358.

Demà, dino amb les meves amigues de l’escola  i a la tarda em veig amb les nenes del “cole”, no són la mateixa gent, les amigues de l’escola  són les meves companyes de feina, totes mestres, que han treballat amb mi al llarg de molts anys, ens veiem , de tant en tant i ens estimem, al llarg de molts anys de convivència i treball comú m’he sentit a gust al seu costat i gairebé sempre hem estat d’acord i hem estimat l’escola que sentíem com una cosa nostra, suposo que és per això que quan ara passo per davant de l’edifici ja no se m’acut entrar perquè ja no és “la meva escola”, elles no hi treballen, tot ha canviat, i em sap greu que un lloc que ha estat tant meu em mostri que ja no ho és.

Recordo que quan vaig començar a treballar-hi ,estava tant contenta i m’hi sentia tant a gust que, a casa, em feien broma i els dies de festa em deien :”No t’amoïnis, que aviat serà dilluns i tornaràs a treballar”, suposo que he d’agrair ,a la vida ,haver -me dedicat a una feina que m’ha apassionat des del primer moment i haver passat tants i tant anys en un ambient en el que em sentia tan a gust, també hem passat èpoques amb alguns problemes i hem patit diferents canvis i situacions, com a tot arreu, però dona molta confiança sentir-te integrada en un grup i saber, que passi el que passi, pots comptar amb elles, les recordo joves, amb  la bata posada, participant de qualsevol activitat escolar, regalant hores a l’empresa per acabar qualsevol  cosa que tinguéssim entre mans, ara ja no treballem ni som joves però encara podem fer pinya, riure i recolzant-nos  unes a altres quan arriben els problemes, que arriben.

I .per la tarda, veure  algunes nenes del cole, que de nenes ja no tenen res, totes som àvies i hem quedat per trobar-nos davant del ” cole” a la rambla Catalunya on tantes hores havíem passat , amb uniforme, intentant que la faldilla semblés  una mica més curta que el que estava establert com a norma :de genolsl la faldilla havia d’arribar al terra. Nosaltres quan parlem de l’escola sempre en diem “Cole” perquè, a la nostra època , parlàvem castellà i estàvem matriculades en el col·legio de las Esclavas del  Sagrado Corazón, que és un nom que ara sona horrible i que sembla mentida que pronunciéssim amb tanta naturalitat. Jo,al cole m’ho vaig passar molt bé i vaig anar descaradament a més, de petita, quan vaig entrar, era molt tímida però mica en mica vaig anar trobant el meu lloc i i vaig anar guanyant amigues i confiança en mi mateixa  i, a mida que vaig anar creixent i em vaig anar portant cada cop més malament segons les normes de disciplina i silenci que regien a la escola del nostre temps, ja sent mestra i veient  la naturalitat i desinhibició que gastaven els meus alumnes, sovint pen sava en que em  feia pena que no poguessin gaudir dels atacs de riure que jo tenia sovint quan feia alguna cosa que transgredia la norma: a la missa diària quan parlàvem, quan ens escapàvem a la gruta durant el pati, quan ens amagàvem per no fer qualsevol cosa, etc…tota aquella emoció que proporcionava fer qualsevol cosa prohibida! Parlant amb amics de l’educació que vam tenir he vist molta gent que recorda, amb por, el seu tracte amb els capellans que els van educar, no és el meu cas, crec que les monges de la meva escola eren força “inofensives” i mai em van fer por, per una altre banda a casa eren força permissius amb els meus estudis  i no esperaven grans resultats de la meva formació acadèmica, la meva mare era un exemple de tolerància i crec que el meu pare ni es plantejava un possible futur laboral per a mi.

Resumint, demà veure a part de” les meves dones”, aquelles que han portat la mateixa bata que jo al llarg de molts anys i a qui estic enormement agraïda: per les estones compartides, per haver conservat la seva amistat al llarg dels anys, en definitiva : per fer millor la meva vida.

357.

Ja fa uns quants anys que vaig a ioga, vaig triar fer-ho perquè , a mi em semblava , que era una disciplina molt allunyada de la meva manera de fer i que ja era hora que busqués tranquil·litat, per sort la modalitat que jo faig dedica poca estona a la meditació i , en aquest aspecte, m’ha costat molt entrar-hi , abans el cap se m’omplia de pensaments aliens a la classe i no aconseguia centrar-me en el que feia, ara he millorat força i, hi ha dies, que la segueixo molt bé, escolto les indicacions de la mestra i , a vegades, surto notant els efectes beneficiaris i em sento serena i equilibrada.

