121.

Ahir el Jose Miguel i jo vam anar al cementiri de Montjuic, no és que tinguem costum de fer-ho però calia veure, abans de pagar, si la inscripció, amb el nom de l’Anton, era correcte.

Feia un dia esplèndid amb un cel blau on no hi havia ni un sol núvol, la primera sorpresa va ser veure la gran quantitat de gent que s’hi passejava i els cotxes que entraven i sortien sense parar, vam decidir que la raó era que se celebrava S. Josep i, a més, era el “dia del padre”,a casa meva mai ho hem celebrat però sé que hi ha molta gent que ho fa, a tots els grups hi havia,això si,  una persona gran que suposo que era la incitadora de la visita.

Des del nostre panteó es veu clarament la tomba del Paco, aquest senyor era gitano i la seva sepultura està, sempre, adornada de flors com si fos un pas de Setmana Santa, de resultes de tenir tan a prop aquesta tomba i veure com les gasten els seus descendents he buscat al cementiri altres sepultures de persones d’aquesta ètnia i a totes he trobat verdaders monuments, quantitat de flors cuidadissimes que ,no són del meu gust, però que mostren un amor i una voluntat de record que és d’admirar, els familiars del Paco havien portat tamborets i cadires i es reunien al voltant de la tomba, amb tota normalitat i jo crec que estaven a punt de menjar i beure.

El cementiri de Barcelona és tant enorme que fa basarda però els cementiris de poble, com el de Viladrau són espais que lluny d’angoixar-me ,em conforten, quan passejo per allà acostumo a entrar i , a vegades, poso una branca ,acabada de collir ,a determinades persones que recordo amb agraïment, normalment m’aturo, entre altres, al nínxol del Miquel Presseguer , que va aconseguir que el genoll em deixés de fer mal durant els anys que ell em va tractar , cosa que no han fet els diferents especialistes, eminents,  que he visitat, sempre penso que no li vaig donar les gràcies i em sap greu no haver-ho fet.

Quan va morir el meu germà Quico, la meva filla Paula estava criant i recordo que, al cementiri, va donar el pit a la meva neta amb tota naturalitat, vaig trobar que era una imatge molt poètica i em va fer pensar amb la vida i la mort que ofereixen , paral·lelament quantitat d’imatges de vida i dolor.

Potser, per la pràctica que he adquirit aquests últims anys, i que espero que s’aturi, la mort ha deixat de fer-me por, crec, que quan una persona respira el seu últim alè esta preparada per fer-ho i d’alguna manera s’entrega de forma voluntària, suposo que aquesta serenor té a veure amb la maduresa, quan em vaig enfrontar a la primera mort, important per a mi, la del meu pare, estava plena de por de pensar que no sabria comportar-me, per sort hi era quan va passar i ara sé que mai més tindre por.

Una altre cosa que em feia pànic era que m’enterressin viva, he donat molt la tabarra a un amic metge fent-li prometre que em remataria un cop estès a la capsa, per si d’acàs, ara ,des de que et cremen això tampoc m’amoïna, que em cremin i desprès no necessito cap acte, per mi em poden tirar al contenidor de cendres que hi ha a la sortida dels crematoris o si prefereixen venir a veure la urna que facin el que vulguin, el que si em fa il·lusió es que em recordin però tampoc depèn de mi, espero, això si, que m’associïn a una persona que li ha tret suc a la vida, per tant ara penso obrir els ulls i anar observant tot allò que ens ofereix la PRIMAVERA, que avui comença i que, des de que m’he fet gran , és , de llarg la meva estació preferida.

Desitjo, de tot cor, que la gaudim.

120.

Vaig néixer a Balmes 370 i m’agradaria morir-m’hi , només de recent casada vaig estar un temps fora, el que va durar les obres que vam fer per dividir el pis dels meus pares, que ocupaven tota la planta, en dos i fer-hi algunes obres, la meva filla Paula va escriure que la casa de Balmes era la nostra casa pairal i tenia raó, la va fer  construir la meva àvia als terrenys de la seva casa d’estiueig i hi van viure la major part dels seus fills i les seves famílies.

Quan nosaltres ens hi vam instal·lar , recents casats , érem els meus joves, al cinquè primera hi vivien els meus pares, al quart les meves ties solteres, al segon una altra parella de “tios” i al principal els pares dels meus cosins i la meva cosina Montse que va quedar-se soltera, tots els altres pisos ,llogats , eren ocupats per gent gran, amb els anys tothom va anar morint i  , a cada pis, va venir algun familiar, ara nosaltres som els grans i hi ha molta gent de l’altre generació que ocupa els pisos que s’han anat buidant, jo trobo que viure envoltat de família té molts avantatges, normalment no ens veiem però sabem que hi som i que ens podem ajudar si cal, no ens visitem per les cases, ni ens fiquem amb res, això si, ens reunim per veure el futbol.

