204.

La psicòloga del “cole”   ,on treballava, deia que jo era una hiperactiva auto educada, quan nosaltres anàvem a escola no es diagnosticaven les anomalies :ni dislàlies, ni dislèxies , ni TDAH..ni res de res, n’hi havia prou, amb  el vocabulari usual, per cobrir totes les definicions: podies ser burro, tonto, llest, bo, dolent…i ho anaves superant com podies. I tampoc ens ha anat tant malament que ens diguessin , a la cara, les nostres mancances, com la paraula “trauma” no es feia servir no em podíem tenir, jo ,de molt petita,segur que no podia ser definida com hiperactiva, era tímida i a l’escola em portava superbé, amb l’edat vaig anar agafant confiança i a mida que tenia amigues i seguretat vaig començar a canviar i recordo l’escola (jo anava al col·legio) com un dels espais on m’he divertit més, quan he fet de mestra sempre m’ha vingut al cap que, els meus alumnes, al poder ser molt més lliures en la seva manera de comportar-se, es perdien l’emoció que nosaltres sentíem quan fèiem alguna malifeta o quan, a missa, ens agafaven uns atacs de riure que no podíem controlar…bé ja he marxat del tema…tornem-hi-

No crec que sigui hiperactiva però faig moltes coses a l’hora, per exemple guiso mentre vaig resolent un trencaclosques a l’ordinador i espero que sequi una capa de pintura que he aplicat en una nina, per exemple. Ja fa dies que penso que aquesta activitat fa que perdi concentració i que no m’adoni de moltes coses que passen  al meu voltant, es per això que he decidit auto imposar-me uns espais d’observació o pensament que em proporcionin serenor.

L’altre dia vaig començar, havia quedat amb una amiga i vaig decidir arribar mitja hora abans , seure en un banc i observar el que passava al meu davant, vaig quedar-me a la Via Augusta , prop de Gal.la Plàcidia, feia sol i s’hi estava bé!

El primer que em va cridar l’atenció van ser els arbres que omplien tot el passeig, s’anaven alternant una magnòlia amb un prunus morat i estaven grans i forts, vaig recordar el dia que vaig veure com els plantaven, era l’any noranta-u i tot s’estava preparant per les olimpíades , recordo que vaig pensar que eren molt escardalencs i que no lluirien gens, en aquell temps es van plantat gran quantitat d’arbres per tota la ciutat , cosa que ha fet que Barcelona, que es una ciutat molt grisa, tingui ara molts tocs de verd que fan il·lusió, em va agradar veure com havien crescut… i vaig calcular que feia més de vint-i-cinc anys que passava per davant d’ells sense dedicar-los ni un sol pensament malgrat haver assistit a la seva plantació.

Al moment va arribar un autocar de japonesos, va aparcar davant meu i van baixar cinquanta-tres persones, més dones que homes, com sempre. El primer pensament va ser si ells ens veien a nosaltres tan semblants com jo, almenys, els veig a ells, la segona cosa que saltava a la vista es que no es distingien tocs de color en les seves robes, tots anaven de colors foscos i neutres , semblaven catalans!

Em va donar per fixar-me en el calçat , no només dels japonesos sinó de tot aquell que em passes pel davant :vaig comptar tres sabates, la resta tot eren vambes, em va venir al cap el meu germà Antón que assegurava que “les dones han de portar sempre talons perquè sinó els hi cau el cul per terra” i es quedava tan tranquil…sense adonar-se que el seu propi cul també anava per baix…així tinc jo els peus que m’he passat la vida , intentant semblar més alta, i portant , a diari, uns talons alts, ara recordo que la primera vegada que el Jose Miguel em va veure a tamany real es pensava que havia caigut i va fer el gest d’aixecar-me, era a casa meva i li vaig obrir la porta descalça, fins llavors sempre m’havia vist amb pantalons amples (pota d’elefant) que amagaven uns talons que em feien créixer un bon tros.

La mitja hora, seguda al banc , em va passar volant, vaig veure passar molta gent i em vaig distreure tant que ni em va caldre imaginar cap història …comprenc que com a text no aporta res però és un elogi al BADAR que, a partir d’ara penso practicar molt més sovint.

Anuncios

203.

Crec que sé diferenciar una pel·lícula bona d’una dolenta però, si sóc jo que trio que s’ha de veure ,no busco una cinta de qualitat, o que hagi guanyat algun premi o que la critica recomani, miro sobretot que tingui pinta de distreta i que em doni la seguretat de que no em farà patir, comprenc que l’argument és fluixet però, a aquestes alçades de la vida ,un ja sap qui és i jo…. tiro molt més a frívola que a intel·lectual.

L’altre dia vaig anar al cine amb la Dolo, gran amiga meva i vam estar d’acord en anar a veure “Book Club”que protagonitzen quatre velles glòries :Candice Bergen, Diane Keaton, Jane Fonda i Mary Steenburgen, totes elles dones guapíssimes en la seva joventut, la peli no em va suposar cap sorpresa, era exactament el que havia pensat que seria, un argument fluixet que reivindicava una  vida activa i plena per a les dones madures, em va distreure .Menys la Candice Berguen que té un envellir popular, és a dir s’ha posat fondona, té pit, panxa , papada i llueix una cara plena d’arrugues que li permeten reflectir l’alegria i el dolor en la seva expressió, les altres tres mostren un cos ,vestit ,fantàstic : ni una gota de greix i unes cares recautxutades, llises ,que les converteixen en una mena de figures estàtiques que estan, molt lluny, de semblar joves ,a la meva manera de veure.