La meditació es pot fer en varies postures però s’ha de intentar no moure’s en tota l’estona, l’altre dia abans de començar ens vam estirar a terra i i la B., la professora,  ens va dir:” ara esteu suades , tapeu-vos abans de començar perquè el fred no s’ha de patir, el fred s’ha d’abrigar”. La frase em va encantar i em va quedar gravada al cap ocupant tot l’espai que hauria de dedicar a la meditació: que bonic! El fred s’ha d’abrigar i convé posar abric a tots els freds.

Quan tenim fred és molt agradable posar-se un jersei però encara ho es més cobrir-se amb un xal o una manta perquè a més de proporcionar-te calor et sents abraçada i el cos reacciona ràpidament al benestar que aquest abric li proporciona, però també hi ha moltes coses que escalfen l’anima, reconforta molt que t’abracin sobretot si ho fan bé, hi ha gent que et frega l’esquena o et dona copets però això no te res a veure amb el confort que assegura una abraçada de veritat que t’envolta i et transmet l’estimació d’aquella persona, hi ha un cert pudor entorn d’aquest fet i ens hauríem de dedicar, a la vida normal, a fer les abraçades que es fan als tanatoris quan la gent vol transmetre consol i no té vergonya de fer-ho.

Una altre cosa que també escalfa l’anima es trobar persones que t’escoltin i que es posin a la teva pell quan els expliques un problema. Normalment els pesos , si són compartits, fan una mica menys de mal i encara que la persona amb qui deposites la confiança no pugui arreglar res del que tu et passa el fet de poder compartir el teu problema i veure que tens algú que et compren i que voldria ajudar-te  fa que el fred sigui menor.

Escalfa , també molt, veure actes de solidaritat o bondat encara que siguin a través d’una pantalla, quan jo era jove hi havia quantitat d’arguments que tenien un “final feliz” i moltes vegades sorties d’un espectacle o acabaves una novel.la pensant que la humanitat era bona i que les coses podien anar bé, digueu-me cursi o ensucrada, que ho sóc, però fa molt temps que no surto del cine “de subidón”, ara els protagonistes acostumen a ser grisos, molt més semblants a com som tots o , a vegades, tirant a molt foscos i , cada cop, costa més  creure en la grandesa, la generositat o la bondat humana, d’acord en que allò no era real, però estava més a prop de la calor que del fred.

Hi ha tantes coses que et poden proporcionar calor :tenir un nado als braços i creure en el futur, agafar la mà d’algú que estimes, veure com la gent menja, amb plaer, allò que tu has guisat, retrobar una persona a qui has estimat i fa temps que no veus, que t’agraeixin qualsevol cosa que has fet o tenir motius per agrair coses als demés, veure la marató de TV3 i comprovar que la fama d’agarrats no té raó de ser, recordar fets feliços   i…….tantes coses més.

Busquem abrics quan tinguem fred i fem més dolços els hiverns, vinguin d’on vinguin.

356.

“Qui t’estima et farà plorar” “Quien bien te quiere te hara llorar” , i estic segura de que trobaríem una dita similar en totes les llengües perquè, els homes i també les dones, de soca arrel ,som més iguals del que pot semblar encara que la cultura i la societat que ens envolti sigui completament diferent. Quan jo era petita, ja fa molt, la dita que he escrit estava completament vigent, els petits creiem el que deien els grans i si no ho fèiem ens guanyàvem alguna bufetada o càstig que evidentment ens feia plorar, era impensable arribar a casa queixant-te, per exemple, del que un mestre t`havia fet encara que se li hagués escapat la mà, a Viladrau hi havia un professor molt cèlebre que donava classes, a l’estiu, als que havien suspès i s’examinaven al setembre, recordo el meu germà Quico, que era mal estudiant corrent cap a casa perseguit pel mestre que acabava agafant-lo i donant.-li alguna cleca, els meus pares , bona gent, ho trobaven normalíssim i crec que el meu germà no se sentia massa humiliat pel fet perquè era molt usual veure una escena similar a  tot arreu, els grans tenien autoritat i els petits ho sabíem.

Ara no, les criatures són respectades des del primer moment i en mols casos es converteixen en els reis de la casa, el que em fa ballar el cap és que la nostre generació , generalment, ha criat uns fills que no han petit violència física que a la seva vegada han mimat molt els seus fills… com pot ser que, segons diuen , les noves generacions siguin més violentes que les anteriors? , contínuament, i suposo que amb  fonament, escoltem o llegim que el nivell d’agressivitat està creixent en els joves i que els nois que ara tenen cap a quinze anys són molt més masclistes i violents del  que ho eren els seus pares, tot això em preocupa i , a més, no aconsegueixo entendre-ho, serà que cada  generació s’enfronta a l’anterior independentment del que aquesta hagi ensenyat.