El porter, que sap més de tots que nosaltres mateixos avisa de qui ha ofert la seva casa i , sense dir res més comença a aparèixer gent, tothom porta alguna cosa, a vegades sembla una gran buf, d’altres , poques, gairebé no hi ha res , però és enormement còmode perquè no requereix cap preparació ni cap compliment, deixem la porta oberta i anem arribant.

Xerrem molt, sobretot les dones que assistim molt més pel fet social que per l’esportiu, a vegades el Jose Miguel crida l’atenció i demana que ens fixem en el joc, li fem un cas immediat però aviat la conversa torna a fluir, jo m’he aficionat al futbol des de que el veig així i segueixo al Barça en tot el que fa.

Sempre he cregut que algunes emocions es viuen més apassionadament si es fan envoltades de gent, l’altre dia va ser màgic, només arribar el meu cosí Lel , que a vegades no té cap optimisme, va assegurar que remuntaríem el 4 – 0 que ens havien marcat a París, ràpid i contundent  el Barça  va marcar 3 gols i llavors ens en van ficar un, això suposava que nosaltres n’havíem de ficar 3, semblava impossible, però el Lel es va mantenir ferm: “ho farem”, el Coqui, traient la seva vena matemàtica li va dir que necessitàvem marcar cada 7 minuts i en van passar 14..sense resultats.. i llavors la bogeria :3 gols en 7 minuts!!!!!!

Crits al carrer i a casa, clàxons, petards, petons, abraçades, salts , cava i alegria, molta alegria, son d’aquells moments en que l’emoció esclata i és capaç, momentàniament, d’arrossegar tots els mals humors i les tristors, és com el moment de riure, en aquell instant en que esclata la rialla hom ho oblida tot i s’entrega a la vida.

Doncs això va passar l’altre dia, un moment desprès l’eufòria es va apaivagar i vam quedar tots , somrients, contents d’haver viscut plegats un moment de glòria, de seguida algú va dir, en veu alta, el que jo estava pensant…”Com hagués disfrutat l’Anton…”, però tots van coincidir que no ho hauria vist en directa, últimament es posava tant nerviós que quan les coses anàvem malament marxava a casa seva  i desprès, s’assabentava com havia acabat, però igualment va ser bonic aquell reconeixement del record que tots sentíem barrejat amb l’alegria que teníem.

Vaig mirar l’Instagram, carregat de fotos blau granes, em va fer gràcia un comentari del meu nebot Albert, en el millor esperit de Shakespeare després d’una batalla: “Signo aquesta bandera perquè els meus fills i potser els meus nets sàpiguen que jo hi era”

La vida continua i li agraeixo que, de tant en tant, ofereixi esclats de joia gratuïts on no cal que fem cap esforç per aconseguir alegrar-nos…I també agraeixo que jo i els meus recordem als que no hi son però continuen presents entre nosaltres.

119.

Fa ja uns quants anys vam fer unes obres importants al pis, el meu marit en sap i té les idees molt clares , jo vaig imposar només alguns criteris i em vaig refiar d’ell i , la veritat és que casa meva m’encanta, a vegades la passejo mirant-la i sempre tinc una bona sensació, amb el temps he anat afegint detalls que venen tots de l’amor, no m’agraden els objectes decoratius sense sentit , en canvi m’escalfa mirar els retrats de tots aquells que s’han guanyat una foto en el meu cor, m’agrada veure les capses i recordar d’on provenen, mirar records de germans , pares, tiets, amics i gent important per a mi.

Tot aquest rotllo té sentit per dir que en les coses que vaig exigir hi havia una cuina menjador gran amb una immensa taula i moltes cadires per tal de poder compartir l’espai amb la gent mentre cuino.

El Jose Miguel va dissenyar una taula de més de quatre metres de llarg on hi caben, ben segudes, divuit persones, és bonica, de fusta bona ,amb unes potes primes als extrems que amaguen unes vigues de ferro que permeten que s’aguanti sense vinclar-se,la meva filla petita diu que  aquesta taula esta dissenyada per la meva expansió, i té rao, a vegades no hi queda espai, hi ha roba esperant ser planxada , cosida o penjada , un ordinador engegat amb un solitari o un text a mig fer, el llibre que estic llegint, el Sudoku sense acabar , el quaderns i les aquarel·les  del Jose Miguel i moltes coses més, pot haver-hi de tot! és un caos però  m’encanta i fa que pugui fer varies coses a l’hora que fa molt per a mi. Quan treballava , la Sra.Josefa, que netejava a la meva escola em deia:”Usted no diga que és desordenada, usted és aparatosa, i és veritat, sóc capaç de armar el caos amb molt poca estona però hi  tinc dret perquè també ho recullo jo.

