334.

Es veu que l’Spilberg ha rodat una nova versió de  “West Side Story” que aviat s’estrenarà als cinemes i que jo aniré a veure perquè vaig boja per visionar pel·lícules romàntiques que estiguin protagonitzades per gent que estima en comptes  d’explicar la historia de persones fosques que no acaben de trobar el seu lloc al món.

De totes maneres no estic massa d’acord amb els “remakes” de grans pel·lícules, hi ha escenes de cine que estan gravades a la memòria de molta gent, i que, a la meva manera d’entendre, no s’han de desvirtuar comparant-les amb una nova versió, recordo perfectament l’encant de la Natalie Wood, la seva alegria i innocència per descobrir l’amor per primera vegada, em sabrà greu que aquesta  imatge  es barregi amb una altre i , a més, sempre he pensat que les comparacions són odioses i que , sovint, les segones versions no superen la primera .

Mentre escric, convençuda,  tot això, penso que sóc molt gran i que hi ha quantitat de gent que no ha vist mai aquesta pel·lícula i que es mereixen fer-ho, però… no podrien veure i “disfrutar”de la versió original ? Potser no, perquè el cine com tot té el seu recorregut vital i les coses passen de moda.

L’altre dia , a un programa de TV2, feien doble sessió, parlaven i projectaven “Todo sobre mi madre” i “Volver a empezar” per ser dos pel·lícules espanyoles que havien estat presents a la cerimònia dels Oscars, les dues m’havien agradat molt i les vaig veure una altra vegada, res a dir de la primera, l’Almodovar, a la meva ,manera de veure, té un llenguatge tant propi que el temps no li passa factura però “Volver a empezar” si hagués estat rodada avui dia s’hagués vist antiquada i això, que , a mi, em va tornar a a emocionar.

M’agrada molt anar al cine, trobo que no s’assembla res mirar una peli a una sala que fer-ho a casa on la assecadora pita, on tens possibilitat d’interrompre i veure aigua o anar al lavabo i sents mil coses que et distreuen, però actualment em faig tips de sortir decebuda o angoixada del cine, moltes pelis son protagonitzades per personatges extrems amb qui  no pots empatitzar , moltes històries no tenen un ordre entenedor i sovint és l’espectador qui ha de posar el final de la història, he sortit moltes vegades del cine dient: “Reconec que és bona, però hagués estat encantada de no veure-la” i això que, llegint la cartellera ja em nego a mirar segons què.

Per què no es roden pel·lícules tipus “Tomates verdes fritos”i tantes altres on l’argument estava perfectament explicat, on els personatges eren creïbles , on el fil argumental tenia interès i estaves expectant per veure com acabaven les històries, on t’emocionaves i entenies tots els sentiments que es presentaven i sorties del cine commoguda i contenta, en comptes de sortir amb el cor encongit i algunes escenes violentes al cap, encara, que si penso bé, quan nosaltres érem petits miràvem, sense cap escàndol com els indis eren exterminats sense cap mirament i aplaudíem quan l’exercit , de qui anàvem a favor, s’imposava a la batalla i deixava un panorama de destrucció.

Tot aquest post esta carregat d’aquell discurs  que tant odiava  quan la meva mare o la sogra explicaven que en la seva època es feien millor les coses , que la joventut era més noble i alegre i que aprofitaven més la vida…..i jo que no volia fer mai aquest paper em trobo  imitant-les, tremendo!!!.

333.

El dimarts , tornant de comprar, a la porteria de casa vaig topar-me amb el Jordi, és un nano amb qui sempre he tingut molta connexió, mentre va viure a l’escala, cada diumenge, ell, el seu germà , les meves  filles i nosaltres ens trobàvem per veure ,i sobretot comentar, Dallas i ens ho passàvem molt bé , l’altre dia vam tenir una mútua alegria de retrobar-nos i ell va dir una frase que em va agradar :”Diu una amiga meva que des que portem mascareta ens adonem de com parlen els ulls” i va afegir un elogi cap als meus, mentre jo pensava que era molt agradable que la gent , amb paraules, tingués la amabilitat de dir coses maques el Jose Miguel ,va donar-li la raó recordant que  el dia que el Barça va guanyar la copa enfocaven la cara del Laporta que , només amb l’expressió dels seus ulls ,explicava com n’estava, de content

I, aquesta setmana, m’he dedicat als ulls, al metro en comptes de mirar el mòbil m’he fixat amb les poques mirades que no estaven fixes a la pantalla dels seus telèfons i, a primera hora del matí gairebé la majoria d’ulls presentaven restes de son, en canvi a ,la tornada, les mirades estaven despertes i es fixaven en el que tenien al voltant.