La meva mare un dia em va dir…”tu Maria, quan seràs senyora? Perquè vas camí de convertir-te en una nena vellíssima “, i tenia raó, segueixo portant roba juvenil, com totes les dones d’ara, evito naturalment lluir algunes parts del cos i porto el pentinat de sempre que crec que comença a cantar però no ser massa com substituir-lo, però mirant-me de cara es llegeix clarament que sóc gran, tinc bosses, arrugues, taques  i tots aquells petits desastres que per edat em toquen, però ho prefereixo a començar una carrera perduda contra l’edat i a estar tot el dia fent abdominals , massatges , punxades o inclús trepitjar un quiròfan només per estètica: crec que ens hem d’obligar a acceptar l’edat que tenim, que només podem aconseguir l’harmonia vital si sabem que som i intentem, dins el que tenim , presentar la millor cara i saber que hi ha coses tan impossibles com voler que una pell vella tingui es mantingui jove Actualment hi ha com una mena de veneració envers la joventut, que evidentment és mes bonica que la vellesa però …. recordem  que som vells perquè ja hem estat joves cosa que molta gent no pot arribar a dir, malauradament.

Aquest culte al cos i a l’estètica em sembla que empobreix la manera de funcionar actual, com es pot tolerar que moltes fabriques apostin sempre per la ta lla única?, tots tenim un cos diferent no ens poden enquibir en un mateix patró!  I parlant de patrons, de persones que poden ser preses per model…em ve al cap  la Letizia, l’actual reina.

Jo creia, equivocadament, que una reina periodista aportaria un cert aire de frescor a una monarquia que, com a institució, necessitava modernitzar-se, el que mai no creia és que una dona que s’ha guanyat la vida, que ha tingut una feina interessant, volés convertir-se en actriu i passejar per totes les passarel·les que pogués, realment està guapa, l’altre dia al costat de la dona del Macron va oferir una imatge pròpia d’una  estrella en   la nit dels Oscars , és això el ha de fer una reina? Segur que no, no sé ben bé quin hauria de ser el seu paper com a professional de la reialesa però estic segura que no és demostrar que es una dona s’ha de mantenir sempre jove i ha de mostrar una estampa impecable, vestida per les millors marques i canviant cada dia de pentinat, fins i tot la seva mare que al començament portava anorac i carpeta perquè treballava pels sindicats ha entrar a la roda de la filla i ens dona una imatge completament diferent de la que tenia abans de ser la sogra de l’actual rei, que em fa tan poca o menys il·lusió que la seva dona, i les nens …pobretes! sempre vigilades ,pels ulls carregats de pestanyes postisses, de la histèrica de la seva mare!.

Mimem i valorem  el que ara tenim perquè d’aquí un any…encara estarem pitjor!

 

202.

S’ha mort la Montserrat Caballé i acabo de veure , a l’ordinador una entrevista seva feta per la Maria Cruz Soriano que m’ha emocionat.

La meva relació amb l’opera ve de lluny , la mare del meu pare era l’arpista del Liceu i venia d’una família dedicada a la musica que regentaven una acadèmia a Barcelona, els meus pares anaven al Liceu cada setmana i el pare escoltava àries contínuament intentant, que el meu germà Anton i tot aquell que volés sentir-ho, reconeixes que la Tebaldi era superior a la Callas, no sé si va arribar a aconseguir-ho però si que va fer que el meu germà s’aficionés a escoltar , a un volum esfereïdor, diferents operes tancat a la seva habitació, recordo que sortia molt suat de les audicions,  el Quico i jo el vam espiar i vam veure que dirigia l’orquestra del disc amb la mateixa intensitat amb la que feia totes les coses, ell anava amb els meus pares al Liceu i no va deixar de fer-ho mai, el Quico també es va aficionar i la única que no mostrava cap interès per aquest món vaig ser jo, potser perquè canto francament fatal, jo sóc capaç d’adonar-me de que desafino però no sé com fer-ho millor, ho faig tant malament que em van treure del cor de l’escola oferint-me, això si,  quedar-m’hi amb la condició de moure els llavis sense pronunciar cap so, em va saber greu perquè a mi m’encanta cantar però vaig tenir la dignitat de no acceptar l’oferta i recordo haver rigut molt en les estones d’assaig, on les quatre o cinc que desafinàvem teníem  temps lliure ,per el que volguéssim, sense que cap monja ens vigilés.

