440.

L’emoció, moltes vegades, està formada per una sèrie d’estímuls que conformen un únic sentiment. A mi, per exemple, m’encanta escoltar, en directe, el Lluís Llach, però encara m’omple més si ho faig amb les meves companyes de feina que són tant entregades com jo i si estic en un estadi, ple a petar, de gent incondicional del personatge i, encara millor,  si tots l’acompanyem, cantant, cada cop més animats, la cançó que interpreta, tot s’ajunta per aconseguir que se’t posi un nus a la gola i que els ulls s’humitegin.

Una cosa similar, molt intensa,  em va passar en aquest viatge que he fet a França, quan érem a Normandia vam anar a visitar  el “Normandy American Cemetery and Memorial”, d’entrada et trobes amb un museu on s’exposen materials bèl·lics que van estar presents a la campanya, desprès pots visionar diferents vídeos on s’explica l’estratègia del desembarcament, els armaments  i vehicles que van intervenir , etc… a més hi ha testimonis de soldats i familiars, jo sóc fatal en idiomes i no vaig entendre gairebé res del que deien però la seva imatge de joventut em va quedar gravada. Un cop surts a l’exterior et trobes amb un espai enorme , tot està perfectament cuidat, hi ha monuments i explicacions arreu, però el que realment impressiona és un camp que no s’acaba mai on estan enterrats més de nou mil soldats que van participar en el desembarcament , les làpides estan perfectament alineades i i a sobre de cada una d’elles hi ha una creu o una estrella de David, aquest espai et deixa molt tocat perquè tots els que allà descansen son joves que van perdre la vida en una guerra que, per a mi, sempre demostra un fracàs de la raça humana i que, d’alguna manera, va deixar el panorama en el que jo he crescut.

L’espai, per ell mateix ja emociona però encara ho fa més si, des d’allà, mires la platja, preciosa, el verd de la vegetació arriba  gairebé a l’aigua i, en aquell moment el sol es va retirar darrera els núvols deixant tot el conjunt amb una llum que convidava a la melancolia , però encara hi ha més.

Tots els que miraven, callats i commoguts l’escena érem gent gran, que som el únics que  poden viatjar entre setmana, per tant la immensa majoria érem vells que encara ens aguantàvem els pets i teníem  una situació econòmica que ens permetia pagar-nos una sortida. No sé si vaig mitificar el moment, crec que no, però els que allà estàvem tenien un sentiment barrejat: horror per una guerra i unes morts tant joves, agraïment per una vida, la nostra, que ens havia permès fer camí , en un moment donat la meva mirada es va creuar amb la d’una senyora i totes dues vam fer un mig somriure com de reconeixement i , en el mateix moment vam agafar la mà de la nostra parella.

Aquesta mirada i aquest moment m’han donat que pensar, en aquest viatge he vist moltes parelles, grans, i m’adono que el tracte , la complicitat i les mostres d’afecte són molt més freqüents que amb parelles més joves, té lògica, les parelles que comencen estant descobrint-se i s’exploren, quan venen els fills les mans estan ocupades en la canalla i la parella esta submergida a la vida, la feina, la família i mil coses més i, en la majoria dels cassos no hi ha tanta dedicació a la persona que es té al costat, en canvi els vells hem fet un llarg camí , em deixat de banda tot el tràfec de la vida, hem sofert moltes pèrdues i hem aprés el secret de la vida: val molt més cuidar, mimar  i valorar el que tenim que patir pel que no tenim. En aquell moment, a Normandia, crec que la senyora i jo vam agrair tenir una mà, al costat, a la que agafar-nos i ens vam emocionar.

439.

Quan viatjo m’entra com una mena de neguit de no perdre’m res, això fa que aquests dies que he visitat alguns castells del Loira hagi anat, com una boja, intentant entendre quin noble ocupava cada llit amb la seguretat de que d’aquí un parell de setmanes, o abans,  ho haure oblidat tot. En els tres primers castells que vaig visitar, sovint en les explicacions, en francès, trobava el nom de Diana de Poitiers i el de Catalina Medicis, aixó va despertar la meva curiositat i, a l’hotel, tranquil·lament, vaig  intentar esbrinar la vida i el lligam d’aquestes dos senyores. Aquesta historia la recordaré,  perquè ve carregadeta.