Hi ha mirades que porto gravades a la memòria: les dels nens del  cole, expectants , clavades en mi en aquells moments en que explicaves un conte i havies aconseguit captar tota la seva atenció, l’alegria barrejada amb sorpresa dels ulls dels nens que, de sobte, s’adonaven que sabien llegir, aquest han estat molts moments màgics de la meva vida :els nens enllacen les lletres i entenen el significat de la paraula que han format, i , de repent, veuen que dominen un llenguatge nou, tenen ganes de seguir aprenent i s’emocionen, és un procés que he vist repetit moltes vegades i que, sempre, m’ha emocionat; les mirades dels vells, plenes d’experiències i sovint, apagades; els ulls de les meves filles sorpresos quan obrien la porta el dia de Reis ; les mirades d’amor que acompanyen a les paraules tendres, i ; per sobre de tot les mirades còmplices que es diuen un munt de coses sense pronunciar cap paraula ;els ulls buits del recent nascuts que encara no miren i que, mica en mica, van connectant-se i comencen a creuar-se amb els que tenen al voltant;les mirades fosques de les noies del Raval a qui dono classes que són capaces de explicar alegries o tristors, que s’il·luminen quan parlen dels fills i s’apaguen quan expliquen l’enyor que senten per la seva terra; mirades tristes i ploroses sempre presents en els tanatoris;ulls que demanen de la gent que depèn de la caritat dels altres i que , a vegades, agraeixen el poc que reben; mirades eufòriques que celebren fites aconseguides; ulls centrats en la lectura o en qualsevol activitat aliens a tot el que els envolta;   mirades que ofereixen consol o atenció que conviden a confiar a aquell que els mira; ulls buits dels morts que tothom tanca de seguida perquè és molt dur veure que ja no transmeten res, que s’han quedat sense vida.

Els ulls han inspirat quantitat de poemes i literatura, hi ha ulls que en el cinema s’han fet famosos, els ulls s blaus de la Julie Christie a Doctor Zhivago  que omplien la pantalla, els ulls de la Liz Taylor que tenien un color únic, els ulls de l’Anthony Hopkins que al “Silenciuo de los corderos” feien una por espantosa i que a “Father” transmeten tant desvaliment, tants d’altres.

Quan era jove, llegia molta poesia en un sol llibre (“Las mil mejores poesies de la lengua castellana”), encara el tinc i s’obre a determinades planes de tant que les he buscat, hi ha un poema, de ¡Martinez Kleisser  que m’encantava :…..Y es porque tus ojos son /ojos que saben hablar/ojos que saben reir/ojos que saben herir/y ojos que saben besar/ojos que hielan o abrasan/y que con nieve o on lumbre/dan o quitan pesadumbre/por dondequiera que pasen/…..

332.

El divendres a la tarda el Jose Miguel i jo ens van vacunar, dies abans havíem rebut en el mòbil un avís dient que, si érem nascuts al 1952 ,podíem demanar hora, i vam anar a parar a la facultat de geografia i història, teníem hora a les 7,15 i  a les 7.30.

Vam baixar caminant i vam arribar abans d’hora, tothom ens havia avisat de que les cues eren entomes i que hauríem de tenir paciència, jo inclús em vaig portar un llibre que fa dies que volia acabar però, sortosament, no hi havia ningú a la cua i vam entrar directament, primer vam passar per un mostrador on ens vam identificar i en un moment ja vaig passar a un box individual on un noi, guapo i amable ,em va fer unes quantes preguntes i em va clavar l’agulla que no vaig ni notar a la vegada que deia :”Ja la té,”en cap moment vaig sentir el líquid i encara que sospitava que només m’havia punxat li vaig donar les gràcies i seguint les seves indicacions vaig seure en unes cadires, de plàstic, col·locades a la sortida on vaig esperar el Jose Miguel, al costat hi havia una senyora que feia el mateix que jo i que, com jo, sospitava que no li havien injectat res, vam comentar la perfecta organització , la sort que teníem i ,en aquell moment una parella,  bastant atractiva, va sortir  i ella es va girar cap  eli,i amb veu molt alta va dir-li :”Que cutre todo!