Quan em vaig casar, el Jose Miguel ,que ja era molt aficionat a la música, es va xalar per l’opera i llavors , ens vam apuntar a la temporada del Liceu, anaven a una llotja amb els meus germans, la meva cunyada, el Roger Alier (gran amic de l’Anton , professor d’història de la música i crític d’òpera) i alguns amics més, vam anar-hi molts anys i recordo que jo passava algunes estones al “antepalco” xerrant , llavors es feia molta vida social , ara , potser fan be, hi ha unes normatives molt rígides i no es pot obrir cap porta mentre dura la funció, l’ambient és totalment diferent, molt menys festiu però molt més respectuós envers la música. Les operes sempre s’ha m’han fet llargues, a l’últim acte pensava més en que demanaria al Haidelberg que en el que passava a l’escena perquè llavors érem joves i desprès de la funció anàvem a sopar, sense presses, encara que l’endemà haguéssim de matinar.

Desprès de reconstruir el Liceu no vaig tornar-me a apuntar a cap temporada, es car, cosa que es compren per la molta gent que intervé, molts dies hi anava amb mandra i vaig decidir només anar a operes que m’encantessin ,que n’hi ha unes quantes !.La musica, com diu el Roger Alier es gaudeix en tres temps, la recordes en passat, l’escoltes en present i la esperes en futur quan coneixes l’ària que vindrà…aquest plaer l’he tingut i suposo que és gràcies a haver escoltat, moltes vegades, en directe o de fons unes mateixes operes, repetidament .

Però parlàvem de la Caballé, m’ha sabut greu la seva mort, d’alguna manera és un trosset de la meva història que ha marxat amb ella, l’he vist actuar, he llegit la seva vida, i ja forma part dels meus fantasmes, l’associaré als meus records: de petita, recolzada a la banyera contemplant com la meva mare es guarnia per anar al Liceu pensant que estava molt guapa, anirà a cantar amb l’Anton una jota navarresa que a ell li encantava i que al llarg d’uns dies se sentia per l’escala mentre ell baixava, la recordaré a les olimpíades de Barcelona ,que és un record preciós, on tota una ciutat se sentia plena d’alegria i energia, la pensaré, explicant la sort que va tenir de que el seu marit, que era un noi molt guapo, s’enamorés d’ella que  de joveneta ja era patosa i grassa… la recordaré rient, explosiva  que és una de les manifestacions humanes que més em commou i que ella practicava sovint.

No hagués pensat mai en ella com un dels “meus famosos particulars”, aquells que per la seva professió milloren la meva vida  perquè em fan sentir…però potser ho era…perquè estic força tocada.

201.

Des de que em vaig jubilar, ara ja fa temps, el Jose Miguel i jo hem volgut fer un viatge, en cotxe, sense presses ni itinerari fixat, per pobles de França, necessitàvem més de deu dies, per endavant, en temporada que no fos de vacances i per una cosa o per l’altre no els hem trobat, l’altre dia, veient que teníem sis dies sense cap compromís vam decidir marxar, França quedava descartat , hauríem gastat dos dies en anar i tornar, no valia la pena!
“En plan relax, a las islas”, va dir el Jose Miguel, nosaltres no som molt de platges , aquell pla d’estirar la tovallola i passar hores al sol ens cansa molt, si a més no pillàvem bon temps a Menorca, per exemple, podia ser que ens quedéssim una mica penjats, a Mallorca hi vam estar fa poc…de repent se’ns va ocórrer que el destí ideal era Lanzarote, mai, en tota la meva vida havia tingut el més mínim interès en anar a les illes Canàries, però de repent ho vam veure clar.
A nosaltres ens agraden els hotels petits, amb encant, aquesta vegada, però, el Jose Miguel va reservar l’hotel Melià Salinas , perquè li havien dit que la piscina, dissenyada pel Cesar Manrique era espectacular i perquè si teníem pla relaxat era còmode que l’hotel tingues molta oferta
El viatge va ser bo, no vam tenir retards i ara ja no em preocupa tant ,com abans ,que l’avió caigui , més aviat penso si em podré aixecar desprès d’estar tres hores encaixada en un espai on no puc ni posar una cama sobre l’altre, hauria d’haver una normativa que fes que els avions fossin una mica més espaiosos!
En arribar, desprès de llogar un cotxe vam arribar a l’hotel i desprès de prendre alguna cosa vam anar de pet a la piscina que realment és la mes gran i bonica que he vist mai, a mi les piscina no em diuen res, sempre trobo que l’aigua és freda i no “disfruto”, aquesta tenia la temperatura que a mi m’encanta, l’aigua era lleugerament salada i et quedaves embadalida recorrent-la , fixant-te en els diferents espais i passejant a estones perquè ,a molts llocs ,es toca de peus a terra, i encara hi ha més: jo tinc dos banyadors (quita y pon que deia la meva mare), un negre i un marró, com a bona catalana son llisos, sense cap floritura, ja fa anys que he deixat córrer el biquini, no cal cridar l’atenció cap a aquesta zona, els meus banyadors proclamen discreció: no cal que mirin, no val la pena!
Però no era aquesta l’actitud de les meves companyes de bany, l’hotel era ple de jubilats estrangers i de la península, com diuen els canaris, i les dones, a més d’unes panxes de considerable tampany, de braços bellugadissos i de cames plenes de varius no tenien cap problema en lluir uns biquinis que permetien veure tota la seva anatomia, dieu-me reprimida, però us asseguro que en una piscina, que es un lloc gairebé tabú per a mi i en banyador que es una de les peces de vestir que més odio em vaig sentir esplèndida i vaig gaudir dels banys a la piscina com mai a la meva vida ho havia fet.
Lanzarote em va agradar, odio els cactus i no m’agraden massa les palmeres però en aquell paisatge de lluna hi queden bé, te platges molt boniques, la gent es riallera i molt amable i he vist algunes coses que m’han encantat: “Los Jameos del agua”són uns espais, fabulosos, sorgits d’unes antigues erupcions del volcà La Corona, que han creat unes rutes subterrànies plenes de coves meravelloses i piscines naturals…preciós!
Timanfaya, des d’on es veuen millor els volcans, també em va impressionar, les platges són boniques i en aquest més hi havia molta tranquil·litat, vam visitar tot el que Cesar Manrique va potenciar i redissenyar a l’illa i per acabar d’anar contra natura em vaig entestar en anar al “Jardin de cactus” , planta que m’horroritza, que allà, també em va fer gràcia , això si , mentre els mirava seguda al bar vaig menjar un entrepà de pernil en comptes de l’hamburguesa de cactus que el cambrer m’intentava colar. Tot plegat, i fora de temporada: ideal.