Ves a saber, queda el consol de que mai no podem responsabilitzar del resultat d’una educació  als pares , per sort la manera de ser d’una persona és fruit de moltes més coses: família, escola, societat, amics, genètica, entorn, circumstàncies, etc….

En canvi el que si tinc absolutament clar és que qui t’estima procurarà no fer-te plorar, perquè qui sap estimar  té molt en compte qui és, que necessita i que desitja la persona estimada, l’amor ha de ser generós i proporcionar una sèrie de coses, espai, calor, complicitat, respecte, alegria, etc…

He buscat a internet frases d’amor en català i ,entre moltes, n’he triat unes quantes que m’han agradat, i parlant d’amor cal que adaptem aquestes frases a l’objecte de la nostra estimació que pot ser parella, amic, fill o família o el que vosaltres estimeu.

-“Tu segueixes sent el primer que penso quan em demanen que demani un desig”/-“L’amor es construeix entre dos essers sencers , no entre dues meitats que es necessiten per sentir-se complerts”/-L’amor no necessita ser perfecte, només necessita ser veritat”/-Potser només es tracta de trobar algú que et segueixi mirant quan tanques els ulls”/-“No hi ha pitjor pecat que provocar llàgrimes en una cara que ens ha regalat somriures “/- “No vull tenir-te a tu, vull, amb tu, tenir temps.”

N’he deixat moltes que no calen, el que si cal es que ens dediquem a estimar bé i, si podem : molt bé.

355.

Moltes vegades he parlat del meu “sac de famosos”, gent que es dedica a diferents disciplines artístiques i que, amb la seva feina, fan la meva vida millor, no necessito parlar amb ells, ni establir-hi cap contacte , per sort ja tinc gent estimada i propera disposada a xerrar amb mi , a escoltar-me o consolar-me o si cal, ells , en canvi, aporten un plus de plaer i interès al dia a dia on sempre puc buscar uns minuts per escoltar una cançó o llegir qualsevol cosa. Alguns d’aquest personatges  hi son, per sempre, altres passen moments de gloria o oblit, però a tots els estic agraïda .

Entre ells està la Silvia Soler, escriptora. Des de la primera vegada que va caure a les meves mans el primer llibre que li vaig llegir l’he anat seguint i he esperat, amb ànsia , les seves novel·les, sabent que havia publicat “Nosaltres desprès” vaig passar tres dies  mirant sovint si a “ebook “sortia ja i el no aconseguir-ho vaig començar a llegir el llibre amb paper, cosa que fa anys que no feia perquè llegir de manera electrònica em va molt bé pel meu problema de vista.

El llibre es centra en dos parelles que són amigues, i defineix la seva vida explicant també el seu entorn i la seva infància de manera que els caràcters del quatre queden molt ben definits, sembla que els coneguis de sempre i això ho aconsegueix amb unes pinzellades curtes però molt precises , l’amor està, a la meva manera de veure, extraordinàriament ben explicat i crec que el presenta en una varietat molt amplia de matisos, la seva manera d’expressar-se es senzilla i propera però a té una bellesa i harmonia evident i, a mi ,m’arriba i em resulta molt suggerint en el sentit de que em fa recrear mons propis, cosa que m’encanta., per exemple : un dels personatges d’ella explicant que quan era petit dinava a casa de la seva àvia  diu:   “aquella mà tacada , amb les venes prominents i les ungles arreglades, anant amunt i avall, amunt i avall, i els roncs dels animals, el so del benestar”, immediatament jo penso…Quin és el so del meu benestar?= i el trobo, almenys un dels meus sons , em veig a la cuina de casa, se sent un so de musica que el meu marit escolta a la sala, hi ha una olla butllant que omple la casa d’olor a caldo i jo seguda a l’ordinador faig un solitari… aquí hi ha un so del meu benestar, m’agrada la definició i les paraules, tant fàcils , que la Silvia fa servir per definir-ho.

Una altre frase que em va encantar :” I aquest nosaltres que tenim encara hi serà”,el pas del jo al nosaltres resulta sempre grandiós, vaig estar una bona estona recreant els meus nosaltres i en vaig sortir satisfeta, en tinc un munt …nosaltres ; la meva família, els Serrat, els Palou, les amigues, els amics, les companyes de feina, les dones…..que bé tenir-ne tants!