El rei Francesc I de França, degut a perdre la batalla de Pavia era presoner del rei Carles I d’Espanya  i V d’Alemanya. Per tal de recuperar la seva llibertat i com a penyora de que pagaria quatre tones d’or, va canviar-se per dos dels seus fills que van viure cinc anys a Espanya com a rehenes. El petit, Enric,  tenia 7 anys en el moment del canvi i estava molt espantat, ningú no lo feia cas (llavors els traumes no es valoraven ) llevat d’una bella dama de la cort que el va abraçar i besar per consolar-lo. La dona era Diana de Poitiers, esposa del senescal de França amb qui estava casada des dels 13 anys, sent un esposa fidel i exemplar malgrat que el seu marit era quaranta anys més gran que ella.

Quan l’Enric tenia dotze anys els dos països van arribar a un acord i els nois van tornar a França acompanyats d’una princesa espanyola destinada a casar-se amb el rei de França que havia enviudat. El noi recordava perfectament les mostres de “carinyo” que Diana li havia fet i des d’aquell moment va agafar els colors d’ella pel seu escut i va dedicar-se a l’amor de la dona que ja era vídua, la cosa va començar com un amor cortès però va anar a més, animats pel rei francès que volia espavilar el seu fill que era massa tímid i retret, a més d’oferir-li la companyia de Diana va fer venir d’Itàlia a la Catalina Medicis que, ambiciosa com tota la seva família, va estar encantada de ser princesa de França, sense ni sospitar que, desprès de la mort de dos dels seus cunyats. arribaria a ser reina.

Les coses continuaven igual, L’Enric tant quan va ser príncep com quan va ser rei només tenia ulls per la seva amant que tot i que era molt més gran que ell es conservava bé i l’ajudava al despatx  a més d’alegrar-lo al llit, va omplir-la de regals importants, joies, títols i un parell de castells, que ella decorava i transformava amb molta gràcia, a la cort tothom la tractava com a reina i, mentrestant ,la Catalina anava tragant i parint un fill darrera un altre, fins tenir-ne deu.

Però un bon dia, el rei ,mentre  per entretenir-se, en comptes de jugar a escacs que és molt més tranquil, jugava a barallar-se, a cavall, amb un amic va tenir un accident a conseqüència del qual va morir al cap de deu dies. La reina Catalina, que, com tota la seva família era del morro fort, va treure el seu veritable caràcter i no va permetre que Diana entrés a veure el ferit ni assistís al seu enterrament, recent mort el rei ,li va fer abandonar el castell encara que li va canviar per un altre que també és imponent, d’aquí que el nom de les dues dones aparegui  en els dos palaus . 

Al morir el seu marit va pujar al tro el fill gran de Catalina amb el nom de Francesc II, mentre aquest va ser rei ella no va intervindré massa en qüestions d’estat dedicant-se  a millorar les seves possessions , però quan Francesc II va morir i va ser nomenat rei el seu fill segon  ella va assumir la regència i es veu que en va fer de tots colors, però aquesta història política , m’interessa molt menys que la que he  explicat abans. Cadascú és com és.      

438.

Som a França, fent un viatge que hem retardat anys per molts motius, entre ells la pandèmia, però que teníem clar: sense ruta, sense dates i en cotxe. Vam decidir agafar hotel per la primera nit ja que sortíem a  mig matí de Barcelona i havíem d’assegurar la nit, vam reservar a Arlés que és una ciutat bonica on no havíem estat, cap a les tres ja hi érem i desprès de registrar-nos vam anar  a donar un vol, la ciutat té restes, molt senceretes,  d’un amfiteatre i d’un coliseu romà, allà mentre seiem contemplant les ruïnes vaig recordar que a la ciutat hi havia un sant: “el santo cura”que havia fet molta por al meu germà Quico en un viatge que els meus pares van fer amb els meus germans quan jo era molt petita.