Cutre….? és cert que la facultat, com gairebé totes, es lletja i esta deteriorada, però acabàvem d’assistir a una vacunació publica on una sèrie de gent, amabilíssima ens havia atès de manera ràpida i professional, on havien disposat els espais de manera que la gent no s’amuntonés, on havien traslladat una sèrie de cadires perquè tothom pogués estar més còmode en els quinze minuts d’espera…on veia la” cutreria” ? ens havien ofert un escut per evitar el perill i probablement si agafem l’en fermetat la tindrem més lleu…., es ben veritat que tot depèn del ulls que miren les coses, en un mateix fet jo veia meravelles i ella veia misèries.

En això va sortir el Jose Miguel dient : ¿Cual nos han puesto? Jo , tampoc ho havia preguntat perquè suposava que  l’astrazeneca , cosa que la meva veïna ens , va confirmar.

L’endemà de la vacuna em trobava bé, potser tenia una mica de mal de cap, però estava perfecte, vaig recordar que el meu germà Quico sempre deia que l’estat ideal de l’home era tenir una febre de 37,1 o 37,2, no em vaig posar el termòmetre però em vaig comportar tot el dia com si tingués una mica de febrer, sabatilles, roba còmode, llit, sofà amb manteta, vaig acabar el llibre i n’he començat un altre que fa una olor de best-seller d’aquells que em venen de gust , va ser un dia ideal, el Quico tenia raó és fantàstic fer vida de 37.2 sobretot si s’està a 36,5 , pobre Quico! tant que valorava estar una mica malalt un dia ,va tenir que aguantar anys d’una malaltia incapacitant que el feien perdre facultats dia a dia mentre li mantenien el cap molt clar, quina putada!

“En este mundo traidor nada es verdad ni mentira, depende todo del color del cristal com que se mira”ens deia una “profe” de literatura del col·legi i tenia raó, estic contenta de que el meu vidre tendeixi a mirar les coses amb llum clara, la mateixa infermetat del meu germà que va ser terrible quan la penso la barrejo amb la sort que vam tenir de viure a la mateixa escala, la importància d’haver pogut estar cuidat i més detalls que ajuden a que no cremi tant, i cada cop més procuro seguir les coses amb mirada dolça…..em fan molt mal els genolls, però camino, no hi ha manera de perdre els tres quilos que vull suprimir però encara em fico a la meva roba i amb aquesta mirada , vaig fent.

331.

La cua , per pagar al super, era llarga ,i per la covid molt espaiada, , però tots esperàvem pacientment intentant que quedés clar que no teníem  pressa, estàvem pendents del pagament que feien una parella molt gran que , poc a poc i  ajudant-se l’un a l’altre, anaven ficant les coses al carro i intentaven pagar traient-se la xavalla de sobre, la mateixa caixera procurava , sense èxit, ajudar però ni ella ni nosaltres sabíem com fer-ho, entretant em va donar temps de mirar a la parella, segur que els dos havien traspassat els vuitanta i forces anys de vida, eren menuts no se si perquè el seu físic ho havia estat sempre o perquè havien arribat  a l’edat on la gent s’aprima i va minvant  dia a dia.

Quan van acabar , abans de caminar ,lentament ,cap a la porta ell es va girar i va dir “gràcies per la vostra paciència, no podem córrer” , tots vam somriure i , per un moment, va semblar que ens trobéssim dins una pel·lícula ensucrada en una escena d’aquelles que no resulten creïbles, on sembla que tothom és bo, un noi jove, vestit amb una granota de feina, que només havia comprat una llauna de cervesa i unes patates fregides i que no havia accedit al gest de la caixera  oferint cobrar-li mentre els vells feinejaven, va creuar la mirada amb mi i va quedar clar que compartíem una mateixa emoció, podeu dir-me cursi..però  va ser molt maco !

Les parelles velles sempre m’han emocionat, quan veus una parella de mitja edat pel carrer generalment no mostren massa detalls d’efecte d’un a l’altre, en canvi la gent molt gran que que  han passat molts anys junts suposo que estan agraïts , saben  la importància d’estar acompanyats i es preocupen  pel benestar de l’altre.

 Quan penso en vells recordo sempre els  meus “tios”: la tia Maria, germana del meu pare estava casada amb el tio Vicente que era andalús, extraordinàriament educat i elegant , no tenien fills i cada estiu  venien a passar quinze dies a Viladrau, la meva mare ens prometia tot tipus de premis si en acabar l’estada dels “tios”( ja se que hauria de dir oncles però no em semblaria que parlés jo) nosaltres menjàvem tant bé com el Vicente , recordo que contínuament li preguntàvem:”tio, se puede coger un huevo duro con la mano”? o coses així i ell, sempre contestava: “Se puede, però no se debe”, cap estiu acabàvem cobrant el premi anunciat.

