217.

L’altre dia, mentre estàvem fent l’activitat de llengua al Casal dels Infants del Raval, ens van gravar, quan marxàvem ens van passar el vídeo per tal de que donéssim la conformitat, cosa que vaig fer després  d’haver sentit , un cop més, la veu d’idiota que escolto sempre que em graven i veure  la meva  imatge, que encara em sorprèn desagradablement, vaig comentar que jo, de jove, era molt fotogènica i que ,ara, sempre em trobava fatal, la Teresa, la meva companya em va dir: “Com  es nota que no es mirat el vídeo que t’he enviat sobre “l’edadismo”, encuriosida li vaig prometre que , en arribar a casa l’escoltaria, segur.

I ho vaig fer, una tal Teresa Baró , de forma molt didàctica explica, en castellà,  que “l’edadismo” és una discriminació per edat, la gent deixa de banda les persones grans i no les té en compte per res, el vídeo acaba informant que , a més, les persones d’edat practiquen una mena d’autoedadismo on elles mateixes s’incapaciten per fer determinades activitats: ja no es troben prou atractives, per exemple , per iniciar una nova vida sexual o es veuen incapaces d’aprendre coses noves.

Vaig pensar en tot el que deia, jo sempre he defensat que l’edat t’hauria de fer més savi  i no associo la saviesa a cultura sinó a aprendre a viure i relacionar-se, a “saber estar” en aquesta vida millor que abans…donant voltes al tema he decidit que tinc molta més saviesa que de jove en que  s’ha de fer en moltes ocasions però ,moltes vegades, només es cultura vital i no ho aplico a un canvi de comportament que seria la verdadera saviesa, penso exemples: tots tenim manies, detalls que ens posen nerviosos, punts tòxics en les relacions amb determinades persones i sabem com hauríem d’actuar per millorar aquest punts, hi ha un  paràgraf d’una cançó del Serrat que diu …Ens hem de desempallegar/dels costums que mantenim i no ens agradem, /dels desamors que hem de purgar/ de les vergonyes amagades, que no mengen ni deixen menjar….té raó, son paraules certes perquè tots caiem una i altre vegada ens els mateixos errors: què guanyo dient al meu marit que no hauria de menjar un pastis si fa règim? què guanya ell dient-me que si tingués un lloc concret per las claus, les ulleres i el mòbil no em passaria la vida buscant aquestes objectes ? Res! Perquè ningú fa cas de ningú, mai no seguim un consell que no em demanat i en canvi ens fem pesats a ulls de l’altre, per molt que jo digui o digui ell seguirem fent el mateix d’abans perquè només es canvia quan un mateix ho decideix.

I, aquesta és la bona, no hem de pensar que no ens hem de posar nerviosos en determinades coses que sempre ens han tret de polleguera, no hem de donar voltes a algun comentari que ens omple de ràbia i pensar com el podríem contestar…hem d’aplicar el que sabem que hem de fer que és no intentar canviar ningú i deixar de fer mala sang per coses que no podem arreglar..deixar anar càrrega, recuperar vells somnis i intentar aplicar-los, parar de mirar-nos el melic per comprovar que ens fa mal i valorar el que està bé, donar importància a les coses que en tenen, buscar activitats que facin il·lusió i despreciar tots els detalls que fan nosa al nostre benestar.

Som molt grans, sabem qui som, el que volem, a qui estimem, repassem tots aquests arguments que aporten saviesa per tenir una vida més confortable i apliquem-los , ,perquè encara tenim força per convertir-nos amb la persona que voldríem ser, que s’assembla molt a l’actual (tampoc cal buscar impossibles), però està una mica més polida.

No sé perquè parlo en plural..però ara em fa molta mandra canviar-ho.

Anuncios

216.

Els Reis van portar a la meva neta una capsa, molt mona , on estaven totes les princeses Disney en format petit i em vaig adonar de que vaig molt despistada i no conec a la meitat de noies   que hi havia , cosa que no passava quan treballava amb nens petits ,que estava totalment al dia, , dels personatges infantils. L’Anna va decidir que les “princeses” es quedarien a Barcelona per jugar-hi quan ella vingués i avui, m’ha donat per repassar-les i saber de que anava la història d’aquelles que no coneixia i he après moltes coses referents al món Disney.

Per començar hi ha una llista “oficial” de princeses, com una mena d’equip titular i una llarga cua de noies que esperen ser coronades per passar a primera divisió, les titulars son : Blancaneus, “Cenicienta”, Aurora (Bella dorment),Ariel (la “Sirenita”),Jasmin (parella d’Aladin), Bella(Bella i Bèstia), , Pocahontas, Mulan,Merida (Valiente),al cap dels anys es van afegir a la llista Tiana i Rapunzel i estan a l’espera les germanes de Frozen que es veu que tenen prou mèrits per formar part del conjunt.

