408.

El dissabte, estàvem dinant a la “Bodega Balmes”, un restaurant que ens agrada molt i on anem sovint, la meva filla, que dona classes de joieria a l’escola Massana explicava una conversa on xerrava amb els seus alumnes sobre que era un joia, ella i el meu marit parlaven sense parar i jo els escoltava, distreta, mentre mirava la carta i vaig quedar admirada del discurs de la meva filla, sempre resulta gratificant sentit parlar bé, amb claredat i amb coneixement del tema a qualsevol persona però encara agrada més si la que parla és la teva filla perquè tots els pares volem que la nostra descendència sigui més guapa, més culte  i més llesta que nosaltres.

Distreta en aquest sentiment d’orgull matern no em vaig implicar a la  conversa ni em vaig assabentar del tot del que deien, potser per això, ahir, en aquella estona en que intentes agafar el son, vaig començar a donar voltes sobre el que jo penso del tema.

Que es una joia ?

Ha de tenir un valor material? segurament sí, perquè una rosa seca  guardada entre les fulles d’un llibre et pot despertar molts record però mai és pot considerar una joia.

Aquestes setmanes hem vist, retratades a diaris i revistes la gran col·lecció de joies que tenia la reina d’Anglaterra, evidentment estan carregades de valor però els falta ànima, són joies, impressionants i suposo que tenen un valor històric perquè han passat de generació en generació però no sabem si guarden records o històries d’amor.

Perquè jo crec que una joia, independentment del material en que està realitzada ha d’amagar una intenció, celebrar un fet, recordar una estimació, fixar una data i moltes coses més que fan que aquest objecte sigui especial per la persona que el rep.

A mi em van robar totes les meves joies, recordo que estàvem a Viladrau una Setmana Santa i ens van avisar de  que ens havien entrat, de seguida vaig tenir clar que s’ho haurien endut tot perquè les meves joies estaven en un lloc visible, donant tot tipus de facilitat als lladres perquè les agafessin,  en el viatge cap a Barcelona vaig pensar i decidir que tindria una reacció adequada, era trist però molt millor que un accident o una infermetat i, sobretot, m’havien agafat la joia però no s’havien endut els records que d’elles tenia, no tinc el brillant de la meva mare però recordo perfectament que, el dia que va fer 90 anys, me’l va donar, no tinc l’estrella preciosa que exhibeixen la meva àvia i la meva tia a les fotos antigues però recordo la cara de la tia Elvira el dia que me la va veure posada, tampoc tinc ell medalló de la tia Maria però em visualitzo, petita, jugant amb ell seguda a la seva falda mentre ella m’explicava un conte, ni tinc l’anell que la Sra. Pitxot es va treure del dit per donar-me’l el dia que li vaig dir que m’agradava….. però conservo tot allò que fa que les meves joies fossin importants per a mi.

He buscat al diccionari la definició de joia , a la primera entrada parla d’objectes d’adornament fets en pedres i metalls preciosos, o sigui que deixa clar que el collaret de macarrons que et regala el teu fill no és una joia encara que et pot proporcionar molta alegria que és la segona definició que associa a la paraula.

Ara només em falta preguntar a la meva filla com definiria ella la paraula, i escoltar-la.

407.

Quan jo era petita els nens disposaven de molt més temps lliure que ara, no hi havia extraescolars encara que passàvem més hores a l’escola, els pares no estaven gens amoïnats en pensar si els seus fills es divertien o s’avorrien, creien que eren ells qui havien d’omplir el seu temps a base de lectura o joc i, sobretot, no hi havia cap maquineta que els proporcionés distracció, no sé si és per això que tinc una gran capacitat d’entretenir-me , sola, sense necessitar ningú. M’agrada llegir, fer solitaris, manualitats, guisar, cosir i tricotar, m’encanta (una mica massa) jugar a la “tablet” i passo estones a l’ordinador fent puzles o tafanejant diferents coses.

Ja he dit moltes vegades que m’encanten les dites, les frases fetes i tot tipus de coses relacionades amb les paraules, l’altre dia vaig anar a parar a una entrada que deia : ”Les 25 millors frases curtes “ o alguna cosa així, me les vaig llegir i no em van interessar massa però ni va haver una que em va cridar l’atenció : “Finalment els anys de la vida no són rellevants, el que és important és la vida que omple aquests anys”.