 Els tios s’estimaven molt i es notava en quantitat de detalls d’un a l’altre, la meva tia resolia els jeroglífics i els “crucigrames” a gran velocitat i ell se’n sentia orgullós de la mateixa manera que ella alabava la seva polidesa i proclamava que qualsevol roba portada per ell resultava molt elegant, perquè ell ho era.

 La tia va tenir una embòlia a Viladrau i la van ingressar a Vic on al cap de uns dies va morir, recordo ,com si fos ara ,que el tio em va agafar de la mà i em va dir: ”Ven a ver lo guapa que esta tu tia” i vam baixar a un quartet de la clínica on hi havia el fèretre, jo vaig pensar que donava sensació de estar en pau mentre el meu tio seguia parlant de la seva bellesa ,per a mi  va ser la primera mort d’una persona estimada i veure l’amor en que ell la mirava em va arribar al cor.

Des de llavors sempre que he escoltat la cançó “Els vells amants” del Serrat he pensat amb ells

….S’estimen com jo voldria ser estimat/….quan l’esperança comenci a estar seca/..i s’agafen de les mans els vells amants…/ i es bressolen cada nit com dos infants, petits…

330.

Jo soc de lletres. Recordo que a quart de batxillerat ,a l’escola, ens feien un test per decidir quina havia de ser l’elecció entre ciències i lletres , a la majoria de gent li deien que servia per les dues coses , a mi no, l’informe posava que jo, clarament, m’havia de decantar per les `ciències. Vaig fer lletres, tenia clar que a mi m’agraden les paraules: parlades, escrites o escoltades, m’agrada pensar en elles , veure la seva sonoritat i el seu significat, m’encanten les rimes, els refranys i les expressions col·loquials, els poemes, en fixo molt en les lletres de les cançons…. per tant tenia clar que era el que volia.

Sense ni intentar-ho em fixo molt en com parla la gent, tinc una amiga, gens cursi en la seva vida normal ,que fa servir molts diminutius quan s’expressa sobre les coses que realment l’importen, , en tinc  altres que donen  moltes voltes abans de entrar-se en el que volen dir, una altre que mai s’entrega a tope, quan vol dir, per exemple, que una cosa li agrada posa sempre davant l’expressió “bastante “, el meu marit, quan parla,  deixa clar que per molts anys que porti aquí el seu origen és castellà, els meus nets no poden amagar que han nascut a un poble de Girona i que parlen com els d’allà, amb els anys m’agraden totes les parles, no ja el mallorquí que sona tant dolç, fins i tot el valència m’encanta.

Les famílies també fan seves un grup de maneres de dir i de paraules que altre gent no fa servir , els meus cosins per dir que una persona és cursi i a la vegada “hortera” diuen que es peto, només els hi he escoltat a ells, a casa he sentit dir l’expressió “Acollonir pastores”per dir que una osa o un fet té massa “parafernalia”, per exemple els anuncis de Estrella Dam són una mica per acollonir pastores, tant mar, tants cuiners , tantes paraules grandioses semblen massa per definir , només, una cervesa, ara que hi penso ,com expressió, no és massa ben trobada perquè les pastores semblen dones fortes, capaces de dominar soles un ramat a alta muntanya i no crec que es deixin impressionar massa…però jo ho dic sovint, suposo que per tenir present a aquells que ho deien i que ja no hi són.

M’encanta pensar en la sonoritat de les paraules, a mi m’agrada molt om sonen els mots que tenen moltes” as” (Barcelona, Samarcanda…..) perquè son sons que  omplen la boca, en canvi no m’agrada gens pronunciar la lletra “ñ”(puño, niño….)perquè em sembla que al dir-les la llengua es pot tallar, m’agrada om sonen les paraules que contenen el digraf “tg”(mestratge, bagatge) em semblen paraules treballades i que sonen bé, m’agrada diferenciar la sonoritat del llenguatge , el català sona suau, sembla fet per parlar en veu baixa,és més liric :” Dona’m la mà i anirem per la riba/ ben a la vora del mar/ bategant/ tindrem la mida de totes les coses/ només per dir-nos que ens seguim amant/”(Marti Pol), en canvi el castellà és més rotund, molt més èpic “A la mitad del camino corto limones redondos/y los fue tirando al agua hasta que la puso de oro”(Garcia Lorca).

