130.

El dimecres vaig anar al Liceu a veure la Silvia Perez Cruz : Fantàstic !!!

I això que tenia por, l’últim cop que hi havia anat ho vaig fer, com quasi sempre, amb l’Anton, ja molt malalt, i pensava que no em podria distreure d’aquest pensament.

Presentava un nou disc : “Vestida de nit”que ha fet amb un quintet de corda , amb que porta dos anys treballant en aquestes cançons.

Va començar amb una copla , que ja em va posar la pell de gallina, jo he passat mil hores de la meva infantesa al quarto de planxa de casa meva amb l’Adolfa, que era la meva “tata ,escoltant a la radio musica espanyola , la tinc completament interioritzada i m’arriba molt a dins , històries d’amor potents i “desgarrades”, exagerades, plenes de tòpics, fetes a mida per a mi.

Va seguir cantant cançons que l’han marcat en català, castellà, portuguès, angles, cançons conegudes per tots que , a la seva veu resulten personals i inimitables , entre elles L’Aleluia de Cohen i les “Corrandes de l’exili” de Pere Quart i Lluis Llach, va cantar també “No hay tanto pan” que va composar per una pel·lícula que va protagonitzar i va acabar improvisant un popurri , fent trossets de cançons comercials i populars  , elevant-les  i fent-les seves… en conjunt una delícia que va fer que les mes de dues hores que va estar en escena passessin volant.

Però sent tota la musica perfecte, el que de veritat em va arribar a l’ànima va ser ella. No l’havia vist mai en directa i em va commoure des del minut 1 en que es va mostrar impressionada de cantar al Liceu, que va comentar que era molt més gran que el menjador de casa seva, mirava, amb ulls de nena meravellada, la grandiositat del teatre i va saludar  tothom, donant les gràcies per haver anat a veure-la i acompanyar-la en aquella nit tant màgica.

Parlava i parlava amb tota naturalitat, saltant d’un tema a un altre , agraint a tothom que l’havia inspirat o ajudat en determinats aspectes, va presentar els musics moltes vegades demanant aplaudiments per la seva feina i abraçant-los i petonejant-los en tot moment, feia il·lusió veure la complicitat i el bon rotllo que hi havia entre ells i l’emoció que s’establia entre l’escenari i els espectadors, la gent , completament entregada, ens deixàvem portar i ella, com una mena de fada plena de tendresa, sensualitat i bellesa dirigia l’espectacle carregada d’espontaneïtat i saber fer.

He clicat el seu nom a Wilquipèdia i veig que té una formació musical molt sòlida, ha estudiat solfeig, domina el saxo clàssic i ha format part de molts grups i espectacles molt variats, a part de venir de família de musics , la primera vegada que la vaig veure va ser a la tele , cantant havaneres amb el seu pare i ja llavors em va encantar . La cançó “Vestida de nit” que dona nom al disc és dels seus pare, ella mateixa va explicar que moltes vegades li havien preguntat si aquesta era una cançó popular, i ella havia de contestar “No!! Si la van fer el papa i la mama”

I si la família no intervé, ella sap buscar-se la vida i trobar un bon lletrista , deixo aquí una estrofa d’un poema de Lorca que ella va musicar i que m’ha quedat gravat com molts dels poemes que li he llegit:

Cuanto trabajo me cuesta….quererte como te quiero…por tu amor me duele el aire…el corazón y el sombrero.

L’ovació final va ser de gala, recomano que l’aneu a veure quan pugueu: Emoció, en estat pur.

129.

El meu pla de l’altra tarda era un dels pitjors que es poden tenir: m’havia de comprar un banyador, si ja de jove m’horroritzava, imagineu ara! Pensar en ficar-me en un provador ple de miralls i anar-me desanimant a mida que m’anava provant diferents peces estava assegurat, en uns surt el pit, altres no dissimulen ni una mica el que cal amagar…un desastre!

Abans d’arribar al Corte Inglés vaig coincidir amb la meva filla Maria que es va mostrar disposada , inclús contenta, a acompanyar-me, abans d’arribar vaig ensenyar-li un vestit que havia vist a un aparador i que no havia gosat provar-me.

Entrem, mamà !… I el vestit em quedava bé!, inclús vaig haver demanar una talla menys, cosa que últimament no passa, la llargada ja no va colar, jo sóc molt baixa i me l’hauran d’escurçar un pam. Subidón!!!! Cap al banyador!!

Doncs, en cosa de vint minuts ens vam comprar totes dues un banyador, el mateix, que a la mà és preciós i posat , en el meu cas, no és un malson, ja n’hi ha prou.

Sortint em va dir que tenia molta sort en la feina, que “disfrutava “ (ja sé que s’ha de gaudir…però jo encara disfruto) molt perquè cap dia era igual que un altre.

Quina sort! Crec que treballar en una cosa que t’apassiona és un dels millors regals que la vida et pot oferir.