El Jose Miguel sap moltes coses, sovint em recorda que “yo retengo!” quan jo em sorprenc de coses que explica , de seguida em va dir que el” santo cura” era d’Ars i no d’Arlés i davant la meva sorpresa em va explicar la seva història, era un noi molt curt, cosa que en el seu poble sabia tothom i volia entrar al seminari, es veu que per poder fer-ho s’havia de passar un examen, ell, com era “tonto”, només va aprendre una lliçó i va ser la que corresponia a la pregunta de l’examen, el tribunal va quedar tant desconcertat que van fer-li moltes més proves i, a cop de miracle, les va anar superant totes, fins fer-se capellà i destacar com a confessor a base, sempre de l’ajuda divina o la d’un protector que tenia. La història oferia quantitat de detalls fins i tot el Jose Miguel em va aclarir que mai no havia sigut rector tot i que n’és el patró, aquest detall, que el meu marit sap, em sembla que li ha dit directament el sant perquè, desprès vaig llegir la seva vida a la Wilquipèdia i el declaren rector ,el que vaig llegir em va resultar molt més avorrit que el que acabava de sentir, sempre he dit que m’encanta que m’expliquin coses i que m’importa menys la veracitat de les mateixes, per tant .”.si non e  vero e ben trobato.”

El dissabte havíem de deixar l’hotel a les dotze, vaig baixar a esmorzar a les nou i ja havia pactat amb el Jose Miguel que volia marxar havent deixat coronat al rei d’Anglaterra. Poques coses em distreuen tant com un casament reial , no diguem una coronació que era la primera que veia. Llàstima que, retransmesa en francès, perdia molts detalls, però em va donar temps de veure molta cosa. Diuen  que aquest rei volia modernitzar la institució, doncs no li va sortir massa be´.

El desplegament  va ser espectacular i vist des dels meus ulls totalment anacrònic, tota la família reial, es van cobrir amb unes capes ridícules i molt guarnides de no se quina ordre però se’ls veia totalment disfressats, el Carlos i la Camilla tenien feina per caminar amb la quantitat de roba que portaven a sobre quan van entrar a l’Abadia, no diguem al sortir que feien veritables esforços en aguantar la corona que deu pesar molt, semblaven un parell d’estaquirots disfressats que no gosaven a moure’s per no provocar un escàndol que hagués sortit a la premsa de tot el mon.

I la parafernàlia que els envoltava! Quantitat de disfresses militars, eclesiàstiques i de diferents estaments. Tota l’estona em va donar l’efecte  d’una representació carrinclona i totalment passada de moda. Em va fer una certa pena aquell home, que al menys té un mal de genolls  similar al meu carregat amb aquell mantell  i amb aguantant  un parell de símbols que pesaven molt.

El meu cosi Lluis Serrat en una reunió familiar va donar-nos un arbre genealògic de la nostra família amb el lema, segons ell familiar :”Déu no sóc, rei no vull, Serrat em quedo” Jo també em quedo treanquil.la amb la seguretat que mai no em coronaran.

437.

El divendres, a Viladrau, vaig acompanyar la meva filla Paula a un espectacle que el Bibiobus patrocinava i que es feia en el “Gorg de llibres” on   s’organitzen moltes coses.

L’actuació es deia Rumbesia i ens van explicar que era una adaptació de poemes d’autors catalans a la rumba. Els poemes feien  un camí que anava del negre. associat al dolor, fins el  blanc assimilat a la joia, va musicalitzar textos de molts autors, Papasseit, Foix; Martí Pol, Segarra, Maria Mercè Marçal, Caterina Albert i altres, abans de cada cançó ens explicava que sempre consultava amb professors de la Universitat de lletres l’adequació del poema i intentava esbrinar si l’autor estaria satisfet amb el resultat. El cantant em va commoure, no per la bellesa de les paraules ni per la música que tocava sinó per la seva entrega,  ens feia acompanyar-lo amb les palmes  que ens sortien força malament,  i cantava  amb la mateixa passió que ho faria en un liceu ple, quan en realitat ho feia per un auditori d’unes vuit persones. Parlava de la felicitat que teníem aquella tarda envoltats de natura, ben menjats , i sense por de cap perill immediat ,ens va parlat del Tortell Poltrona creador de “Pallassos sense fronteres” de  la gent d”Open arms”,  vam passar una bona estona, d’aquelles que et fan pensar, conviden a portar-se bé i, un cop més, vaig adonar-me de la importància de la gratuïtat.

