194.

Acabo d’arribar del “Centre cultural de la natura” de Viladrau, avui es batejava la sala principal amb el nom d’Alicia de Larrocha, que era la dona de Joan Torra, també music, que estiuejava a Viladrau de fa molts anys. El que s’anomenava “la colònia” érem un grup de famílies que gairebé ens coneixíem totes i que passàvem tres mesos al poble, això fa que hi hagi un col·lectiu, compacte i gran, de persones que es relacionen de fa mols anys, els avis seien a Ca la Rita a fer l’aperitiu , els fills han mantingut l’amistat i l’han passat als nets , ara Viladrau ha crescut ,hi ha molta gent que no conec i la gent del poble i la colònia s’han barrejat d’una manera natural, no hi ha ningú ja que s’estigui tres mesos instal·lat aquí , però encara ens coneixem força , és per això que ahir, a la inauguració de la sala ,es va reunir molta gent, contenta de retre un homenatge a l’artista, que en certa manera tots considerem , una mica, dels nostres.

Mentre el públic anava arribant, a la pantalla es veien pel·lícules familiars de la família Torra a Viladrau, escenes d’una vida d’estiueig que també podien ser protagonitzades per les altres famílies que seiem allà i que resultaven entranyables.

L’acte consistia en una presentació per part de l’alcaldessa que va explicar que la inauguració malauradament s’havia posposat perquè havien hagut l’any passat els atemptats de Barcelona, després va explicar la relació del personatge amb Viladrau i va agrair la col·laboració de la família i dels qui havien tingut la iniciativa, és una dona que parla bé, amb naturalitat arriba al moll de l’ós , va explicar que un cop descoberta la placa es passaria el documental “Les mans d’Alicia” i va donar la paraula a l’Alicia filla que va elogiar la feina del documental feta per persones que no coneixien el personatge i no eren enteses en musica i a més tenien poc pressupost, va parlar poc i bé i ens va convidar a un pica pica amb el que es conclouria l’acte.

Jo havia vist el documental, per la tele i ja m’havia agradat però aquesta vegada, envoltada d’amics i de la família de l’artista encara em va agradar més, recomano que el busqueu si no l’heu vist i el mireu, és la història d’una nena fora de sèrie que des de que tenia quatre anys estava compromesa amb la música, és per tant el relat d’una passió que es complerta amb moltes altres passions, en primer lloc la del seu home, el Joan, que per amor va renunciar a la seva carrera en favor de la d’ella, es també l’emoció dels personatges, persones importants en el món de la música que parlen d’ella amb total admiració i finalment em van commoure els fills, amics meus, nens que es van perdre moltes hores d’atenció materna que reconeixen que han enyorat, ella mateixa, en una entrevista amb el Joaquin Soler Serrano,admetia les renuncies que havia hagut de fer i explicava l’esclavatge que l’instrument li havia obligat a exercir, a través del reportatge es reconeix una persona propera, molt més riallera i espontània del que jo, no sé perquè, em pensava, una persona senzilla com ho són els grans.

Al reportatge, a part de les persones relacionades amb ella per la música parlen també els fills :el Quico , l’Alicia i la Claudia, la neta, que cada estiu que passa està més guapa i deixen veure el seu amor i  admiració pels pares, les renuncies que això els hi ha suposat i també l’orgull de veure la figura internacional en que es va convertir la seva mare.

A la vida sempre hi ha molts camis per triar i per sort mai no podrem saber que hauria passat si haguéssim transitat per un altre recorregut, el meu germà Quico,entre altres, va triar el camí del col·leccionisme , una de les seves dèries va ser un àlbum de signatures, suposo que per mitjà de l’Alicia filla la primera persona que va escriure va ser l’Alicia de Larrocha, que no es va limitar a dir.” Cordialment “,sinó que va escriure tota una plana carinyosa i personal, estic segura que amb aquesta presentació els que van venir desprès es van esforçar per estar a l’alçada del primer personatge i sense saber-ho, va fer que el meu germà tingués un àlbum espectacular que el va fer molt faliç.

Per això, per la musica, per l’amistat  i per la tarda d’ahir jo també vull les gràcies.

Anuncios

193.

M, agrada jugar, a tot.

M, agrada jugar amb la meva neta i veure com reprodueix esquemes que li són familiars als que ha afegit coses de la seva collita, quan arriba a casa meva sempre vol fer-ho, encara que porti alguna nina de casa seva quan està aquí sempre fem servir unes nines, fetes per mi, de pasta de paper que representen velles castanyeres, n’hi ha una gran i dos de tamany molt més petit, aviat estableix els rols: ella és la mare i jo sóc l’àvia, “ m’apresuro” a dir-li que sóc una àvia tan velleta que no puc caminar amb la qual cosa asseguro una posició asseguda i còmode, ella em deixa les dos petites (velles d’uns  80 anys) i fa veure que no escolta les meves queixes de que les nenes tenen més edat que jo, agafa la nina grossa i l’acompanya a l’institut , jo li pregunto que farà desprès i a vegades em diu que té feina i altres que anirà a prendre una cervesa a la plaça, quan torna li asseguro que les nenes segueixen igual de velles però que s’han portat molt bé, a vegades els hi donem el sopar , altres van directament al llit i el joc torna a començar amb unes activitats idèntiques a les del dia anterior, per sort la meva paràlisis també es manté.

