306.

La foto de l’aparador de la Merceria Font em va saltar des del mòbil, enviada per la meva filla Paula, a sota, un escrit ,bonic, de la seva propietària explicant que la decisió de jubilar-se havia estat difícil però que creia que havia arribat el moment de començar una nova etapa  als seus setanta-cinc anys que ningú diria que té, explicava una breu historia de la botiga i  aprofitava per agrair a la clientela el tracte i les anècdotes que li havien proporcionat al llarg de tants anys i que li assegurarien , en un futur, un sac ple de records.

La Merceria Font és una de les poques botigues del poble  i allà hi pots trobar de tot :deixant de banda els productes propis d’un comerç  d’aquest tipus, hi ha també joguines, llibres, contes , roba interior i de carrer, sabates , molta cosa de llibreria, roba de casa, objectes de regal , bijuteria, perfumeria, piles, records de Viladrau, postals, un magatzem ple per tal de que el Ratolí Perez, a qualsevol hora, pugui trobar un detall per deixar sota el coixí d’un infant esperançat …

“ Glòria, vull uns pantalons blansc, amples”, “Ara no tinc res del teu estil però dimarts te’ls porto”!…i el dimarts , a la tarda anava a la merceria i trobava més d’un pantaló blanc i ample perquè pogués triar, com també aconseguia un pam de punta o uns botons antics que podia fer servir per decorar la nina de paper encolat que estava fent .

A la merceria he comprat tota la roba dels últims anys que la meva sogra necessitava i m’he endut peces perquè ella podés triar, cada 15 d’agost el meu germà Anton corria a la botiga a buscar un regal que la Glòria triava per ell i que sempre encertava, sabia quina era la colònia que m’agradava i quina peça de roba em podia fer il·lusió, el meu germà Quico va fer una col·lecció important de botons i crec que molts venien de Viladrau.

Però no era el gènere que tenia el millor de la botiga sinó l’ambient que s’hi respirava, la calidesa i simpatia de la mestressa que sempre et rebia amb un somriure que feia que fos rar el dia que jo no entrés a veure-la, havia tingut bona mestra, la seva mare era també encantadora , el que no sé és si tenia l’empenta de la filla. La Glòria sabia qui érem, d’on veníem i que ens agradava, i això, per el client assegura un tracte personal que no és pot aconseguir en altres botigues

És segur que tots la trobarem a faltar i que un poble en el que no es pugui comprar unes calces, ni uns mitjons ni una agulla de cosir perd molta gràcia ,espero que hi hagi algú jove i emprenedor que gosi agafar el testimoni ,sap greu que els pobles es quedin sense comerç i que tothom acabi comprant a les grans superfícies,  idèntiques unes de les altres, quan jo era petita a Viladrau hi havia quantitat de botigues…ara s’han perdut molts comerços , això si..podem comprar pa a quatre llocs diferents.

Trobarem a faltar la Merceria Font, si es donés un Oscar a les grans botigueres, que ja sé que no es fa i jo fos sueca i jurat ,que millor que no ho sigui perquè sóc molt baixa i cridaria l’atenció, jo li atorgaria a ella per la seva professionalitat i el seu tracte, no esta a la meva mà fer-ho, llàstima!

Ara només queda  desitjar-li el que vull per la gent que estimo :un bon futur on pugui gaudir al màxim ,i donar-li  les gràcies per tants anys de simpatia i bona feina.

Descansa Glòria que t’ho has ben bé guanyat!

305.

“No tinguis manies que ets molt guapa i estàs molt primeta!!”  em vaig sentir dir contestant a la caixera del super que arrugava un envoltori de galetes de xocolata i es queixava de que es posaria com una vaca perquè se les havia acabat en comptes de menjar-ne dues com era la seva intenció. Em va venir la imatge de la meva mare i les seves amigues , ja velles, dient-me que estava molt guapa o que encara tenia un “tipo estupendo” i vaig prendre consciència, un cop més , de que els anys passaven ràpid i, en  aquest pont han hagut molts detalls que m’ho han confirmat.

El divendres vaig veure ,amb gran interès, la pel·lícula “El médico”,basada  en un best seller que en el seu temps m’havia agradat molt, era el típic “peliculón”on desprès de quantitat d’aventures ,poc creïbles ,i de passar molts mals moments on els protagonistes viuen uns moments delicadíssims sotmesos a la crueltat dels dolents, tot acaba la mar de bé , arguments endreçats com a l’escola em van ensenyar amb: introducción ,nudo y desenlace, històries que et situen per sobre de la realitat i que d’alguna manera et fan somiar i et presenten personatges que tenen molt d’herois, on l’espectador només ha de mirar, molt diferent de les pel·lícules d’avui dia on els protagonistes , moltes vegades son gent  corrent però que sovint presenten trets alternatius, on es normalitzen comportaments que no tenen res de usuals  i on el públic ha de endevinar moltes coses i més d’una vegada pressuposar el final. De totes  maneres també dec haver evolucionat amb els anys perquè si actualment , a una sala de cinema, hagués vist “El medico” l’hauria trobat segur, molt antiquada.