Sens dubte he tingut moltes coses bones i la feina és una d’elles, sempre vaig pensar que ser mestra era estar en contacte amb la vida en una de les seves manifestacions més boniques , estar envoltada de criatures t’ha d’animar a la força perquè tens l’alegria i la sorpresa assegurades, hi ha comportaments que encara ara ,quan hi penso, m’emocionen, veure riure un nen sempre és bonic però fer riure a una classe sencera no té preu, pocs espectacles em resulten tan atractius com veure jugar i organitzar el joc a un grup de nens , ells repeteixen rols que tenen coneguts i veient el tracte que un nen dona a un nino t’adones de com es tractat ell mateix.. a més, si són petits penses que tot es podrà arreglar, el violent és a temps de tornar-se pacífic i el tímid i espantadís por arribar a ser el més “guay” i valent, només cal que la vida els ensenyi, en positiu.

I , per sobre de tot m’encantava ensenyar a llegir, els nens aprenen a fer-ho a batzegades, van interioritzant la mecànica sense donar-se’n compte i encara que no coneguin totes les lletres ja saben llegir, però hi ha un dia que s’adonen que ho dominen i se senten satisfets , els creix la seguretat en ells mateixos i fan un pas endavant en la seva autonomia, si tu has tingut a veure en aquest procés tu també t’emociones i comparteixes un moment intens que , en la memòria de l’alumne segurament serà oblidat però deixarà un bocí de satisfacció en el teu sarró.

Recordo anar a treballar contenta, i el dia sempre se’m feia curt, la majoria de tardes havia de plegar amb la sensació de que em faltava una estona i el cap em quedava ple d’idees per l’endemà, he estat majoritàriament amb nens petits i això ha fet que no anés obsessionada amb una programació concreta, el que no es podia fer avui podia ser acabat demà i l’interès immediat , la resposta concreta a una pregunta  puntual podia variar el que jo havia pensat fer i això és basic per fonamentar l’aprenentatge, perquè la curiositat del nen és la base més bona per iniciar qualsevol procés.

“Tres coses hay en la vida :salud, dinero y amor i el que tanga las tres coses que le de gracias a Dios ”.

Estic d’acord, doncs si per guanyar diners estàs envoltada de salut i amor millor que millor, dono les gràcies, no se massa bé a qui, però agraïda ho estic, de debò.

128.

L’altra setmana vaig escriure un post trist, contrari completament a la meva intenció, però les coses són com son i val més no mentir, estic millor, potser hi té a veure els molts missatges de suport que he rebut d’aquells que llegeixen les línies que cada setmana penjo.

I això m’ha sorprès, agradablement, perquè la meva relació amb la informàtica no és precisament d’amor, jo sóc una persona que destaca en tot allò que té a veure amb l’artesania, no de massa qualitat, guiso bé, sóc capaç de fer una disfressa en pocs minuts, puc escriure amb pinzell i pintura fent bona lletra i a un ritme ràpid, seria capaç de fer grafits si em mogués en un altre ambient i suposo que hauria de tenir menys edat, faig una arbres de Nadal fabulosos i puc fer pastissos de plastilina que semblin de veritat…i més coses, totes d’aquest estil.

El meu pare deia sovint “Us imagineu que tot això que la Maria sap fer tant bé, a més servís per algo”?

M’hagués agradat que visqués més per moltes coses i una d’elles és per saber que a la vida tot això m’ha servit , he gaudit molt, com a mestra i com a persona fen coses plàstiques.

Tota aquesta informació tant “chulesca” serveix com a introducció per dir que la tècnica i jo estem renyides, no he intentat mai entendre com funciona un telèfon, ser fer anar la rentadora i el rentaplats gairebé d’esma, mai he entès un llibre d’instruccions, el Jose Miguel sempre diu que si ell mort jo, no sap si em moriré de pena però si que ho faré de fred o avorriment perquè no sé programar, ni fer anar la calefacció ni res de res.

Els últims anys de la meva vida laboral van estar amargats per la informàtica, ara a ensenyament tot ha de quedar apuntat ,després d’haver estat programat, i escrit de determinades maneres, les mestres passen tantes estones davant de l’ordinador que no tenen temps d’actuar amb els nens com abans, cada canvi ha de ser apuntat i posteriorment revisat i això fa que es perdi espontaneïtat i genialitat, tinc bones amigues a l’escola i gràcies a elles vaig poder complir els últims anys  amb tot el que informàticament se’m demanava, quan jo em poso  davant l’ordinador penso que tinc un alien que està disposat a putejar-me i l’experiència sovint m’ho ha confirmat :no puc anar on vull, ni esborrar el que he escrit, es penja , o canvia d’assumpte sense que jo ho vulgui….jo em poso tensa i sóc incapaç d’entendre que és el que està passant i no li dedico temps…per tant no li agafo estimació, com deia el petit Princep calen hores per domesticar les coses i persones i jo ,a la tècnica ,li dono l’esquena, dieu-me  antiquada,  immadura… o directament idiota ,però és així.