“…les bombetes blanques que dibuixaven camins a la foscor” , m’agrada la senzillesa de les paraules que utilitza per definir imatges carregades de poesia.

Paraules sàvies que ensenyen i fan pensar : “De vegades les persones es desdoblen o multipliquen. Perquè hi ha molts habitants dins de cadascú i quan estimem algú hem de saber que estem disposats a  acceptar tots els seus jo”.

En fi, que m’ha encantat el llibre i el recomano perquè es bonic i distret i perquè l’he fet meu que crec que és una de les coses més importants que busca un autor, sempre he pensat que si vingués Aladin (ja sé que no vindrà” amb la seva lampadeta (sí,sí  es diu així en català escaient) una de les coses que  li diria és que vull escriure com Garcia Marquez, si ve avui em demano Soler.

354.

El dissabte va ser un dia especial,  vam celebrar el comiat d’una amiga, estimada, que va morir en plena pandèmia, quan era impossible qualsevol reunió ,per las qual cosa quedava pendent un acte que en certa manera fa falta per començar o, en aquest cas, completar el dol.

El lloc escollit era una meravella, situat davant del Valle Hebron hi ha una gran construcció que pertany a la comunitat salesiana, he buscat a internet i el centre salesià Martí Codolar alberga moltes activitats d’aquesta ordre, hi ha una residència de la tercera edat per capellans vells o malalts , una hostatgeria amb gran capacitat, un institut superior de ciències religioses i molts espais i jardins que es poden llogar.

Cap al segle xv allà  hi havia una masia rural que ,més tard, el Lluis Marti-Coldolar va convertir en la seva residencia i va allotjar allà la seva col·lecció d’animals exòtics, molts anys més tard la família va cedir les instal·lacions a la comunitat salesiana desprès d’haver tingut una relació molt estreta amb el seu fundador: Joan  Bosco-

Els jardins són esplèndids ,plens de racons amb algunes escultures, amb uns arbres enormes i amb l’aire decadent que mantenen tots els espais  a l’aire lliure que envoltaven les grans cases barcelonines, els terres coberts de pedretes, algun estany per tortugues o peixos de color taronja i, estic segura ,que a la primavera floreixen alguns rosers d’aquells que presenten flors oloroses que s’obren, no com les roses de S.Jordi que moren sense haver fet cap moviment per desenvolupar-se.

La parella ,la filla i un amic d’ella havien preparat l’acte minuciosament, era el dia en que hauria  complert 65 anys, hi havia el mateix conjunt musical que a la festa que va celebrar per el  seu seixantè aniversari i tocava les peces que a ella li agradaven, vam parlar uns quants : Parella , filla,neboda, amics i companys de feina, ningú no es va excedir amb les seves paraules, van ser parlaments curts i coincidents en ressaltar les seves qualitats , en paraules meves ..”.la seva vitalitat, les ganes de tastar, de sentir ,de veure, de viatjar i conèixer…en definitiva de viure”, en veu del Jose Miguel: ”hemos descubierto la clave para definirlo todo :la elegancia. La elegancia es mucho más que una frivolidad. Es un conjunto de virtudes. Es la consideración hacia los demás, la dignidad, la discreción, la humildad y la estética también”.

La parella va parlar amb amor i agraïment i la filla, una versió jove d’ella , molt semblant físicament i vestida amb roba de la mare  ens va emocionar amb un elogi sincer carregat de sentiment, tots vam coincidir amb les seves passions per l’art en totes les seves manifestacions , per la feina , per la vida i pel cava. Li encantava el cava gelat i fins l’últim dia de la seva vida va gaudir d’una copa de la seva marca preferida a l’hora del aperitiu, acompanyada per la seva filla i el seu marit que la van cuidar, a casa, com ella volia fins el final.

Acabades les intervencions vam beure i menjar en un ambient que plorava la seva mort però celebrava encara més la seva vida, amb una copa a la ma parlàvem d’ella i tots coincidíem en que el lloc, el càtering, la musica i tot en general li hagués encantat.

La vam recordar-la plena de vida gaudint de tot, vam brindar per ella, vam recordar anècdotes i la vam fer present.

Ha marxat molt massa aviat , l’enyorem i l’estimem però ella voldria que miréssim endavant i ho farem. Va ser bonic.

153.