200.

Avui escric el blog 200 i em fa il·lusió que tres persones m’ho hagin recordat al llarg de la setmana passada.  El dia que el vaig començar ,fa  com a mínim 201 setmanes perquè només he fallat una vegada, deia  que era una persona afortunada perquè tenia una família, un marit i una feina que m’agradaven , cosa que no tothom té encara que sigui  molt desitjable, recordo també que vaig escriure que la meva intenció sempre seria donar una visió optimista al que expliqués i així ho he fet malgrat que en aquests anys han passat moltes coses: bones, regulars, fatals…com la vida mateixa.

A vegades he pensat que el fet de despullar-me davant de tot el que em llegeix, explicant  el que en el  fons es la meva vida, era molt impúdic i denotava una seguretat en el meu discurs que pot carregar molt, altres m’ha semblat que fer-ho era un acte d’humilitat perquè explicava la meva veritat i mirava de ser sincera, també he pensat que podia semblar que volés donar una lliçoneta de vida….però tenint part de raó en totes les meves reflexions el fet principal és que aquest blog a mi em va de puta mare, em sento orgullosa d’haver omplert un full cada dilluns amb una regularitat que no m’és pròpia, m’agrada pensar que escriure oblidant-me, per moments, de que els genolls em fan mal, de que cada vegada sóc més vella i veig pitjor i m’entusiasma transitar per la vida amb la mirada atenta a l’exterior buscant i trobant inspiració i mirant-la , sempre, pel cantó que no cremi. Potser llegint aquests post la gent creu que tinc un caràcter ideal i que ho visc tot d’una manera positiva, no és veritat, com tots hi ha moments baixos i sovint em comporto com una imbècil….però , a vegades, quan no estic davant l’ordinador recordo el que he escrit i ho poso en pràctica.

Al llarg de tot aquests anys ha sortit al blog tot el que estimo siguin llocs , situacions o persones : les meves filles, nets, marit, la meva família al complert :pares, germans, cosins , els meus amics , els meus alumnes…tots aquells ,que per sort són molts ,que han representat un paper a la meva vida que m’han fet sentir i ser com sóc, he recordat , també , gent que ja no hi és i el fet de fer-ho, en certa manera els ha retornat, l’altre dia la filla de la meva cosina em deia que li agradava molt llegir quan explicava coses de la nostra família que ella no coneixia i que ara sabia i recordaria.

Quan tenia uns divuit anys vaig escriure un diari al llarg de tot un any, sabia que ningú no el llegiria, l’altre dia el vaig trobar i em fa gràcia la ingenuïtat dels meus pensaments, els secrets d’amors platònics intensíssims, el desig d’enamorar-me i de fer grans coses , tot el que deia era veritat en aquell moment, aquí hi ha coses arrodonides, sempre tinc present que hi haurà algú que ho llegirà i d’alguna manera procuro donar la millor versió de mi mateixa i explicar alguns fets afegint alguns detalls que els facin més entranyables o divertits, perquè la creació no està renyida mai amb res, el que puc assegurar és que , salvant les distàncies i seguint paraules del Salvat Papasseit sempre estic…”Sucant la ploma al cor, que és on es suca l’eina”

I per sobre de tot, aquest blog m’ha donat un col·lectiu que no tenia: els meus lectors a qui agraeixo enormement la seva atenció, sovint em diuen coses amables, suposo que hi ha molta gent que alguna vegada ha tret el nas als meus escrits i no hi ha tornat….però jo no ho he patit en absolut, ningú, a la cara m’ha dit que no li ha interessat gens els que jo he escrit en canvi he rebut molts comentaris positius , he recuperat persones que feia temps que no veia, inclús he començat a parlar amb gent amb qui no em comunicava i això afegeix un plus d’escalfor i interès a la meva vida, ara no podria escriure si sabés que no ho llegiria ningú, per tant vull donar les gràcies a tots aquells que em seguiu i des d’aquí enviar-vos els millors desitjos i molts petons, a la cara no d’aquells donats al vent.