Però últimament la cosa, per a mi, comença a canviar, he rebut missatges de persones que tinc a prop i que veig de tant en tant i m’han fet il·lusió, però a més he retrobat persones de qui feia temps que no sabia res, algunes alumnes, que jo recordo amb la careta que tenien a educació infantil han contactat amb mi convertides amb precioses dones, algunes mares de l’escola també s’han fet presents , , gent amb qui he treballat i que no he tornat a veure des de que m’he jubilat, gent molt important per a mi de quan era petita o jove i a més persones que coneixia poc però que des del Facebook m’han enviat un missatge que de bon segur no m’haguessin dit a la cara per falta de confiança i tot plegat m’ha escalfat el cor i, de veritat, m’ha consolat, perquè aquells que connecten amb tu ho fan amb simpatia i ja que queda escrit i ho pot llegir tothom tots diem coses bones, carregades de missatges positius i de suport.

Qui m’havia de dir que a la meva edat començaria a agafar afició a relacionar-me virtualment, tampoc cal exagerar: m’agrada més tenir la gent al davant, m’agrada tocar les mans de la gent que estimo i besar-los, m’agrada sentir la seva olor i mirar en els seus ulls el seu estat d’ànim i m’encanta escoltar la seva veu i les seves rialles, però… la meva comunicació, gràcies a Facebook s’ha ampliat i això, a la meva edat, esta bé. Gràcies.

127.

Suposo que quan va morir l’Anton no vaig plorar tot el que calia, potser tenim una garrafa de llàgrimes , concretes per a cada cas, darrera els ulls que cal que siguin derramades, la veritat és que en el moment del drama estava mig agraïda de que tot hagués acabat, havia marxat la por de pensar com podria ser de dur, ara ja estava… nosaltres estàvem envoltats d’amics i família que només deien meravelles del seu personatge i ens mimaven i consolaven tant com podien, hi havia tanta gent a qui atendre, tants moments de bons records, tantes ganes de fer- ho bé que la cosa va mig superar-se i els dies van anar passant, cada mati, en aixecar-me el pensament de la seva mort es feia present però el dia començava i jo l’iniciava amb ganes de tornar a la normalitat.

Ara, de repent, quan ja fa tres mesos de la seva mort només tinc ganes de plorar, les coses, al meu voltant tampoc han anat massa bé i jo he entrat en una mena de tristesa que no hi ha manera de treure’m de sobre, sempre he estat molt sensiblera, recordo, per exemple que una vegada, al cine de Viladrau veient “Pollyanna” el revisor, que n’hi havia, em va enfocar a la cara pensant que feia conya i soroll quan en realitat eren els sanglots del meu plor, intensíssim el que se sentia, a vegades plorar ajuda, sembla que es desfaci un nus que oprimeix l’estómac, a vegades, si es plora d’emoció agrada…però el que jo tinc ara és com una mena de tristor interna que amenaça per sortir en forma de llàgrima, sento cantar la Chavela Vargas i ploro, veig ,al jardí de Viladrau, l’arbre que l’Anton va fer plantar per asseure’s a llegir a la seva ombra que mai no podrà gaudir, i ploro, la meva neta em dona un dibuix , i ploro…sigui quin sigui l’estímul que se’m posa davant la meva reacció sempre es la mateixa .

Què faria que la il·lusió vencés  la tristor?

Potser poder fer un viatge, amb el Jose Miguel, en cotxe, i anar aturant-nos , sense presses ni destí, allà on ens vingués de gust.

Potser poder-me instal·lar uns dies a Viladrau, sense haver de fer res, sense cap compromís i veient com s’imposa la primavera i com es cobreix l’emparrat del pati de casa

Potser fer un curs d’alguna cosa, fàcil d’aprendre, que m’ocupés al dia i on s’hagués de crear alguna cosa que no hagués fet mai, tipus artesanal, tampoc vull fer grans coses!

També m’agradaria decorar uns espais infantils , o crear una ludoteca, posem per cas

Sortir amb amigues a xerrar sempre m’ha encantat, però ara no en tinc ganes perquè jo, normalment estic associada a l’alegria i em fa ràbia, donar aquesta imatge de desànim, dubto de publicar aquest post, jo havia decidit ser positiva i avui…però si no el publico no compliré amb el calendari que tant m’agrada per la seva regularitat…publico.