Per acabar de completar el retorn al passat ahir vaig veure,  un programa on intervé el Santiago Segura que comenta , amb gràcia, programes i personatges de la tele de fa molts anys, els recordava tots , llavors només hi havia un canal però no sé si és que érem més innocents o que la programació era més bona normalment venia de gust seure a mirar, no com ara que , amb una oferta de canals que no s’acaba mai, hi ha dies que cap programa et fa ni una mica d’il·lusió, ahir vaig recordar aquells conjunts de nois amb cabells bastant llargs uniformats amb pantalons acampanats , aquelles noies , solistes, recent sortides de la perruqueria amb els cabells crepats i les primeres minifaldilles , programes infantils, innocents, que ara els meus nets no suportarien i anuncis on les dones es manifestaven encantades perquè podien afegir al brou un “cubito” que feia que el seu marit , tastes la sopa, amb la mateixa il.lusió que si li hagués tocat la rifa o un home, bevent una copa de conyac perquè “es cosa de hombres”, aquesta beguda, el préssec amb almívar, el flam Potax, la quina San Clemente i moltíssimes coses més han anat a parar al mateix lloc  que les verges fluorescents, l’aigua del Carme, els jerseis Vitos, el còctel de gambes i les copes per servir-lo, els petons a les mans de les senyores, la cortesia cap a la gent gran que feia que els petits romanguéssim callats si algun adult parlava, les sessions de cine continues on veiem dues pel·lícules i , a vegades repetíem la primera, les professons de setmana santa, l’abstinència de menjar carn els divendres, les xufes que et venien dins una paperina de paper humitejada per l’aigua que desprenien, els retallables de paper que a mi m’encantaven i tantes coses més que han anat a parar al “Baul de los recuerdos…uuuuu.”Tinc la tele posada, muda, i les imatges del dia de las Hispanitat són gairebé idèntiques que les que es veurien en aquells anys, sort que els reis porten mascareta i se’ls situa al present.

Aquest text sonarà a xinés per algunes de les meves lectores, sort que encara que porti texans elles saben l’edat que tinc.

304.

La setmana passada el J.M i jo vam passar tres dies, feiners , a l’Hostal Empúries, un hotel on s’hi està la mar de bé i que ofereix una visió del mar esplèndida. Anàvem a descansar, ben be no sé de que perquè no tenim cap motiu per estar esgotats però portàvem molts mesos sense fer una “escapadeta” i en teníem ganes.

Vam arribar dilluns , a dinar, desprès de gaudir de l’habitació vam anar caminant, a toc de mar, fins  a  l’Escala, i vam sopar al mateix hotel, l’endemà vam visitar les ruïnes gregues i romanes d’Empúries, la situació no podia ser millor, lluïa un cel blau sense ni un núvol, feia sol però no d’aquell que fa suar i bufava un ventet just, a més no hi havia quasi ningú, tot era per nosaltres i vaig gaudir -ho moltíssim, en acabar, bastant esgotats per la caminada, vam anar fins a S. Martí d’Empúries i vam seure a “L’Esculapi “,  un restaurant de la plaça, que ja coneixíem i que ens agrada molt.

En aquell moment vaig pensar que era molt feliç i em vaig sentir privilegiada, sempre que això passa, immediatament em venen al cap imatges de nens desnodrits i malalts o camps de refugiats plens de gent patint i he de posar en marxa  una sèrie de pensaments que em facin sentir a gust en la meva situació tipus : jo no puc arreglar res només portar un gra de sorra…,  si no fóssim  aquí aquestes cambrers no tindrien feina…,  les bodegues que fabriquen el vi blanc que acaben de servir-me no produirien i haurien de tancar, etc…. mentre totes aquestes reflexions em convencien anava mirant al voltant d’on seiem nosaltres, totes les taules estaven ocupades per una parella …..Que lletjos érem tots plegats! Miressis on miressis veies carns inadequades, de moltes esquenes femenines amb uns sostenidors marcats a través de la roba, sortien unes molles, superiors o inferiors que no feien cap il·lusió, la gent prima tampoc alegrava la vista, els excessos de carn no es veien però la qualitat de la mateixa deixava clar que feia molts temps que voltava per aquest món i que els anys havien deixat petjades, la majoria d’homes lluïen una panxa desproporcionada i tibant que competia amb els flotadors de les dones que presentaven una altra textura, hi havia un parell de taules d’estrangers que no milloraven, en res, el conjunt, la única diferència era que aprofitaven més el sol  i s’hi exposaven a la brava, allà no calia endevinar a través de la roba, el drama es veia en directa.