En el post de la setmana passada, deia que una bona sobretaula era , per a mi, motiu de felicitat perquè enraonar i  escoltar són dues de les coses que em proporcionen més plaer, una conversa llarga, plàcida entre no més de sis persones pot resultar magnifica, si som molts la cosa es complica i es tendeix a fer parelles o trios de conversa perquè és impossible mantenir una xerrada general, les converses a dos acostumen a ser molt interessants però no si es fan en una taula plena de gent, és gairebé segur que no aconseguiran el ”clímax” ideal per les confidències que, per a mi, son el millor  de tot: obrir-se a l’altre, donar-se a conèixer i establir una relació de confiança que segurament perdurarà en el temps.

Jo tinc en ment uns quants conversadors ideals, persones obertes que són capaces d’explicar els seus sentiments que sempre resulten molt més interessants que els fets , sempre que comparteixo taula, sense adonar-me’n, procuro tenir a prop una d’aquestes persones, malauradament  unes quantes de les que més m’agradaven ja no hi són i , molt sovint, les trobo a faltar sobretot si estic immersa en una d’aquelles converses que consisteixen en una llarguíssima llista i que mai no acaben d’arribar al punt que et volien explicar, hi ha gent que  per dir que ha anat a un casament comença per explicar-te com anava vestit tothom, com estava adornada l’església i abans d’arribar al fet central has d’escoltar el que van menjar d’aperitiu, de plats principals i postres i encara tens sort si no han marxat per camins  adjunts i has de sentir que la teva germana havia treballat al despatx d’un oncle de la núvia que s’havia casat amb la germana de l’amiga de la carnissera del mercat del Ninot que abans treballava a la Boqueria.

Sempre estaré agraïda ala vida d’haver-me criat en una família que reia i parlava  molt, cosa que he intentat mantenir  a casa meva, perquè qualsevol xerrada resulta molt més plaent si s’intercalen algunes rialles que mai no perjudiquen el contingut de cap conversa, en canvi hi ha gent que tendeix a aconsellar , que en comptes d’escoltar el que tu vols explicar t’aporta una sèrie de recomanacions de com has d’actuar, he observat que els consells gratuïts mai no serveixen per a res i posen molt nerviosa la gent, molt diferent és si tu demanes parer  a una persona concreta perquè vols escoltar el que ella pensa i perquè creus que et pot ajudar, també hi ha gent que gaudeix sucant a les ferides, per exemple si t’han robat la cartera una típica pregunta és : Què portaves la bossa oberta?, tu ja t’has matxucat prou per ser tan idiota de no tenir la precaució de tancar la cremallera només cal que et diguin que ets burra  per no haver-ho fet, dona també molta ràbia quan tornant d’un viatge algú et pregunta si has esta a determinat lloc i en el cas que no hi hagis anat afegeixi: Quina pena! A mi és el que m’ha agradat més, jo ja fa temps que sigui veritat o no contesto dient que :I tant que hi hem anat!, i també hi ha molts comentaris que senten  malament; “Quina bona cara fas! Que t’has engreixat? (manera fina de dir-te gorda), o Què has passat mala nit? Fas mala cara! ( t’estan dient que estàs feta una merda). L’altre dia, a la perruqueria ,em vaig posar de molt mal humor, la noia que em pentinava,, em va explicar que la seva filla era tant tímida que no s’atrevia a sortir a la funció de fi de curs i gairebé no dormia per la pressió que això li suposava, la noia que em feia els peus, ràpid, es va afegir a la conversa explicant que les seva nena feia teatre tot el dia, asseia l’àvia i tothom que volgués i cantava i ballava amb molta gràcia, quin desastre! Quan algú té un problema convé escoltar i com a molt replicar amb una altre marró, cosa que sempre acompanya…i ara que hi penso…que faig jo donant consells a tort i a dret si fa un minut que ho he criticat…allò de la paja i la viga en el ojo propio o ajeno se’m pot aplicar de ple.!

352.

Aquest estiu, sovint he enyorat un amic que va marxar, massa aviat, encara no fa un any, m’agradava parlar amb ell amb qui sovint discutíem de moltes coses, sempre dins un ambient d’humor i amistat, jo defensava el dret de tothom a buscar la felicitat cosa que ell rebutjava al·legant que això era infantil i  impossible i que el que s’havia d’intentar era estar content, en el fons crec que tots dos dèiem coses similars fent servir diferents paraules perquè jo , també, crec que, amb la que esta caient  al món ,és molt difícil sentir-se feliç però … es poden  acumular moments de joia, quants més millor, i sobretot adonar-nos de que ho son, crec que no hi deu haver fracàs més gran que , passat el temps, no haver valorat allò que era bo perquè el que és segur és que la vida, cada any que passa, s’acosta més a un ball de bastons on has de lidiar amb la pèrdua de facultats, infermetats i comiats molt tristos .