Vindran més dilluns i jo intentaré tornar a l’estil d’abans, suposo que qui llegeix ja sap que “del dicho al hecho hay un trecho”i tampoc es creia que la meva actitud sigui tan bona, va com va, avui tinc per davant una tarda que em ve de gust, he quedat amb una amiga, una de sola, sempre les converses a dos són més de veritat , més intenses, és una amiga que vaig fer a l’escola, quan feia preuniversitari, no ens assemblem massa però tenim un mateix sentit de l’humor i ens estimem, de veritat, és una de les persones amb qui he rigut més, i estic segura que aquesta tarda encara que li transmeti tot el meu estat actual hi haurà algun moment en que riguem per qualsevol tonteria. Tinc ganes de veure-la, i ho faré…això no em fa plorar, i a més ara em ve al cap una frase de quan era jove, més o menys de l’època en que vaig començar aquesta amistat:

“No llores nunca cuando se ponga el sol, las lagrimas no te dejaran ver las estrelles”.(Tagore)

I estrelles, n’hi ha.

126.

El divendres al matí, comptant que a la tarda veuria els meus nets i que no ho faria el dia de Sant Jordi vaig anar a l’Abacus a buscar un llibre per a ells.

Anar a una llibreria ,a badar, és un veritable plaer, m’agrada mirar llibres, tocar-los , olorar el paper encara verge i anar llegint les contraportades pensant si m’interessarà la lectura, si em farà patir, si m’avorrirà, imaginant la història, valorant-la…..

Els llibres de nens també m’encanten i acostumo a fixar-me molt en les il·lustracions, n’hi ha que m’arriben i em commouen i n’hi ha que no m’agraden gens, el meu gust pels dibuixos infantils és un dels molts punts on m’adono que em faig gran i que m’agraden unes estètiques que la meva filla pot trobar carrinclones… és evident que els grafismes han canviat però el contingut dels contes també.

Ràpidament vaig triar un llibre de l’Enid Blyton pel Guim, jo de petita seguia totes les series, m’encantaven els d’escoles (“mellizas”, Torres de Malory) i els de nens detectius, ara els dels Cinc i Set Secrets els han adaptat, deixen els que nosaltres vam llegir per els més grandets i han editat unes versions ,més curtes, amb algunes il·lustracions pels nens de set i vuit anys.. Ideal! , els recordo força bé i vaig imaginar nous temes de conversa amb el meu net, satisfeta amb la tria vaig anar a buscar el llibre de l’Anna .

En principi volia comprar la llegenda de Sant Jordi, vale que és molt bestia que un drac es mengi cada dia una noia!, vale que es masclista que la princesa hagi de ser salvada per un cavaller armat!… però és la llegenda i no em surt comprar-la amb un final canviat, no fa per a mi que la princesa ompli de petons un drac que s’ha tornat dolç i bo, ni vull un drac que en comptes de menjar donzelles es tiri pets… són massa anys d’interioritzar una història per canviar-la en un moment, moltes generacions l’han anat transmeten per ara donar-li tant la volta. Potser no tinc raó, però no trago amb el canvi!

I posant-me a pensar… jo soc una bleda assolellada, anti- violència total, les meves amigues s’assemblen a mi en aquest aspecte i totes hem mamat ,de petites, les històries més truculentes sense immutar-nos massa, d’entrada gairebé totes fullejàvem, a diari, el “Misalito Regina”, peça fonamental en les nostres primeres comunions, cada dia tenia una breu historia del sant que tocava, hi havia una il·lustració, les cares dels sants s’assemblaven molt, les diferències venien en la mort , recordo a moltes santes portant en una mà la palma del martiri i en una altra una safata amb els ulls, els pits, els peus.. o la part del cos que els romans, dolents a tope,  els haguessin matxucat .

I els contes… què? la Blancaneus fugint d’una madrastra que exigia el seu cor en una safata, per acabar fent , de minyona, no cal disfressar-ho, a casa de set nans, que vistos amb els anys no em fan cap il·lusió, ves a saber… i els pares del Pulgarcito abandonant els seus fills al bosc… ni a “La Riera” s’ha vist una maldat similar, i el Hansel ficat en una gàbia per ser engreixat , tipus oca de foie, abans no se’l menges la bruixa, i la Cenicienta, maltractada per tots i sent rescatada només pel seu peu petit, perquè el princep,que li coneix la cara, no surt a buscar-la, envia als seus ministres a fer-ho….Quina colla gent!!!!

I nosaltres no som pas més animals ni violents que el jovent d’ara, serà que funciona l’efecte “rebote”?

Sigui com sigui, Feliç dia de S. Jordi!, és un dels dies, n’hi ha més, que em sento satisfeta de ser catalana.

125.

Pujava a Viladrau sense acabar d’assimilar el que veia, verd brillant, intens, esquitxat de vermell , groc o blanc segons el tros sota un cel blau, d’aquell que pinten els nens , sense un sol núvol. Semblava tot recent estrenat, la primavera ha arribat! :trepitjant fort, que bé!

I, arribant al poble, cartells anunciant l’actuació del Toni Albà, fent de rei, el divendres al Park Hotel, fins aquí tot semblava molt normal, sinó fos perquè es…. Setmana Santa!!!!!