Dels cossos vaig passar a les cares, i papades , arrugues i marques a part, la visió era molt millor, estàvem contents, a totes les taules hi havia una ampolla de vi, moltes vegades blanc dins un pot ple de glaçons i tots estàvem menjant o esperant a fer-ho, en cap taula es veia un plat de mongeta tendra i patata ni un pit  de pollastre a la brasa: paelles, cloïsses, musclos, peixos, pizzes o menjars amics dels colesterol, l’àcid úric o el sucre alegraven l’ànim dels comensals que fruïen d’un estat que només es té amb l’edat perquè a aquelles hores la gent en actiu està treballant o a l’atur i no es poden permetre un bon dinar, al sol.

Vaig recordar el Senyor Salcedo que era un veí de casa que vivia al tercer segona , era un “solteron” que feia companyia a la seva germana vídua i que era molt amable amb tots nosaltres i sempre s’aturava a parlar, un dia , quan jo tenia uns quinze anys, abans d’entrar a l’ascensor em va explicar que acabava de trobar-se un noi molt mal educat que, mentre baixava de l’autobús, li havia dit: ”Espavilí, vell ”, ell , un cop a la vorera li havia contestat : “Noi, jo ja he estat jove, en canvi tu no saps si seràs vell”, tenia raó el Senyor Salcedo, arribar a vell és una gran sort i , molt més, si encara pots caminar, llegir, escriure, pagar, veure, escoltar,  menjar, aprendre , somiar, riure, compartir, xerrar, …. i molts més verbs  com agrair haver arribat fins aquí.

303.

“Estic llegint un llibre que m’encanta, i fa molt per a tu” , em va dir la meva filla Paula, jo justament acabava de quedar-me sense lectura i ràpidament me’l vaig baixar, des de que tinc degeneració macular llegeixo en llibre digital i he de reconèixer que la tècnica m’ha salvat perquè em poso la lletra que vull i sempre tinc la llum correcta, potser ja he de parar de dir que jo a la prehistòria hagués triomfat fent estris de fang perquè ben mirat en, aquella època, o portaria un munt d’anys morta o, en el millor dels cassos , seria completament cega, i ,de llegir…. res de res! Bé, però vull parlar del llibre que es titula “Gina” i és la primera novel.la d’una noia , nascuda a Amposta a l’any 1985 que es diu Maria Climent. L’escriptora pateix esclerosis múltiple i parla amb l’accent del Delta que, per a mi ,aporta un plus de gràcia al text, aquests dos punts coincideixen amb la protagonista de la novel.la i a partir d’aquí , ella diu que tot és pura ficció. Interessada i totalment entregada a la Maria Climent l’he buscada a Internet i he llegit una entrevista amb ella on li preguntaven que era el que li agradava més al món i ella contestava :Riure i , a la meva manera de veure , té un sentit de l’humor extraordinari, hi va haver un dia que no podia dormir perquè pensant en un fragment del text no podia parar de riure cosa que en un llibre només m’havia passat amb “Sin noticies de Gurb”(Eduardo Mendoza), “Maldito Karma”( David Safier ) i algunes escenes dels llibres d’Alejandro Palomas, cadascú té el seu propi univers de coses que li fan gràcia i aquesta noia sembla que coincideix totalment amb mi. Només pel fet de fer riure jo ja donaria el llibre per bo, però és molt més que això, parla de la vida de la protagonista des de que és una nena i va creixent fins que es fa adulta passant per deferents etapes i amb un llenguatge planer ,que imagino que s’assembla molt a la seva manera de parlar ,relata la vida en si mateixa tocant molts temes importants: l’amor, l’amistat, la inseguretat, l’enamorament, la fascinació, la responsabilitat , l’acceptació de la malaltia, la presa de decisions…i moltes coses més. La Gina té una vida : la seva, que , com la de tots, és un poti poti de sensacions que van des de la tristor a la joia, de la vergonya a la decisió, de la solitud volguda a la necessitat de l’altre i que presenten un personatge que et creus en tot moment perquè es un reflex total de la realitat i que , en el meu cas, m’ha entendrit molt . Quant estava ja cap al final de la lectura vaig decidir que avui escriuria aquest post sobre el llibre i em va saber greu no haver copiat frases d’aquelles que s’han de llegir més d’una vegada i no perquè es precisi fer un aclariment , aquí tot s’entén a la primera, sinó pel plaer de repassar una cosa que t’ha encantat i que t’ha arribat a dins ,m’ha donat temps, però de citar una fragment d’una de les últimes planes :”…perquè les coses importants que no es diuen se queden per dir i llavors no serveixen per a res. No és qüestió que es quedi per dir l’amor.” Al llarg de tot el llibre, enmig d’un camí que es va complicant es respira un desig enorme de ser feliç i d’aprofitar tot el que la vida pugui oferir. Això m’ha fer pensar en una amic que diu molt : “Val la pena haver nascut …per , per exemple menjar aquesta paella, o veure aquest cel tant blau, o agafar tants bolets com avui… Jo dic : ”Val la pena haver nascut per llegir: GINA de Maria Climent”.