Realment les coses que no es poden pagar amb diners resulten les més grans, no es pot comprar la salut, ni l’amor ni cap de les virtuts que fan que la vida valgui la pena.

I parlant de gratuïtats, fa pocs dies el Govern ha concedit  al meu cosí Lel la medalla al treball president Macià, que és un guardó que es concedeix a persones que han destacat pels serveis prestats en benefici dels interessos generals, el Lel , des de que es va jubilar, ja fa anys, ha treballat a favors dels discapacitats intel·lectuals de manera voluntària, amb el sentit de l’humor que el caracteritza em va explicar que havia intentat refusar el premi al·legant la frase familiar “Gràcies a Déu no he hagut de treballar mai”, però no va colar.

I seguint amb els reconeixements , l’UB ha donat un premi a la tesis de la  meva filla Maria que ja tenia el “cum laude”, la meva neta, parlant d’això em va dir que no li semblava un bon premi, “no li donen ni un euro ni cap figura, només un paper! deia estranyada.

Avui tinc un dia familiar, ara recordo que el meu germà Anton distingia les qualitats entre gratuïtes  i treballades, deia que la bellesa i la intel·ligència eren del primer grup, en canvi la generositat era del segon perquè tu podies incrementar-la a base d’esforç, crec que tenia raó i penso que és important esforçar-se en potenciar tot allò que puguem fer en favor dels altres perquè és una manera, clara, de sentir-nos bé dins la nostra pell, deixant de banda el que oferim als demés.

He rebuscat a internet el nom del cantant de l’altre dia, em sembla que si escric sobre ell almenys l’hauria d’anomenar pel nom però no l’he trobat, a més de fer-me passar una estona diferent i plàcida li he d’agrair donar-me a conèixer un poema de la Joana Raspall que em va agradar molt. Jo la coneixia d’haver fet aprendre als alumnes molts dels seus poemes dedicats a la canalla, però aquest no el coneixia i el trobo extraordinari per introduir als adolescents a la poesia i fer-los pensar:

Si haguessis nascut en una altra terra/ podries ser blanc podries ser negre…/Un altre país fora casa teva/i diries “sí” en una altra llengua/T’hauries criat d’una altra manera/ més bona potser, potser més dolenta/Tindries més sort, o potser més pega…/Tindries amics i jocs d’altra mena/duries vestits de sac o de seda/sabates de pell o tosca espardenya/o aniries nu perdut per la selva/Podries llegir contes o poemes/ o no tenir llibres no saber de lletra/Podries menjar coses llaminers / o només crostons eixuts de pa negre/Podries…podries, per tot això pensa/que importa tenir les mans ben obertes/i ajudar qui ve fugint de la guerra/ fugint del dolor i de la pobresa/Si tu fossis nat a la seva terra/ la tristesa d’ell podria ser teva/.

436.

De sempre he sigut molt aficionada als boleros, no sé de que em ve, de petita, era una nena malaltissa i passava moltes hores  a casa, a la tarda l’Adolfa, que em cuidava planxava i escoltava la ràdio, sempre cançó espanyola que només quedava interrompuda per l’Elena Francis que era un programa que ,m’encantava, ara de gran un dia vaig veure una recreació del mateix per la tele i em vaig quedar horroritzada, suposo que  part de tota aquella tonteria ha quedat gravada al meu interior i no crec que m’hagi fet cap bé.

Una de les coses que m’agrada del tipus de cançó de la que parlo és la contundència, exageració i passió de les seves lletres ..”por ti contaria la arena del mar…”si tu me dices ven, lo dejo todo..” i mil exemples més. L’altre dia anava pel carrer taral·lejant, en beu baixíssima perquè canto fatal, i em va donar per fixar-me en la lletra que deia :”Yo le queria con toda el alma, como se quiere solo una vez”, hi ha molt la idea de que el primer amor marca o de que només una vegada un és capaç d’enamorar-se amb total intensitat, no hi estic gens d’acord, crec que l’amor és sempre particular i s’adequa a les persones que el senten, és veritat que potser la primera vegada que t’enamores el món s’atura i trobo que la definició de que t’omples de papallones és bona, el primer cop tot es vermell i s’encenen molts focs artificials, però això no vol dir que sigui un amor més bo que altres que no desperten tantes explosions.