Tot dones, nenes més aviat, ja que la Blancaneus, pobreta, només tenia 14 anys quan es va fer un tip de netejar la caseta dels nans  que va trobar feta una merda, la Cenicienta i la Bella dorment tampoc aporten gran cosa al feminisme, una neteja i l’altre dorm mentre esperen un príncep  salvador ,que ,en un moment, les eleva a la categoria d’esposes i fa que la història tingui un final feliç. Ves a saber!

La Bella, que va aparèixer uns anys desprès és una noia valenta i a la que agrada llegir, això ja és una aportació benvinguda perquè fins la seva aparició les altres noies només netegen , cuiden i canten, a partir d’ella el món Disney comença a posar personatges que ja no són de raça blanca, fan la seva aparició Pocahontas que és d’una tribu indígena que ja  s’atreveix a trencar normes i s’enamora d’un anglès, Jasmin que és una princesa àrab aventurera que s’oposa a un matrimoni concertat i Mulan , una noia xinesa, que es fa passar per noi per poder fer de soldat, la ultima princesa ,Merida  , mostra ja un patró totalment diferent: a part de ser hàbil en el tir amb arc no viu cap història amorosa, la protagonista és ella i no cal que aparegui cap home per completar el conte. De fet les princeses Disney han sofert una evolució paral·lel.la a les nenes , futures dones, que les han seguit, cada cop hi ha més  igualtat entre sexes però encara hi  ha molt camp per córrer, nosaltres hem crescut en un món masclista, jo a casa no em vaig sentir especialment diferenciada dels meus germans: tots érem molt mimats, però…la meva mare que acostumava a aixecar-se poc del sofà era capaç de fer-ho per anar a buscar una cervesa pel meu germà, que havia anat a visitar-la, jo també era convidada, naturalment, però havia de fer el viatge a la nevera si volia beure.

Crec que els homes i les dones som diferents de soca-rel, però evidentment tenim els mateixos drets i hem de lluitar perquè això sigui una realitat, fa una por tremenda tot el discurs de  Vox perquè queden encara moltíssims homes per reformar i s’apuntaran ràpid a fer un pas enrere, només cal veure el nombre de víctimes de maltractament que hi ha i les dones que han mort a mans de les seves parelles  aquest mateix any, n’hi ha algun que, desprès, intenta suïcidar-se, però generalment no se’n surt…com pot ser que hagi aconseguit matar a una persona que evidentment es deuria resistir i no tingui prou traça per acabar amb ell mateix, que en teoria esta disposat a morir ?  …    Que s’ha de fer ? Segur que no n’hi ha prou en educar però es important que les princeses tinguin diferents colors de pell i siguin capaces d’escollir les seves pròpies vides sense dependre de ningú.

215.

El dia 6 de gener sempre ha estat un dia màgic per a mi, recordo els meus reis de petita :esplèndids per totes bandes, no només era la menuda de casa i tenia uns pares enormement generosos sinó que tenia una padrina traçuda que  es superava cada any : no reparava en esforços i era original, recordo una perruqueria amb “silló” de barber , d’aquells que giraven i tenien reposacaps, hi va haver també una floristeria, carregada de poms de flors artificials, la joieria “Mimia”, la caseta de nines que encara s’exhibeix a casa meva i … tantes coses més. Tinc molt presents , també, els reis de les meves filles , el Jose Miguel i jo esperant a que dormissin per omplir el saló de regals, recordo el “Tiritón “ i la “Tiritona” que vam tenir el mal moment de provar i que , un d’ells, va tremolar  sense que el poguéssim parar fins que va deixar de fer-ho per sempre més de manera que a les sis del matí, quan les nens es van llevar per veure que havien porat els Reis no vam saber quina explicació donar.., les recordo, mig adormides cridant d’emoció davant algun regal que no s’esperaven…tants records :Bonics.

El dia de Reis ,des de fa uns anys ,dinen sempre a casa els fills , nois , d l’Anton, dinaven també els meus germans , la Paula, el seu marit i els nens, la Bolis i el Manel venen al matí a fer Reis i marxen a dinar amb els seus fillols, avui , mentre dinàvem , contents desprès d’haver repartit els regals, d’haver “comprat” mols productes a la botiga que els Reis han portat a la meva neta, d’haver agraït, a qui correspongui, que el Jose Miguel, que ha estat tres dies ingressat torni a ser a casa , sense cap diagnòstic preocupant, m’he en recordat de la Nena Daconte, es una noia que vaser la primera  expulsada en d’una edició d’Opeación Triunfo i als pocs mesos es va fer famosa amb una cançó , mona , on es dolia, per un avortament  que havia tingut, o al menys va córrer aquesta història, la lletra de la cançó deia :” tenia tanto que darte, tantes coses que contarte, tenia tanto amor, guardado para ti…”., sembla mentida les voltes que dona la ment humana, jo ja fa temps que penso que hi ha coses de la història familiar que no sé i que ja mai no sabré perquè no tinc a qui preguntar-ho, no queden pares, ni “tios”, no tinc  germans que em podrien contestar i ells s’han quedat sense saber moltes coses que han passat, , jo també tinc , moltes coses que explicar que no sabran mai.