Jo ja tinc una edat i n’he vist moltes, fa, almenys 50 anys que passo aquests dies a Viladrau, de petits no hi pujàvem fins l’estiu i ens hi passàvem gairebé tres mesos, la gent no acostumava a desplaçar-se els caps de setmana, els viatges eren més llargs i les cases no estaven ben a condicionades, quan vam començar a pujar anàvem a l’Hotel Arxé, , a l’hostal no hi havia calefacció i, només les llars de foc i les estufes escalfaven el que podien, recordo que abans de ficar-nos al llit cremàvem , a l’habitació, alcohol en un plat de llauna i ens ficàvem en uns llençols gelats amb una “bulllot” plena d’aigua calenta, no recordo ni una setmana santa en que, mentre parlava,al carrer , no contemplés l’alè gelat que sortia de totes les boques.

I, si l’aire t era fred, l’ambient era trist, era Setmana Santa, recordàvem la mort de Crist i no es podia fer res, els cines tancaven, a la tele i a la radio es suprimien els programes i només es sentia musica sacra i es visionaven pel·lícules religioses, van ser molts anys i em se de memòria “Ben-hur” i “Los diez mandamientos”, que any darrera any veia sencera o , a trossos, per la tele.No és podia cantar, ni jugar a cartes, a Viladrau, ara que es rescata tot, se segueix un costum de jugar fent moure unes peces de fusta (ESCLOPS) seguint el ritme d’una estofa que un dels jugadors canta, això es feia per substituir la tradicional partida de botifarra que es jugava als cafès del poble que , per respecte a les dates, quedava suprimida els dies sants.

I les professons, el divendres sant es feia una professo en la que participava mig poble, les senyores portaven un ciri encès i els homes un “hacha” que era un ciri enorme que es recolzava a terra com si fos un bastó, jo sempre volia portar també un “hacha” i ho aconseguia perquè a casa meva ens mimaven força. Es comprava a la pastisseria Font, o més ben dit es llogaven perquè abans de sortir a caminar te’l pesaven , apuntaven el resultat i un cop acabat l’acte , pagaves, desprès de tornar a pesar, només el que havies consumit. Que en som de “burros” el gènere humà!, tots volíem pagar més que els nostres amics i ,per aconseguir-ho ,fèiem equilibris amb “l’hacha” per tal de cremar molta cera.

Hi havia també hores Santes ,consistia en apuntar-te i estar una hora sencera, de genolls, davant l’Eucaristia exposada en un monument de l’església adornat de palmons i palmes , els que ho han vist saben de que parlo però no soc capaç d’explicar a qui ni sap qui era Jesús en que consistia, només cal saber que la religió dominava la nostra vida … jo m’apuntava sempre, com més tard millor, a casa, si era d’església , teníem permís per tot, jo m’ho feia venir bé i sortint, amb els genolls fets caldo desprès d’estar una hora quieta, podia encara veure una estona l’amic del meu germà  que en aquell moment em feia somniar, em va fer molta il·lusió que el meu net gran fos un noi i que després naixés una nena, de seguida vaig pensar amb els molts somnis i enamoraments de pega que tindria veient els amics del seu germà, a mi m’han fet sentir molt i , encara ara, aquells que en algun moment m’han fet fabular, resulten persones especials per a mi, i això , com tot el que fa que la gent senti, és important.

I arribava el dissabte a les 12 de la nit, i ja es podia cantar i riure, el meu pare, que obedient a l’església havia menjat poc i resat molt durant uns tres dies esperava , amb delit, que passes un minut de l’hora per córrer al menjador de l’Arxé a cruspir-se el ressopó que prèviament havia encarregat.

Crist havia resucitat!

 

124.

El dijous, en el programa de la tarda, va sortir el Carles Capdevila. És un d’aquells personatges que sento una mica meus, no tinc cap interès en saludar-los, ni voldria que sabessin de la meva existència però omplen “el meu sac de famosos” ,milloren el meu món i compten per a mi, d’alguna manera fan més rica la meva existència , en tinc un munt: la Chavela Vargas, el Lluís Llach, L’Antonio Machado, el Pepe Rubianes, la Silvia Soler,el Sorolla, el Faemino i el Cansado, el Gregory Peck…. i mil més, és gent que fa que la meva vida sumi perquè em fan riure, plorar, m’emocionen, em distreuen , m’agrada escoltar-los, veure’ls ,  sentir-los o llegir-los… els meus personatges quan arriben es queden, fa poc he llegit “Patria” , doncs des d’ara jo estaré atenta al  Fernando Aramburu i segurament llegiré els seus llibres.