Una vegada, de molt joveneta , vaig sentir una frase que em va quedar gravada que deia “los grandes amores no pueden acabar en una mecedora” , en aquell temps m’ho vaig creure, ara hi estic completament en desacord perquè crec que els amors grans poden  acabar en un lloc tranquil i durar tota la vida.

Les relacions solides són  com una calaixera, plena de espais per guardar les experiències  que no sempre són bones, hi cap de tot, amor, alegria, dolor, comprensió, perdó i sobretot estimació de la bona, d’aquella que proporciona confort perquè té grans dosis de respecte, admiració, simpatia. empatia , i fidelitat.

De joveneta vaig llegir el llibre “Climes” de l’Andre Maurois, va ser un llibre que em va fer adonar de l’adequació que tots podem fer en les relacions amoroses, el llibre descriu dues histories d’amor del protagonista que en el primer cas estima desesperadament a una dona  que el fa patir , desprès té una altre relació en la que és ell l’objecte de desig de la seva segona esposa amb la que es comporta com abans ho van fer amb ell. I això no és gens estrany perquè les relacions d’amor i amistat sempre es construeixen de manera particular, entre dos.

I seguim cantant:

A l’amor de tota una vida : S’estimen com jo voldria ser estimat/si els costums que segueixo ho permeten/s’estimen com jo voldria ser estimat/quan l’esperança comenci a estr seca/(Serrat).

A l’amor passional:Quiero abrazarte tanto/con mis sentidos ,con tanto amor/que no haya más sonido que nuestra voz/y tmi cuerpo en el tuyo a continuación (Victor Manuel).

A l’amor generós:Jo tinc per a tu un niu en el meu arbre/i un núvol blanc penjat d’alguna branca/Molt blanc (Llach).

I a tants amors, de la manera que siguin mentre proporcionin elm caliu que tots necessitem.

435.

Fa ja uns quants dies, vaig escoltar una tertúlia on parlaven de l’Arcadi Oliveras perquè era l’aniversari de la seva mort, el Xavier Grasset va explicar que a la pregunta de si l’ havien quedat coses per fer, l’Arcadi va contestar que havia estat tan amoïnat pensant en coses grans que creia que havia deixat de dedicar-se a les coses petites. Crec que les coses petites són molt importants i, a més, la majoria no tenim excusa perquè no ens dediquem a coses grans ni podem solucionar-les.

A mida que els anys van corrent les grans qüestions vitals es van deixant de banda, crec que és impossible que jo actualment m’enamorés , encara que vingués la persona més seductora del món i en el dificilíssim cas que m’anés al darrera, jo no em jugaria mai el que tinc per viure una experiència, tampoc tinc projectes professionals ni puc, ni vull, portar cap fill al món, el que em queda, que ja és molt, és viure el millor que pugui i això es pot fer si et fixes amb tot el bo que tens i et proporciones tants petits plaers com et sigui possible.

Fa com quaranta anys vaig anar a  classes de “Corte y confección “ a casa d’una senyora que havia estat rica i s’havia arruïnat, havia  de treballar per viure cosa que a la seva joventut mai no s’havia plantejat, recordo que ens explicava que abans de sortir al carrer deixava la taula de l’hora de dinar molt ben parada, d’aquesta manera deia, quan arribava  podia pensar que una minyona ho havia deixat fet. És una manera com qualsevol altra de tenir petites alegries i per poder-les portar a la pràctica hem de tenir clar quines són les coses que ens proporcionen benestar.

Per exemple, és una sensació boníssima ficar-nos al llit amb llençols nets i les rentadores van que se les pelen, podem rentar més, estendre bé i viure més sovint la sensació , o no fer-ho però recordar que no hem hagut d’estendre ni planxar i hem aprofitat el t emps aquell en seure davant la finestra amb sol, fer un solitari i beure el que ens vingui de gust. M’agrada tenir convidats, sobretot si ho planifico bé i els espero amb tot preparat i , arregladeta i  puc començar l’aperitiu jo sola.