I , mentre dinava, he anat repassant  que m’agradaria que sabessin :els hi he dit als meus pares que m’hagués encantat que coneguessin  els meus nets, que em semblava que el nen escoltaria i segurament resoldria els problemes mentals que el meu pare li posaria, que la nena era un encant i que la meva mare la trobaria preciosa, li he explicat a l’Anton que el Pau ens havia presentat a la seva parella i que a més de ser encantadora era molt guapa, segur que li hagués encantat i se sentiria molt orgullós dels seus fills, que l’Anna, havia rebut un regal sorpresa del seu marit :un patinet elèctric, que actualment estava de moda per anar per Barcelona i que ja l’havia fet servir, al carrer…. sembla difícil de creure!, li he explicat al Quico que el Pau havia portat un tortell farcit de crema, en comptes del tortell de nata que acostumàvem a menjar, i que era una pena que ell no hi fos perquè estava boníssim i he tornat a la conversa de la taula pensant que calia aprofitar tot el que la vida ens aportava i aquell era un bon moment.

Els Nadals, a mida que ens fem grans  , es van tornant més nostàlgics, de totes maneres mai no m’importa pensar en els que no hi són, sempre que els recordo els associo a moments bons que m’han regalat i , en certa manera, els hi agraeixo i em sembla que els faig reviure.

 

214.

Ahir vaig anar al cine a veure “ROMA”, la pel·lícula de l’Alfonso  Cuaron ,inspirada en la seva infància, que descriu la vida d’una família de classe mitja-alta  al barri Roma de la ciutat de Mèxic als anys setanta i de la que havia llegit grans elogis de critica, inclús ha estat descrita com “obra maestra” i , segurament ho és: esta rodada en blanc i negre, les escenes, lentes ,son d’una pulcritud i descripció extraordinàries, les actrius son creïbles en tot moment, no sembla que representin res: són el personatge en estat pur, i hi ha algunes escenes que m’han quedat a la meva memòria, no dic més, és una pel·lícula d’aquelles que  s’ha de veure, i jo ja ho he fet, suposo que degut a la meva frivolitat tendeixo a voler-m’ho passar bé quan sóc espectadora, encara que sé que el cine pot tenir molts més objectius que l’entreteniment, les pel·lícules d’ara són llargues, gairebé totes duren uns vint minuts més del que a mi m’agradaria i aquesta ho és, tenia ganes d’arribar al final i vaig estar contenta d’e sortir de la sala , però he mirat molt a l’ordinador informació de la pel·lícula, i això vol dir que m’ha arribat a dins , que és el que compta.

El personatge central és una minyona de la casa, que està implicada totalment en la vida familiar i té un paper principal en l’educació dels fills , la seva història em va fer pensar en el servei que hi havia a casa quan jo era petita, no només a casa sinó a l’escala de Balmes on vivia, i la molta importància que aquestes persones van tenir en el nostre desenvolupament, sense haver-ne estat conscients, sempre he tingut clar que la meva afició a la musica espanyola em ve de les moltes hores que , de petita, vaig passar al “quarto de la planxa” mentre l’Adolfa escoltava la ràdio, potser també l’afició al el dramatisme em ve de les històries i els consells de l’Elena Francis o dels serials , el que ara em sembla increïble és la vida d’aquestes noies, que arribaven , molt joves, a servir a Barcelona, a una casa on eren ben tractades però on estaven a disposició dels senyors al llarg de tot el dia menys dues tardes a la setmana, on no es tenia massa en compte que sentien ni que pensaven, les recordo a casa les ties , el dia de nadal, contentes, reunides per dinar desprès d’haver servit el nostre menjar i ara em sembla increïble que mai , mentre van estar a casa se m’hagués ocorregut pensar que elles no estaven a casa seva ni si sentien enyorança.

Les penso , ara, amb emoció, la Consuelo, que quan tenia les primeres regles, doloroses, em feia uns massatges a la panxa miraculosos, la Ludi,guapíssima, que feia una sopa d’arròs amb formatge que mai he sabut imitar, l’Espereanza que saltava a “juli “com ningú i intentava, sense èxit, ensenyar-me, la  Dolores, mig boja,  que deia “el señorito Anton es todo jamón”, la Piedat que tenia molt mal geni , la Virtudes amb qui compartia una perruca, horrenda, quan ja era jove, la Maria que estava a casa les ties i m’explicava contes que m’encantaven a més d’enfilar-se a una cadira tapar-se amb un llençol, posar les sabates al terra i sorprendre’ns quan entràvem a la cuina, i  l’Adofa, la meva “tata· que deia : “Maria, como la mia no la hay” amb la que discutia molt perquè em vigilava massa però que va estar present en tot el meu creixement i que m’estimava.