La nit de divendres tornava de Vic on havia anat a la bolera i a sopar a un McDonald’s amb els meus nets i el Jose  Miguel, com sempre al cotxe se sentia musica a gran volum i nosaltres cantàvem, vaig recordar molts viatges amb les meves  filles i vaig pensar que aquell moment s’acostava molt a la felicitat.

M’encanten les sobretaules, llargues ,després d’un àpat amb companys, família, amics… gent estimada. Gairebé sempre que estic en un ambient així m’adono que l’estic  vivint i agraeixo a la vida haver compartit moltes i molt variades sobretaules.

Em sento al cel quan desprès d’haver acabat qualsevol cosa que hagi de fer trobo una estona, almenys mitja hora,  per a mi i me la treballo, si és abans de dinar segur que agafo una cervesa freda de la nevera, i jugo a la “ tablet”  com si fos un adolescent viciat i ,menys la joventut, ho estic força, tinc dos o tres  jocs que em tenen molt entretinguda i que em proporcionen moments de plaer.

M’agrada molt tenir hores buides per endavant on no tingui res concret a fer i omplir-les amb les coses que m’entretenen, la veritat és que em passa poc perquè , tinc una vida força plena.

Em fa molt feliç ,mantenir a prop meu les persones que han esta t importants a la meva vida, per sort moltes, tinc amigues de petita o  de la feina , per exemple, a qui veig poc però quan ho faig m’adono que el vincle s’ha mantingut intacte i que conservem la confiança i complicitat , crec que sóc una persona fidel i em fa feliç abrigar els meus amors, va haver un temps que deia que no volia conèixer ningú més perquè no podia atendre, com volia, a la gent que ja estimava, ara he après que la vida va per lliure i fa entrar, en el teu camí, nous personatges i això també esta molt i molt bé.

Em fa feliç veure les meves filles i els meus nets, me’n sento orgullosa, m’agrada veure els seus èxits, les seves il·lusions , descobrir trets familiars en les seves actuacions i sorprendre’m de tot allò que els es propi.

M’encanta tenir perspectives que penso que podré complir encara que moltes vegades no arribi a fer-les .

Hi ha tantes coses d’on es poden treure alegries, només cal obrir els ulls i assaborir la vida en tots els seus aspectes, la curiositat ajuda i la realitat supera la ficció : es veu que el bisbe de Solsona ha penjat els hàbits i s’ha” liat” amb una autora de novel·les eròtiques.

351.

.Una de les cançonetes actuals que es canten abans de bufar les espelmes diu…”.el temps passa volant, els petits es fan grans, sembla ahir que vas néixer i ara ja tens….anys!”

I es ben veritat, els dies passen  molt de pressa,  la meva neta, que té set anys, ja esta més estones buscant balls i modes a la tablet que jugant a nines , però l’altre dia, que estava en el nostre jardí amb una amiga, va venir a dir-me si volia un cafè i em vaig precipitar a contestar-li que si, em queden pocs àpats a base de sorra, aigua  i fulles i els he d’aprofitar. “Vinc ara mateix” li vaig respondre però em va dir que no, “Ja t’avisaré, que ho hem de preparar….”

La preparació és molt important i a vegades dura més estona que el propi joc, em vaig recordar a mi mateixa, petita, preparant el taulell de la botiga en un banc que sempre fèiem servir per jugar i que es convertia en casa, taüt, quiròfan, avió, cotxe, palau… el que convingués.

Van trigar una mitja hora en avisar-me i ho vaig comprendre perquè al restaurant no li faltava detall: tenia tres taules entre les que vaig poder triar i una bona cuina, un cop seguda vaig demanar un cafè amb llet i una pasta deixant l’elecció a les cambreres , la que elles em recomanessin, mentre esperava recordava els nostres jocs en aquest mateix jardí, sempre ho rifàvem tot fent servir alguna d’aquelles cançonetes per triar ,que acostumen a ser absurdes i moltes vegades: “Anton Carolina,na,na , mato a su mujer,jer jer, la metió en un saco,co,co y la llevo a moler,ler, ler…..”sort que el moliner, que es veu que era astut, de seguida que va veure el sac va dir…”esto no es harina, esto es la mujer, de Anton Carolina” i aquí s’acaba la història perquè ja sabíem a qui li tocava parar i ens hem quedat sense conèixer si l’animal del Carolina va pagar, o no, pel seu crim.