Abans de dedicar-me  a dormir, m’agrada xerrar una mica amb el Jose >Miguel, sentir-me  ben acompanyada  i si pot ser riure, per acabar el dia amb  bones sensacions, de fet no hi ha cosa en el món que m’agradi més que riure i fer riure.

M’encanta quedar amb amigues, una o més  i xerrar, i també amb grup d’amics  i allargar les sobretaules . Veure, admirar i compartir temps i activitats amb les meves filles que em cauen molt bé i tractar a familiars que estimo.

Els meus nets es fan grans i, lògicament ja tenen mil il·lusions alienes a la família, m’agrada esgarrapar moments amb ells i compartir estones, havia deixat de fer el paraulogic i m’hi he tornat a posar perquè el meu net hi juga i així puc comentar la partida amb ell.

M’agrada fer llista d’encàrrecs  pendents i complir-los. M’agrada tenir flors, si me les regalen ja és la hòstia però si no, les puc triar i comprar, cosa que faig cada setmana. Tenir un llibre que m’atrapi, seguir un tema que m’interessi i comentar-lo, buscar nous plaers ,jugar a cartes, repassar gratituds i gaudir de tants moments com pugui.

No puc dir que visc a “tope” però viure, a miques, si són bones també esta molt bé!.

434.

Els dilluns, quan em llevo, desaprès de preparar-me un cafè, la primera cosa que faig és seure a l’ordinador i començar a escriure el post, a vegades m’enfronto a una plana en blanc sense ni idea del que faré per omplir-la, altres he tingut la inspiració al llarg de la setmana, hi he anat pensant i pràcticament quan m’hi poso  el text em surt a raig, en  ambdós casos , quan acabo , em sento satisfeta d’haver-ho aconseguit encara que , sovint, crec que el que he escrit  no té cap gracia però, almenys he complert , que ja és un aprovat.

El dilluns passat , al ser el tema del dia em vaig començar a posar amb el cas de l’Ana Obregón de qui feia poc que sabíem que, als 68 anys, havia estat mare per gestació subrogada als Estats Units, vaig començar a escriure, però no vaig acabar, em semblava un tema relliscós i tothom en parlava, vaig decidir-me per la festa de rams amb el convenciment de que el resultat seria fluixet.

A la nit, un amic, mentre sopàvem, em va dir :“pensava que parlaries de l’Obregon avui” li vaig contestar que no havia gosat i em va respondre que encara hi era a temps…i per què no? si he estat tota la setmana donant voltes al tema i més ara  que sabem que la nena nascuda és la seva neta perquè ha estat concebuda amb l’esperma congelat del seu fill i ,que aquest ,havia manifestat el seu desig de que una criatura, o més, fill seu ,arribés al mon encara que ell no hi fos. Tot plegat : complicadet.

A veure, la paternitat i la maternitat no són  un deure, ni un dret, ni tant sols una necessitat: són  un desig i els desitjos no sempre es compleixen, jo , per exemple, voldria ser alta i sóc molt baixa, el meu somni seria ser cantautora i desafino …. , no em queda  més remei  que conformar-me i mirar de gaudir amb el que sóc .

D’altre banda no vull ni pensar en com et prens l’últim desig del teu fill, ni que sigui tant fora límits com voler  tenir descendència  encara que tu no hi siguis, suposo que l’Obregon va quedar totalment devastada desprès de la mort del seu unic fill i és segur que dins seu alguna cisa es va trencar per sempre i va crear un buit molt difícil d’omplir…però pot pensar que l’arribada d’un nou nen pot omplir aquest buit, i, és més, te dret a carregar sobre les espatlles d’un petit una motxilla tant feixuga.

Ella declara que mai més estarà sola, què li parlarà a la nena de que ella la cuidarà des d’aquí i el seu pare des del cel, en tindrà prou la criatura amb  un pare-àngel i una mare vella mentre els seus amics  disposen d’un pare i una mare presents al seu costat?