Els jocs de taula també m’encanten, la gent que hem passat els estius a pobles de muntanya tenim cultura de joc, les hores s’han de matar i una bona manera de fer-ho és al voltant d’un “tablero”, de petita jugava al Parxis i a l’Oca, al Monopoly, més tard el Trivial i el Pictionary  van entrar a les nostres vides, recordo tardes senceres de jugar al Diccionari que és un joc encantador en el que només cal disposar d’un diccionari complert ,papers i bolígrafs, últimament seguim jugant: l’Scartergory (una mena de culturin preparat que assegura la discussió festiva), el Rumikub (que t’obliga a trencar-te una mica el cap), el Domino mexicà (que vaig descobrir ahir i em va divertir),al Codigo secreto (joc de paraules que obliga a compenetrar-te amb l’equip i a buscar i englobar  paraules) i finalment el Dixit que és un joc estrany , que et convida a imaginar i que a mi em diverteix  molt.

Les cartes també m’agraden, he passat moltes hores jugant al King, al Continental, a la Canasta i a la Botifarra, ara mateix en vinc :quatre amigues amb cartes a la mà que a vegades ens concentrem en el que fem i altres xerrem tant que l’olla se’ns en va a passeig i fem jugades pèssimes .També m’agrada jugar a la loteria, a la ruleta i apostar sigui amb diners o sense.

Amb el Guim, el meu net , he passat moltes estones amb cartes a la mà, fent jocs cada vegada més difícils i resolent solitaris, a l’ordinador hem completat quantitat de trencaclosques i al diari fem sudokus i busquem les diferències.

A aquestes alçades de l’escrit suposo que ha quedat clar que els jocs relacionats amb l’esport no em van, ni per practicar-los ni per veure’ls per la televisió.

De petita era malaltissa i bastant “patosa” i ,al pati de l’escola, mentre moltes nenes de la classe anaven boges al camp de basquet o patinaven, jo em reunia en un banc amb un grupet molt reduït i parlàvem, no recordo passar-m’ho bé jugant a “Matar”, ni a “Plantados” ni saltant a la corda o participant en quantitat de jocs de la meva època que actualment s’han perdut, un dia el meu fillol , molt esportista, quan era bastant petit ens va preguntar a la seva mare i a mi de que havíem guanyat medalles quan anàvem a l’escola i es va quedar totalment aclaparat quan li vam contestar que absolutament de res…mai no m’he apuntat a un gimnàs ni he intentat córrer d’una manera regular, em posa molt nerviosa la gent que, parada en un semàfor va fent saltets per no perdre el ritme que s’ha imposat, evidentment els fabricants de roba de licra no faran negoci amb mi, de totes maneres els que es volen dedicar a l’esport que ho facin encara que jo crec, de veritat, que no es una cosa sana.

Això si , veure el Barça, amb amics o família , amb una cervesa a la mà i picant alguna cosa m’agrada…pot considerar-se esport?

192.

Aquestes dues anteriors setmanes he anat de bòlid, hem desfet un pis i tots sabem la quantitat de feina que això representa, ni temps he tingut de mirar el facebook, finalment ahir m’hi vaig posar però el “gnomo”, autèntic fill de puta, que des de que faig servir l’ordinador sospito que habita al seu interior, potser enfadat, perquè no l’hagués deixat sortir en tants dies, es va disposar a actuar.

Des de molt petita m’ha agradat escriure, a l’escola ja disfrutava quan ens tocava fer una redacció , a part m’encanta tot allò que té a veure amb el fet: el paper blanc, les llibretes verges convidant a ser omplertes, els llapis de punta afilada, els retoladors prims, inclús els bolígrafs, tots ells materials legals que es deixen dominar al moment i no amaguen cap essers malignes al seu interior.

De petita ja intentava escriure contes, amb desigual fortuna, quan tenia uns disset anys vaig aficionar-me a la poesia , recordo que llegia un llibre “Las mil mejores poesies de la llengua castellana”i de seguida vaig fer-me fan de Becquer, mica en mica vaig anar evolucionant per arribar a quedar-me definitivament amb Machado, Miguel Hernandez i Garcia Lorca, passada ja la febre poètica com a lectora vaig intentar , moltes vegades, escriure’n amb resultats lamentables perquè com a autora sóc “cursilissima” i si intento no ser-ho m’adono que no parlo jo, sabent les meves limitacions com a poeta, he intentat , també, escriure alguna novel.la i he estat incapaç de rematar un argument que mantingués un cert interès, per sort, a la meva vida professional, he participat en moltíssims llibres de text pera nens que m’han permès idear contes, crear personatges que servissin de fils conductors dels exercicis, plantejar diferents estratègies per propiciar l’aprenentatge, en resum feina que m’ha fet feliç. També vaig escriure un llibre parlant de les mestres d’infantil que no deixava de ser un recull de vivències i conclusions relacionades amb l’ensenyament, aquest llibre em va sortir a raig, va ser com un vòmit de totes les idees que al llarg de més de trenta anys de magisteri m’havien quedat al cap .