Ara em sap molt greu no haver-les donat les gràcies, no d’una manera puntual per un servei concret, sinó un agraïment per la seva entrega, alegria, i “carinyo”.

Penso que , l’Afonso Cuaron , ha volgut fer un homenatge a la dona que el va cuidar de petit i per extensió a totes les que han representat aquest rol: escoltant, cuidant, alimentant i mimant a nens que no són seus , en el fons :una història d’amor. Per cert, Bon any!

213.

Ahir vam anar a la Sagrada Família amb el Guim, el meu net, ja és gran i li interessa tot, feia preguntes, es fixava en els detalls i estava enormement encuriosit en com seria el resultat final, m’encanta veure com s’entusiasma per les coses, com raona i els comentaris que fa ! . Un cop vista la nau central i el museu vam fer cua per pujar a la torra , cosa que per alegria meva només es pot fer amb ascensor, davant meu feia cua un home segut en una cadira de rodes, la noia ,que vigilava, li ha dit que no podia accedir a la torra perquè la baixada era a peu i l’espai de dalt, ple d’entrebancs, no permetia la mobilitat d’una cadira, vaig tenir l’encert de preguntar quants graons hi havia i davant de la resposta, 350, vaig decidir esperar la meva família seguda a la nau, els genolls em fan mal sempre i si baixo me’n fan molt més, potser m’hauria d’haver quedat a viure a la torra!

Seguda a la església, envoltada de vitralls plens de llums i de japonesos plens de càmeres, vaig estar a gust, l’església recorda un bosc, fantàstic, ple de llum, amb molt poques imatges , la vida de Jesús queda a fora, a les portes d’entrada, i em va donar per pensar que a mi em passava el mateix, totes les imatges que han envoltat la meva infantesa han quedat  fora però crec que m’han deixat petjada a dintre.

Aquest any, per moltes coses no visc un nadal alegre, falta massa gent, m’han arribat  noticies no massa bones  , però a més d’enyorar persones trobo a faltar , també, els sentiments que jo tenia abans, recordo quan anàvem a missa del gall, els papás  (ara em sembla ridícul però era com els anomenàvem ) els meus germans i jo, sempre hi havia una família del barri que cantava a la cerimònia i desprès, quan, en fila, anàvem a donar un petó als peus d’un nen Jesús enorme,  que el capella aguantava mentre tots passàvem a adorar-lo ,però el que ara em sorprèn més és l’emoció i la fe  que jo sentia mentre m’apropava a la imatge, recordo els bons propòsits que feia i la seguretat que vivia de que des del cel seria escoltada i ajudada…no sé si l’educació religiosa que he rebut m’ha fet mal, crec que no perquè mai havia acabat de creure’m el càstig diví, però realment penso  que el fet de tenir fe és un “chollo”que , quan estic desanimada , m’ajudaria.

De totes maneres , encara que el sentiment religiós hagi marxat hi ha moltes coses que m’agraden per Nadal: comprar regals pensant amb qui els ha de rebre i intentant encertar, veure la il·lusió del nens per aquestes festes, omplir l’ascensor amb bosses de caramels perquè les trobin els nens de l’escala i els que venen a dinar, m’agradava molt veure Barcelona guarnida de Nadal, sempre m’han encantat les llums, l’altre dia vaig idear un pla pels meus nets que viuen al poble: pensàvem anar a veure els llums i sopar en un lloc que  els vingués de gust, l’excursioneta es va saldar amb estar , molta estona, amb un embús, no veure ni una llum perquè Barcelona està a les fosques i anàvem direcció a Montjuic, trobar tancat el lloc on pensàvem sopar…però vaig tenir una alegria, venia també la neta de l’Anton i entre ella i el meu net van dir que explicarien que havien vist unes llums precioses: verdes i vermelles, als semàfors de Barcelona….que bé! Tan petits i ja tenen sentit de l’humor.

Faré el dinar de nadal i la nit bona fora de casa, cosa molt positiva perquè abans guisava els tres dies i reunirem els fills i nebots a casa el dia de S. Esteva, és un dinar que em fa il·lusió encara que em costi pensar que soc la més gran  de la taula, jo que he crescut sent la germana, cosina, neboda…més petita de la família.

Passeu el millor Nadal que us pugueu permetre i penseu en que quan acaba et ve de gust menjar verdura i veus la vida normal com un luxe!

212.