Gràcies…moltes, moltíssimes !.

 

199.

Una altra diada!

He anat a totes, recordo l’emoció de la primera, al passeig de Gràcia , envoltada per milers de persones que , eufòriques per l’èxit de la convocatòria, estaven més alegres del que normalment es veu, a partir d’aquí ja es un clàssic: apuntar-nos el mateix grupet des de Viladrau i , un cop conegut el tram, buscar un lloc per dinar.

Vam estar a Cambrils per participar en la Via catalana, van ser un parell de dies “ deliciosos”,on a més de manifestar-nos vam riure molt, ens recordo, també,  enmig de la Diagonal, agrupats segons el color de la samarreta que podia ser groga o vermella pensant que era impossible que aquella quantitat de gent , aparentment desendreçada, pogués dibuixar res…en tornar a casa, per la tele, com si de màgia es tractés ,vaig comprovar que la senyera quedava perfectament dibuixada al llarg de molts kilòmetres, ens recordo, també , a la Meridiana aquell any dels punters de colors i al Passeig S. Joan amb una samarreta blanca que lluïa unes mena de sol groc, em sembla que aixecàvem les mans amb un paper perquè es veiés des del cel, l’any passat, prop de la plaça Letamendi…és un dia on sempre m’he sentit orgullosa de ser catalana, m’encanta veure tantes persones variades, reunides per una mateixa causa, contentes, portant-se molt bé, la gent està disposada a gaudir i a cedir, tothom es tracta amb respecte, no hi ha empentes encara que estem molt estrets, es va en compte en deixar lloc a qui ho necessita i ningú no protesta si rep un cop de peu d’un nen que ja no pot més d’estar entre mig de cames i reclama que l’alcin… una delícia de empatia i civisme !.

Aquest any també hi hem anat, la por de que aquesta vegada hi hagués menys gent va quedar esborrada en un primer moment: érem moltíssims! Miressis on miressis només veies color corall, que afavoria, la gent estava guapa però no hi havia l’eufòria d’altres anys, ja no era una festa encara que tots continuéssim sent amables i disciplinats,  la imatge dels que no hi eren era, per sort, molt present, tothom els tenia al cap… i aquest fet pesa, molt i envia al cervell missatges de pena, ràbia i tristor que substitueixen als d’esperança, alegria i eufòria.

Aquest dia, quan arribo a casa, cansada i suada, em dutxo i m’estiro al sofà a veure la tele, reportatges, tertúlies, valoracions, canviant de canal per veure els diferents tractes que es donen a una mateixa noticia, el ball de xifres, etc…d’entrada , aquesta  any un detall , em va sobtar, ningú dels que eren entrevistats de la part d’Omnium, portaven la samarreta de l’Assemblea… de fet no té massa importància, però és desgraciadament significatiu, no som prou i hem d’eixamplar-nos i això requereix un esforç, sempre he pensat que l’Arrimades hauria d’estar més calladeta si a les passades eleccions els partits catalanistes s’haguessin presentat junts, no sé d’on venen les desavinences i estic segura que són legals i comprensibles però hem d’anar a la una  perquè ja es difícil treure’n profit si ho fem d’aquesta manera però es impossible si no ho fem junts.

Pertanyo a una generació que ha escoltat molta musica folk, carregada de missatges d’amor i pau. Recordo una frase d’una cançó que deia :”L’amor es esborrar-me a mi per dibuixar-te a tu”, potser no cal anul·lar-se del tot però cedir segur que es necessari, no hi ha discurs més fàcil i efectiu des de l’altre banda que afirmar que el bloc està ple d’esquerres, que no ens posen d’acord. Hem de fer un esforç, tots!

L’altre dia , aguantant-me les ganes de intervindré, sentia la conversa del meu net amb dos amics i una amiga, parlaven de qui podria entrar en el amagatall secret que ells tenien,…si deixem al P. li dirà al S. I no hi cabrem! Però ..el F. és amic meu, li he de dir!, si però l’F. sempre vol manar i ho voldrà canviar tot!, al final, si som tants no hio cabrem!,falten nenes que sóc jo sola!…i van seguir discutint molta estona sense decidir res.

Nosaltres sóm grans i , en teoria , hem après hem après i sabem moltes coses .

198.

Tinc un parell d’amics que estan molt a sobre de com s’han de dir les coses, l’altre dia parlàvem de jocs de quan eren nens i jo vaig explicar que n’hi havia de ben avorrits , un d’ells al que he jugat molt era al “Materile”que consistia en formar dos fileres de nenes ( jo només jugava amb nenes) i cantar ,repetidament, una cançoneta oferint oficis a una de les altres nenes de l’equip contrari fins que accedia a canviar de bàndol quan la proposta li agradava, això si, no era gens competitiu!, i acabava quan un equip es quedava amb només un membre o quan totes plegades ens cansaven del joc, que era fluixet, amb ganes:

“Materile”?, van saltar tots dos, es diu Matarile, i es van entretenir a buscar a Google la paraula, val a dir que les dos accepcions eren correctes , cosa que em va deixar indiferent perquè sóc conscient de que dic malament algunes paraules i no intento gens millorar en aquest sentit, m’agrada comunicar.me i ho sé fer i , potser estic equivocada, però em quedo tranquil·la de pronunciar mots incorrectes , que a vegades sé que ho són, si s’entén el que explico.