Com a lectora he ampliat la meva cultura poètica, petita, al català i actualment llegeixo només un o dos poemes, de tant en tant fins que els cremo, segueixo llegint llibres amb gran rapidesa i intentant que no em facin patir per la qual cosa molta literatura bona no passa per les meves mans.

Quan vaig decidir començar a escriure el post em vaig plantejar si era un acte “xulesc” perquè estava segura, degut als meus intents anteriors ,que a la força m’hauria de despullar davant la gent perquè si no sóc capaç de crear arguments em queda donar voltes al meu món, em va decidir el fet de pensar que si ho feia m’obligaria a tenir el cap obert pensant en el tema sobre el qual escriuria i estic encantada perquè la meva mirada s’ha ampliat buscant inspiració en  tot el que tinc al voltant, que és molt, i analitzant el que sento i com a regal extra, amb el que no comptava, de tant en tant algú m’agraeix verbalment el post i cada setmana trobo uns quants comentaris, sempre elogiosos, naturalment ,aquell que troba que l’escrit és una merda, es limita a romandre callat….. tot aquest rotllo és per explicar que ahir, quan vaig obrir l’ordinador i vaig posar-me a contestar el “gnomo”, dolent i maligne, va actuar i no se que cony  va passar que tots els comentaris, inclús el meu text van desaparèixer i per moltes fletxes que vaig tocar i per molts nervis que vaig gastar i molts crits d’ajut al meu marit que vaig fer …tot va desaparèixer.

A tots els que em vau posar un comentari us dono unes gràcies enormes i us envio els millors desitjos, la tècnica i jo mai no hem estat amigues i no crec que la situació millori més endavant….de totes maneres si m’ha permès comunicar-me amb vosaltres., encara que de tant en tant tingui problemes , he d’estar-li agraïda.

 

191.

Sóc a Viladrau, a la casa on he estiuejat tota la meva vida, és una casa que van llogar els meus pares des de que el meu germà Antón tenia un any, o sigui que en fa setanta-cinc que l’ocupem l té un pati que crec que és el meu lloc al món o al menys el racó que primer em ve al cap quan penso en indrets estimats, però no és només el pati, és el poble en si.

Viladrau és bonic, tothom ho sap, el Trallero va escriure que la gent que passem els estius a aquí ens creiem que és una mena de Suïssa en petit, no és el meu cas ni crec que el de ningú, l’atractiu que té ,per a mi, és que és un panorama conegut on em sento a casa i que està ple de fantasmes estimats, uns vius i uns morts però tots meus, passegi pel poble o pels voltants em venen al cap imatges meves de diferents moments de la vida: he rigut molt i amb molta gent, he plorat, per sort menys i amb menys gent, he compartit confidències a diferents racons, he estimat, molt i de diferents maneres, com a filla, germana, amiga, mare, àvia, dóna,….

Em recordo de nena, jugant amb amigues que encara ara ho son, muntàvem botigues , anàvem a fer xocolata desfeta a les fonts perquè es podia fer foc a tot arreu, em veig muntant amb bicicleta, primer en un tricicle verd, desprès en una “Cimson” i finalment en una “Sanroma” de color vermell que m’encantava, recordo que posàvem cartes a les rodes perquè fes soroll al pedalar i també l’horror de veure com la cadena sortia de lloc , et quedaves aturada i et tocava anar al ferrer que llavors existia.

Em veig joveneta, carregada d’alegria i complexes, enamorada platònicament dels amics dels meus germans, ara d’un ara d’un altre, tinc alguns indrets associats als meus primers esclats amorosos …excursions, berenars-sopars, jocs , reunions…diversions, tinc també un lloc concret on anàvem amb una amiga a plorar els nostres desamors , que eren freqüents.

Recordo casa meva , la mateixa d’ara, plena d’amigues de la meva mare fent tertúlia, veig , i mil coses més el meu pare rebent, amb il·lusió , el plum-cake que la tia Maria li portava quan venia a passar uns dies a casa i que sempre estava un xic cremat, l’arribada de les ties i la Pauline Marcel, que era una pianista belga amiga de la meva tia, que passava un mes a casa d’ella cagant-se en els costums d’aquí però posant-se morada menjant i bevent a la seva costa…que bé s’estava a casa nostra!

Tinc molt present el primer dinar  del Jose Miguel a Viladrau i el més de setembre que vam passar aquí amb la Paula recent nascuda…quina sensació de felicitat!, recordo molts estius amb els meus germans casats, els meus nebots petits, les meves filles, i puc veure’ls , a tots, en diferents etapes, cada cop més grans …, els meus germans separats passant  molts dies aquí, la meva mare ,ja vídua,  i la meva sogra.

L’arribada dels meus estimats gendres , la felicitat del primer estiu d’àvia que va coincidir amb el trasplantament exitós de la meva filla Maria , i els nens: el Guim i l’Anna omplint la casa d’alegria .