És veritat : A mida que ens fem grans la mandra es va imposant a les nostres vides , sabem el que ens agrada i , com abans explicava tenim recursos per omplir el temps, amb els anys ens hem fabricat un cau confortable, qui més qui menys té el seu seient preferit i està bé a casa seva amb sabatilles i roba còmode sense necessitat d’arreglar-se ni de sortir al carrer, això fa que puguem quedar-nos a casa, confortablement, i passar dies que s’assemblin molt els uns als altres.

I això no pot ser! Perquè crec que hem d’intentar diferenciar les jornades, freqüentar la gent que estimem, saber dels altres i mantenir la curiositat pel que el món ofereix.

No és el mateix  veure una pel·lícula a la tele , vigilant a l’hora el pollastre que es va rostint, posant l’stop perquè ens truquen al telèfon i anant un moment a la nevera, que seure a una sala, fosca, sense res més que fer que estar atent a la pantalla i ficar-te a l’argument de la pel·lícula, amb sort, sortint si has anat acompanyada ,  podràs aturar-te a “prendre algo” a un bar que et servirà no només per relacionar-te amb el teu acompanyant/a, sinó que ja et proporcionarà sopar.

Demà jo anirà a Girona, el J.M m’hi portarà des de Viladrau i passaré al dia amb un grup d’amigues que han estat companyes de feina, aprofitarem per veure el pis que una d’elles s’ha comprat  , anirem a dinar a casa dels pares dels Roca i és segur que xerrarem, riurem, ens posarem al dia, recordarem anècdotes i fixarem la data d’una propera trobada, serà un dia diferent del d’avui que tampoc s’assembla al d’ahir, ni estaré acompanyada dels mateixos amics però, tornant a Barcelona, on tinc ganes d’estar, em dedicaré una tarda sencera a gaudir dels petits plaers individuals que abans comentava perquè la setmana que ve tinc algunes coses programades d’aquelles que diferencien els dies i ja em toca estar sola que és quelcom que, malauradament, va arribant amb l’edat i també convé saber afrontar.

Mica em mica em vaig assemblant a la meva mare, em trobo repetint gestos que , el els seus últims anys li veia fer, em reconec en moltes de les seves actituds i espero seguir el seu savi exemple en els últims anys. ”Què fas mare?”, li preguntava sovint, “Repassant records, que per sort en tinc molts de bons”, ja arribarà potser el temps de repassar però mentre pugui encara estic a temps de viure, d’omplir els meus anys  de vida.

406.

Jo no sóc supersticiosa  però el dimarts passat, 13 d’octubre,  semblava que m’havien dedicat el dia perquè m’hi tornés.

El meu mòbil feia coses estranyes i vam anar al Corte Inglés a mirar d’arreglar-lo o canviar-lo, mentre esperàvem que ens atenguessin vaig començar a veure uns “brillos” estranys pel meu ull dret, que és el meu ull bo, i vaig intentar no posar-me nerviosa però la sensació continuava i vaig dir-li al Jose Miguel que volia marxar a casa, mentre sortíem la cosa es va normalitzar. Un cop a casa em vaig jeure al sofà a veure la novel.la , tranquil.la perquè tot continuava bé.

De repent, vaig notar un formigueig a la galta dreta. “Tengo algo?” vaig preguntar i el J.M em va dir que s’ha m’havia torçat la boca, vaig córrer al mirall i quan vaig arribar al lavabo la boca encara estava una mica torta però de seguida es va posar normal, llavors, d’un en  un,  ordenadament, se’m van dormir i despertar  els dits de la mà dreta i de repent va semblar que el formigueig sortís pel colze i ja tornava a estar normal, atabalada, però amb tot a lloc.

Vaig trucar a un gran amic meu, metge, i encara que em va dir que no creia que fos un ictus em va aconsellar anar d’urgències a la Plató, que ara és Clínic,  per quedar-nos més tranquils ,tenint en compte que l’endemà sortíem de viatge un parell de dies. A l’arribar a la Plató el senyor de recepció ,un cop li vaig explicar que havia passat, va dir-me que crides al meu fill, el J.M el meu fill????, contenta perquè aquest comentari no m’hagués provocat un ictus real vaig entrar a urgències i va començar una dansa de set hores on em van fer mil proves de coordinació motora i lògica , analítiques de sang i orina,electró, tac, radiografia de tòrax…. jo estava cada cop més tranquil·la perquè la metgessa em va dir que em veia bé i que suposava que podria anar a casa, veient el viatge salvat em vaig disposar a esperar l’alta.