Però parlaven del Capdevila que té un discurs que sempre m’interessa, té una filosofia de vida que acostumo a compartir, l’altre dia comentava el seu últim llibre que és una selecció dels molts articles que ha publicat als diaris, parlava del fet d’escriure i deia que un cop has tingut la barra d’explicar els  teus sentiments t’adones que coses intimes, que a tu et sembla que no interessaran a ningú i que inclús és impúdic explicar, arriben a la gent més que altres que semblen molt més generalitzables, té raó, i suposo que això passa perquè en el moment en que el teu text és compartit s’ha de sumar la sensibilitat d’aquell que el llegeix i el fa seu, llavors els teus sentiments ja no son teus passen a barrejar-se amb el lector que, al fer-los seus , els transforma.

De joveneta escrivia un diari, encara el tinc ,l’última vegada que el vaig fullejar em vaig donar compte de la meva evolució, em semblava impossible algun dels pensaments que tenia i que trobava naturals quan tenia quinze anys, he intentat també escriure alguna novel·la ,amb resultat nefast, admiro a tothom que és capaç de pensar i desenvolupar un argument i també he escrit poemes que han servit ,per demostrar, que porto la cursileria a dins, en quan em poso a escriure surt tot l’ensucra ment i la carrincloneria que m’han aportat la gran quantitat de pel·lícules lacrimògenes que he vist  i els boleros  que sempre m’han apassionat.

Per fi he trobat la formula, ara cada dilluns , peti qui peti , escric aquest bloc, em va de perles, vaig per la vida amb els ulls oberts buscant inspiració, quan no puc dormir en comptes de pensar que em fan mal els genolls, que m’han fan, que s’ha mort el meu germà, que ho ha fet, que cada dia mort i passa gana quantitat de gent, que passa…procuro obligar-me a pensar en que escriure, i em distrec, estic d’acord amb el Carles Capdevila que es necessita barra per parlar dels teus sentiments però també cal una certa dosi d’humilitat perquè saps que no tens perquè agradar tothom, t’adones que el que tu escrius no té massa importància i que pot resultar avorrit, cursi i moltes coses més, però ho acceptes perquè a la meva edat ja saps qui ets i t’atreveixes a que els altres també ho sàpiguen.

La gent, des de que sóc al Faceebook, no para de tirar-me floretes i estic encantada, només que una persona em segueixi n’hi ha prou perquè escrigui aquest bloc, voldria agrair a tots aquells que llegeixen les paraules que jo escric, sóc un desastre amb la tècnica, sovint a l’autobús , remenant el mòbil llegeixo comentaris que voldria contestar i un cop arribo a casa i engego l’ordinador no puc trobar-los, no em costa massa creure en fades i sempre he sospitat que, hi ha un gnom, un autèntic fill de puta, que s’instal·la , a viure en tots els aparells que jo faig servir…els que saben em diuen “remena l’ordinador, perd la por..” però ells mateixos tenen molta feina per tornar d’alguna pantalla on he arribat les poques vegades que m’he animat a deixar-me anar amb la informàtica.

Des d’aqui , dono les gràcies a aquells que em llegeixen i demano perdó als que no he contestat quan m’han comentat alguna cosa, jo seguiré fent el bloc, intentant, com deia el Salvat Papasseit…”Sucar la ploma al cor que és on es suca l’eina”

Gràcies a tots!

123.

Des de fa unes setmanes tinc els retrats dels meus pares, penjats un a cada costat de la porta que va a l’estar, de sempre els havia vist a casa meva, quan vam desfer el pis dels pares em va fer il·lusió que l’Anton els reclamés, jo , de veritat, no els veia a casa meva però no hagués consentit que anessin a parar a un traster. L’Anton els tenia al saló i ara que ell ja no hi és, els meus nebots, que són un encant, els han pujat a casa i el mateix dia el José Miguel els va penjar. M’agrada tenir-los, cada cop que els miro els hi dedico un record i em fan companyia.

Els va pintar el Ramon Pichot, que era el germà de l’Antoni que sovint apareixia al costat del Dalí, el vaig conèixer quan ja era gran però el recordo com un dels homes més atractius que he tingut a prop, era guapo, amb una bellesa d’escultura, i era alt i sòlid, d’aquelles persones que resulten confortables , hi ha gent que té un físic que perd o guanya segons la seva manera de ser, gent que et sembla molt atractiva quan la coneixes i que deixa de ser-ho en el moment que la tractes , el Ramon mantenia la seva imatge,  el seu encant només feia que créixer quan el senties parlar carregat de simpatia i de sentit de l’humor, el mateix sentit que ha heretat el seu net que és el Bruno Oro.

En el retrat el meu pare té un posat molt seriós, sembla inclús que estigui enfadat , era una expressió que tenia a vegades i que desapareixia immediatament que el senties parlar, moltes amigues meves tenien ,en un primer moment, por quan coneixien el papa, però era una aparença que no es corresponia amb la realitat perquè era simpàtic i molt bona gent, el pintor se sentia molt satisfet d’aquest retrat i, a vegades , el portava a exposicions. Mai reclamava el retrat de la meva mare que , a mi, m’agrada molt més, ella deia que havia fugit del típic retrat de senyora que moltes amigues seves tenien penjat a un lloc destacat de la casa, no volia que se li veiés la roba, que aviat es veia passada de moda i es va fer retratar , sense joies, amb un vestit negre molt neutre i una mantellina al cap !, no sé si va voler retre un homenatge al meu pare que en fabricava però la mantellina ha seguit , per sempre ,al cap de la meva mare i ha fet que els nets, preguntessin….Que portes al cap, àvia?