I els meus amics, els que hi eren ja quan jo era petita i d’altres que han arribat, els estius d’abans que no s’acabaven mai.

Soc molt de fer dues coses a l’hora, he parat d’escriure i he agafat el mòbil, desprès de llegir uns missatges, d’esma he clicat Instagram i la imatge del meu germà Anton, somrient i saludant amb un barret m’ha saltat al ulls, al matí ja havia pensat que avui seria el seu aniversari però veure’l ,tan ple de vida, m’ha arribat a l’ànima i s’ha fet protagonista de l’escrit :les seves arribades que sempre em feien il·lusió, ell segut en aquesta mateixa taula fent un solitari, ideant plans i àpats al pati, esmorzant a la plaça, fumant, parlant, rient…

El Quico ha vingut aviat a fer-li companyia…, tots dos van marxar sabent que els estimava, el que no crec que mai sabran és com els enyoro.

190.

La setmana passada vaig anar a un  “vernissatge”, era el primer dia de l’exposició de poesia plàstica de la fundació Felícia Fuster que, cada any ,otorga unes beques  a joves artistes, el local està a un carrer de Barcelona que no havia trepitjat mai: Camps i Fabrès 3-11 ,al costat d’on comença el carrer Guillem Tell.

He de reconèixer que no tenia ni idea de qui era la Felícia però crec que li dec buscar-ho perquè aquest any la meva filla Maria ha sigut una de les escollides .

Mirant , per Internet , he descobert que va néixer a Barcelona a l’any 1921, la seva família tenia una ferreteria i ella va créixer envoltada d’eines , de tècnica i art perquè el seu pare fabricava ràdios de galena , el seu avi pintava i ella , de molt petita, ja va ser admesa en una escola de dibuix on s’intruïen estudiants d’arquitectura, quan comença el Batxillerat a l’institut Maragall es matricula a l’escola Massana en horari nocturn, i també a l’acadèmia Marshall per instruir-se en música i compagina, sense dificultat, els  aprenentatges, ben aviat comença a relacionar-se amb artistes i acaba instal·lant-se a Paris on escriu poesia, fa treballsde creació , es guanya la vida donant classes d’espanyol i es casa.

Més tard es divorcia i es posa a treballar en una agència de publicitat en la part de gestió, es matricula a la facultat d’economia i es llicencia en “Estudes Superieures Economiques”, mica en mica i ,a mida que millora el seu poder adquisitiu, torna a la creació artística on es més reconeguda com a poeta que com a pintora. Ja a Barcelona crea unes beques per ajudar a joves artistes i per potenciar els estudis de la llengua catalana. Olé Felícia!!

Havia de fer un retrat del personatge que ha propiciat que jo visqués una de les emocions ,fortes i en directa, de la meva vida.

La Bolis ha guanyat la beca, d’escultura, en la XIII edició de les beques de poesia plàstica, jo ja sóc gran i relaciono l’escultura amb les formes clàssiques, la meva filla i jo no acostumem a parlar massa de les seves creacions artístiques i ja fa uns anys , quan es dedicava sobretot a crear joies, em va avisar que anava cap a una línia que jo no entendria, i tenia força raó.

En el moment d’entrar i veure l’obra exposada tant d’escultura , com de pintura i gravat vaig pensar que , si la meva filla no hi estès implicada , és segur que jo no hauria visitat l’exposició, ella hi tenia cinc peces exposades sota el títol global de “Pells deshabitades”, la persona que va fer la presentació va explicar  (copio textualment del fulletó) ”L’escultura de Maria Diez es recrea en l’orgànic, les formes toves i en l’interior del cos i la natura, àrees inaccessibles a la vista”, un cop presentats els tres premiats cadascú va parlar de la seva obra, la Bolis va ser la primera i va anar, repassant peça per peça: parlava bé, s’explicava amb seguretat i sentiment i transmetia el contingut de la seva obra de manera que la feia absolutament entenedora…però no crec que fos aquesta claredat el que fes que un nus se’m poses a l’estómac i que els ulls s’omplissin de llàgrimes, el que realment em va emocionar era la intel·ligència, sensibilitat, bellesa, força i personalitat que desprenien les seves paraules, ella m’havia explicat que li agobiava molt parlar en públic, en aquell moment semblava que ho hagués fet tota la vida, tenia l’auditori a la butxaca, val a dir que molts dels que hi érem ja estaríem entregats encara que no hagués guanyat cap beca perquè a la seva simpatia i generositat  no li calen escultures, però de veritat que em vaig sentir super orgullosa d’ella i crec que ella se’n va adonar, cosa que li convé, perquè a pesar d’anar per la vida tenint reconeixements continus i força extraordinaris de la seva feina mai no se sent prou segura, cosa que, potser, també està bé.

Suposo que els pares desitgem que els fills ens superin, jo he intentat molt no transmetre cap pressió en relació al que volia que arribessin a ser, però estic encantada del que han aconseguit les meves filles i el dia de l’exposició vaig ficar-me al llit amb el cor calent i cada cop que recordava  la Maria explicant-se la trobava més guapa i més gran.

189.