302.

La meva vida està plena de frases que han quedat ,per sempre, gravades a la meva memòria: “Quatre cantons té el meu llitet i a cada cantó un angelet”, em feia resar la meva mare abans de ficar-me el llit, a la meva habitació de Viladrau hi havia un quadret, molt carrincló, amb aquest lema il·lustrat. Quan vaig començar a anar a les Esclaves, desprès de folrar els llibres i d’olorar, moltes vegades, la seva fragància de paper nou, escrivia, amb la meva millor lletra :”Virgen santa, Virgen pura, haz que apruebe esta asignatura”i , la veritat, mentre vaig seguir aquest costum la cosa va funcionar, les patacades vam començar a venir quan vaig variar la frase religiosa per una de Tagore que deia :”No llores nunca cuando se oculte el sol, las lagrimas no te dejaran ver las estrellas” I n’hi havia tantes d ’estrelles, tot un cel ple!. A mida que em vaig fer gran i vaig anar tenint desenganys amorosos, cosa que passava sovint perquè a mi m’agradaven nois molt més grans que jo que no em feien cap cas em repetia una estrofa d’una de les cançons del Serrat que llavors era el meu cantant preferit que deia : “Saps el gerani ha florit a casa meva, saps que cada matí l’amor es lleva, saps les llàgrimes el temps les arrossega, saps desprès de l’hivern ve la primavera” i tenia la sort d’estar convençuda de que tard o d’hora m’arribaria la meva primavera. Quan estava a punt de casar-me, un dia, vaig anar a veure els meus “tios”(no em surt dir oncles) perquè ell estava ja molt malalt i no sortia de casa, recordo que xerrant amb la meva tia em va dir :”Piensa Maria, que cuando tu tio me coge las mano todavía se me pone la piel de gallina”, em va impressionar moltíssim i em va fer desitjar arribar a estimar d’aquesta manera que contradeia una altre frase que no m’agradava ,que deia “Los grandes amores no pueden acabar en una mecedora”. Les dites i els refranys també m’han omplert molt el cap, el meu gendre diu que quan sigui vell seurà al sol i es dedicarà a repassar el “refranyer” i no se l’acabarà, frases com .”Parlant la gent s’entén”, ”L’esperança és l’últim que es perd” ,“Qui sembra , recull” o un que repetia molt el meu germà Anton i que jo recordo molt sovint perquè m’equivoco molt: ”De sabios es el errar i de necios en el error perseverar” se’m fan presents contínuament. Fragments de cançons i poemes també aporten molt material :”Desperté de ser niño, nunca despiertes, triste llevo la boca, ríete siempre, siempre en tu cuna, defendiendo la risa, pluma por pluma” (Miguel Hernandrez) El Joaquin Sabina ha estat una font total d’inspiració, malgrat que últimament em cau pitjor, té una mena de manera d’expressar-se , entre poètica i canalla ,que m’encanta, només escoltant una de les seves cançons he registrat , per sempre, quantitat de frases :”Que el fin del mundo te pille bailando”, “Que gane el quiero la guerra del puedo”; “Que los otoños te doren la piel”, “Que ser valiente no salga tan caro”….i moltes més. Sempre he donat voltes al fet d’estimar, crec que tothom estima però no sempre es fa bé, l’amor ha de proporcionar sol, aire i llum, sol per escalfar i aportar passió i abric, aire per donar espai i llibertat i llum per il·luminar la figura de l’altre i poder-la veure bé i , una vegada més ha estat el Lluis Llach que ha proporcionat la meva frase favorita sobre l’amor :”Voldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo”

301.