El dissabte vaig tenir setze persones a sopar, són el grup d’amics d’infància del Jose Miguel i les seves dones, ens hem vist molt ,hem compartit vacances, viatges, caps de setmana i milers d’àpats, cada any fem una ronda de sopars, cada parella en fa un i així assegurem set convidades i una gran “pringada” perquè, setze persones necessiten molt menjar, molta beguda i molts estris per apaivagar les seves ànsies d’alimentar-se.

El procés de donar de menjar m’agrada des del minut 1 al contrari, per exemple , del viatge de la roba que m’horroritza des del principi. M’agrada pensar que faré, recordar que vaig guisar l’any passat, organitzar la compra i fer-la en més d’un dia, anar al mercat i mimar el producte, m’agrada inclús la conversa, sempre banal, que es fa amb els venedors i la gent que espera o demana torn, m’agrada ,també, arribar a casa i començar a cuinar mirant la tele o fent qualsevol cosa, aquesta vegada vaig fer un pastis de plastilina que serveix per bufar espelmes i poder prescindir de comprar un  pastis enorme, la meva cosina em va fer companyia i va ser distret.

El dissabte vaig buidar la taula, sempre que la veia “despejada” prometia mantenir-la així, ara ja no, em conec , m’accepto i ser que tornaré a muntar una patum a la taula, però em perdono, a determinades edats es millor acceptar-se.

El dia del sopar ho preparo tot, no pateixo gens, jo vull fer-ho tot boníssim però si no em surt els convidats sabran perdonar-me, penso que el seu primer interès no es menjar sinó veure’ns, a més normalment em surt bastant bé.

Van arribar esgotats perquè a mitja tarda es va espatllar l’ascensor, i son sis pisos, però van arribar contents com sempre que ens reunim, ja no cal ni parlar de com seure’m, les dones amb un cantó i els homes junts, és difícil que em sorprenguin els seus comentaris, ens coneixem tant bé que no cal ni parlar, amb una mirada les dones ens ho diem tot, però, m’encanta veure la taula plena de tots ells i sentir les veus conegudes , trobar-me asseguda bevent, rient i menjant amb gent a qui he d’agrair tants anys que fa que els estimo.

118.

Mai he amagat el meu interès per les revistes del cor , de sempre, cada dimecres religiosament compro l’Hola i, a vegades ,també el Lectures, quan era jove em justificava dient que li regalava a la meva mare ,però aviat em vaig treure la carota i vaig descobrir que molta gent ,que no la compra ,va boja per llegir-la quan la pilla, recordo uns anys a l’escola que fèiem una quiniela de qui sortiria i rèiem molt, els dijous acostumo a reunir-me amb les meves cosines i, a vegades, venen també algunes de les joves de l’escala, membres de la següent generació familiar, és distret que hi hagi la revista perquè dona peu a una conversa frívola , que sempre distreu.

Comentem dels personatges , de si han encertat amb els retocs,  de la Presley que des de que va amb el Vargas Llossa té més mal gust i té cada dia un front més ampla, de les Campos ,que la mare esta mes jove que les filles, de la Panntoja que des de que ha sortit de la presó sembla que no s’enfada tant amb els periodistes , opinem de com anaven vestides les actrius al Goya, de qui ens cau bé i qui no i mil coses més.

Jo abans anava bastant forta en coneixements de personatges, ara encara sé qui és qui en el món de la noblesa , conec també els “friquis” amb solera, sé qui és la Rosa Benito, quan fills té la Raquel Bollo, no diguem vida i miracles de la Belen Esteban i estic al tanto de que el Cordobés i el Pepe Navarro no volen tractar als seus fills naturals, però hi ha molta gent de qui no sé res, nois i noies que han sortit de “realitys” i que volen a tota costa sortir a la premsa, val a dir que ho tenen fàcil perquè el nivell d’exigència de la noticia és cada cop més feble, els periodistes han perdut el nord i ens volen colar qualsevol cosa, l’altre dia , sense anar més lluny, a doble plana i a color vaig llegir que:” Fulana de tal ( noia desconeguda per mi i em temo que per molta més gent)ha puesto calefacción a sus padres”….Per favooor! Creu algú que això pot ser el contingut d’un text… a mi no m’importa gens i em quedo tan tranquil·la de no saber si l’aparell era de gas o elèctric…Periodistes :”Curreu una mica més”.