Aquesta nena té una missió a complir: acompanyar a la seva àvia i donar-li la tranquil·litat d’haver complert la voluntat del seu fill, parlant de l’amor matern el Serrat canta a la seva mare :”quan estalviaves blat per donar-me mantega” aquesta nena , segur que rebrà mantega però tindrà feina en fer feliç una àvia que porta el dol a dins i segurament quan tingui edat de fer “botellón”  haurà d’escollir entre aguantar-li  el goteró o sortir de festa amb el cor encongit, l’Obregon declarà que mai més estarà sola encara que és probable que, aviat, deixi sola a una criatura nascuda per consolar.

O no, perquè per sort , la vida dona moltes voltes i mai se sap el que pot passar.

433.

Ahir, mentre prenia tranquil·lament un cafè, vaig escoltar uns sorolls que venien de l’església que, a Viladrau, està molt a prop de casa meva, mirant per la finestra vaig veure que uns quants nens , carregats cadascú amb una palma o un palmó. corrien cap  allà, on estaven a punt de començar la benedicció de rams que es feia fora del temple.

Rams! I jo sense ni haver-ho pensat! Gairebé cada any m’acostava a la fira que es posava a la Rambla Catalunya encara que no comprés res perquè m’agradava veure els productes i sempre recordava la il·lusió que em feia aquest dia quan era petita.

Ara, crec que la majoria dels  nens que van a l’església no tenen ni idea del que estan celebrant, abans tots sabíem que es commemorava  i també estàvem enterrats que molt aviat arribaria la Setmana Santa on no podríem ni cantar, i passaríem uns dies de moltes misses i visites a l’església que acabarien amb el dia de la mona i la tornada a l’escola, però el divendres, abans de rams era un dia d’inici i per a mi era un dels dies més assenyalats de l’any. M’encantava!.

El divendres era el dia de Sant de les Dolors, ara, no sé massa perquè han canviat el dia, a la meva família es celebraven més els Sants que els aniversaris, sobretot si eren sants nostrats dels que tothom sabia el dia, jo tenia dos ties que es deien igual, una de casa família. Aquells dia dinàvem aviat i anàvem a casa el tio Jaume que vivia a la Via laietana per felicitar la seva dona: tia Lolita,  anàvem a prendre postres, no recordo haver dinat mai a casa seva en canvi hi he menjat quantitat de “dulses”, pastes i trufes  que eren molt adequats per rebre gent que venia a felicitar-te i que anava arribant a diferents hores al llarg de tota la tarda. Abans de les sis marxàvem per anar a casa les ties, al quart primera de la casa de Balmes on es guarnien les palmes i es berenava per celebrar el sant de la tia Lola.

Allà les dones de l’escala, muntaven les palmes i palmons  de tots els seus fillols , alguns dels quals contemplàvem el fet, perquè les meves cosines i jo vivíem al mateix edifici i les tres teníem a la padrina present a l’escala. Recordo l’olor, fantàstic, de la barreja de palmes, fresques i conservades humides amb el de xocolata que, a la cuina, ‘estava començant a preparar-se. Cada nena tenia una capsa a casa les ties on es guardaven  els “adornos” de la palma que eren de vidre o fusta, i cada any s’afegia una cosa nova, teníem unes gàbies, de vidre, amb un ocellet dins de cada una que eren una filigrana, es com si les veiés, a més a cada  palma es penjaven unes quantes figures de sucre que no recordo que m’agradessin massa però que  em feien molta il·lusió: escales, animals, claus, de sucre blanc o rosa i decorades amb un altre tipus de sucre de diferents colors. El guarniment s’acabava amb un llaç i uns rosaris i les palmes quedaven exposades a l’espera de ser recollides.

Es com si veiés a les meves ties, segudes davant una cadira, modernista, on hi havia lligada una palma o un palmó, penjant , amb agulla i fil gruixut, diferents guarniments a les palmes, que a l’església cridaven l’atenció de tant farcides que estaven.

Quan tot estava ja decorat , la Maria Biarnés, que havia entrat a la casa feia mil anys per cuidar la meva àvia i s’hi havia quedat tota la vida preparava la taula: xocolata, nata , melindros, merengues i tots  berenàvem a una taula on s’anaven afegint els fillols que venien a recollir la seva palma o palmó.