La família del meu pare, els Serrat, no era ben bé la típica família de Barcelona, eren molts, no recordo que ens veiéssim massa però des de ben petita vaig tenir consciencia de que quan ens veiem ens reconeixíem, hi havia una manera de fer similar , una falta absoluta de compliments , un sentit de l’humor comú que tota la vida he agraït i valorat, i algunes figures estel·lars com la tia Maria a la que recordo com si la veiés :extremadament prima, despistada i diferent de tothom, carregada d’encant, de ben petita em veig seguda a la seva falda escoltant un conte que ,sent sempre el mateix ,em meravellava cada vegada i crec que tots els meus cosins valoràvem la seva màgia , però per sobre de totes aquestes personalitats diverses i diferents crec que planejava la ombra de la meva àvia a qui no vaig conèixer però de la que sé moltes coses: era l’arpista del Liceu per tant estava allunyada de la imatge de la típica mestressa de casa de la Barcelona més burgesa, va veure al meu avi , assidu a la platea del Liceu i va comentar : “amb aquell senyor m´hi casaré” i ho va fer, imprimint en els seus fills uns valors que els feien un xic diferents dels nois i les noies de l’època, crec que ha marcat un caràcter a la família , o potser m’ho penso. Em sento contenta de pertànyer a un grup que explica que venim dels marquesos de Chamseys i que un dia, el senyor marqués, mentre viatjava amb tren ,va tenir que anar al lavabo i al no tenir paper per netejar-se ho va fer amb el títol del marquesat amb la qual cosa mai no hem pogut exhibir la nostra noblesa, recordo un sopar familiar on el meu cosí Lluis va imprimir una arbres genealògics on iniciava la saga amb els inventats marquesos de Chamseys i va inscriure un lema familiar que deia :” Déu no sóc, rei no vull, Serrat em quedo”. Amb aquesta frase inscrita al meu ADN, sovint jugo a ser Déu i penso quins elements de la natura variaria, l’altre dia mentre anava a Cadaqués a passar un parell de dies a una casa meravellosa que tenen uns amics mirava al voltant i em sentia molt d’acord amb el Creador: sortint de Viladrau ja es podia veure tot un paisatge, recent rentat per les pluges, que exhibia gran quantitat de colors verds que en arribar a l’Eix es multiplicaven per milers de tons que anaven variant fins que vam arribar al destí, vora el mar els verds es clarificaven i guanyaven lluminositat, vaig recordar un treball que vaig fer quan estudiava català sobre un llibre del Pla :”Cinc històries de mar”, en ell vaig recollir totes les comparacions que ell feia parlant dels diferents colors i recordo que vaig escriure cada frase sobre una pinzellada del to corresponent, doncs l’altre dia, en aquell viatge vaig anar comparant: verds que tiren a grisos de les oliveres, verds plans d’alzines i roures, verds llimona dels pins a vora mar que contrasten amb el to que tenen quan estan a la muntanya, verds que barregen el blau per destacar entre els altres, verds grocs tocats pels sol i tot tipus de tons que em van emocionar al llarg de tot el trajecte. Tornant de Cadaqués, amb la sensació agradable que produeix haver estat molt a gust, vaig arribar als meus verds, a la bombolla del pati que sempre em produeix benestar i vaig sortir als jardí a mirar els meus arbres : l’arbre que va fer plantar l’Anton que com venia d’un viver no té una copa prou rodona i creix més lateralment , el pruner vell, de tota la meva vida ,que cada estiu perd una branca i que només ha fet una pruna, l’altre pruner, jove i esvarat que no para de créixer i que aquest any , potser com un acte solidari tampoc ha donat ni un fruit, i el xiprer que vaig fer plantar jo i que creixia complertament anàrquic traient unes branques laterals que van fer comentar a la meva filla Paula: “Que ha sortit de farra aquest arbre?”, cap d’ells mereix un “piropo”….però són els meus arbres : Que ningú els toqui!

300.