He estat tota la setmana , pensant, de tant en tant, en que escriuria avui, normalment quan em poso davant l’ordinador tinc les idees clares , a vegades, inclús , uns dies abans ja ho tinc tot escrit, però ara em trobo sense saber que fer…es rar que al llarg de tota la setmana no m’hagi inspirat, la vida, gràcies a Deu, està plena de detalls en que fixar-te però  volia fer un post frívol , jo , al menys , necessito deixar anar i recuperar alegries i , malauradament últimament no em venen massa flaixos positius i en canvi, rar és el dia en que no tinc una mala noticia directa o a través dels mitjans de comunicació, a més s’acosta el Nadal i jo n’era una entusiasta, però actualment falta massa gent i començo a formar part d’aquell grup , que abans em feia molta ràbia , de persones a qui les festes fan mandra. Ahir, com cada any, vaig fer l’arbre de Nadal, que per cert m’ha quedat molt elegant, mentre escoltava la Marató, que es un dia  que sempre em sento orgullosa d’haver nascut aquí, la fama d’agarrats dels catalans cau feta miques , no hi ha cap campanya solidària d’altres cadenes quer reculli ni la meitat que TV3, i això que ells són molta més gent que nosaltres! Em fa pena està en to tant baix quan realment hauria d’estar agraïda de no tenir càncer, ahir vaig escoltar testimonis plens de coratge i alegria de persones que podrien estar cagant-se en tot…vaig a imitar-les.

Estic contenta perquè avui vaig a dinar amb quatre amigues de Viladrau que ho són des de que érem petites, sabem qui som i ens estimem, ens coneixem els defectes i les virtuts i tenim mil records comuns que ens fan riure i alguns que podrien fer-nos plorar, així que hi ha vida en comú que és el que toca.

Estic contenta perquè la meva mestra de ioga diu que treballo bé malgrat jo noto que cada cop tot em fa més mal i, físicament he fet un “baixon” evident, però si ella diu que milloro m’obligo a creure-ho.

Estic contenta perquè , amb un grup d’amics , hem reservat un viatge a Egipte que començarà el 22 de febrer, des de joveneta sempre he somiat en fer aquest viatge, fa uns anys ja el teníem reservat i pagat i es va anular perquè no es considerava segur anar-hi, ens van tornar els diners i va semblar que ja no hi tornaríem…doncs hi anem, i em fa il·lusió!

Estic contenta perquè a la meva família directa no hi ha cap mala noticia de salut, la meva sogra avui ha caigut però no s’ha trencat res, cosa que podem considerar sort perquè esta té els ossos molt fràgils,

Estic contenta perquè dins les festes de Nadal hi ha el dia de Reis i, tenim nens a casa que estan carregats d’il·lusió i l’escampen.

Estic contenta perquè he iniciat un ordre general a casa meva, jo ordeno molt bé, malauradament desendreço millor , però aquesta vegada tinc una política de llençar..vull armaris buits, no vull reservar roba per fer servir quan faig manualitats perquè se que no me la poso , no vull guardar roba per si m’aprimo perquè no crec que passi, no vull tres paelles d’una mida molt similar, ni uns setrills que no m’agraden, ni deu mil carpetes que ja no ompliré perquè no dono classe…..”me encontrareis a bordo, ligero de equipaje..deia el Machado, tenia raó.

Ja quasi he omplert la fulla, a mi m’ha ’animat, a vosaltres suposo que us avorrirà molt, però sou bona gent i em sabreu perdonar.

211.

L’altre dia estava sola a casa ,em vaig posar al sofà, estirada, disposada a fer anar el “mando”  (comandament, ho sé !), aquesta és una situació estranya perquè el meu marit acostuma a amarrar –lo i no el deixa anar ni per mal de morir, al segon canvi de canal em vaig quedar clavada, va ser com un regal del cel: feia vint-i-cinc anys de l’estrena de “Un pont de mar blava” i repetien el concert, al que jo vaig anar en  el seu dia , integre, amb explicacions actuals del Lluis Llach parlant de tot el procés creatiu, de la seva amistat amb el Miquel Marti Pol i de com van treballar junts per dur a terme aquesta meravellosa òpera.

…Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermani pells i vides diferents… Que bonic!

Crec que n’hi hauria prou, per tenir un bon reglament de vida, en agrupar moltes frases de les cançons del Lluis que , a més d’emocionar musicalment va escampant missatges savis, que eduquen i fan llavor a qui els escolta.