Però per sobre de tot m’agraden les paraules que tenen un significat important, m’encanta “menuda” que és om sovint em deia el meu pare i per sobre de tot, dir i escoltar: “ T’estimo “ quantes més vegades millor.

329.

La meva neboda i veïna va entrar i em va donar el llibre,” Suposo que el podràs llegir, té una lletra molt gran i és curt, penso que et pot agradar”, i va encertar de ple, la historia m’ha atrapat des del minut 1 i l’he devorat, com el seu nom indica :”Las gratitudes”( Delphine de ViGan) és un text que tracta d’una dona gran que, abans de morir ,vol agrair l’acolliment que , de petita, li van fer una parella amb qui ha perdut el contacte.

Gratitud …. Quina paraula més bonica, de sonoritat no m’encanta però el significat no pot ser millor, “ “Es de bien nacidos ser agradecidos”, i és així, som qui som i estem on estem per una sèrie de persones o circumstàncies que ens han fet arribar fins aquí, i convé que, en vida, podem donar les gràcies  per tot el que hem rebut. Començo.

Avui el meu primer agraïment és per l’Anna, no només per haver-me regalat aquest text sinó per l’ alegria que em proporciona tenir-la de veïna, per saber que si l’ordinador em puteja, que ho fa, ella em salvarà i per extensió agraeixo a  tots els familiars que viuen a la meva escala que fan que em sentí acompanyada i que tingui la certesa de que si els crido, hi seran…..I aquest sentiment dura  des de que he nascut perquè allà hi vivia molta família de la meva mare, tios, cosins i les ties solteres que van fer , per a mi, el paper dels avis que no tenia, i també gent de servei amb qui passàvem moltes hores, jo crec que l’Adolfa que era la meva tata i que deia “Maria, como la mia no la hay”va ser la primera persona que va creure que aquella nena, extraordinàriament tímida i malaltissa tenia possibilitats de normalitzar-se, li dec també algunes de les meves pors perquè per tal de protegir-me em feia veure perills per tot arreu. La família Serrat, menys viscuda però també important on sempre m’he vist reflectida.  Estic contenta , també de l’escola, on any darrera any vaig anar guanyant seguretat i on vaig passar-m’ho molt bé.

Em sento enormement agraïda de com ha estat la meva família, quan era petita i quan he viscut amb el meu marit i les nenes, sempre m’ha vingut de gust arribar a casa perquè he considerat que era un lloc on s’hi  estava bé i on vivien persones a les que, naturalment estimava, però que , a més, em queien bé. Fa mil anys que convisc amb la meva parella i encara em fa il·lusió, i les noves incorporacions a la família : gendres i nets van ser un èxit des del primer moment.

I els amics…. tants i de tantes procedències : gent de Viladrau, de l’escola de quan era petita, amics que han vingut del Jose Miguel…gent amb qui he passat moltes hores i han omplert el meu cap de bons records, alguns han marxat ja i m’han confirmat el que ja sabia :que eren molt importants per a mi i que han deixat un buit que no s’omplirà però que , per experiència sé que cada cop farà menys mal i que el seu record i la meva estimació duraran per sempre.

I la feina !. Vaig dubtar molt abans de decidir-me i sort que vaig tirar per aquí perquè em sembla que envoltar-me de nens m’ha donat una visió positiva de la vida que m’ha ajudat a viure amb optimisme i , a més, m’ha proporcionat algunes grans amigues.

I també estic molt agraïda a tots els que llegiu el que jo escric perquè fer-ho va se una gran idea, em fa estar amb els ulls oberts, em dona motius per pensar i, m’obliga a treure unes conclusions que, com vull quedar bé són positives i  em serveixen però estic segura que si no sabés que algú ho llegirà no ho faria, per tant : Gràcies.Segur que em descuido coses però que bé haver de donat tantes gràcies a tanta gent!

328.

Ja és primavera! I contràriament al dia en que va començar , ara ho sembla: el cel és d’un blau lluminós i ahir, quan vaig sortir al carrer, la majoria d’arbres en que em vaig fixar ja lluïen uns brots verds, encara clars, que prometien un futur esplendor, abans, quan era jove m’encantava la tardor, ara la primavera és, de llarg, la meva estació preferida, em fixo en detalls que abans no mirava, tota la natura promet canvis i aquests es van materialitzant, mica en mica, oferint espectacles de color, que fan il·lusió, almenys a mi.