Tinc moltes coses que agrair a la vida i una d’elles, indubtablement, és haver treballat molts anys , en una feina que m’ha fet feliç, no recordo haver tingut una vocació clara, jo volia ser infermera però vaig tenir ocasió de veure una operació de colze, res de l’altre mon, del meu germà  Quico, a la clínica Adriano que ara ja no deu existir, i , amb aquella rapidesa que jo veig clares  les coses vaig deixar córrer la vocació, i mig per mandra d’estudiar fort mig perquè m’agradaven els nens em vaig apuntar a magisteri i vaig passar tres cursos fent una carrera en la que mai no vaig treballar ni aprendre massa perquè, llavors , era molt fàcil i no se li donava cap importància, només recordo haver-me esforçat per presentat una memòria que servia de cloenda dels estudis i et permetia anar a la prova final on feies una classe pràctica i et deien que ja podies fer de mestra.

Amb el títol a la butxaca vaig buscar feina, eren uns altres temps, recordo que érem tres amigues de la carrera que volíem treballar a la mateixa escola i vam trobar feina juntes, a una escola de monges no massa cèntrica, al final com les tres teníem altres ofertes vam decidir que ja ens veuríem en estones d’oci i jo vaig començar a treballar en una escola anglesa, fent classes d’espanyol .

Recordo el primer dia de classe, era un grup mixta, no massa nombrés de primer d’EGB, poc desprès de passar llista, en mig del silenci propi dels primers moments de conèixer una mestra a qui encara no han agafat la mesura un nen de la penúltima fila , americà, es va girar i sense dir ni una paraula va donar un cop al nen que tenia darrera, ràpidament li vaig preguntar perquè ho havia fet i amb un espanyol carregat d’accent i molt tranquil em va contestar “Realmente, no me cuesta ningun trabajo”, recordo perfectament la cara i el nom que no goso a dir perquè potser ara forma part del govern americà,ja llavors  apuntava maneres, el que si tinc clar és que , en aquell moment, vaig pensar que havia encertat escollint la carrera, envoltada de criatures és impossible avorrir-se i molt fàcil emocionar-se perquè hi ha pocs espectacles tant bonics com veure que un nen s’adona de que aprèn , de que domina un procés que no sabia, de que ha trobat un amic, …..i mil coses més. Vaig deixar de treballar uns anys per tenir les nenes (llavors hi havia feina) i quan vaig tornar em vaig col·locar a una escola de l’Eixample on he treballat fins la jubilació, la feina em va seguir omplint i a més vaig poder participat, en equip, en  l’elaboració de molts llibres de text i per rematar la bondat de la feina vaig trobar un grup de mestres que , de seguida, es van convertir en amigues, persones que formen part del meu món i ho faran fins al final-

Ens veiem , de tant en tant, ens sabem les vides, els gustos i els disgustos i un cop l’any fem una sortideta que sempre és un èxit perquè tenim un passat comú ple d’anècdotes que ens diverteix recordar, perquè coneixem un grup enorme de gent a qui podem repassar (res de criticar que som unes senyores), perquè hem estat d’acord en moltes coses al llarg de la vida laboral i perquè ens estimem.

Aquest any hem anat a “Can Galló” que és una masia de turisme rural, plenament recomanable, està a dos kilòmetres de Llanars, a prop de Camprodon, l’entorn és preciós,  les persones que dirigeixen la casa són  encantadores , es menja molt i molt bé, i la nostra vida només ha consistit en jeure, deixar passar les hores xerrant, descansant al sol, passejant si en teníem ganes, jugant i rient, rient molt perquè tenim un sentit de l’humor comú conreat a través de molts anys , vist des de fora no deu fer tanta gràcia però si en formes part és una meravella perquè està esquitxat de de records que et fan sentir  que pertanys a un grup on ets acceptat, sense cap exigència, i on l’amistat està assegurada.

La meva cunyada Mercè Foradada va escriure un llibre que es deia “Velles, amb V de vida”, això és el que érem a can Gallo , un grup d’edat que reia,  gaudia i menjava com ho feia trenta anys enrere.  Gràcies, nenes, per ser com sou!

188.

Parlant de llibres amb la meva neboda Anna em va aconsellar que llegis “La delicadeza”de David Foenkinos que és un autor que no coneixia, de seguida li vaig preguntar si feia patir perquè últimament només tinc ganes de distreure’m cosa que fa que aguanti algun llibre dolent, amb avarícia, però frívol com una mala cosa, ella em va assegurar que no patiria ni una mica i que em passaria tota la estona amb un somriure a la cara, tenia raó, és un llibre aparentment senzill però carregat de detalls i de frases que fan que tiris enrere i tornis a repassar…n’hi ha una que m’ha quedat al cap, ve a dir que els sentiments comencen quan acaba la definició del diccionari, amb unes altres paraules. Per exemple ,si busques al diccionari la paraula estimar, a la seva primera accepció diu :sentir amor, afecte per algú o per alguna cosa…realment queda curt i a més ,com no pot ser d’una altre manera, està definint com quelcom pur i això mai no funciona així quan es tracta d’un  sentiment que acostuma a estar barrejat amb moltes altres coses.