Pobre mama! Creia que la mantellina duraria per sempre, i la veritat és que llavors ho semblava, tothom en tenia més d’una i les renovaven sovint, les senyores les portaven a missa, a l’escola les nenes no entràvem a resar el rosari sense la mantellina que anava variant segons l’època, fins i tot per anar als toros o a les professons les dones se la posaven :grans , petites, blanques , negres amb “peineta” o sense…

“Me l’ha fet molt grossa Joan XXIII”-deia el meu pare, ja que desprès del concili Vaticà segon es va permetre que les dones anessin a l’església sense cobrir-se el cap ,la venda de mantellines va caure en picat a la vegada que la fortuna familiar se’n va ressentir considerablement.

Recordo, com si fos ara l’olor de les mantellines, una barreja de pols, encens, colònia i suor que tenia molt a veure amb la misèria , o al menys a mi m’ho recorda, a pesar de que el meu pare en fabricava i me les portava a casa de deu en deu jo havia tingut molts problemes a l’escola per no tenir mantellina, la perdia contínuament i sovint en pillava una altra que no marcava amb el 213, que era el meu número a l’escola i que havia d’aparèixer a totes les meves coses , llavors , quan se’m queia o l’oblidava no podia reclamar-la i la història tornava a començar.

Els dies de festa, a l’escola, portaven un vel blanc que ens arribava fins els peus i desfilàvem , en professó , el teixit dels vels també podia ser fabricat a “Industrias Foz”, que era l’empresa del meu pare… total un desastre en quan al patrimoni familiar però, a pesar d’això, no enyoro la mantellina que associo a una època en la que vaig ser feliç però que ara se’m presenta en blanc i negre i que em sembla impossible que trobés normals aspectes que ara em semblen impossibles.

122.

Des de que estic jubilada, si sóc a casa, acostumo a veure una tertúlia , de dones , que fan a TV1, la dirigeix la Inés Ballester i reuneix senyores de diferents edats i tendències, és distret, el Jose Miguel sempre diu, sense cap admiració,  que m’agraden aquelles pel·lícules de “mujeres que hablan”i té raó, sempre és molt mes distret sentir parlar a dones que són capaces de parlar de sentiments i obrir-se, els homes que facin la seva… totes sabem que ,de temes de conversa, només en toquen tres.

Bé, avui era un dia especial, s’ha mort la Paloma Gómez Borrego, gairebé de repent, que era una de les tertulianes del programa, tothom deia meravelles d’ella, cosa que acostuma a passar davant la mort, però , a mi, m’han semblat sinceres, ressaltaven la seva alegria, el seu esperit lliberal, la seva iniciativa en el periodisme quan poques dones eren corresponsals, el seu optimisme i la  manera que aprofitava qualsevol moment per treure-li suc a la vida, el seu personatge, per a mi, va variar completament desprès d’haver -la vist a la tertúlia d’Amigas y Conocidas, sempre l’havia associat al Vaticà i la feia devota, soltera i carca, res més lluny de la realitat un cop la senties parlar sense la figura del Papa darrera.

Una de les que participen al programa ha dit que desprès del funeral, a mig matí, van anar a fer un gin-tonic…”la despedimos con un copazo y celebrando la vida como a ella le hubiera gustado. OLÉ! Jo mateixa, sola a casa, també he obert una cervesa…a mig matí, ja erm diràs perquè!

La figura d’aquesta dona, tant lluminosa, no deixa de ser una visió publica, sense conviure és fàcil ser fantàstic, res més lluny de la meva intenció que dir que aquesta senyora, a la distància curta, no mantingués tot el seu encant, però crec firmament que tots som fantàstics, de visita, que si ens fessin una entrevista sortiria el millor de nosaltres mateixos, que existeix, i que només trèiem el pitjor que tenim a dins, que també existeix, amb la gent que convivim més i que , lògicament, estimem més.

Vull mirar cap a dins, reconèixer els meus dimonis i intentar no treure’ls a casa meva , l’altre dia una neboda meva em va explicar que anava a fer boxa, segons ella era la solució de moltes coses, pegaves a un sac donant-li la personalitat d’algú a qui volguessis matxucar, em sembla molt bé ,si serveix, però no fa per a mi, perquè la cosa física mai ha estat el meu fort, donaria cops al sac de la ràbia que em faria estar en un gimnàs i , a més , em farien mal les mans i ara , he descobert que els dolors físic que arriben ho fan per quedar-se, i ja en tinc prou amb els genolls i les espatlles.