Dilluns passat vaig escriure un text en que explicava que estava en hores baixes i vaig rebre gran quantitat de respostes “carinyoses “. Quan vaig començar a escriure aquests posts, ja fa molt temps, tenia com a intenció principal distreure’m: ocupar el meu pensament buscant temes sobre els que dir qualsevol cosa i ser capaç de mirar cap enfora trobant inspiració i la veritat es que aquests dos objectius s’han complert, moltes vegades, en aquelles estones en que s’espera que arribi la son, penso que escriure i omplo un espai que abans dedicava a la feina o a moltes de les coses que tenia entre mans, també estic més activa, barrino connexions i em posiciono davant moltes coses perquè en aquests anys he perdut molt del pudor que abans tenia ,cada cop e m sento mes lliure per dir el que em sembla. Un dia una amiga, que em segueix, em va dir que es notava massa que volia agradar i pensant bé, té raó, procuro quedar bé i moltes vegades suposo que projecto una imatge d’optimisme que no es correspon amb la realitat o simplement escric el que voldria sentir o dir i això em serveix com una mena de reflexió, a més no he fet cap compromís dient que el que escric és la veritat i només la veritat, sigui com sigui el que és segur és que el fet de escriure t’obliga a pensar i , encara que no ho pretenguis, et fa conèixer moltes coses de tu mateixa i crec que això sempre és bo perquè et porta a acceptar-te tal com ets o a intentar millorar-te, cosa que a aquestes alçades és molt difícil. Sempre m’ha agradat escriure però només en una ocasió vaig tenir un diari on apuntava el que em passava quan en tenies ganes, sense seguir cap ordre, però no va prosperar perquè jo necessito que hi hagi algú que ho llegeixi, és per això que estic molt agraïda a tots aquells que es prenen la molèstia de buscar el text i llegir-lo . No sé a on vaig llegir que la principal intenció que s’amaga en els actes de les persones es buscar l’estimació dels altres, és segur no tinc aquesta intenció quan em poso a escriure però la setmana passada, veient el que la gent em deia, vaig pensar que ho havia aconseguit encara que no ho busqués, , els missatges d’ànims escrits , algunes trucades directes i alguns comentaris fets en els llocs més insòlits em van fer sentir molt estimada i això realment fa molta il·lusió. “Digues que m’estimes, encara que sigui mentida!” és el títol d’un llibre de la Montserrat Roig, penso que no cal que sigui mentida però que és important que ens acostumem a fer declaracions d’amor a aquella gent que és important per a nosaltres, grans i petits necessitem sentir-nos a prop dels altres i moltes vegades ens costa manifestar-ho, el Lluis Llach que per a mi és un gran comunicador de la importància dels sentiments va definir molt bé el seu amor i agraïment al públic en una cançó que es diu “Amor particular “ , en ella diu :”voldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo…., potser amb timidesa…., potser sense saber-ne…., perquè no n’hi ha prou amb els actes , les paraules son també molt importants i no crec que hi hagi ningú que no estigui content quan li diuen que l’estimen, potser algú se sent incòmode o vergonyós però això també ens ho hem de ventilar i aprendre a comunicar l’amor de la mateixa manera que parlem d’altres coses. Acabo donant les gràcies a tots aquells que dilluns passat em van consolar i a tots aquells, per sort molts que em desperten sentiments d’estimació i donen sentit a la meva vida.

299.

Fa dies que estic en baixa forma, em costa aixecar-me, tot em fa bastanta mandra , faig les coses, que haig de fer, d’esma i no m’il·lusiona fer cap de les inutilitats que normalment m’apassionen.

Em faig vella i ho noto, quan em llevo el cos, sencer, em fa mal, per sort mica en mica tot va millorant i em quedo només amb els dolors habituals que mai no marxen. Si em miro al mirall res no millora més aviat s’incrementa la mala llet i no diguem quan em fan fotos, cosa que actualment ,amb els mòbils, es molt freqüent, si em cauen coses al terra, que passa sovint , m’ho penso abans de decidir-me a ajupir per agafar-ho, i a més, aquesta setmana, sense fallar mai, he trencat cada dia  un vas. Quin panorama!

Recordo que quan vaig començar a escriure aquest bloc, ara ja fa uns quants anys, em vaig proposar que tingués un caire positiu i segueixo tenint aquesta intenció, per tant he d’aconseguir donar la volta a la situació, sigui com sigui.

Amb la idea de veure la vida amb ulls dolços, he deixat d’escriure i he iniciat el camí per anar a fer-me un massatge amb un fissió d’aquí, que ho fa molt bé, he sortit mirant un cel sense un núvol i veient que la pluja ,que aquests dos dies anteriors ha caigut ,ha rentat tot el paisatge, semblava que el pla funcionava i que em carregava d’energia quan m’he trobat a terra, acabava de ficar el peu en un sot i he picat amb els genolls i les mans amb tota la força, per sort ningú passava i he pogut aixecar-me a poc a poc, sense presses, comprovant que no hi havia res trencat, el Jose Miguel cada vegada que vaig per terra es pensa que m’he trencat el fèmur i decideix que no és un bon moment per fer-ho, mentre m’aixecava el veia fent “aspavientos” amb les mans al cap , m’he donat compte que somreia i he agraït poder seguir caminant encara que fos mig coixa, la pel·lícula podia haver acabat diferent i a hores d’ara podia estar a punt d’entrar a una ambulància camí de Vic pensant que potser hauria d’anar a quiròfan i si això passava em recuperaria sense rebre cap visita o veient una hora al dia al familiar que deixessin entrar.