Ja no m’agrada que, a la definició, surti la paraula efecte que, segons la meva manera de veure és un sentiment inferior a l’amor, quan jo era jove en una cançó folk que m’agradava molt escoltava “l’amor és esborrar-me jo per dibuixar-te a tu “com a definició realment és més bonica però tampoc la donaria per bona perquè ,amb els anys, he après  que esborrar-se un mateix acaba passant factura encara que molta gent ho fa a l’hora d’estimar, també es veu sovint l’estimació completament associada ala sentit de possessió, hi ha gent que considera les persones que estima com a propietat  i creu que té un dret de d’influència sobre elles, això porta segur a la gelosia que acaba espatllant el sentiment amorós per molt gran que aquest sigui, alguns per estimar han de sentir admiració , altres compassió o sentit de protecció o atracció , en fi …que és complicat.

És evident que generalment s’estima, d’entrada, a aquells que formen el nostre entorn immediat i , a mida que la vida passa anem incorporant altres persones en el nostre bagatge que , com més ric sigui millor serà, el que si crec és que hi ha gent que sap estimar i gent que no…l’amor de qualitat ha d’anar associat amb el respecte a la manera de ser i els gustos de l’altre, només si acceptem al que tenim davant tal com és podem estimar-lo bé, l’altre dia parlava amb la meva neta ,que té quatre anys i que estava molt rallada perquè s’havia fet mal, ella quan es dona un cop no vol de cap manera ser consolada ni que ningú li miri el mal que s’ha fet, s’amaga en un racó i costa fer-a sortir , un cop va passar aquesta primera estona me la vaig seure a la falda i li vaig preguntar si sabia qui era la nena més estimada per mi quan estava simpàtica…no va tenir cap dubte en contestar que era ella, llavors li vaig preguntar si jo l’estimava quan estava tan “borde” com una estona abans, es va quedar dubtant però vaig explicar-li, de seguida, que jo l’estimava igual quan era encantadora que quan era insuportable, no sé si ho va entendre massa però cal que ensenyem i practiquem de sempre un amor de bona qualitat, recordo que quan érem petits se sentia força l’amenaça de que si et portaves malament no sèries estimat, hem de lluitar per l’excel·lència, per un amor que obri la mà, què proporcioni aire, donant espai i llibertat  ,que regali llum atorgant escalfor i passió, que creï espais segurs on la nostra gent sàpiga que sempre hi serà ben rebuda perquè està en territori propi, un amor còmode, sense exigències …un bon amor.

He tingut la sort de créixer en un entorn així, la meva mare no sabia guisar, ni planxar, ni moltes coses més però sabia estimar com poca gent he conegut, acceptava tothom i com va dir la meva filla Paula a l’hora del seu enterrament implicava l’afecte a qualsevol relació i estimava tothom al minut 1, aquesta calidesa era percebuda pels que tenia al seu voltant, trobava qualitats a totes les persones i les valorava i això feia que ,mirant-nos en el seu mirall, tots ens sentíssim bé i sentir-se a gust davant algú que estimes i per qui ets estimat és potser la clau principal de la felicitat.

Sempre…que bé que tinc molts amors per sempre que  són presents encara que no hi siguin, i per sort : molts hi són.

187.

Ja li tenia ganes des de la seva aparició fent un discurset, totalment parcial, desprès dels fets d’octubre, vaig fer ,inclús, un post cascant contra la Leticia , cosa que va contra l’esperit positiu que sempre procuro que tinguin les coses que publico, però l’altre dia , a les Noticies de la nit ja va ser el súmmum, desprès de veure unes imatges ,esfereïdores, d’un munt de nens plorant darrera unes reixes perquè que la policia, seguint ordres de Trump, els havia separat dels seus pares que intentaven entrar il·legalment als Estats Units , les noticies  van variar per mostrar una reunió del matrimoni Trump amb el Reis de Espanya que ,coincidint amb l’entrada del Urdangarin a presó, van optar per fer un viatget a Amèrica, els dos homes xerraven distesos fent veure que la harmonia era total, cosa que , malauradament podia ser certa, i elles dos, competint en quina de les dues tenia més estètica a la cara , es mantenien segudes, amb les cames juntes ,les esquenen rectes i sense que ni un pel els sortís de lloc…, la Leticia portava un vestit rosa i tenia davant un ram de roses d’un to ataronjat que es donaven de “patades” amb elm seu modelet, ni tan sols parlaven, es mantenien en un posat, merament decoratiu i immòbil mirant com els cretins dels seus marits feien el paperot davant els mitjans de comunicació, vaig saber ,pel programa de l’Arus, que la Melanie va sempre mig dopada i gairebé mai no parla amb ningú, la Leticia , en un moment donat se li va  acostar com per simular que eren “coleguis” però l’expressió de l’americana no va variar gens i la nostre (eh!… de nostra res!)..la reina d’Espanya ho va deixar estar.