He de buscar una altre solució per treure el millor que tinc sobretot a casa, potser puc fer veure que estic a una mena de “Gran hermano” particular, que evidentment no captaria audiència perquè mentre planxo, faig el llit, guiso…la gent s’avorriria molt i molt inspirada hauria d’estar per captar atenció només amb la meva conversa sobre el menjar o les noticies.

Potser el millor es proposar-se millorar , una mica, en alguna cosa que no fem prou bé, crec que el sol fet de aturar-se, pensar i intentar algun repte , per petit que sigui té un valor.

La vida,  de fora, m’ha ofert moltes meravelles, he tingut una família que m’ha proporcionat sentiments positius, n’he creat una de la que em sento francament satisfeta, és una benedicció trobar que els teus pares, germans, marit, fills, gendres, nets i cosins estan molt bé, he tingut amics, gent que m’estima i que sé que m’ajudaria si li demanés, poques vegades he sentit que algú em fallava, he nascut i viscut en una ciutat que em cau bé, per on m’agrada transitar i on encara hi ha molts llocs per descobrir, he tingut una feina on he “disfrutat” des del moment 1, que m’ha ensenyat que m’ha fer pensar i sentir, l’escenari no pot ser millor.

Tot el que queda ho he de posar jo.

121.

Ahir el Jose Miguel i jo vam anar al cementiri de Montjuic, no és que tinguem costum de fer-ho però calia veure, abans de pagar, si la inscripció, amb el nom de l’Anton, era correcte.

Feia un dia esplèndid amb un cel blau on no hi havia ni un sol núvol, la primera sorpresa va ser veure la gran quantitat de gent que s’hi passejava i els cotxes que entraven i sortien sense parar, vam decidir que la raó era que se celebrava S. Josep i, a més, era el “dia del padre”,a casa meva mai ho hem celebrat però sé que hi ha molta gent que ho fa, a tots els grups hi havia,això si,  una persona gran que suposo que era la incitadora de la visita.

Des del nostre panteó es veu clarament la tomba del Paco, aquest senyor era gitano i la seva sepultura està, sempre, adornada de flors com si fos un pas de Setmana Santa, de resultes de tenir tan a prop aquesta tomba i veure com les gasten els seus descendents he buscat al cementiri altres sepultures de persones d’aquesta ètnia i a totes he trobat verdaders monuments, quantitat de flors cuidadissimes que ,no són del meu gust, però que mostren un amor i una voluntat de record que és d’admirar, els familiars del Paco havien portat tamborets i cadires i es reunien al voltant de la tomba, amb tota normalitat i jo crec que estaven a punt de menjar i beure.

El cementiri de Barcelona és tant enorme que fa basarda però els cementiris de poble, com el de Viladrau són espais que lluny d’angoixar-me ,em conforten, quan passejo per allà acostumo a entrar i , a vegades, poso una branca ,acabada de collir ,a determinades persones que recordo amb agraïment, normalment m’aturo, entre altres, al nínxol del Miquel Presseguer , que va aconseguir que el genoll em deixés de fer mal durant els anys que ell em va tractar , cosa que no han fet els diferents especialistes, eminents,  que he visitat, sempre penso que no li vaig donar les gràcies i em sap greu no haver-ho fet.

Quan va morir el meu germà Quico, la meva filla Paula estava criant i recordo que, al cementiri, va donar el pit a la meva neta amb tota naturalitat, vaig trobar que era una imatge molt poètica i em va fer pensar amb la vida i la mort que ofereixen , paral·lelament quantitat d’imatges de vida i dolor.

Potser, per la pràctica que he adquirit aquests últims anys, i que espero que s’aturi, la mort ha deixat de fer-me por, crec, que quan una persona respira el seu últim alè esta preparada per fer-ho i d’alguna manera s’entrega de forma voluntària, suposo que aquesta serenor té a veure amb la maduresa, quan em vaig enfrontar a la primera mort, important per a mi, la del meu pare, estava plena de por de pensar que no sabria comportar-me, per sort hi era quan va passar i ara sé que mai més tindre por.

Una altre cosa que em feia pànic era que m’enterressin viva, he donat molt la tabarra a un amic metge fent-li prometre que em remataria un cop estès a la capsa, per si d’acàs, ara ,des de que et cremen això tampoc m’amoïna, que em cremin i desprès no necessito cap acte, per mi em poden tirar al contenidor de cendres que hi ha a la sortida dels crematoris o si prefereixen venir a veure la urna que facin el que vulguin, el que si em fa il·lusió es que em recordin però tampoc depèn de mi, espero, això si, que m’associïn a una persona que li ha tret suc a la vida, per tant ara penso obrir els ulls i anar observant tot allò que ens ofereix la PRIMAVERA, que avui comença i que, des de que m’he fet gran , és , de llarg la meva estació preferida.

Desitjo, de tot cor, que la gaudim.