Falten pocs dies per la Setmana Santa i sembla impossible que pugui espatllar-se el temps però tradicionalment per aquestes dades el sol fuig i moltes vegades plou o fa un temps de merda, recordo que quan era petita ,si pujàvem a Viladrau anàvem a l’hotel, a l’hostal Arxé, al costat de casa, perquè gairebé cap casa estava condicionada per passar l’hivern, al mateix hotel t’oferien un plat de llauna on cremàvem alcohol mentre ens despullàvem per ficar-nos al llit , era una setmana trista, no es podia cantar , a la televisió només feien pel·lícules religioses i cada tarda assistíem a un ofici a l’església que acostumava a ser molt llarg i pesat, un dels dies es feia una processó on la màxima distracció consistia en mirar de cremar el màxim de cera possible del gran ciri que tots portàvem, sembla mentida però ara recordo tot aquest ambient amb una gran tendresa ,tenia, a més, un final feliç perquè el diumenge es celebrava la resurrecció de Crist i llavors l’alegria s’imposava, es podia estar content i fer tot el que al llarg de la setmana s’havia prohibit i , a més, els padrins et regalaven la mona, que en el meu cas no feia massa il·lusió, perquè el meu padrí, el meu germà Anton, acostumava a triar una mona de crocant que a mi no m’agradava gens però que a ell li encantava, val a dir que , per fer-se perdona aquesta actitud, tant fatal, em va fer “mona” fins que es va morir, com l’enyoro!

El costum de la mona és una tradició catalana, el padrí regala un pastis al seu fillol per celebrar que s’ha acabat la Quaresma , a les mones que en un començament eren molt senzilles s’afegia un ou dur que simbolitzava el naixement de la vida perquè aquestes dades sempre coincideixen amb el començament de la primavera, era costum afegir al pastis tants ous durs com anys tenia el nen fins que feia la comunió, als dotze anys i  es considerava ja gran, es regalava la mona desprès de la missa de diumenge i es menjava- el dilluns de pasqua en una reunió d’amics o familiars, mica en mica això es va anat ampliant i el xocolata va agafar protagonisme i els ous durs van passar a millor vida.

Quan jo era petita, cada any, anàvem amb el meu pare a veure la mona , espectacular, que s’exposava a l’aparador de Prats Fatjó i que estava destinada al Cottolengo que era i encara és una  institució benefica que acollia a malats de tots tipus, hi havia persones amb discapacitats importants, el meu pare hi anava regularment a donar de menjar i la meva mare, un cop per setmana , durant anys, s’encarregava d’ajudar al “ropero·, recordo que, de tant en tant, el meu pare ens feia anar a donar menjar a alguns malalts incapaços de portar-se l’aliment a la boca per falta de mobilitat o algun altre problemes, em recordo , carregada d’una emoció en la que es barrejava la pena, l’aprensió i fins i tot la por, donant una “papilla”, que em feia un cert fàstic, a un malalt amb el que no establia cap comunicació, sortint d’allà el papà ens feia adonar de la sort que teníem i intentava que agaféssim hàbits de solidaritat i sacrifici, realment l’educació era més dura perquè jo no se si ara, portaria al meu net a enfrontar-se amb una realitat tant dura, però…no ens va fer cap mal.

<ja és primavera! Mirem de “disfrutar-la”.

327.

L’altre dia feia un Sudoku mirant de no posar-me gens nerviosa amb el zàping, completíssim, que feia el meu marit i ,des de la tele ,em va venir una veu que deia :”Nunca más volveré a  sentir un amor tan luminoso”, la frase em va quedar ballant al cap i desprès de pensar-hi una estona vaig decidir que els amors lluminosos queden associats als primers, o a l’enamorament sobtat,  aquell sentiment que t’omple i et sorprèn, aquella sensació de que els que estan al teu voltant han d’adonar-se de que tu estàs sentint quelcom especial i vols dissimular perquè et fa mandra i mitja por explicar la intensitat del que tu sents perquè és nou , intens i magnífic.

Però …..hi ha realment moltes classes d’amor? Suposo que si i que per definir-ho hem de pensar sempre en amors particulars ,en reaccions de dos, que és realment com se sent, es pot pertànyer a un grup de gent i, estar satisfet de fer-ho però no estimes tothom igual, dins del ramat hi ha gent que, per a tu, és imprescindible i altres que ho són menys, és evident que aquí hi ha una qüestió de quantitat però també es pot parlar de qualitat, l’amor dels pares cap els fills és sempre protector de la mateixa manera que els fill senten  aquest amor com un abric i això es manté fins que els teus pares falten o es tornen dependents que és realment el moment en que et fas gran, tinguis l’edat que tinguis.