No cal res més que un sotrac, encara que sigui fluix, per valorar el que tens: encara camino sola i puc decidir que fer, tota la meva vida laboral he pensat que quan em jubilés em quedaria a Viladrau per veure com arriba la tardor i com el voltant canvia, doncs ja estic jubilada i puc fer el que sempre havia desitjat, podré veure als meus nets i fer servei als seus pares que estan a tope de feina, i podré acabar el llibre que porto entre mans des de fa dies perquè aquesta última setmana he anat atabalada, aquesta tarda jugaré a la botifarra cosa que sempre em ve de gust i acabo de veure la meva amiga que ja ha sortit de l’hospital i esta feta una rosa i .,com comença a fer fresca. faré caldo i recordaré eL meu germà Quico que sempre deia que feia caldo perquè li feia companyia i a més aconseguia l’olor que totes les cases haurien de fer i aquesta tarda, abans de jugar a cartes aniré a collir branques de diferents verds per fer un ram per la taula del pati i demà baixaré a Barcelona perquè tinc hora al metge i li podré dir que ja no sento el dolor de la cama i que el tractament que m’ha donat ha funcionat i que jo he complert perquè cada dia he caminat les 6000 passes que ell em va aconsellar i tinc amics i una família carregada de simpatia que m’estima i que en certa manera em necessita … el meu pare sempre deia :”Ves Anton que el que es queda ja es compon”.. i tenia raó…però encara hi ha coses, moltes , per “disfrutar” i l’alternativa és absolutament pitjor.

Sembla que l’ànim ha millorat, que bé!

298.

Quan tenia uns quinze anys, no recordo qui em va regalar un llibre petit i gruixut de tapes vermelles en el llom del qual, amb lletres daurades ,hi havia escrit :”Las mil mejores poesías de la lengua castellana”.

Segur que és el llibre que més hores he tingut entre les mans, vaig començar amb Béquer, com gairebé tothom de la meva època i , encara ara, que sóc una mica menys cursi que abans, hi ha algun dels seus poemes que em commou, a poc a poc, com crec que s’ha de llegir la poesia , assaborint-la i fent-la teva, mentre m’anava fent gran i començava a entendre que molts dels conceptes que tenia completament integrats podien ser qüestionats vaig conèixer altres autors, enamorant-me de Machado, de Miguel Hernández i quedant-me embadalida amb la sonoritat i la bellesa de les paraules de Garcia Lorca. Sempre he cregut que la llengua castellana és contundent i va molt bé per ser recitada en veu alta.

Recordo que una de les meves poesies favorites que encara ara em sé de memòria era de Gabriel y Galán i es titulava “El ama”, era molt llarga, tractava d’un vidu que enyorava la seva esposa i deia frases com aquestes :Busque una mujer como mi madre éntre las hijas de mi hidalga tierra …una mujer trabajadora honrada, cristiana, amable , cariñosa y seria …, en conjunt era una dona que vivia totalment entregada al marit i a la casa …jo llavors somiava en una vida futura entregada a la família i l’amor, inclús fent uns “pinitos” com a poetessa vaig escriure, en castellà naturalment, perquè mai no ho havia fet en català, un poema on parlava d’una casa pequeñita llena de amor y de niños i en un moment donat desitjava un jardín, también pequeño, todo repleto de lirios, que es necessita ser idiota, posats a somiar, demanar un jardí molt petit ple de lliris ,però no hi ha d’oblidar que “niños” rima amb “lirios” i en els meus poemes primers i , per sort, únics (gran bé per la literatura mundial !) ,la rima era molt important i els primers versos que jo vaig aprendre la tenien molt present.

Desprès vaig començar a escriure i llegir en català i el Marti Pol, en Marius Torres i en Salvat Papasseit van aparèixer per quedar-se, ara la meva filla llegeix molta poesia i m’ha donat a conèixer algunes noies joves que escriuen molt i molt bé, però suposo que em faig vella i sempre em ve molt més de gust repassar textos coneguts que entrar en uns de nous, la llengua catalana em sembla molt més dolça, completament adient per uns poemes que han de ser dits amb veu més baixa , almenys és el que jo penso.