Les famílies reials ocupen gran part dels continguts del cor, no vull criticar per escrit però ja que és una figura publica a qui mantenim entre tots vull expressar la meva opinió sobre la nostra reina. Quan el Felipe la va triar per esposa em vaig fer un tip de defensar-la, assegurava, amb passió, que tenia tot el dret a ser reina, que ja estava bé de tanta tonteries de la noblesa, defensava que podia estar enamorada en front dels que la definien com una trepa, i creia, sincerament que una professional del periodisme, llesta i amb una vida normal podia humanitzar i millorar la monarquia, que no tinc clar que ens faci cap servei. Però… Letizia no anem bé!.

No fas un bon paper de reina, tu no ets la “Barbie de los mil peinados” que cada dia ofereix un cabell diferent, llis, llarg , curt, arrissat, amb monyos que contenen   totes les trenes i tirabuixons possibles , tampoc ets la “Nancy modelo” i no cal que et veiem vestida de mil maneres, amb deu mil sabates i deu mil carteres de mà, tu, Letizia ets una reina… i las reines sostenen un ramet de flors ,que algú ja ha preparat,sense embrutar-se les mans i marxen a inaugurar centres, museus , escoles i obres benefiques, i somriuen a la gent i no tenen sempre un posat estàtic com un pal perquè encara que son reines suen i ploren i… per sobre de tot, les reines, per ser solidàries amb les seves súbdites, a partir de certa edat ,a la que tu ja has arribat, s’engreixen al menys un quilo cada any i aquest quilo no es distribueix bé a la seva silueta sinó que va a col.locar-se en el lloc que menys interessa i les reines, a mida que van fent anys també mostren alguna arruga a la seva cara … no crec que aquestes reflexions tant sensates, t’arribin i com jo seguiré comprant l’Hola podré veure, segur,que no has seguit els meus consells.

 

117.

Tenia mig acabat el post que pensava penjar el dilluns i me’n sentia satisfeta, més que res perquè era frívol i últimament tinc ganes de treure’m de sobre tots els pensaments transcendents, importants, dolorosos i potents que les circumstàncies actuals m’han fet portar a sobre.Però no és el moment de penjar això, l’actualitat mana i és massa seria per deixar-la de banda : Vaig anar a la manifestació, no vaig trobar entrades per concert ..però, un cop més, estic satisfeta d’un esforç col·lectiu, on jo, siguem sincers, he contribuït poc.

És pesat manifestar-se i últimament me’n faig un tip, he assistit, regularment a tots els 11 de setembre, amb més o menys il·lusió, l’altre dia vaig anar als jutjats i ahir vaig anar a demanar per l’acolliment dels refugiats, per manifestar-se ha d’haver-hi una certa programació, aquest cop la Paula i l’Oriol baixaven amb els nens de Viladrau, vam quedar a dinar a prop de casa la meva sogre, aviat, perquè la convocatòria era a les quatre i sovint costa arribar al lloc indicat, vam dinar i amb el gust dels postres a la gola vam agafar un autobús, ple, per arribar a “puesto”, abans la nena va tenir pipi i vam aturar-nos a un “Fornet del Rosend” on vam fer cua per anar al lavabo perquè molts companys de manifestació tenien el mateix problema que nosaltres, l’ambient, però, era millor del que és normal, tots, sense dir-ho, sabíem on anàvem i en certa manera ens sentíem units, hi tenia a veure també que, disciplinats com som els catalans, el color blau s’imposés als tons grisos de la indumentària oficial dels barcelonins.La gent somreia i estava disposada a retirar-se per deixar-te passar, abans de les quatre érem palplantats a prop de la plaça Urquinaona i així vam romandre gairebé una hora perquè la cosa no avançava, la gent s’apilava i no podia moure’s, els nens , nostres i de tothom, començaven a neguitejar-se, jo, que sóc baixa comprenc que deu resultar fatal estar envoltat de cossos , molt més grans que el teu i no veure de que va la pel·lícula, de totes maneres , fos com fos, el resultat s’havia aconseguit, milers de persones s’havien aplegat per demanar justícia, i estaven disposades a lluitar per un mon una mica millor.