També hi ha amors fàcils que se senten amb alegria, persones a qui pots estar molt temps sense veure però que en el moment del retrobament t’adones que conserves intacte el sentiment, gent que no jutja i que estima sense plantejar-se res més ,acceptant tothom com és, i mirant la vida pel cantó positiu , vaig tenir la sort de créixer al costat d’una mare que exercia aquest tipus d’amor i això va fer que , a casa, s’hi estès molt bé i que l’amor que ens teníem necessités poques proves i es pogués viure d’una manera natural.

En canvi hi ha gent que estima, evidentment, però fa d’una manera més difícil, reclamant moltes proves d’amor i lligant d’alguna manera ,a aquells que vol, amb llaços que poden arribar a fer mal, sense parlar de la gent gelosa que ho passa fatal i fa la vida molt complicada a aquells que té el voltant.

I tots podem sentir i exercir molts tipus d’amor, perquè tots establim una relació de tu a tu amb aquells que ens envolten, i aquest amor , a mida que passa la vida va variant i adequant-se a la realitat, jo que he estat la petita de germans i cosins m’he sentit molts anys protegida per tots els pisos d’estimació  que tenia al damunt i, a mida que he anat perdent a pares, germans, i tios he hagut d’assolir un rol que no és el que , de natural, vivia i que m’ha costat acceptar però que intento viure el millor que sé, perquè estimar i mantenir els nostres amors al llarg de la vida és important, em sento molt afortunada de seguir estimant a gent amb qui jugava de petita, una vegada vaig sentir una frase que deia que :”Los grandes amores no pueden acabar en una mecedora”, hi estic totalment en desacord, els grans amors , siguin de la naturalesa que siguin, s’han d’anar adequant, han d’anar durant per assolir la condició que, al llarg de tota la teva vida, els fa eterns.

El petit princep (Saint-Exupery), defineix, molt bé l’amor : ….Un ,que tot passant veiés la meva flor, la que jo tinc, de segur que la trobaria semblant a vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres, perquè és la que jo he regat. Perquè és la que jo he posat sota una campana. Perquè és la que jo he protegit amb el paravent. Perquè és la que jo mateix he sentit queixar-se, o vantar-se i fins de vegades callar. Puix que és la meva rosa.

326.

Un altre 8 de març…. i comença una setmana on a tertúlies, Facebook i molts espais més es parlarà  del dret de les dones, ahir ja vaig veure un testimoni ,colpidor, d’una noia africana que parlava sobre l’ablació que es increïble que , a dia d’avui, encara es practiqui sent un ritual tant bestial i tant absurd, a Facebook també, he trobat un escrit de la filla de l’Alicia de Larrocha on explicava que el seu pare, també music, havia donat un pas al costat per proporcionar a la seva dóna ,a qui considerava millor que ell , la llibertat de desenvolupar la seva carrera mentre ell ocupava l’espai que tradicionalment es dona a les mares  per cuidar els fills i la casa, aquesta actitud ,que sembla tant lògica ,resultava extraordinària en aquell tempos i , encara ara, no és freqüent.

Crec que homes i dones són diferents de soca arrel, recordo que quan el meu net Guim era molt petit li vaig regalar una “Barriguites”, una nina petita per començar a habituar-lo a ocupar un rol tradicionalment femení, va agafar la nina amb cara d’estranyesa, se la va mirar i molt seriós la va tirar a la paperera al mateix temps que cridava: “basquet” i allà va quedar la nina sense que ell tingués cap intenció de recollir-la.

La lluita per la igualtat és  llarga i l’hem de fer totes les dones no només intentant ocupar els mateixos espais que els homes sinó per treure’ns de sobre els estigmes que portem adherits a la pell, a la meva infància tots els contes que llegia parlaven d’una sèrie de noies que portaven una vida molt arrossegada, ja em direu , per exemple, perquè la Blancaneus desprès de fugir d’una madrastra cruel ha d’anar a caure en una caseta, on hi viuen set nans bruts i maldestres,  i on se sent feliç de fer les feines de casa per tal de que quan ells tornin de la mina  ho torbin tot a punt i, totes les protagonistes tenien com a únic possible final feliç el casament amb un príncep que les treia de la misèria i a qui segur hauran d’obeir fins la resta de la seva vida, per sort la literatura infantil esta canviant fent que la princesa ja no necessiti l’ajuda de l’home per salvar-se però encara no he vist cap protagonista masculí fent anar el motxo ni l’escombra tal com feien la Rateta presumida que, per frívola .es menjada pel gat a qui en cap moment se’l critica per cruspir-se la seva pròpia esposa.