Hi ha quantitat de fragments de poemes que m’han acompanyat tota la vida i m’han fet mestratge, Miguel Hernandez en un poema dedicat al seu amic diu :”Se me ha muerto en el alma Ramón Sijé con quien tanto queria”, em sembla una de les millors definicions d’amor …no diu a quien tanto sinó con quien tanto perquè amb la gent propera normalment es comparteixen afectes i desitjos comuns, cada cop que mort algú estimat repeteixo les lletres del Marti Pol que diuen :..”I poc a poc esdevindràs tan nostre que no caldrà ni que parlem de tu…” i em consolen , ara em ve al cap una frase de la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda” on el carter explica que la poesia no es del que la escribe sinó del que la necesita, potser és veritat i la seva grandesa resideix en que les paraules d’un altre passen a ser teves i t’acompanyen. Llàstima   que això no passi sempre , el vers de “La ama” que abans citava acaba dient: “Cuando la vida se me puso triste, Dios lo ha querido así, Bendito sea!”, malauradament no em serveix, estic passant un estiu ple de males notícies i no em consola res beneir a Déu per això.

297.

El dissabte va ser el meu sant, quan jo era petita ho celebraven molt, recordo que tenia infinitat de regals, pujaven les meves ties a passar uns dies, les amigues de la meva mare ,que feien cada dia la tertúlia a casa també em portaven alguna cosa, venien les meves amigues i, en general tothom estava pendent de mi, era un dels meus dies preferits de l’any.

Ara els Sants han passat a segon terme, els nens que es diuen Arlet, Guim, Bruc, Noemi …i varietat de noms no saben ni qui és el seu patró i ni ells ni els seus pares tenen cap interès en descobrir-ho però els grans que ens diem Maria , Mercè , Montserrat o Josep…. encara sabem quin dia es el nostre i la gent ho recorda també i ens felicita, actualment a l’hora de triar un nom les coses han variat molt, ja no es segueix aquell costum de que un nom passi de pares a fills, els noms compostos han caigut en desús, l’originalitat i la sonoritat es prima més i les modes canvien al llarg dels anys, la gent es trenca més el cap triant mots, , en temps dels nostres avis molta gent es deia com el sant del dia en que havia nascut, l’àvia del meu marit , per exemple, es deia Hermenegilda per aquest motiu i a moltes famílies era el padrí que escollia com s’havia de dir el nadó, a casa el meu pare hi havia un Lluis, una Luisa, un Josep i una Pepa que eren les repeticions dels noms del pares , no es van amoïnar en fer massa variacions …com la majoria de gent de llavors , ”De Joans, Joseps i ases, n’ha ha a totes les cases”…ara la dita ja només es compleix en la part final.

Però tornem a l’actualitat, el dia del meu sant, enmig de les vacances d’agost i festiu, encara és recordat i ahir em va felicitar quantitat de gent , només al mati mentre anava a buscar el pa amb la mascareta posada , vaig rebre uns regals fantàstics de filla, neboda, marit i dels meus amics de Viladrau que sempre tenen detalls amb mi que jo no acostumo a tornar-los perquè els seus sants no cauen en dies tant assenyalats, és un dia que acabo amb el cor calent , perquè sempre hi ha més d’un moment que m’emociona, el divendres un amic dels meus germans em va portar un “plum cake” fet per ell, és una cosa que fa de tant en tant, a l’Anton li encantaven i en el temps que va estar malalt aquest amic n’hi portava sovint, quan ell va morir,  a vegades el porter em comunica :”Ha vingut l’amic de l’Anton …”i em trobo amb el pastis a la mà, independentment de que és boníssim em commou la historia d’amistat que amaga, els meus pares i els seus ja eren molt amics, la seva mare era una de les senyores que ,a l’estiu, passava les tardes i nits a la tertúlia de casa i quan ell em porta el cake veig clarament un homenatge a l’amistat a través de les generacions i això em commou i aquí, a Viladrau aquests tipus de gestos es repeteixen  sovint, anys darrera any la gent s’ha anat trobant i relacionant i els vincles s’han enfortit i mantingut a través dels anys i de les famílies, m’encanta veure que els meus nets es relacionen amb nens que són besnéts de gent que ja havia sopat junta com ho han fet els seus avis i els seus pares.

És per això que ja abans de tenir uns nets que són fills d’aquí sento aquest poble molt meu i sempre em ve de gust venir, m’agrada viure al rovell de l’ou i estar un patí que considero un dels meus llocs preferits al món, m’agrada mirar la muntanya i tinc records en moltíssims dels seus indrets, aquí han passat molts dels moments importants de la meva vida, aquí he enfortit molts dels meus afectes que m’han acompanyat al llarg de la meva vida, m’agrada arribar a la plaça i ocupar una cadira en una taula on puc xerrar, i ara, que sovint toca fer cues, esta bé conèixer molts dels meus companys d’espera.

I aquest any em sembla que hi seré a la tardor on Viladrau, per a mi, llueix la seva millor cara.