Vam tornar a casa amb el cor calent, pensant que havíem participat en una cosa gran, encuriosits pels nombres de manifestants que es donaria per la tele i cansats, perquè és esgotador estar en peu, intentant sentir el que es diu per megafonia, sense entendre res, pensant que passaria si , de repent, algú s’atabalés i al gent es posés a córrer, procurant que els nens que estan avorrits, aguantin una mica més.

Ja , a casa, benestar, els nens berenen, juguen i tu pots posar la tele i mirar, des del silló ,com va tot, que diu la gent, quins missatges es transmeten i , en el fons et sents amb aquella sensació, bona, de que has fet el que tocava fer.

La meva mare, pobreta, sempre comentava que si hi hagués hagut televisió en el període nazi no s’hagués permès el que va passar, ara sabem que no tenia raó, veiem imatges, tremendes , per la tele i no som capaços de fer res, el progrés que per tantes coses ha servit no ha fet que les societats siguin més justes, ni solidaries.

És per això , potser, que m’ha commogut tant veure la retransmissió del concert que es va fer al palau S: Jordi per acollir gent de fora, els artistes, de diferents estils i colors s’han sabut reunir per oferir un espectacle preciós, solidari, dedicat als altres on han compartit esforç i protagonisme; les colles castelleres, normalment enfrontades,  , han fet pinya i han aixecat un únic castell, que ha fet que totes les llàgrimes que aquestes setmanes no em sortien hagin esclatat de cop traient dolors amagats, barrejats amb emoció , solidaritat i tendresa, llàgrimes que desfan nusos i que resulten reparadores, llàgrimes d’aquelles que van bé.

116.

Aquest cap de setmana l’he passat, amb tota la família, a una casa rural, va ser un regal de Reis de les meves filles, i , com sempre que estem junts uns dies , ha estat molt bé.

La casa tenia un exterior esplèndid : un porxo amb barbacoa , un espai ,també cobert, amb futbolí, billar i tota mena de jocs, una caseta de nines, sorral, una tenda de campanya, piscina, etc..

El dissabte ,que no va ploure, la meva neta va passar força estona jugant a la caseta, sempre m’ha encantat veure jugar els nens, sentir el canvi de veus que fan quan estan parlant ells o quan fan parlar els seus ninos, m’agrada veure’ls simbolitzar i reproduir patrons, quan era mestra una mare em va dir que sabia que jo tractava bé la seva filla per com veia que actuava quan ella jugava a ser mestra, em va fer il·lusió, recordo un grup concret d’una classe que vaig tenir fa ja molts anys que quan jugava i repartia papers hi havia sempre la figura d’un mort, per estrany que sembli, era un rol buscat tot i que la seva actuació es limitava a estar quiet i estirat en un racó sense que ningú li fes cap cas.

Ara es dona molta importància al joc simbòlic , a les llars d’infants es creen espais ben organitzats per racons, hi ha nines, cuinetes, perruqueries, hospitals, etc.. amb tota mena d’objectes que estimulen el joc, no tinc res en contra d’aquests sistema però per jugar només cal el cap, em commou molt més un nen fent de perruquer amb un pal o sense res, que la instal·lació d’un espai ple de raspalls, pintes, assecadors, etc..on jugar a perruqueries, jugar és sinònim de crear i està emparellat amb la imaginació, la creativitat, per jugar a fer menjar no calen estris només cal la intenció i el gest de fer macarrons o estofat.

Nosaltres aquests dies també hem jugat, a casa som de fer-ho , les meves filles m’han descobert un joc que m’ha encantat, es diu Dixit, em sembla , i és una anada de bola que fa molt per a mi, es reparteixen cinc cartes a cada jugador, les cartes presenten imatges de lo més estrambòtiques, semblen quadres del Dalí però encara més exagerats i amb més personatges , per torn cada jugador posa títol a una de les seves cartes  i la deixa en mig de la taula boca avall, la resta posa una de les seves cartes que pugui tenir alguna cosa a veure amb el títol que s’ha dit, un cop fet es descobreixen les cartes i cadascú vota a quina correspon el títol, si ho encertes tens un punt, també el té els jugadors  que s ‘ha pronunciat , però si tothom encerta la  carta la persona que ha inventat no guanya res per considerar-se que ha dit una cosa massa obvia.

Explicat ara mateix no fa cap gràcia però és molt divertit imaginar, dir bestieses, intentar endevinar que passa pel cap de la resta i entendre que destaquen o imaginen davant de les imatges que es presenten, m’agrada que sigui un joc on no serveix l’estratègia i on no cal calcular, i m’encanta la conversa que propicia.