Tot això sembla rar si es té en compte que a mi m’agraden les paraules i sovint m’entretinc en pensar en elles.

Per exemple, en català, m’encanten les paraules que contenen el “so “Tg”per la seva sonoritat, hi ja una cançó del Llach en el disc “Astres “que sembla que me l’hagi fet a mida : equipatge, bagatge, mestratge…ideal!. El català, cantat, és una llegua dolça que m’arriba dins, en canvi el castellà ,per la seva força i rotunditat ,trobo que resulta fantàstic en tot allò que es rimat, potser el que dic no resulta lògic pels altres…però jo ho veig molt clar.

També adoro les paraules que corresponen a una relació particular, el meu pare em deia “menuda” i sempre que escolto el mot em trasllado al seu llit, abraçada al seu cos, gran que em feia sentir totalment protegida els diumenges al mati, el José Miguel em deia “fea “ quan començàvem la relació, sembla mentida que una paraula negativa soni tant bé depèn de qui te la digui.

M’encanten, també, les paraules que sorgeixen de històries familiars, a la meva filla Maria tothom li diu Bolis, pot resultar molt cursi en una persona gran però quan era petita era com una preciosa bola rossa: Bola, Boleta, Boletis, Bolis…i com va anar a l’escola envoltada de família li van seguir dient i els amics ho han continuat fent i li ha quedat, a la meva família materna, tothom té un segon nom i em sembla natural tot i que em cridi l’atenció quan ho veig escrit a una esquela, a la Vanguardia.

És evident que l’acumulació de la lletra A millora la qualitat dels mots, el meu marit sempre destaca “Samarcanda “com a paraula preciosa, acabo d’escriure això i penso que “pastanaga” o “caca” no sonen especialment bé, però Anna és un nom preciós. O potser serà que la meva neboda i la meva neta el porten i això fa que per mi tinguin més valor ?

La meva filla gran es diu Paula, que encara ara, és de molt el nom de dona que més m’agrada, quan li vaig posar tant la meva mare com la meva sogra van quedar mig horroritzades, la meva mare mantenia que li dirien “ets una paula” que es veu que vol dir que ets una bleda assolellada, no vull entrar ara en matèria perquè el mon de les dites  també m’apassiona i dona per un , dos o tres post, perquè , triem-nos la careta, hi ha dies, per exemple avui, que em costa completar la plana.

Realment les paraules que defineixen conceptes bonics cauen bé, d’entrada, amor, amistat, tendresa, …però no estic parlant d’això…com pot ser sinó que m’encantin les paraules que acaben amb Z per molt tremendes que siguin? atroz, feroz,Bujaraloz..

Repeteixo, m’encanten les paraules per parlar-les, escoltar-les, llegir-les, i també escriure-les!

197.

Quan treballava , a l’escola, la senyora Josefa , una de les persones de la neteja em mimava molt: “no diga que és usted desordenada, és aparatosa, que es muy distinto”em deia ,..era un judici “carinyós” perquè el fet és que sóc desendreçada i despistada, això si , quan faig endreça sóc molt bona , el problema és que no se mantenir-ho perquè faig moltes coses a l’hora i ho enredo tot.

L’altre dia fèiem de cangur dels nens perquè els seus pares passàvem la nit fora, el Jose Miguel va anar a jugar a golf amb el Guim  i jo em vaig quedar amb l’Anna decidida a pintar una nina de pasta de paper que ja teníem feta, a més volia anar a buscar flors i fulles per fer un ram, l’endemà venien uns cosins i vaig decidir rentar  totes les fundes dels coixins de les cadires del pati, cosa que dona molta feina perquè treure-les ja costa i has de tractar les taques abans de ficar-les a la màquina, mentrestant l’Anna pintava la nina , molt malament perquè només té quatre anys i encara que l’havia cobert tota amb un davantal va aconseguir tacar-se molt la samarreta més mona que té, amb la qual cosa vaig haver-la de despullar i dedicar-me a treure les taques abans que se assequessin, fet això li vaig dir que deixessin assecar la pintura i anéssim a buscar fulles pel ram, va quedar tot fet una merda .

L’Anna va decidir tirar camí del cementiri, la veritat és que la vegetació no feia cap il·lusió a més feia un sol de justícia i estàvem molt suades, amb tota naturalitat la nena va proposar que anéssim a descansar al costat de l’avi Pep que està al cementiri i em va aclarir que està a l’ombra, no és l’excursió més normal per anar amb una nena petita però em va fer gràcia la naturalitat amb que tractava el tema i vam passar una estona segudes, envoltades de tombes i nínxols, ella molt més contenta i relaxada que jo!