Sempre m’han agradat molt els refranys, avui he tingut el mal moment de clicar :”refranys catalans sobre les dones” i m’he trobat una llista, llarguíssima ,de despropòsits que han anat quedant com a bons en l’imaginari popular, en copia alguns:

“A la dona i a la burra cada dia una surra.”

“Alzina i dona de cent una és bona.”

“Casa on governa la muller no sol anar bé.”

“Déu ens dona dones per estimar-les i paciència per aguantar-les. “

Espolsem-nos  rot el que portem a sobre de tants anys de submissió i busquem un món més igualitari, a dia d’avui encara ara, moltes  dones moren a mans de homes que tenen una gran traça per acabar amb elles i que sovint fallen a l’hora de suïcidar-se desprès d’en penedir-se pel que han fet.

Només nosaltres: dones, mares, filles, nebodes , ties, àvies, sogres…. podrem aconseguir el lloc que segur hem d’ocupar i que tant esforç i dolor ens està costant guanyar.

325.

Els diumenges, si puc, que només depèn de mi organitzar-ho, passo una estona, llarga, llegint al llit, desprès d’haver esmorzat. Ara estic amb un llibre de l’Alejandro Palomas (“El tiempo que nos une”) i vaig trobar un diàleg que em va encantar, estant parlant una mare i una  filla, la mare és una dona, ja molt gran ,que té una llengua molt llarga:

  • Mamá
  • Dime hija
  • ¿Tu crees que yo te creo cuando me mientes?
  • No
  • Entonces, ¿Por qué lo haces?
  • Porque me aburro y para protegerte

Ho vaig trobar fantàstic , la primera contestació:”porque me aburro”, ja em sembla totalment valida, la vida està plena de petites anècdotes, que amb una lleugeríssima modificació a l’hora d’explicar-les poden ser molt més entranyables o divertides, tots som fruit de moltes coses però és evident que la família marca a tothom i `patrocina uns trets comuns, jo crec que a casa tots dominem l’art ( si se’n pot dir… art) de adobar les explicacions una mica, he estat acusada moltíssimes vegades d’exagerar i inclús alguna de mentir, però , com el personatge del llibre no em vull avorrir i m’encanta entretenir a la gent que m’escolta i crec que mentir ,una mica, en aquest sentit és lícit, és el mateix que fa , per exemple, la Roser Capdevila, autora dels llibres de les tres bessones, elles fan una vida normal, van a l’escola, al maro a la muntanya però sovint topen amb la Bruixa Avorrida que fa que la vida real tingui un toc màgic i divertit que eleva a les nenes al món de la literatura, no com el Teo, que es queda fent una  vida tant exacte i anodina com la dels nens que el llegeixen, i jo crec que la literatura ens ha d’aportar un plus a aquells que la fem servir , un millor pensament, unes idees noves , uns sentiments de tota mena , una màgia que a la nostra vida comú ens falta, i és per això que llegir val la pena , en acabar el capítol on vaig trobar el diàleg, em vaig adonar que el sentit que l’autor donava al paràgraf que jo he copiat no era ben bé com jo l’he interpretat, però tan se val perquè l’he fet meu i com deia el cartero a la pel.licula “El cartero i Pablo Neruda”: La poesia no es del que la escribe sinó del que la necessita, jo puc considerar que les paraules de Palomas, passades pels meus ulls poden tenir el significat que jo vulgui    perquè….. ja són meves!

El meu germà Anton que era molt bo parlant, i sobretot adobant  deia :Només m’agraden les herbes amb animal interposat; que el conill mengi tanta herba com vulgui, jo ja menjaré el conill “. Ve a ser el mateix que jo faig amb les paraules de l’autor.

La segona part de l’explicació de la vella es també bona :”para protegerte”, ella fa una mentida pietosa amb la que jo hi estic d’acord, alguna gent, molt amiga de la veritat té a gala no mentir i es queda satisfeta si no ho fa, però la veritat només té sentit si serveix però si, per exemple la teva sogra acaba de entapissar, amb una roba tremenda, un sofà i et pregunta si t’agrada és obligatori dir que el trobes molt encertat, de que serveix dir que és lleig si ja no té remei? L’has de protegir del disgust!

Es bo endolcir la vida, amb gestos, amb fets i amb paraules :…que en el món poc que hi ha res, com filar, entre bes i bes , mentides …..(Josep Maria de Sagarra)