M’han anat bé aquests dies, sempre m’encanta veure els meus nets i sóc capaç de jugar moltes partides de bitllar amb el Guim per tal de veure’l vibrar, he fet de cangur de les nines de la meva neta per tal de que ella pogués sortir a ballar o a comprar, he contemplat l’entrega del Jose Miguel fent d’avi, amb la baba caiguda i he vist a les meves filles , bones, simpàtiques, joves i llestes i als marits que han triat que tenen totes les gràcies, no em queda cap familiar directa dels de dalt però dono gràcies a la vida de la família que tinc, del meu “home”que té moltes gràcies, i dels nebots i cosins que encara em queden.

 

115.

Quan vaig començar aquest bloc, fa ja més de 114 setmanes, em vaig proposar ser positiva, sabia que no estava en el millor moment de la vida , però era l’únic possible, i estava decidida a mirar-ho tot pel cantó més dolç, així ho he fet i en aquest temps han passat quantitat de coses, moltes bones per sort, algunes dolentes i algunes fatals, però la intenció de ser positiva encara hi és.

Desprès d’una mort queda un temps en el que els records més immediats són sempre dolents, ara sé ,per experiència, que aquesta sensació no dura per sempre i que mica en mica es tornen a fer presents totes les bones coses que s’han viscut amb la persona que ja no hi és .

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Senzillament parlem de tu, de com

ens vas deixar, del sofriment lentíssim

que va anar marfonent-te, de les teves

coses parlem, i també dels teus gustos,

del que estimaves i el que no estimaves,

del que feies i deies i senties… (Miquel Marti Pol)

 

Per tal de conjurar aquests records m’obligo a pensar en l’Anton  d’abans, de quan érem petits, de  quan vivíem en un entorn on tot semblava possible, on em recordo molt feliç.

Ell era el gran de casa i també dels cosins amb que vam compartir la infància perquè vivíem a la mateixa escala i estàvem molt junts,  tots li fèiem molt cas, això ha durat fins al final, sempre ha estat escoltat , mimat, contemplat per tota la família.

A casa teníem dos periquitos, o potser tres, no ho recordo, els meus cosins també en tenien algun, a una de les tendes de la nostra finca, a peu de carrer hi havia una perruqueria, el perruquer ,Diego, i la seva família tenien la vivenda darrera la botiga, des de la nostra terrassa podíem veure un petit pati que pertanyia a casa seva , allà hi tenien una gàbia amb un parell de canaris.

L’Anton, des de la nostra terrassa , contemplat admirativament per els més petits i amb una gran destresa ,deixava caure un fil amb un ham a la punta, pescava la gàbia del Diego i la pujava fins a casa, llavors canviava l’ocell per un altre , la baixava i la tornava a col·locar al seu lloc.

No sé si es llegenda familiar però sempre s’ha dit que el nen del primer pis, que era petit, volia que li donessin el dinar a la seva habitació perquè estava molt pendent de veure passar la gàbia.

Aquesta acció es repetia sovint i el Diego es trobava diferents ocells ..a vegades d’un altre color, algun dia tres, o dos o cap, etc…

I pujava a casa..”Senyora Serrat els seus fills em canvien els ocells , la meva mare sempre mantenia la calma i en bones paraules se’l treia de sobre, un dia i en altre :”el pobre Diego s’està grillant, com podríeu canviar-li els ocells?”.

No recordo el final de la història, segur que l’Anton va anar a disculpar-se i poca cosa més, els meus pares no ens renyaven gaire però ens feien corregir els errors, no recordo una gran bronca.. la cosa va passar i devíem anar a berenar…pa amb xocolata, pa amb mantega i sucre o pa amb codonyat ( a casa li dèiem membrillo9 que a mi abans no m’agradava gens i ara tampoc.

114.

Hi ha poques coses tan evocadores com l’olor, quan va morir el meu pare la seva última olor, la que va acumular en els seus dies d’hospitalització se’m va quedar clavada i es va fer present, no sé com, moltes vegades desprès de la seva mort, la sentia al meu coixí i de repent com una flaire, recordo que no m’agradava notar-la perquè sabia que no era l’olor de la seva vida sinó la del seu final, tenia por de que substituís, per sempre, l’olor de lavanda Atkinsons barrejada amb les altres olors que jo ensumava sempre en el seu barret, , per sort , un bon dia va desaparèixer l’olor de mort i ara, moltes de les vegades que oloro la seva colònia, que jo també uso ,em ve la seva imatge, sencera, poderosa ,lluminosa.