 Llavors va arribar un canvi de torns i una noia molt jove i mona em va dir que el tac havia sortit normal  però que per més tranquil·litat ara venia una ambulància i em portava al Clínic on ja m’esperaven perquè  els neuròlegs fessin una valotació. Em vaig quedar a quadres i en aquell moment una infermera em va prendre la pressió i naturalment vaig donar fatal.

Un cop medicada per la pressió va arribar l’ambulància i, a tota velocitat, amb la sirena posada vam arribar al Clínic desprès de saltar-nos tots els semàfors vermells, llavors jo ja resava perquè el meu cas tingués solució encara que hagués de passar pel quiròfan. Mala sort!

En el triatge el noi de la ambulància va dir que m’havien de portar, directament a la planta segona, a Neurologia, però la infermera va assegurar que d’allà no passava ningú sense fer.li les proves, que allà no havia arribat cap ordre i que jo era una “sense papers”, immediatament va disposar-se a prendre’m la pressió, jo li vaig dir que estaria altíssima perquè cada cop estava més nerviosa, sense mirar-me a la cara em va donar la raó: “verdaderamente està muy alta”.

Desprès d’esperar una estona i de parlar per telèfon un nou camiller em va deixar a la porta de neurologia i el J.M em va enviar un missatge dient que estava sota meu i que l’informarien quan es sabés alguna cosa. Finalment al cap d’una hora o més, em van passar a un box i dos neuròlegs, desprès de fer-me varies proves, sense maquinària, em van donar l’alta valorant el que havia passat com un fet aïllat que només s’hauria d’estudiar si es repetís.

L’endemà la vida era meravellosament normal, van sortir més tard del que estava previst però tot era com sempre, el J.M es va saltar la sortida de l’autopista  i es va posar fet una moto, però jo vaig recrear la seva imatge del dia anterior: serè i “carinyós” i em vaig disposar a gaudir del viatge.

4

Jo no sóc supersticiosa  però el dimarts passat, 13 d’octubre,  semblava que m’havien dedicat el dia perquè m’hi tornés.

El meu mòbil feia coses estranyes i vam anar al Corte Inglés a mirar d’arreglar-lo o canviar-lo, mentre esperàvem que ens atenguessin vaig començar a veure uns “brillos” estranys pel meu ull dret, que és el meu ull bo, i vaig intentar no posar-me nerviosa però la sensació continuava i vaig dir-li al Jose Miguel que volia marxar a casa, mentre sortíem la cosa es va normalitzar. Un cop a casa em vaig jeure al sofà a veure la novel.la , tranquil.la perquè tot continuava bé.

De repent, vaig notar un formigueig a la galta dreta. “Tengo algo?” vaig preguntar i el J.M em va dir que s’ha m’havia torçat la boca, vaig córrer al mirall i quan vaig arribar al lavabo la boca encara estava una mica torta però de seguida es va posar normal, llavors, d’un en  un,  ordenadament, se’m van dormir i despertar  els dits de la mà dreta i de repent va semblar que el formigueig sortís pel colze i ja tornava a estar normal, atabalada, però amb tot a lloc.

Vaig trucar a un gran amic meu, metge, i encara que em va dir que no creia que fos un ictus em va aconsellar anar d’urgències a la Plató, que ara és Clínic,  per quedar-nos més tranquils ,tenint en compte que l’endemà sortíem de viatge un parell de dies. A l’arribar a la Plató el senyor de recepció ,un cop li vaig explicar que havia passat, va dir-me que crides al meu fill, el J.M el meu fill????, contenta perquè aquest comentari no m’hagués provocat un ictus real vaig entrar a urgències i va començar una dansa de set hores on em van fer mil proves de coordinació motora i lògica , analítiques de sang i orina,electró, tac, radiografia de tòrax…. jo estava cada cop més tranquil·la perquè la metgessa em va dir que em veia bé i que suposava que podria anar a casa, veient el viatge salvat em vaig disposar a esperar l’alta.

 Llavors va arribar un canvi de torns i una noia molt jove i mona em va dir que el tac havia sortit normal  però que per més tranquil·litat ara venia una ambulància i em portava al Clínic on ja m’esperaven perquè  els neuròlegs fessin una valotació. Em vaig quedar a quadres i en aquell moment una infermera em va prendre la pressió i naturalment vaig donar fatal.

Un cop medicada per la pressió va arribar l’ambulància i, a tota velocitat, amb la sirena posada vam arribar al Clínic desprès de saltar-nos tots els semàfors vermells, llavors jo ja resava perquè el meu cas tingués solució encara que hagués de passar pel quiròfan. Mala sort!