Em van portar la comanda i vaig veure que, respecte a l’any passat la cosa  s’havia sofisticat. El cafè amb llet no era nomes sorra barrejada amb aigua, aquí hi havia galetes, boletes de vainilla i festucs representats per fulles i pedres i una segona plata carregada de pastes solides o en forma de pasteta representant una crema de xocolata, vaig trigar una bona estona en poder desfer-me de tota aquella quantitat de coses però ho vaig aconseguir i vaig demanar la nota.

“Vint euros” veig que en això també han crescut i ja saben que la vida és cara! No vaig protestar… quan el diner son fulles verdes es paga amb molta alegria.

Penso que potser serà l’últim menjar de sorra que  gaudiré i em sap greu, que mona era quan tenia tres o quatre anys i el joc podia durar tota la tarda!, ara no, el restaurant va quedar tancat i una amiga les van venir a buscar per fer polseres i , molt contentes , van marxar. Esperem que sàpiguen mantenir la il·lusió per les coses , que siguin tan felices com son ara!, i que conservin l’afany de jugar tota la vida.

Perquè jugar no es altre cosa que omplir el temps amb activitats pensades per proporcionar diversió, és important dedicar estones a fer coses que et facin il·lusió i es bo que siguin a nivell individual i que les puguis practicar sempre, tan se val que facis nines, cantis en una coral, participis en activitats de ioga , et dediquis a seguir a determinats artistes o a fer cine fòrum, la cosa és que et distregui i que tinguis ganes de fer-ho, hi ha gent que fa jerseis que no li queden massa bé i que resulten molt més cars que una peça comprada a la botiga, tant se val ! han omplert un temps amb perspectives, li ha servit per relacionar-se i per sortir de casa.

Tinc clar que si et mimes a tu mateixa i estàs satisfet tens més per compartir amb els altres.

350.

La setmana passada vaig acabar el post manifestant el meu desig de treure l’entrellat del significat de la frase “passar la nit del lloro”, la meva filla Paula ,que també té  interès per aquest tipus de coses em va escriure que havia trobat que el lloro és una au nocturna, per tant no dorm a la nit i també que la seva postura natural és mantenir-se dret recolzant-se en una sola pota cosa que fa impossible el descans de qualsevol persona.

Remenant per internet, he trobat quantitat de refranys referents als animals, n’hi ha molts que s’entenen fàcilment: “A burro flac tot són puces “és compren que explica que quan no hi ha salut o menjar les coses no poden anar bé, “A cada ocellet li plau el seu niuet” I tant !, tots ens trobem més segurs en el nostre propi entorn on les coses són fetes a la nostra mida, la prova, en el meu cas , és el benestar  que em produeix tornar a casa encara que vingui d’un viatge que ha estat esplèndid i on ho he passat molt bé, “ A gallina forastera tots la piquen “, ve de lluny que quan algú arriba a una terra estranya costa aclimatar-se, actualment aquesta dita podria encapçalar quantitat de noticies, tremendes; que demostren com és de difícil ser acollit en un país estranger on s’ha arribat fugint d’una realitat duríssima, hi ha també moltes dites  misògines que donen com a segura la superioritat del mascle i que , cada cop em posen més nerviosa :”Dos galls a un galliner no canten bé. “A la dona i a la cabra corda llarga”, aquí estan una mica més amables, la dona, naturalment, ha d’estar lligada però se li pot dona una corda llarga perquè pugui escombrar, fregar i treballar a més distància, impossible trobar dos galls en mateix galliner perquè la batalla per manar  està assegurada, de gallines, en canvi , pot haver-ne moltes perquè  totes saben ja que els toca obeir, com els refranys venen del poble jo lluitaria per incloure-hi una frase que em va dir la meva neboda que va escoltar a una dona gran i que sortia de la seva pròpia collita “Mira que sóc vella … doncs encara no  ser si els homes son brètols o s’ho fan”, convé que mica en mica anem compensant les dites populars!

A vegades penso que se m’estan esgotant els temes per escriure i que no sabre que dir , però si tiro de refranys puc assegurar molts anys d’escriptura i sobretot de distracció per a mi, però em canso sovint de dedicar molt temps seguit a una mateixa cosa  i he deixat planes senceres per llegir referents a aquest tema ,hi ha també moltes frases i comparacions amb animals que s’entenen , o no.