La primera mort que jo vaig viure, amb dolor, va ser la de la meva tia Maria, abans havia vist moltes monges mortes, però no m’impressionaven gens, era usual que en mig d’una classe una “hermana”( a la meva escola hi havia monges i “hermanes”, crec que les “hermanes” no havien portat dot a l’ingressar al convent i per tant feien labors menors , cuina, material, etc..), bé, segueixo, de tant en tant enmig d’una classe magistral, s’obria la porta i una” hermana” ens convidava a resar a una monja que havia mort, era un “chollo” : saltar-nos classe i anar a clausura, que tenia en seu punt, a veure una persona que mai no havies vist viva, recordo l’olor de cera barrejada amb flors que comencen a marcir-se i a netetat de monja…torno a la mort de la tia, estava ingressada a Vic i havia tingut un ictus, contínuament les infermeres la ruixaven de colònia Lavanda Puig, sempre més he odiat aquesta colònia.

Quan va morir la mama vaig quedar-me amb el seu “bolso”, ella sempre posava un mocador amb unes gotes de perfum a dins i , encara ara, si l’ensumo, la seva olor se’m fa present i em reconforta, a part de que un “bolso” de dona guarda la personalitat de la seva propietària, espero que cap filla meva en guardi un meu, poden trobar-hi de tot, menys ordre.

Quan va morir el Quico, vaig quedar-me amb una ampolla d’Acqua di Parma que ell tenia al seu lavabo. No era la seva olor , ell sempre usava colònies d’home, d’aquelles tant bones que recorden la fusta i són seques , però l’Acqua di Parma era una olor que ell estimava per sobre de tot i es per això pel que vull tenir-la en el meu tocador, he demanat a la meva neboda l’ampolla començada d’Alvarez Gomez del meu germà Anton, ell no es que es posés colònia, es dutxava amb ella, i deixava una flaire de colònia i tabac per allà on passava.

No em calen els seus aromes per recordar-los però em fan companyia , marquen la seva presència i em reconforten com totes les olors estimades de la meva vida: l’olor dels bebès, l’olor del pa recent sortit del forn, l’olor a mantega que se sent quan passes pel davant d’una bona pastisseria, l’olor de caldo que fa que ,quan arribis a casa, tinguis sensació de caliu i honradesa, l’olor del llibres que encara no han estat llegits, l’olor de la terra quan ha acabat de ploure, l’olor de l’herba recent tallada, de la menta, el romaní i la lavanda quan les mou el vent o les acaricies amb la mà, a mi també m’agrada l’olor d’escola, potser és per defecte professional, però aquella barreja de goma d’esborrar, pols,  guix i d’humanitat jove em fa sentir com a casa, m’encanta també l’olor a canyella barrejada amb llimona i m’agrada  abraçar , sentir les olors de la gent que estimo i registrar-la.

Conservaré, a tocar l’olor d’aquells que ja no hi són però que, de diferents maneres, estaran presents mentre hi sigui jo.

 

113.

Impossible dormir, tinc el cap massa ple d’idees i el cor de sentiments per poder-ho fer, es barreja l’immens dolor amb el sentiment d’incredulitat, i també d’agraïment per haver completat un final que feia por d’assumir i que pintava molt dur: Sha mort l’Anton, el meu adorat germà gran, el meu veí, el meu padrí, aquell que quan érem petits em regalava una mona de crocant que era la seva preferida i que, per compensar-ho, m’ha fet mona fins l’any passat.

El recordo rient, present a tots els fets importants de la meva vida, segut a la nostra taula fent plans i comentant qualsevol fet amb paraules pròpies, donant un punt de vista que acostumava a ser lúcid i particular, recordo el seu caliu i l’alegria que sempre em feia veure’l i , com l’he vist tant i tant sovint ha aportat a la meva vida moltes estones de plaer.

No tot eren flors i violes, no recordo qui va dir que l’Anton , quan s’enfadava, tenia un cony de caràcter, i era veritat, tenia les idees clares i neguitejava per qualsevol cosa però, a la vegada omplia com ningú i era enormement generós, vividor com poca gent i capaç d’omplir d’humor tot el que l’envoltava.

 Aquest dies he sentit moltes bones paraules parlant d’ell, …era molt especial , m’ha fet riure com ningú…, sempre el recordaré…., si et tocava al costat en un sopar tenies la nit assegurada…  , el seu discurs de vida era positiu, estava content i agraït i encara que li han estafat uns anys a ell i a tots els que l’estimaven ha sigut feliç i ha deixat petjada.

Estic molt trista però a la vegada em sento alleugerada per la seva mort, envoltat d’aquells que l’estimaven , acompanyat , contemplat, mimat fins al final.