En el triatge el noi de la ambulància va dir que m’havien de portar, directament a la planta segona, a Neurologia, però la infermera va assegurar que d’allà no passava ningú sense fer.li les proves, que allà no havia arribat cap ordre i que jo era una “sense papers”, immediatament va disposar-se a prendre’m la pressió, jo li vaig dir que estaria altíssima perquè cada cop estava més nerviosa, sense mirar-me a la cara em va donar la raó: “verdaderamente està muy alta”.

Desprès d’esperar una estona i de parlar per telèfon un nou camiller em va deixar a la porta de neurologia i el J.M em va enviar un missatge dient que estava sota meu i que l’informarien quan es sabés alguna cosa. Finalment al cap d’una hora o més, em van passar a un box i dos neuròlegs, desprès de fer-me varies proves, sense maquinària, em van donar l’alta valorant el que havia passat com un fet aïllat que només s’hauria d’estudiar si es repetís.

L’endemà la vida era meravellosament normal, van sortir més tard del que estava previst però tot era com sempre, el J.M es va saltar la sortida de l’autopista  i es va posar fet una moto, però jo vaig recrear la seva imatge del dia anterior: serè i “carinyós” i em vaig disposar a gaudir del viatge.

405.

Ja he dit moltes vegades que a casa meva s’hi vivia bé, no dic que de tant en tan no t hi hagués una bronca però la majoria de vegades l’ambient era plàcid, hi havia poca tensió i ens  hi trobàvem a gust. Els meus pares eren simpàtics i hospitalaris i la casa, molt sovint era plena de gent, els amics del meus germans s’hi passaven moltes estones i , a sopar, era freqüent que s’hi apuntés gent de fora de la família.

Recordo que quan jo vaig freqüentar altres cases de les meves amigues em va sorprendre topar-me alguna alguna vegada amb  ambients carregats de tensió, i moltes vegades vaig enyorar el riure que sovint es practicava a casa meva.

 Tot aquest ambient casolà millorava, sobretot per a mi, amb  la presència dels amics dels meus germans, els companys de l’Anton eren molt més grans que jo i encara que acostumaven a fer-me un cert cas i em tractaven molt bé jo els mirava des de la distància i m’inspiraven un cert respecte.

Els amics del Quico no em feien cap cas perquè em veien com una criatura però servien per omplir els meus somnis adolescents, van ser les meves primeres il·lusions i crec que en determinats moments tots van ser objecte del meu desig , sense cap resultat concret.

Recordo un dia, de “verbena” (llavors ningú no deia la paraula revetlla) al casino de Viladrau en que em vaig topar amb un dels amics de l’Anton i vam començar a xerrar, al principi a mi em va semblar un honor que em fes cas una persona a qui jo considerava com una mena de catedràtic, perquè e més era molt llest i sabia moltes coses, però a mida que anaven passant les hores vaig agafar-li confiança, vaig generar una total empatia i em vaig sentir molt bé veient que ell s’ho passava bé amb mi i em tractava com una persona que li generava interès. Em va convidar a acompanyar-lo a Vic l’endemà i em va regalar el primer disc que jo he tingut del Llach.

Em vaig sentir gran i feliç i vaig arribar a Viladrau amb l’autoestima pujada, recordo la cara de sorpresa que va fer el meu germà Anton quan li vaig dir amb qui havia passat el matí, ell encara em veia com la seva germana petita i faltaven una anys perquè comencéssim a parlar de temes comuns, cosa que , per sort, al llarg de la vida hem fet bastant.

L’amic del meu germà que en una nit em va “empoderar” ( llavors aquesta paraula no existia), amb els anys, es va convertit amb el meu amic i sempre m’he sentit molt mimada per ell.

La seva dona i ell ens han convidat a la seva meravellosa casa de Cadaqués i hem compartit dinars i sopars molt agradables , puc jurar que cada vegada que l’he vist aparèixer he tingut una alegria i sempre m’he sentit molt a gust al seu costat.

Aquest estiu, en tres setmanes ha marxat, sabia que estava malalt i va donar una lliçó de serenor, en el seu funeral la seva neboda va llegir una nota de comiat d’ell mateix donant les gràcies per haver compartit la vida amb els que estàvem allà i manifestant que la vellesa  li feia por i li costava acceptar la decrepitud, només li sabia greu deixar sola a la seva dona que havia estat fonamental a la seva vida, en certa manera la lectura d’aquesta nota em va consolar però em sap molt grue no haver-li dit mai el que havia significat per a mi i la seguretat que m’havia proporcionat, em consola pensar que sabia que conectavem molt bé. Quina pena que no hi sigui, el trobarem a faltar, molt.