Tots sabem que quan es diu d’una dona “és un lloro” volem dir que és molt lletja, jo trobo que el lloro no és un animal especialment lleig, amb aquelles plomes tant vistoses pot passar la mà per la cara a moltes altres bèsties, “és un esquirol” tampoc s’entén massa, a mi sempre m’han caigut bé, son àgils, tenen una cua esplèndida.. per què se’ls associa a una actitud que no fa il·lusió? ,tampoc s’entén quan diuen “és una rata sàvia “perquè la rata mai ha esta un animal ben considerat i no es pot associar gens  a la intel·ligència , en canvi “és més pobre que una rata” s’entén molt bé perquè en aquell món de clavegueres i foscor deu ser difícil acumular fortuna , “ va pintada com una mona”, gens comprensible tampoc perquè de pintura res de res i si s’inspiren en aquells micos que tenen la cara amb colors sempre són mascles que e en el regne animal a part de forts sempre son més macos que les femelles, menys mal que la mantis religiosa lluita pel pavelló femení!

Hi ha molt que dir del món de les dites i per acabar me’n vaig a la verdura “És més eixerit que un pèsol” …més verd, més petit, més rodó…encara s’entendria, però que pot fer un pèsol davant, per exemple d’una rata, i més si es sàvia.,

349.

Ahir era el meu sant i ,com cada any ,vaig rebre quantitat de missatges i trucades per felicitar-me, és un dia nostrat i tothom el recorda, quan era petita era festa grossa, a casa meva, suposo perquè era gent molt religiosa, es celebrava molt més el sant que l’aniversari i recordo que era un dia esperat que assegurava alegria .

Ahir era molt diferent, jo tenia mal dia, un d’aquells dies en que has tingut un disgust i que , a mi, em costa força remuntar perquè a cada entrebanc tinc el  pèssim costum de recordar molts problemes similars, que he patit al llarg de la meva vida, i això només serveix per fer la pilota més grossa quan ja he engrandit força el disgust afegeixo veure que la meva actitud és exacte que la que sempre he mantingut , cosa que només fa que entristir-me més perquè jo, els dies bons, encara mantinc l’esperança de que la vida t’aporti saviesa i penso que a  la maduresa tots hauríem de saber moure’ns millor, ser més tolerants i haver après que només s’ha de patir per allò que no està a la nostra mà d’arreglar, no haver assolit ni tant sols aquesta manera de fer ,tot i tenir ben clar que és la bona, encara em va enfonsar  més.

Cada any, el dia del meu sant rebia la visita d’un amic del meu germà, molt gran ja, amb  qui sempre he tingut molt ”feeling” , aquest estiu no l’he trobat ni un dia per la plaça i ahir no va aparèixer cosa que va aportar un motiu més de dolor perquè vaig imaginar que potser estava molt gran o malalt i llavors, els meus morts es van anar afegint a la festa i en comptes de pensar en ells amb l’agraïment d’haver-los tingut a prop i haver-los estimat vaig tirar pel camí de l’enyor i el dol i la bola  de desànim va anar fent-se encara més grossa i difícil de pair fins arribar a sentir una angoixa física a la que s’afegia el cansament de haver passat la nit del lloro , els lloros tenen mal dormir? Per què es deu dir això ?, miraré d’investigar-ho….

A tot això anava feinejant per la casa perquè tenia la família a dinar i pensava que segurament, a la tarda, vindrien els meus amics i alguna cosa els hauria de donar i estava absolutament mullada de suor perquè la temperatura havia assolit un record històric i mai a Viladrau havia passat tanta calor, quan van arribar les meves filles vaig tenir una sensació de vellesa que mai no havia sentit, les vaig veure grans, guapes i fortes i per primera vegada vaig pensar que les tornes havien canviat i vaig sentir que ja no era el pal de paller de la meva família , que el meu temps havia acabat i que ara els tocava a elles.

Però….El dia va anar passant i vaig rebre moltes proves d’amor i comprensió per part del  marit, filles,nets, neboda, cosina i amics, van haver-hi alguns detalls que em van commoure, em vaig sentir acompanyada i estimada i el nus que tenia a la gola mica en mica s’ha anat desfent , penso que no ha passat res greu , que tinc molt que agrair a la vida i que encara puc aprendre a reaccionar millor a la propera patacada, que hi  ha moltes coses per descobrir, que estic llegint un llibre que m’agrada i que vull saber el seu final, que tinc per davant algunes activitats i sortides que m’han de fer il·lusió, que la gent creu que sóc una persona alegre i que he i vull mantenir aquest personatge, que he de lluir una bossa i un xal que han teixit per a mi, que totes les flors del jardí que s’han marcit amb aquesta xafogor intentaré que es recuperin i , sobretot, que he de saber que carai els passa als lloros a les nits.