Un cop acabada l’excursioneta vam tornar a casa i ben aviat va començar a arribar gent, el Jose Miguel i el Guim van tornar també i fent una mica d’aperitiu vam acabar d’omplir tot el pati d’objectes, en tot això va arribar l’hora de dutxar i preparar el sopar, desprès d’estendre els coixins vaig posar una altra rentadora amb la roba bruta dels nens i unes quantes peces més i em vaig disposar a recollir, controlar les dutxes i fer el sopar…tot plegat trepidant, en el moment d’encendre el gas em vaig adonar de que havia perdut les ulleres , cosa que faig uns quant cops al dia i que em posa dels nervis perquè realment necessito portar-les per fer vida normal.

Fa anys, els Reis em van portar una ràdio molt petita per escoltar música ,amb auriculars, camí de l’escola, la meva amiga Maite , companya de feina, en quan li vaig ensenyar em va dir que ella tenia clar que l’objecte més maltractat del món eren les meves ulleres i que ara que tenia aquella ràdio no sabria decidir quin dels dos objectes li donaria més pena, realment si el temps que dedico a buscar el mòbil, les claus i les ulleres el fes servir per estudiar seria molt més sàvia del que sóc.

Tornem al tema d’abans, fent servir unes ulleres que em cauen a cada moment perquè hi vaig seure al damunt vaig fer-ho tot i un cop acabat vam decidir veure “Mamma mia” amb els nens , mentre ho fèiem vaig començar a pensar que tenia sort, els nens estaven contents , el Jose Miguel entregat i jo no podia permetre’m posar-me de mal humor per haver perdut les meves millors ulleres, si calia l’endemà baixaria a Vic i me’n faria unes altres, o dos més, i a partir de llavors em dedicaria a cuidar-les, …aquest tipus de propòsits els he fet milions de vegades i sempre es barregen amb que també em puc perdonar i a la meva edat més val acceptar-te amb els teus defectes que estan molt arrelats desprès de tants anys….el fet és que jo vull gravar bons records en els meus nets i repassant el dia vaig decidir que ho havíem aconseguit !

A tot això es va sentir el xiulet que anunciava el final de la rentadora, i…Sorpresa! ben posadetes, intactes i molt molt molt netes les meves ulleres em saludaven.

196.

L’altre dia, per la tele , feien un programa dedicat a la radio i van llegir moltes cartes del Consultori de l’Elena Francis. Vaig quedar horroritzada, en diferit.

Quan jo era petita els meus pares, i en general els pares de tota la gent de la meva edat no es preocupaven gens ni mica per si els seus fills es divertien, donaven per segur que tenint joguines, llibres , estant ben alimentats  i cuidats ja n’hi havia prou, i potser tenien raó, a casa la tele va entrar quan jo ja tenia uns deu anys, però no recordo gens tenir la sensació d’avorrir-me mai : llegia una i altre vegada els contes que encara avui em se de memòria, jugava amb les meves cosines o sola i passava moltes hores al “Cuartu”(llavors no parlàvem un català escaient) de planxa, amb les minyones escoltant la ràdio, segur que d’aquí ve la meva afició a la “copla” i al bolero!

El programa estrella de la tarda era el consultori de l’Elena Francis, moltes dones i algun home escrivien cartes demanant consell i eren contestats, desprès de sentir  la melodia (“Indian Summer” Duke Ellington) que molta gent , de la meva generació, té gravada a la memòria.

Jo escoltava els consells i els trobava normals o els acceptava si no entenia ben bé els matisos, de la mateixa manera que quan anava al cine i  veia el Nodo tot  em semblava normal: que el Franco caminés sota “pal·lio, que unes senyores fantàsticament vestides donessin joguines barates als orfes de qualsevol institució, i moltes coses més.

Doncs bé, l’altre dia, per la tele van llegir algunes cartes, la primera era d’un noi que es queixava perquè era imberbe i els seus amics se’n  reien d’ell, la Francis, amb contundència, li va contestar que hi havia moltes maneres de mostrar la masculinitat, que si no podia presentar una barba colrada i això feia riure els companys sempre li quedava el recurs de fer servir els punys i d’aquesta manera deixà constància de que era un home , com cal, “que se viste por los pies”(expressió que sempre m’ha fet molta ràbia i que no acabo d’entendre).

Aquí no s’ha acabat el drama, un cop aconsellada la violència per el noi va trucar ”una desconsolada “que realment tenia un marró: el marit, mostrant un caràcter molt diferent del que havia presentat al llarg del nuviatge, no parava mai a casa, tenia el costum d’anar al bar amb els amics i quan tornava només la volia per anar al llit, tenien ja dos fills : un nen d’un any i una recent nascuda i ella estava esgotada perquè ningú no l’ajudava , semblava que la nena no mamava prou i plorava molt, la Francis li va recordar la seva obligació, d’esposa, de complaure les necessitats del marit i li va recomanar que fent servir la dolçor , esforçant-se per tenir una llar molt  neta i polida i presentant un aspecte físic ben atractiu aconseguís que el marit escollis quedar-se a casa en comptes d’anar al bar. Mare meva! Com si veiés l’imbècil de marit amb aquell bigotet espantós que portaven molts senyors quan jo era nena.