404.

La setmana passada vaig començar a fer uns individuals de ganxet, normalment quan inicio alguna manualitat sóc molt obsessiva i m’hi tiro de cap, això va fer que el 31 d’agost em poses davant la tele disposada a tricotar mentre veia programes d’aquells que necessiten un plus per ser suportats, puc veure hores de tele 5 i inclús interessar-me pels continguts però mentre tant he de fer un “sudoku”, mitja, retallar, jugar a la tableta o qualsevol altre cosa, les dues activitats a l’hora combinen molt bé!.

 Aquell dia, feia vint-i- cinc anys de la mort de Lady Di i tots els canals n’anaven plens, , vaig veure trossos de la pel·lícula sobre l’enterrament de la princesa, reportatges que recreaven imatges de glamur i confessions de desgracies, vaig tornar a sentir la gravació on el seu marit manifestava el desig de ser un “tampax” dins la Camila i vaig recrear les meves opinions sobre els personatges de la historia, sempre m’ha caigut bé la Camila, independentment de tot el que s’ha dit en contra d’ella, és evident que deu ser una senyora amb “ganxo” perquè no crec que la bellesa hagi estat el seu fort per mantenir l’interès del seu actual marit, sempre he dubtat de l’amor de la lady Di envers el seu home en el moment de casar-se, a vegades he pensat que anava boja per ser princesa, altres que era una pobre innocent…en fi mai ho sabrem però em va fer il·lusió dominar el culebrot anglès perquè actualment no sóc ningú en el mon del cor: tots els meus actors i personatges de la reialesa estan desapareixent i no conec els “influencers”, cantants i “famosos” actuals.

Mentre veia tot això em vaig recordar vint-i-cinc anys enrere veient la tele on tot estava ple de imatges de Paris, de l’accident  i de tertúlies sobre la vida de la princesa. Era l’endemà de la festa de disfresses de Viladrau, cada any es feia i actuàvem molta gent, es tractava de fer una funcioneta, curta, hi havia un jurat i es donaven premis a les diferents categories, infantil i adult, també s’atorgaven uns trofeus individuals amb la figura del Serrallonga que imitaven els oscars de Hollywood, aquell any el meu grup va fer una de les millors actuacions de la nostra vida, érem quatre, representàvem unes germanes velles que vivien amb un germà i rebien a casa una nebodeta, molt petita, a la que volíem fer riure. Tots anàvem recreant les tonteries que es fan per fer gràcia els nadons i discutíem sobre les nostres habilitats a l’hora fe fer-ho, només quan la criatura veia com ens barallàvem es posava a riure. Així explicat no li trobo massa gràcia però realment la tenia i em sembla que només ho vam assajar un parell de vegades i que vam haver de posar-nos gepes , panxes, “talco”, llaços i moltes coses per crear  el personatge, ara les velles podríem sortir a pel i donaríem la imatge exacta, però ho recordo amb una gran il·lusió, els actors expliquen que des de l’escenari saben si estan triomfant, doncs nosaltres també, des del minut 1 i al llarg del escàs quart d’hora que durava la funció vam percebre que la gent reia, s’ho passava bé i mentre les cortines es tancaven vam poder sentir aplaudiments i més d’un bravo.

Aquest any no s’ha fet la festa de disfresses, només s’han convocat funcions infantils: una pena, gran, els nens ja tenen els festivals de final de curs i era una delícia pensar, preparar, assajar, riure i veure amics i familiars actuant, bé, malament o fatal, veies al pas del temps a les actuacions de les diferents colles, les nenes, quan deixaven enrere la infància feien sempre unes “ballaruques” que mostraven que ja no estaven per les nines i els nois acostumaven a pensar una actuació que els assegurés no pagar entrada, tot això omplia temps de vacances, creava lligams  i fomentava la creativitat. Ho enyoro. Tot canvia, el temps passa per la família Windsor i també pels d’aquí

403.

Fa  ja unes setmanes, la meva filla Maria i unes amigues van anar a dinar al restaurant “Ferrer de Tall”, a Vilanova de Sau i ens el van recomanar: cuina tradicional a un preu raonable.