 No sóc tant ingènua com  per pensar que les coses són fàcils d’arreglar, crec que el fet de que més de seixanta milions de persones no puguin viure al lloc on han nascut és un tema de complicada solució malgrat hi hagi moltíssimes persones voluntàries disposades a col·laborar, però han de ser els governs qui arreglin les coses i, els reis, si tenen algun paper a fer voldria creure que és el d’intentar aconseguir que les relacions entre persones i països de tota mena sigui més fàcil, estic segura que actors com el Dani Rovira i la Clara Segura demanant aportacions, d’un mica més d’un euro, per la tele ,han fet més pels refugiats que la trobada de molts alts mandataris malgrat que la reunió de petites generositats no pugui aportar un arreglo a res, el que hem de començar a assumir, com un fet segur, és que la humanitat que tantes coses ha aconseguit al llarg dels anys ha fracassat en el més important: el benestar i la pau de les dones i els homes , i a la mida que en siguem capaços hem d’intentar millorar la situació.

Aquesta setmana hem vist com l’Urdangarin entrava en una presó de dones ??????, on estarà completament aïllat en un espai amb cinc habitacions, ell que és molt alt, però prim, no patirà per falta d’espai, molt diferent del cas de l’Oriol Junqueres i el Quim Forns, que ,amb un tamany considerable els dos , van haver de compartir una cella petita, de totes maneres ells poden portar el cap ben alt, saben que són tractats injustament, no han robat ni fet mal a ningú  i tenen quantitat de gent darrera que els valora i està disposada a lluitar per ells…i l’Iñaki ?..pot sentir-se acomboiat per algú o pensa que ha estat el cap de turc per redimir una pràctica, evidentment corrupte, en un ambient on era comú comportar-se així…tot plegat fa molt mala olor, la família U’rdangarin venia a Viladrau i només sobresortien de la resta de gent perquè eren més alts i més guapos, es comportaven com els demés i eren acceptats …s’hagués ficat en tants embolics aquest noi si hagués seguit una vida més normal o ha seguit el refrany de “A donde fueras haz lo que vieras”?.

Hi ha gent que em fa molta més pena que el marit de l’Infanta, només faltaria!, però crec que s’ha vist en un engranatge que no dominava i que l’ha portat al fracàs més absolut, en el seu cas el refrany “Quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija”ha resultat totalment fals, val més dir…”Dime con quien andes y te diré quien eres”.

I a sobre els de la manada…6000 eurons i …al carrer!

Què esta passant????

186.

Caminaven davant meu, Balmes avall, agafats de la ma, es notava que ho havien fet junts  moltes vegades, perquè les passes eren totalment compassades, ell era sord : vist des de darrera els aparells li sobresortien de les orelles, per la qual cosa vaig decidir que no era molt ric, perquè ara hi ha uns aparells que s’encaixen dins i gairebé no es veuen, això si :son caríssims; tenia el cap petit , era alt , prim i  molt calb, ella portava el cabell curt d’un to indefinit (semblant al que lluïm totes les que ens tenyim des de fa molt i ja ni recordem quin color teníem abans ,perquè ara , tant aviat se’ns torna vermellós com estranyament ple de metxes molt clares) ,era baixeta i molt garrella, a més portava un vestit de roba prima amb un estampat animal i se li marcava, amb força,  la goma de les calces provocant-li un “michelin” gens afavoridor.

A tot això ja estàvem arribant a la Plaça Molina, que és molt incòmode de travessar, confirmant la meva teoria de que estaven molt entrenats a caminar plegats, es van aturar, simultàniament, un parell de passes abans del lloc on tots acostumem a esperar que el primer semàfor es posi verd, i l’home va aprofitar l’aturada per deixar un petó ràpid al cap de la dona i ella li va respondre amb una mena de  copet al cul que barrejava una dosi important de “carinyo”, confiança i fins i tot un punt d’erotisme… tot plegat em va commoure i vaig decidir que els volia veure de cara…difícil tema! perquè els genolls no em permeten córrer massa i ells avançaven a bon pas.

M’ho vaig proposar i ,imprimint un ritme massa ràpid per a mi, els vaig avançar, sense girar-me i vaig seguir caminant davant d’ells desitjant que no canviessin la direcció , per sort abans d’arribar la Travessera vaig trobar una cadira urbana, d’aquelles que gairebé sempre estan lliures, i vaig seure agafant el mòbil per fer veure que havia de consultar alguna cosa i els vaig veure de cara…. cap sorpresa :eren tant lletjos com m’imaginava , això si: se’ls veia tranquils i contents.

El meu germà Anton classificava les qualitats en dos grups, deia que unes eren treballades i les altres regalades, no recordo quines paraules feia servir però la idea era aquesta, és evident que la intel·ligència i la bellesa física són  qualitats regalades,  en canvi la responsabilitat, per exemple, és una virtut treballada, el meu marit que , de jove era molt guapo, sempre diu que des de que no ho és no li queda altre remei que ser simpàtic, i té raó, la gent molt maca d’entrada no cal que s’esforci , té l’èxit assegurat, no pateix “mal de amores”, pot triar i fer el que li doni la gana i això li proporciona seguretat, autoestima i optimisme , els que no hem sigut guapos ens ho hem hagut de treballar, per força hem estat més humils, i hem recorregut  a altres capacitats per agradar els altres , a més, amb el temps, et vas acceptant i més aviat vas a més, en canvi  els que han estat espectaculars van a menys i la caiguda ha de ser encara més dura que per la resta dels comuns, perquè la cirurgia estètica no funciona i , a la llarga totes llueixen una cara similar que canta d’una hora lluny.

