments de bons records, tantes ganes de fer- ho bé que la cosa va mig superar-se i els dies van anar passant, cada mati, en aixecar-me el pensament de la seva mort es feia present però el dia començava i jo l’iniciava amb ganes de tornar a la normalitat.

Ara, de repent, quan ja fa tres mesos de la seva mort només tinc ganes de plorar, les coses, al meu voltant tampoc han anat massa bé i jo he entrat en una mena de tristesa que no hi ha manera de treure’m de sobre, sempre he estat molt sensiblera, recordo, per exemple que una vegada, al cine de Viladrau veient “Pollyanna” el revisor, que n’hi havia, em va enfocar a la cara pensant que feia conya i soroll quan en realitat eren els sanglots del meu plor, intensíssim el que se sentia, a vegades plorar ajuda, sembla que es desfaci un nus que oprimeix l’estómac, a vegades, si es plora d’emoció agrada…però el que jo tinc ara és com una mena de tristor interna que amenaça per sortir en forma de llàgrima, sento cantar la Chavela Vargas i ploro, veig ,al jardí de Viladrau, l’arbre que l’Anton va fer plantar per asseure’s a llegir a la seva ombra que mai no podrà gaudir, i ploro, la meva neta em dona un dibuix , i ploro…sigui quin sigui l’estímul que se’m posa davant la meva reacció sempre es la mateixa .

Què faria que la il·lusió vencés  la tristor?

Potser poder fer un viatge, amb el Jose Miguel, en cotxe, i anar aturant-nos , sense presses ni destí, allà on ens vingués de gust.

Potser poder-me instal·lar uns dies a Viladrau, sense haver de fer res, sense cap compromís i veient com s’imposa la primavera i com es cobreix l’emparrat del pati de casa

Potser fer un curs d’alguna cosa, fàcil d’aprendre, que m’ocupés al dia i on s’hagués de crear alguna cosa que no hagués fet mai, tipus artesanal, tampoc vull fer grans coses!

També m’agradaria decorar uns espais infantils , o crear una ludoteca, posem per cas

Sortir amb amigues a xerrar sempre m’ha encantat, però ara no en tinc ganes perquè jo, normalment estic associada a l’alegria i em fa ràbia, donar aquesta imatge de desànim, dubto de publicar aquest post, jo havia decidit ser positiva i avui…però si no el publico no compliré amb el calendari que tant m’agrada per la seva regularitat…publico.

Vindran més dilluns i jo intentaré tornar a l’estil d’abans, suposo que qui llegeix ja sap que “del dicho al hecho hay un trecho”i tampoc es creia que la meva actitud sigui tan bona, va com va, avui tinc per davant una tarda que em ve de gust, he quedat amb una amiga, una de sola, sempre les converses a dos són més de veritat , més intenses, és una amiga que vaig fer a l’escola, quan feia preuniversitari, no ens assemblem massa però tenim un mateix sentit de l’humor i ens estimem, de veritat, és una de les persones amb qui he rigut més, i estic segura que aquesta tarda encara que li transmeti tot el meu estat actual hi haurà algun moment en que riguem per qualsevol tonteria. Tinc ganes de veure-la, i ho faré…això no em fa plorar, i a més ara em ve al cap una frase de quan era jove, més o menys de l’època en que vaig començar aquesta amistat:

“No llores nunca cuando se ponga el sol, las lagrimas no te dejaran ver las estrelles”.(Tagore)

I estrelles, n’hi ha.

126.

El divendres al matí, comptant que a la tarda veuria els meus nets i que no ho faria el dia de Sant Jordi vaig anar a l’Abacus a buscar un llibre per a ells.

Anar a una llibreria ,a badar, és un veritable plaer, m’agrada mirar llibres, tocar-los , olorar el paper encara verge i anar llegint les contraportades pensant si m’interessarà la lectura, si em farà patir, si m’avorrirà, imaginant la història, valorant-la…..

Els llibres de nens també m’encanten i acostumo a fixar-me molt en les il·lustracions, n’hi ha que m’arriben i em commouen i n’hi ha que no m’agraden gens, el meu gust pels dibuixos infantils és un dels molts punts on m’adono que em faig gran i que m’agraden unes estètiques que la meva filla pot trobar carrinclones… és evident que els grafismes han canviat però el contingut dels contes també.

Ràpidament vaig triar un llibre de l’Enid Blyton pel Guim, jo de petita seguia totes les series, m’encantaven els d’escoles (“mellizas”, Torres de Malory) i els de nens detectius, ara els dels Cinc i Set Secrets els han adaptat, deixen els que nosaltres vam llegir per els més grandets i han editat unes versions ,més curtes, amb algunes il·lustracions pels nens de set i vuit anys.. Ideal! , els recordo força bé i vaig imaginar nous temes de conversa amb el meu net, satisfeta amb la tria vaig anar a buscar el llibre de l’Anna .

En principi volia comprar la llegenda de Sant Jordi, vale que és molt bestia que un drac es mengi cada dia una noia!, vale que es masclista que la princesa hagi de ser salvada per un cavaller armat!… però és la llegenda i no em surt comprar-la amb un final canviat, no fa per a mi que la princesa ompli de petons un drac que s’ha tornat dolç i bo, ni vull un drac que en comptes de menjar donzelles es tiri pets… són massa anys d’interioritzar una història per canviar-la en un moment, moltes generacions l’han anat transmeten per ara donar-li tant la volta. Potser no tinc raó, però no trago amb el canvi!