Hi vma anar dissabte, desprès d’haver-ho intentat un parell de vegades sense trobar lloc i vam menjar a gust, jo, concretament, dos primers plats: “Ratatuille” i uns ous “poché” amb patates i salsa de bolets.

A la tarda, vaig enviar un watts a la Maria dient que ens havia agradat i ella em va enviar una entrevista, llarga, que l’Antoni Bassas va fer a  la cuinera del restaurant :Maria Nicolau.

Aquesta noia, que té una quaranta anys, ha escrit un llibre : “Cuina! o barbàrie”on explica la seva idea del que ha de ser guisar , creant tota una filosofia de vida i reivindicant la necessitat de cuinar per tal de mantenir la nostra tradició i conservar tota una sèrie de artesanies i oficis que aniran desapareixent si la gent deixa perdre l’hàbit de cuinar a casa, estalviant diners i alimentant-se de manera molt més saludable.

Creu que , últimament la cuina s’ha convertit en una forma de distreure’s i que s’ha de tornar al seu lloc responent a una necessitat d’alimentar-se. No es carrega la cuina d’autor però defensa molt la tradició i anima  tothom a obrir la nevera on hi hagi quelcom més que refrescos i algun alvocat i atrevir-se a crear, no esta en contra de fer servir receptes encara que creu que seguir-les té més a veure en obeir que en aprendre a cuinar, anima la gent a atrevir-se  a buscar el toc personal en la manera de fer, valora el producte de proximitat i la necessitat de defensar el que es nostre: l’escudella, els fideus a la cassola, el fricandó que són menjars fàcils , barats i molt bons.

El personatge em va interessar, em va agradar la passió en que defensava les seves teories, la seva facilitat i exageració a l’expressar-se, deia que si parem de guisar i ens alimentem de menjars precuinats les cases perdran la seves olors característiques, això em va recordar el meu germà Quico que en qüestió de passió podia competir amb tothom i que deia que feia caldo molt sovint  per tal de aconseguir l’olor que volia que dominés a casa seva.

Em van agradar molts dels conceptes que explicava a l’entrevista, la seva defensa de l’ofici sense menysprear la cuina dels grans noms de la gastronomia catalana però defensant el que s’havia de recuperar la ciència culinària que al llarg de tota la nostra història s’havia d’anat recopilant, animava a la gent a obrir el calaix de la història i fer-lo servir aportant cadascú el seu toc. Vaig pensar que em compraria el llibre i el vaig cercar a Internet, copia un trosset de la ressenya: “Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.

Penso que té raó en moltes de les coses que diu, està bé que mengem sushi, que ens alimentem de pizza i salmó però no arraconem els fideus a la cassola, les mandonguilles, els canelons i tantes coses bones que tenim i pensem que si canviem les sardines pel salmó els pescadors d’aquí no tindran feina i recordem que existeix l’escabetx i que és ben bo.

402.

Ahir, a Viladrau va caure una tempesta de pedra i pluja d’aquelles que surten per la tele, com crec que ha passat encara que jo no ho he vist, la casa de la meva filla Paula es va inundar, per sort molts amics van córrer a ajudar-los i en algun moment hi havia més de vint persones recollint aigua. Nosaltres hi vam anar més tard perquè teníem els nostres propis bassals per eixugar, res comparat amb el que a casa de la meva filla   hi havia , mentre hi era  em va venir al cap una imatge de fa molts anys, ella, molt petita mirava amoïnada el cel mentre plovia a bots i barrals : “Plou tant que al final cauran”,em va dir, ,aig trigar una mica en saber a que es referia, tenia clar que els morts anaven el cel i li feia por que, si tanta aigua queia, arribés un moment en que el cel es desplomés i els cossos ens caiguessin a sobre, no recordo com la vaig tranquil·litzar però la cosa devia acabar bé perquè no li vam donar més voltes, li he de preguntar si ho recorda i si ella va quedar tranquil.la.

Fa molt que no penso en el cel però recordo la imatge que, de petita, tenia al cap: imaginava un enorme amfiteatre: la gent estava situada per ordre de bondat a la vida, els sants tocant a Déu i els altres darrera per categoria de comportament vital, jo pensava que amb la quantitat de gent que hi havia al mon era impossible que em toqués al costat d’algú conegut que hagués acumulat exactament els mèrits i desmèrits meus i em neguitejava molt seure al costat de gent estrangera (mai he tingut cap facilitat per aprendre llengües). Això si, sempre veia a tothom tranquil, amb una mena de túnica blanca i una pell molt clara, ara que hi penso no hi havia gent d’altres races, tots érem europeus.