Tornem a la parelleta , jo els imagino a punt de la jubilació, a gust amb la vida que han portat, segurs en l’amor , havent aconseguit una harmonia vital, satisfets , conformats en com eren i amb el que tenien i crec que no envejaven la sort de ningú, realment tot això surt del meu cap però…estic segura d’encertar i sobretot mai no podré saber si m’he equivocat!

Molt diferent el cas de l’Angelina Jolie i el Brad Pitt .que són guapos a morir, però que acabo de llegir que estan enmig d’una baralla tremenda i que no són capaços de potenciar les qualitats treballades per tal de posar-se d’acord, poc es deu pensar la parella de Balmes que han sortit guanyadors davant dos estrelles de Hollywood!

185.

Un dels records , de petita, que tinc gravat , té a veure amb el meu pare, una nit jo vaig anar al saló dient que tenia por i que no podia dormir, ell em va acompanyar al llit, va seure al meu costat i em va venir a dir que tenia l’obligació d’aprofitar aquella estona per somiar desperta…” de que tens por?”, em va preguntar i jo li vaig respondre que, a la que tancava els ulls veia un lleó, enorme, que em perseguia, es va indignar i em va explicar que en aquella estona els lleons havien de servir pel que jo volgués, que m’hi enfilés a sobre , li poses ales i el fes volar pel cel que em convingués, ho vaig entendre i he seguit el seu consell moltes vegades encara que ,sovint, la vida ha omplert aquest espai amb els seus detalls: he decidit que explicaria els nens l’endemà a l’escola ,com podria ajudar a les meves filles,  que faria per dinar, que podia regalar, en que consistiria el mural que havia de fer al suro de la classe, i moltes coses més…algunes que no només no convidaven a la son sinó que feien que fugís definitivament.

Actualment tinc moltes menys obligacions i me les he d’empescar per omplir aquest espai de temps  , que cada dia és més llarg …. és una bona putada que passis la vida curta de son i quan tens molt temps per dormir aquesta no arribi!

Segueixo, normalment tiro de records que per sort en tinc molts, procuro foragitar els dolents i omplir el cap de bondats o coses que feia temps que no pensava, va ser el cas d’ahir, recordava que a l’escola, jo vaig anar a les “Esclavas del Sagrado Corazón”, tenien molta mania en com s’havien de presentar les feines escrites: al marge superior esquerre de la plana calia posar el nom i el número que totes teníem i a l’altra banda del full escrivíem :A.M.G.J.C que volia dir: a mayor gloria de Jesucristo…i ho trobàvem natural! .

Les lletres sempre han estat presents a la meva vida, quan érem petites ens intercanviàvem estampes amb les amigues amb dedicatòries com aquesta: ”Dos flores en el agua no se pueden marchitar, dos amigas que se quieren no se pueden separar”i ens quedàvem tan tranquil·les !. A la primera plana dels llibres de text jo anotava :”Virgen Santa, virgen pura, haz que apruebe esta assignatura”, vull suposar que era un costum generalitzat, no que fos jo l’autora d’aquest dita.

Tot això que he explicat ho associo a les estampes del Ferrandiz que m’encantaven , per la comunió jo volia que les meves estampes fossin amb dibuixos d’ell però els meus pares ,clàssics, van escollir unes estampes del Murillo i jo com no podia pecar perquè havia de fer la comunió i s’havia de fer cas als pares vaig haver de tragar!

Desprès van venir unes estampes diferents , era l’època en la que ,a les misses ,els joves tocaven la guitarra i cantaven cançons “kumbas”, l’Església va intentar modernitzar-se i va procurar fer un canvi que només va ser de forma i que tampoc no li va servir per ampliar el nombre d’adeptes, aquelles estampes eren en blanc i negre i presentaven escenes de natura: arbres, cascades, rius, estels… nosaltres seguíem escrivint dedicatòries que ja no eren ni tan cursis ni religioses, generalment eren frases de personatges celebres , me’n ve una al cap :”No llores nunca cuando se oculte el sol, las lágrimas no te dejaran ver las estrelles”(Rabindranath Tagore).

Desprès, per sort, vaig deixar de fer dedicatòries, i ara , si he d’escriure alguna cosa per a algú per qualsevol motiu, procuro sempre fer una declaració d’estimació, sempre i quan sigui veritat, tiro normalment d’una frase de Lluis Llach que diu…”Voldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo i afegeixo algunes paraules meves , m’encanta aquesta frase perquè crec, de veritat, que és fantàstic tenir gent a qui estimar; recordo també un títol de Montserrat Roig que diu :”Digues que m’estimes encara que sigui mentida” , tots necessitem no només ser estimats sinó que de tant en tant ens ho diguin!