I posant-me a pensar… jo soc una bleda assolellada, anti- violència total, les meves amigues s’assemblen a mi en aquest aspecte i totes hem mamat ,de petites, les històries més truculentes sense immutar-nos massa, d’entrada gairebé totes fullejàvem, a diari, el “Misalito Regina”, peça fonamental en les nostres primeres comunions, cada dia tenia una breu historia del sant que tocava, hi havia una il·lustració, les cares dels sants s’assemblaven molt, les diferències venien en la mort , recordo a moltes santes portant en una mà la palma del martiri i en una altra una safata amb els ulls, els pits, els peus.. o la part del cos que els romans, dolents a tope,  els haguessin matxucat .

I els contes… què? la Blancaneus fugint d’una madrastra que exigia el seu cor en una safata, per acabar fent , de minyona, no cal disfressar-ho, a casa de set nans, que vistos amb els anys no em fan cap il·lusió, ves a saber… i els pares del Pulgarcito abandonant els seus fills al bosc… ni a “La Riera” s’ha vist una maldat similar, i el Hansel ficat en una gàbia per ser engreixat , tipus oca de foie, abans no se’l menges la bruixa, i la Cenicienta, maltractada per tots i sent rescatada només pel seu peu petit, perquè el princep,que li coneix la cara, no surt a buscar-la, envia als seus ministres a fer-ho….Quina colla gent!!!!

I nosaltres no som pas més animals ni violents que el jovent d’ara, serà que funciona l’efecte “rebote”?

Sigui com sigui, Feliç dia de S. Jordi!, és un dels dies, n’hi ha més, que em sento satisfeta de ser catalana.

125.

Pujava a Viladrau sense acabar d’assimilar el que veia, verd brillant, intens, esquitxat de vermell , groc o blanc segons el tros sota un cel blau, d’aquell que pinten els nens , sense un sol núvol. Semblava tot recent estrenat, la primavera ha arribat! :trepitjant fort, que bé!

I, arribant al poble, cartells anunciant l’actuació del Toni Albà, fent de rei, el divendres al Park Hotel, fins aquí tot semblava molt normal, sinó fos perquè es…. Setmana Santa!!!!!

Jo ja tinc una edat i n’he vist moltes, fa, almenys 50 anys que passo aquests dies a Viladrau, de petits no hi pujàvem fins l’estiu i ens hi passàvem gairebé tres mesos, la gent no acostumava a desplaçar-se els caps de setmana, els viatges eren més llargs i les cases no estaven ben a condicionades, quan vam començar a pujar anàvem a l’Hotel Arxé, , a l’hostal no hi havia calefacció i, només les llars de foc i les estufes escalfaven el que podien, recordo que abans de ficar-nos al llit cremàvem , a l’habitació, alcohol en un plat de llauna i ens ficàvem en uns llençols gelats amb una “bulllot” plena d’aigua calenta, no recordo ni una setmana santa en que, mentre parlava,al carrer , no contemplés l’alè gelat que sortia de totes les boques.

I, si l’aire t era fred, l’ambient era trist, era Setmana Santa, recordàvem la mort de Crist i no es podia fer res, els cines tancaven, a la tele i a la radio es suprimien els programes i només es sentia musica sacra i es visionaven pel·lícules religioses, van ser molts anys i em se de memòria “Ben-hur” i “Los diez mandamientos”, que any darrera any veia sencera o , a trossos, per la tele.No és podia cantar, ni jugar a cartes, a Viladrau, ara que es rescata tot, se segueix un costum de jugar fent moure unes peces de fusta (ESCLOPS) seguint el ritme d’una estofa que un dels jugadors canta, això es feia per substituir la tradicional partida de botifarra que es jugava als cafès del poble que , per respecte a les dates, quedava suprimida els dies sants.

I les professons, el divendres sant es feia una professo en la que participava mig poble, les senyores portaven un ciri encès i els homes un “hacha” que era un ciri enorme que es recolzava a terra com si fos un bastó, jo sempre volia portar també un “hacha” i ho aconseguia perquè a casa meva ens mimaven força. Es comprava a la pastisseria Font, o més ben dit es llogaven perquè abans de sortir a caminar te’l pesaven , apuntaven el resultat i un cop acabat l’acte , pagaves, desprès de tornar a pesar, només el que havies consumit. Que en som de “burros” el gènere humà!, tots volíem pagar més que els nostres amics i ,per aconseguir-ho ,fèiem equilibris amb “l’hacha” per tal de cremar molta cera.

Hi havia també hores Santes ,consistia en apuntar-te i estar una hora sencera, de genolls, davant l’Eucaristia exposada en un monument de l’església adornat de palmons i palmes , els que ho han vist saben de que parlo però no soc capaç d’explicar a qui ni sap qui era Jesús en que consistia, només cal saber que la religió dominava la nostra vida … jo m’apuntava sempre, com més tard millor, a casa, si era d’església , teníem permís per tot, jo m’ho feia venir bé i sortint, amb els genolls fets caldo desprès d’estar una hora quieta, podia encara veure una estona l’amic del meu germà  que en aquell moment em feia somniar, em va fer molta il·lusió que el meu net gran fos un noi i que després naixés una nena, de seguida vaig pensar amb els molts somnis i enamoraments de pega que tindria veient els amics del seu germà, a mi m’han fet sentir molt i , encara ara, aquells que en algun moment m’han fet fabular, resulten persones especials per a mi, i això , com tot el que fa que la gent senti, és important.

I arribava el dissabte a les 12 de la nit, i ja es podia cantar i riure, el meu pare, que obedient a l’església havia menjat poc i resat molt durant uns tres dies esperava , amb delit, que passes un minut de l’hora per córrer al menjador de l’Arxé a cruspir-se el ressopó que prèviament havia encarregat.

Crist havia resucitat!