Molt aviat vaig començar a tenir molta por d’avorrir-me al cel, l’associava a una missa interminable  i tenia al cap el concepte d’eternitat, recordava aquella historia terrorífica de la formiga que quan aconseguia partir la terra per la meitat a base de donar-li voltes , la eternitat encara no havia  començat, com a consol, jo sóc tafanera, esperava que pogués assistir al judici final d’altra gent, sobretot si era coneguda, però no em feia ni una mica de gràcia que els coneguts assistíssim al meu, també em feia angunia coincidir amb la Bernardette i els nens de Fàtima, que estava segura que em trobarien molt frívola i poc devota.

Sort que sóc de fer la farina blana i aviat vaig decidir deixar d’imaginar cels pel meu compte i confiar que, si Deu hi era, ho sabria  organitzar millor i si no existia no calia trencar-se el cap.

Però, posats a pensar bestieses, que és una cosa que em distreu molt, jo em sabria organitzar un cel esplèndid: m’encantaria retrobar-me, mica en mica, o en grup, amb tota la gent estimada que ja no és al meu costat, m’imagino converses , sense cap pressa, amb tota l’eternitat per endavant, també m’encantaria conèixer la meva nissaga, veure els meus avis a que eren morts quan jo vaig néixer, m’imagino preparant l’arribada dels que encara no hi son, inclús fent algun menjar en una cuina fabulosa, perquè, en el meu cel tot és de la màxima qualitat i es recull sol, també em veig menjant uns “percebe” gruixuts acompanyats de vi blanc i evidentment fumant un cigarro darrera un altre sense que això em passi cap factura i tot  amb un físic millorat i  bona salut, tant jo com tots aquells amb qui tracto. M’agradaria també conèixer molta gent de qui he sentit i estudiat  històries, i se m’ocorren moltes més situacions plaents que no cal explicar. Tot molt terrenal, perquè hi ha  moments a la vida en els que no cal desitjar res més, i, de tant en tant alguna cosa extraordinària, sempre he pensat que seria fantàstic saltar entre núvols que imagino com grans matalassos flonjos i acollidors, em fi parlar per parlar i somniar que ja és molt. Ara penso que alguns gent jove que em llegeix no sabrà ni de que parlo!

401.

Fa  parell de setmanes , un amic que sempre em comenta coses sàvies i agradables, responent al meu post va escriure’m una frase que em va encantar. Tinc un munt de frases fetes guardades a la meva memòria, hi tiro mà de tant en tant i no em costen gens de memoritzar, suposo perquè van directament al lloc on es guarden les emocions, aquesta hi ha entrat de ple: “A partir de certa edat, no tenim excusa per canviar i en lloc de seguir la gent del cor hem d’estar molt atents a la gent del nostre cor.

A la meva edat ja sé qui tinc al meu cor, hi ha gent que hi és des de sempre, altres que han anat arribant, va haver-hi un temps en que manifestava que no volia conèixer més gent perquè no me’n podia ocupar de la manera que jo voldria, ara ja sé que això no és veritat, la vida escriu la seva pròpia història i va fent que, de tant en tant apareguin persones que t’arriben  al cor i que milloren  la teva vida perquè t’ofereixen  noves relacions.

Sempre he pensat que les primeres converses són molt atractives, donar-te a conèixer a un altre, i saber d’ell, adonar-te que aquella persona i tu connecteu i que s’estableix un corrent de simpatia i afecte que vols aprofitar i que aquella persona ha vingut per quedar-se.

És  molt bonic tenir el cor ple de gent que per a tu té importància i convé mimar-ho, ocupar-te d’aquell afecte i demostrar-ho, sempre recordo una vegada, ara ja fa molts anys, que una companya de feina amb qui no tenia una relació molt estreta, se’m va acostar i em va dir que li queia molt bé, havia passat un ensurt mèdic i li havia entrat molta angoixa pensant que no havia dit mai a molta gent l’afecte que els tenia i, ara que ja estava bé, pensava manifestar-ho a tothom que, per ella tingués importància, em va semblar una actitud estupenda, tots volem sentir-nos estimats i valorats pels altres i saber-ho, de viva veu, dona molta seguretat, no n’hi ha prou amb sentir és necessari dir perquè en quedi constància.