Suposo que cada generació trenca, d’alguna manera amb hàbits, costums i maneres de fer i pensar que la generació anterior o potser a totes els hi ha tocat patir tants canvis com la nostra, quan jo era petita i em preguntaven que volia ser de gran tenia clar que volia ser senyora normal, és a dir esposa i mare i suposo que dins el meu cap tenia clar que la feina de la casa no la faria jo perquè hi hauria algú que la fes per a mi, això suposava un marit amb “possibles” i al menys cinc o sis fills, no recordo el moment en que vaig pensar que a la meva vida hi hauria d’haver una professió i que l’hauria d’exercir…però quan vaig estudiar magisteri tenia clar que volia ser mestra i pensava que de casada treballaria i sabia que com a molt, hi hauria algú que vingués a fer feines de la casa unes hores , per ajudar-me.

Quants canvis! Cada nit resant el “Jesusito de mi vida” en castellà i amb fe per acabar anant només a l’església quan vaig a casaments o enterraments i reclamant una república catalana perquè em sento molt maltractada per un país que , abans, sentia meu.

 

195.

El tio Pere i la tia Maria vivien al segon segona de la casa de Balmes, a un pis que em fascinava perquè tenia una habitació secreta a la que s’accedia obrint una part de la llibreria que ocupava tota la paret del fons del saló, com a les pel.licules!.No tenien fills, el tió Pere era un home molt amable i més aviat solitari, quan entràvem a casa seva ens rebia oferint-nos pastilles Juanola, que sempre portava a sobre, i es retirava a un quartet molt petit on escoltava musica clàssica.

La tia Maria era molt més xerraire, sempre s’havia diferenciat força del patró familiar, havia nascut a Sevilla i s’havia educat a Anglaterra on el seu pare va treballar molts anys, portava pantalons cosa que no feien mai les altres dones grans de l’escala i tenia un estil diferent, la meva cosina gran, de l’edat de la meva mare, ens va explicar l’estupor que va causar la seva arribada el primer dia que va entrar a can Palou lluint un barret vermell, color que no crec que mai hagués estat present en aquell menjador modernista i enormement formal, la tia Maria feia cine (entre nosaltres les pelis eren molt fluixetes, amb una veu en of que reforçava l’argument, i els nebots actuàvem ,de protagonistes, amb bastant poca fortuna), i així ,i amb moltes altres aficions es mantenia totalment ocupada, de tant en tant ens portaven d’excursió o ens convidaven a Can Peritxo, que era una casa de pagès que tenien a prop de Llinàs.

Més endavant, quan jo ja era adolescent, es van comprar un apartament a Blanes, la meva cosina Muya i jo vam anar a passar-hi uns dies , recordo que la tia Maria ens va donar per sopar una amanida freda de llenties que ja era un toc modern a l’alimentació i que a casa meva no s’havia fet mai, després de sopar vam sortir a la terrassa i el tió Pere, amb tota normalitat em va preguntar..”Tu nena, no fumes?”, doncs ja comences a tenir edat de fer-ho i em va oferir un cigarro que vaig encendre de seguida. Tothom explica que les primeres vegades es fuma per fer-te el gran, per tastar coses , per tonteria i que no agrada…a mi em va encantar des de la primera pipada i l’endemà vaig comprar-me un paquet, no sabia marques i vaig optar per un “Mencey”que era un negre mentolat, ben aviat vaig passar-me al per acabar en el Ducados que ha estat el tabac de la meva vida.

El meu pare, que havia deixat de fumar tenia la teoria de que si no ens prohibia fer-ho no tindríem interès, això va fer que des del primer dia hagués fumat a tot arreu sense cap restricció i molt aviat vaig passar a fumar molt, uns dos paquets diaris …

El meu pare era molt aprensiu i el seu metge, el DRr.Raventós vivia a Rambla Catalunya dos porteries més enllà del número 83 que era l’escola de les Esclaves on jo anava, molts dies el papa em venia a buscar i anàvem directament a casa el metge, que també era amic, mentre ells dos fumaven i el doctor explicava al meu pare que no hi havia evidències d’una malaltia mortal perquè jo m’entretingués encenien la pantalla, que era un moble vertical i jo em divertia mirant-me descobrint parts del meu esquelet.

Quan van començar els comentaris contra el tabac jo ja era com una xemeneia, fumava sempre, cap als cinquanta anys vaig començar a plantejar-me deixar-ho, i ho vaig fer unes tres vegades, una llegint “Dejar de fumar es fàcil, si sabes como”, una altra assistint amb l’Anton a un curs car en el que cada cop et posaven més dificultats per fumar, canviaves de marca, fumaves amb la mà esquerra, fumaves sol, fumaves a l’exterior dreta i sola…al final vam deixar de fumar i per celebrar-ho vam fer un sopar al Gorria on vam substituir el tabac per l’alcohol i vam agafar un bon pet….sempre vaig tornar i jo crec que recuperant els cigarros que no havia fumat.

Finalment, un dia, el metge em va assegurar que tenia un principi d’emfisema i que si no deixava el tabac, ben aviat, necessitaria oxigen, ho vaig deixar de cop, ja fa sis anys…però no he aconseguit que em fes fàstic, ho enyoro sovint, a moments hi penso molt i he decidit que als setanta- cinc tornaré a fumar….Vull ser un cadàver gastat