Senzillament i com si res, la vida ens dona i pren paper…./jo tinc , per tu un niu en el meu arbre i un núvol blanc penjat d’alguna branca…../…però a mi el somni mai no em cansa i malgrat la meva barba sóc infant en la mirada /, de vegades veig encara vida, vida !/….que tinguem sort que trobem tot el que ens va mancar ahir…./puja a la barca amb el teu bagatge i recorda que la vida es teva…/Voldria agrair tant temps que fa que t’estimo /. Paraules que m’han acomboiat al llarg de la vida que m’han fet creure en un món on em pensava que la cosa anava a millor.

jJ vaig créixer sense tenir consciència de que vivia en un règim opressor i dictatorial , sabia que al meu pare no li agradava el Franco però a casa no es parlava de política, i en general a casa dels meus amics tampoc, els nostres pares havien passat una guerra, havien sortit bastant ben parats i es mantenien al marge, l’únic en el que el pare era intransigent era en predicar i practicar la necessitat de parlar sempre en català per tal de mantenir la llengua viva, vaig anar pujant envoltada de veus i noticies que cada cop  demanaven més llibertat, i a mida que , molt lentament , vaig obrir els ulls les coses va semblar que anaven per bon camí : els costums es van relaxar, la gent va començar a obrir-se, es van legalitzar els partits i la premsa es va fer més plural, es va guanyar llibertat d’expressió, va arribar la democràcia …tot apuntava a   un  món millor on tot seria més just i on mols tics , decididament rancis, van anar desapareixent, o almenys ens ho pensàvem.

Que esta passant ara ? Com pot ser que un grup d’homes triïn ,per guanyar votants, unes imatges que ens transporten al cinema dels anys seixanta, imatges d’homes muntats a cavall , disposats a conquerir i exterminar , que s’ha fet tant malament perquè cada cop siguem més intransigents ?, Com som capaços de veure imatges esfereïdores de gent a punt de morir al mar, mentre escoltem, sense fer res,  que s’està pensant en fer un mur que els impedeixi literalment l’entrada ?. Realment jo no tinc cap solució però  des de diumenge passat  m’ha quedat un mal gust de boca que no puc treure’m de sobre, tinc pena i també tinc por.

Novament recorreré al mestre : No esperem el blat/sense haver sembrat/no esperem que l’arbre doni fruits sense podar/l’hem de treballar/l’hem d’anar a regar/encara que l’ossada ens faci mal/no somiem passats/ que el vent s’ha emportat/una flor d’avui es marceix just a l’endemà/cal que neixin flors a cada instant

210.

Hi ha expressions  que fan fortuna a nivell general però altres es queden en àmbits molt mes reduïts, m’he trobat moltes vegades dient, per exemple “és un tomàquet” a un grup que no sabia  a que em referia mentre jo pensava que l’expressió era coneguda per tothom, a casa meva la paraula tomàquet es podia referir a la verdura o a un  home , poc fidel, conquistador i vividor, una altre expressió  que he   escoltat  molt a casa  és: “és una cadira” referint.se a algú que aporta tant poc ,a una conversa per exemple ,com un moble …recordo el meu pare dient es com parlar amb una cadira, això, en una evolució natural va anar-se escorçant fins a quedar només el mot cadira. Tot aquest rotllo és la introducció per parlar del pessebre de la Plaça Jaume ,que aquest any  presenta unes figures simbòliques representades per unes cadires enormes, si afegim  que les cadires a casa meva podien tenir un sentit negatiu i que el meu pare feia col·lecció de figures de pessebre que eren veritables escultures i molt boniques , el muntatge d’aquest any em va caure fatal, potser estic carregada de antiguitat i perjudicis .

Hi ha una immensa taula, parada, a mida del Gulliver, i a sobre de cada plat es veu una mena de petita cova, folrada de palla amb un frase del poema de   Montse Ginesta   que fa de fil conductor i que és el que més em va agradar, el text està abrigat , il·luminat, respectat i cuidat ….encara que com a menjar, en aquella taula fa lleig i no ve gens de gust.

Crec que les tradicions es poden presentar de moltes maneres, canviar o inclús suprimir però no abaratir-les , la mare de Deu és una immensa cadira , molt més alta que jo, ( no costa gaire) amb un vel blau i blanc a la part alta, el nen esta representat per una trona, molt mes gran que les figures dels seus pares amb un pitet i una corona suposo per  recordar que és Deu, Josep, que tots sabem que era un babau que tragava amb tot, és també una cadira però no porta la vara que sempre l’ha representat sinó un martell, vale que era fuster però no està ben vist posar-li l’eina més agressiva del seu taller, els tres reis estan junts en una taula i només son tres corones exactes, suportades per un pal ,  cosa que em va indignar perquè a mes de carregar-se la diversitat que és la seva riquesa, fan que els nens que visitin la instal·lació  no puguin identificar el seu preferit, una enorme samarra es recolza a la cadira del pastor que té al costat una cadira d’aquelles que tenen forat per posar una gibrelleta que representa el caganer….i  també hi són l’àngel i tot el bestiar que acompanya un pessebre tradicional…..val que menys els reis, amb un sol símbol es reconeixen totes les figures, val que a gran no el guanya cap altre representació, val que es una aposta valenta i trencadora, val que el Sebastia, Brosa que n’és el creador, es deu haver trencat les banyes per intentar fer un poema visual, però…. emociona? es bonic?