No sé si és un record real o l’he anat construint de tantes vegades que m’han explicat la mateixa història però tinc clar que va ser pesadíssim un viatge Barcelona Viladrau ,quan aquest trajecte durava més de dos hores, perquè jo, petita, no vaig parar de recitar la cantarella “mama, papa i els meus germanets”, suposo que no feia altre cosa que enumerar les persones fonamentals del meu petit món, i em sembla impossible que ja no quedi ningú d’aquest quartet fonamental, diuen que ningú no es mort mentre hi hagi algú que el recordi, és evident que ells viuran amb mi, fins el final, el que ja veig més difícil és que jo pugui tornar a estar plena i contenta en un món on ja no hi són ni el papa, ni la mama ni els meus germanets.

 

 

 

 

 

 

 

 

112.

Aquests dies vaig com boja buscant mirades positives a tot el que m’envolta i , encara que moltes vegades estic tant ficada en el desànim que em costa trobar-les , hi són si es busca bé.

Normalment mirar la tele només t’aporta dolor o tonteria, però , de tant en tant , hi ha flashos de llum, l’altre dia als “Matins de TV3” va sortir un noi, la veritat és que vaig apuntar el seu nom per citar-lo en aquest post..però he perdut el paper, si el temps que, a la meva vida, he dedicat a buscar claus, ulleres, mòbils i diferents coses l’hagués emprat en estudiar, per molt que em costés concentrar-me seria una persona culte, sens dubte!

Bé, deixem de parlar dels meus defectes, aquest noi havia aconseguit fer-se 365 “selfis” amb gent del carrer i definir la personalitat del seu acompanyant al retrat, l’experiència li havia servit per moltes coses: havia connectat amb molta i molt diversa gent, havia vençut la seva timidesa, s’havia obert a diferents realitats , tenia millor visió de  la humanitat  i…estava agraït, potser per tot això explicava , amb positiu, la personalitat de tothom, per exemple si s’havia retratat amb un protèsic dental deia : ”P.hace al dia más de doce limpiezas bucales, por tanto  al mes más de sesenta persones regalan una sonrisa  radiante a aquellos con los que se encuentran…, M. és maestra desde hace veinte años, unos setecientos niños són más listos y seguros  gràcies a su trabajo….

Amb la mateixa mirada d’aquest noi vull repassar el dia d’ahir a veure si li trec més suc : vaig llevar-me tard desprès d’haver dormit bé, cosa que sovint no faig, i em vaig llevar descansada i plena d’energia ( en realitat no me’n vaig adonar però, per lògica havia de ser així), desprès d’esmorzar molt cafè , que m’encanta, vaig obrir els porticons de la meva habitació i em vaig tornar a ficar al llit a llegir, és de les coses que més m’agrada i recordo que ho vaig “disfrutar” i que vaig pensar la sort que tenia de poder fer-ho, desprès de dinar vaig mirar una pel·lícula de la tele, el Jose Miguel sempre diu que a mi m’agraden les pel·lícules dolentetes perquè així puc fer una altre cosa a l’hora i té raó, però miri com miri no puc fer una lectura bona d’aquella porqueria, això si , em va servir fer formar  i arrebossar moltes croquetes que vaig oferir a la meva neboda i al meu germà que van estar contents, regalar sempre dona bon rotllo ,per molt petit que sigui el detall.

A mitja tarda ens van passar a buscar uns amics per anar al cine, com jo havia dit que podien triar pel·lícula no vaig poder protestar quan em vaig trobar traient entrades al Floridablanca per veure una tràiler de ciència ficció galàctic, la combinació és potser la pitjor que se’m pot oferir, son els dos temes que més m’horripilen, , anava amb tal mandra que em va distreure l’argument i , a més, el vaig entendre, normalment en aquest tipus de film desconecto i em trobo sense saber de que va l’assumpte, o sigui va ser millor del que pensava.

En arribar a casa encara, mirat amb bons ulls vaig seguir gaudint perquè em vaig fer un “bocata” de pa , molt sucat amb tomàquet i tonyina acompanyat d’una cervesa gelada, deixo de banda que la meva intenció inicial havia estat bullir un bròquil ,que porta dies esperant la seva oportunitat, vaig sopar molt a gust, ben mirat amb aquesta visió sempre acabes triomfant perquè si m’hagués pres el bròquil podia alabar la meva disciplina i força de voluntat, no és el cas.

Redactat així val la pena el diumenge que vaig passar i encara no he dit que em vaig relacionar, compto: amb vuit persones a les que estimo.