 I a la frase que abans destacava hi ha una altre afirmació important :”no tenim excusa per canviar”, això és encara més complicat que manifestar el nostre amor a aquells que estimem, amb l’edat el caràcter ja esta format, sabem qui som i si ens fixem i som sincers coneixem els nostres punts forts i febles i encara tenim oportunitat de canviar o almenys polir la nostra manera de ser, es tracta només de pensar-hi i fer-nos el propòsit de millorar, hi ha una lletra d’una cançó de la Chavela Vargas que diu :”Nada me han enseñado los años, siempre caigo en los mismos errores….llorar por los mismos dolores”, això no pot ser, si coneixem a qui ens envolta i sabem , per exemple que aquella persona té mal geni i s’enfada sovint com podem entristir-nos cada cop que  té una sortida de to?, si sabem que ningú no segueix els consells dels altres , per què ens entestem en donar-los?, si tenim clar que una persona no es detallista com podem sorprendre’ns si no correspon als nostres esforços?

Sóc gran i vull aprendre de la vida, puc canviar i mirar només el cantó bo de cadascú, no ja per ells, també per mi, per deixar “lastre” i envoltar-me de flors i violes i romaní.

400.

Fer 70 anys no em feia il·lusió però m’ha deixat una gran quantitat de proves d’afecte que, no sé si han parat el cop, però m’han omplert el cor d’agraïment. Ahir vaig aprofitar-me d’una d’aquestes proves: la meva estimada  neboda Anna, generosa i detallista, ens va regalar dues entrades per veure un dels concerts de comiat que fa el Joan Manel Serrat a S.Feliu de Guixols , al festival de Porta ferrada.

El Joan Manel Serrat ha estat, al llarg dels meus primers 40 any, la banda sonora de la meva vida, recordo córrer a Vidosa ( botiga al carrer Balmes de discs) cada cop que treia alguna cosa i algunes de les seves cançons han quedat, per sempre més, a la meva memòria, acompanyant-.me, ensenyant-me i, sempre, emocionant-me . Desprès d’aquestes primeres desenes els meus afectes musicals van mirar cap a altres  bandes però mai vaig oblidar el seu cançoner, crec que Mediterráneo és una de  les cançons  més complerta que mai s’ha fet i en té un munt que m’encanten.

A Porta ferrada érem més de cinc mil persones, que vam rebre el cantant amb una gran ovació.

Va començar  amb “Temps era temps” que ens portava als seus primers anys que eren també els de la majoria de gent que allà es trobava perquè , si fa o no fa, tots teníem un mateix perfil, després va cantar un parell de cançons, en castellà, que jo no coneixia i va xerrar una mica, la veritat és que, en un principi, em va fer patir, el vaig veure gran i amb la veu molt més tremolosa que mai, però la cosa va començar a millorar i tant cantant, com parlant, em va emocionar.

El recital va ser un recorregut, fantàstic, per la seva trajectòria i per la meva vida, molts records em van venir al cap, quantitat de vegades que, sola o acompanyada, em vaig aprofitar de la seva música, em recordo, després d’un desengany repetint ..” Saps el gerani ha florit a casa meva /saps que cada matí l’amor es lleva /saps les llàgrimes el temps les arrossega / saps desprès de l’hivern ve la primavera, o fragments de moltes de les seves cançons, a mida que passava el temps em sentia cada cop més plena de sentiments barrejats: agraïment, joia, empatia, emoció, era com si et retrobessis amb un vell amic després de temps de no veure’l i el recuperessis de cop.

Vaig pensar que li devia moltes coses: hores de plaer escoltant la seva música, haver triat, per musicar, dos dels meus poetes preferits :Machado i Miguel Hernández, i haver-me presentat en Salvat Papasseit a qui, degut al meu batxillerat, sense noms catalans, no coneixia i també vaig experimentar el plaer de estar en un recitat, envoltada de gent que compartia la meva emoció en una nit d’estiu, on la temperatura havia baixat uns graus degut a la pluja i on s’hi estava la mar de bé.

El Serrat va explicar que es retirava dels escenaris, no pas de la vida, perquè creia que les coses havien de tenir un principi i un final i perquè volia ser ell qui decidís el moment de fer-ho, va parlar amb agraïment de moltes coses i , parlant del Miguel Hernandez va recordar unes paraules de Pablo Neruda : “Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor.

Inspirada per les paraules del poeta puc dir que per a mi, agrair la seva trajectòria al Joan Manel Serrat, és un deure de reconeixement i també d’amor, perquè li dec moltes estones d’emoció, plaer, companyia, en definitiva de vida bona i el recordaré mentre visqui.