Jo crec que no, de totes maneres segur que no estic al dia en qüestió d’art, tinc un amic que sempre vol tenir una clara definició del que es art, , em sembla que el concepte es molt subjectiu, acabo de consultar ds diccionaris i tampoc m’ha quedat clar, més aviat defineixen art com la manera de fer bé alguna cosa…art de la pesca, per exemple, per a mi pot ser art tot allò que ho sigui considerat per algú, l’altre dia una persona entesa em va dir que la finalitat de l’art modern no és la bellesa, segur que té molts més objectius però per a mi és important que em sembli bonic a més de que em desperti emoció, i el pessebre d’enguany em fa sentir res…dieu-me carca, ho accepto.

Fent servir una altre expressió de casa el muntatge em va semblar “per acollonir pastores”, ben pensat ..les pastores son més fàcils “ d’epatar “que les mestres o les cuineres ?

209.

Les meves filles participen en una mena d’exercici col·lectiu de coneixement de la pròpia identitat, o de meditació o no sé ben bé de que, cada dia tenen una “tarea” que posteriorment implica una estona de meditació, entre les coses que han hagut de fer hi ha una entrevista amb la mare, si és viva, que gràcies a Déu és el meu cas, ahir vaig estar una estona parlant per telèfon amb la meva filla gran i per la tarda vaig prendre un cafè amb la petita contestant , en els dos casos a les mateixes qüestions : Quin han estat els dolors més grans que has patit?, que és el que t’importa més a la vida, etc…, em va encantar respondre  les seves preguntes no només perquè sempre estic contenta de  parlar amb elles sinó perquè ,tenint un guió complert del que cal dir, no marxes per altres ramals i sempre està bé compartir converses vitals amb la gent i com més propera millor, no crec que tinguessin cap sorpresa de les meves respostes, però jo vaig adonar-me , una vegada més ,de la sort que he tingut amb les meves filles: m’agrada com són, les trobo llestes, simpàtiques i bones persones, m’agrada el que han aconseguit professionalment, m’agraden les parelles que han triat i el benestar que es respira a les cases on viuen, sé que no sóc responsable del resultat de la seva personalitat, tots som fruit de multitud de circumstancies: eduquen els pares i l’escola i els amics i la família i les circumstancies de cadascú i ….a més, tot això actua sobre un ser que ja és de determinada manera, és per això que dono gràcies de la sort que he tingut!.

La Paula m’ha enviat algunes de les “tareas” perquè a mi aquest tipus de coses m’agraden, el primer dia calia escriure un mínim de cinquanta noms de persones que creus que “sumen “en la teva vida i , una per una, pensar en que és el que t’ha aportat, els vint o trenta primers noms em van sortir de raig, per sort tinc i he tingut molta gent estimada que ha aportat benestar, de moltes diferents formes a la meva vida, però a partir d’aquí vaig pensar que molts dels valors que he anat aconseguint no venen precisament de gent a la que estimo, jo vaig fer llibres de text perquè la directora de la meva escola me’ls va oferir i em va fer molt feliç fer-ho malgrat la relació amb ella va ser molt complicada, el fet d’haver de manar i discutir quan feia de coordinadora va sumar molt a la meva manera de ser  perquè em va fer més forta, em va obligar a pensar i a decidir i per tant em va aportar seguretat en mi mateixa, ampliant el ventall de persones que han fet influït en mi vaig arribar a tenir més de cinquanta noms en molt poca estona , i no vaig posar cap famós cosa que també es podia fer i que és evident que “suma” a la teva vida.

Tinc un paquet de personatges que indubtablement han millorat la meva existència amb la seva professionalitat…me’n ’ venen molts al cap, quan era joveneta llegia , molt, a poetes com Machado, Lorca o Miguel Hernandez, quan el català va entrar, literàriament a la meva vida ho va fer també el Martí Pol i el Salvat Papasseit, he d’agrair moltíssimes hores d’emoció al Lluis Llach, a la Chavela Vargues i a molts altres, hi ha moltíssims escriptors que han sumat plaer , il·lusió i coneixements a la meva vida, pintors ,musics, compositors, comunicadors, directors de cinema , actors …molta molta gent que m’ha fet sentir, pensar, riure, emocionar-me, no necessito conèixer-los , no en tinc cap necessitat perquè tinc molta gent a qui recórrer per parlar, però els estic profundament agraïda per poder-los fer servir i d’alguna manera els considero meus: son els meus personatges!

I , entre ells , ja fa temps que ha entrat el Mario Vaquerizo, aquesta passió no ve d’ara, fa uns quants anys el vaig veure a Pasapalabra i vaig quedar amb la boca oberta del molt que sabia mentre jo sempre havia pensat que era idiota, des d’aquell dia l’he seguit i cada cop he trobat que era més particular :és un home desa complexat que és manifesta tal com és, sense cap mania, però l’amor definitiu ha vingut en la seva participació a Master Chef Celebrity, que es un programa que m’he empassat perquè ell hi participava i que m’ha mostrat una persona generosa, empàtica , amable i carinyosa amb tothom, hàbil, que sap riure d’ell mateix, que parla bé de tothom…un tros de pa beneit, com deia la meva mare que físicament no s’assemblava gens al Mario però compartia moltes de les seves qualitats.

208.

Cada dimarts, surto de casa a les nou i deu i faig el mateix recorregut per anar al Raval.

Camino fins a la parada del metro que està a la plaça Lesseps per agafar la línia groga, quan entro al vagó, normalment m’envolta un tipus de gent que s’assembla molt a mi, gent del meu barri, més o menys tota del mateix color, a l’estació de Fontana el paisatge humà canvia lleugerament, sovint entren alguns japonesos i més persones del meu estil, entra també algú que té un to de pell una mica  més fosc, a l’arribar a Diagonal baixa força gent de la meva que imagino que van de botigues o a  fer reca dos, perquè es una mica tard per anar a treballar,   i arriben molts estrangers , de totes races i clarament turistes , passa el mateix a Passeig de Gràcia on hi ha una gran buidada i entrada de persones que també estan de viatge , els que baixen deuen anar cap a la Pedrera i els que pugen, segurament,  es dirigeixen a la plaça Catalunya on comencen molts itineraris turístics, a partir d’aquesta estació hi ha una transformació abismal de la gent que ocupa els vagons, els rostres enfosqueixen i en arribar a Liceu i Drassanes hi ha molta més gent de fora que nascuda a Barcelona, jo baixo a l’estació de Paral·lel i em dirigeixo ,caminant ,al carrer Reina Amalia , que està a prop ,per anar al Casal del infants del Raval, en tot el trajecte em creuo amb gent de diverses races, es podria fer un  grup, molt nombrés , de persones de diferents cultures i colors de pell però aquest grup mai no es forma, veus petites reunions , molt uniformes, generalment les dones d’aquí ,que van a comprar, s’aturen a parlar amb persones semblants a elles, en canvi aquelles que porten el cap cobert només es relacionen amb gent de la seva cultura, un grup de vells, tots blancs, juguen a la petanca.

“Contaminame, mezclate conmigo , que bajo mi rama tendrás abrigo”….que bonica la lletra de la cançó de Pedro Guerra, que ideal seria que ens perdéssim la por … que fóssim capaços de barrejar-nos i intercanviar les riqueses culturals que tots tenim.

Jo sóc la primera que, encara que afirmo clarament que no tinc res de racista, estic més tramquil.la en un barri ple de gent com jo que en un carrer amb molta gent de fora però vull esforçar-me en que això no sigui així perquè crec que el món futur serà cada cop més barrejat i perquè sé segur que tots els que han vingut ho han fet per necessitat i no per gust, jo he viscut tota la vida al mateix lloc i em costaria enormement anar a viure a un país on em trobés amb una llengua i una cultura diametralment oposada a la meva..a vegades penso on aniria si hagués de marxar d’aquí i el primer lloc que em ve al cap és sempre Girona, si ha de ser fora d’Espanya només penso en Portugal o França …quan més semblant i a prop…millor, en canvi tota la gent que omple el Raval ha fet viatges a vegades de més d’un dia , canviant d’avions i gastant-se tot el que tenen per arribar fins aquí, a un destí que  és hostil i on ho tindran molt difícil…totes les noies que jo tracto al Raval conserven els seus costums amb tota la força que poden però realment no els queda res més que sigui propi en una ciutat on han aterrat i on han de buscar-se una vida que no comprenen…i si es trenquen les barreres, cosa difícil, som iguals: tots volem  estimar i ser estimats i  intentem construir-nos una vida el més agradable possible.

Recordo el primer dia que vaig veure a l’Amnia, estàvem a l’aula xerrant al voltant d’una taula amb quatre noies paquistaneses, la porta es va obrir i una figura completament coberta amb un burka va entrar, una esgarrifança amb va recórrer l’esquena, la meva exagerada imaginació va ficar armes sota aquella roba, per sort , al moment va obrir la finestreta que permetia ensenyar la seva cara de nena, ha passat un any i tenim una empatia especial, ens fem riure mútuament, cada cop parla més i és un encant, recordo que l’últim dia de curs li vaig preguntar si elles es donaven petons, la cara se li va il·luminar i mentre em deia “claro”ens vam abraçar i totes les diferències se’n van anar a prendre pel sac….ells són tancats, nosaltres també, però si sabem inventar màquines, si cada cop hi ha més progrés… com no som capaços de conviure i respectar-nos …de contaminar-nos els uns dels altres?