L’endemà, mudats cap a l’església, esperant que arribés el moment “guai” de la cerimònia on es picaven amb els palmons a terra i tothom competia per aconseguir fer més “escombra”, desprès els palmons i les palmes es penjaven als balcons acumulant al llarg de tot un any tots els àcars de Barcelona o es portaven a l’església per adornar el monument que es muntava al voltant del sagrari.  Que diferent era tot!

432.

Aquest any, he vist els dos primers programes d’Eufòria amb el Jose Miguel, la meva neta és molt fan del programa i al llarg del mateix ens enviàvem “àudios” comentant la jugada, des del primer programa nosaltres vam apostar per l’Emmy que ja ens havia seduït cantant una cançó molt dolça en un dels programes del càsting que  vam pillar per casualitat, no només em va agradar la seva manera de cantar, que no tinc massa criteri per jutjar, vaig empatitzar des del primer moment per la seva manera de parlar i la senzillesa i veritat que surava de les seves paraules.

En el primer programa ja va quedar a la zona de perill i es va veure que la Elena Gadel no la valorava massa, en el moment final, però, el públic la va salvar  a base de votar-la, entre els vots hi havia el meu que vaig quedar sorpresa, jo mateixa, amb la passió en  que seguia els esdeveniments. El divendres passat no vam veure el programa perquè érem al teatre però vam arribar a temps d’estar tranquils veient que estava salvada, de repent, els coachs  la van enviar, de nou, a la zona de perill argumentant que fent la segona veu en la cançó d’un company no ho havia fet bé, desprès de molta estona i varies votacions  va quedar expulsada definitivament .La Elena Gadel li va dirigir unes paraules de comiat i li va dir, més o menys,  que podia haver-se quedat , almenys una setmana més i que podia endur-se l’experiència viscuda cap a casa seva. Em vaig indignar, dient-li que podia haver-se quedat una setmana més assegurava que no tenia qualitats per continuar, a una noia, recent expulsada d’un programa se l’ha d’animar, se li havia d’alabar les seves qualitats i encoratjar -la pel futur, perquè les paraules són importants curen, animen i consolen i s’ha d’intentar triar-les bé.

“Paraules d’amor, senzilles i tendres….”Et pot canviar l’humor si sents un t’estimo de bon matí, que a la meva manera de veure és molt més bonic que un t’estimo molt, perquè implica totalitat i no mesura la qualitat del  sentiment, la gent tenim una certa vergonya de manifestar els nostres efectes , no fem servir paraules per fer-ho i ens hauríem de deixar anar més en aquest sentit,  no costa res afalagar la gent , hi ha frases màgiques, per exemple… et trobes a una amiga que fa temps que no veus, si dius “t’has aprimat?” t’assegures de donar-li un plus d’alegria, o “et veig molt bé” o “ estàs guapa, avui”.

Quan comentes un viatge ,molt sovint sents algú que et pregunta si has vist alguna cosa que t’has saltat per enseguida manifestar que era el millor de tot el que s’ha visitat, cal?, guanyem alguna cosa dient això ?, fa uns dies, a la perruqueria, una senyora explicava a una altra que estava amoïnada pel seu fill que no volia estudiar i rebia, molt sovint, una queixa des de l’escola del seu comportament, la seva veïna de tocador, desprès d’escoltar-la va explicar que ella, en canvi, tenia molta sort perquè la seva nena era responsable i no li havia d’estar ni una mica a sobre perquè fes els deures… consola això? més aviat pot despertar un sentiment barrejat de ràbia i enveja que no pot ser bo.

Tot això que estic dient no significa un elogi a la mentida, simplement és un recordatori de que, sovint, un afegitó d’amabilitat i empatia ajuda en les relacions, escoltar, comprendre i abans de contestar intentar fer-ho d’una manera positiva que aporti benestar al que tenim davant o almenys no el disgusti, perquè no només som amos dels nostres silencis, ho hem de ser de les nostres paraules i com bé diu la dita “S’agafen més mosques amb la mel que amb el vinagre”.

431.

Hi ha dies molt plens d’activitats i és una cosa que “m’agobia”, aquells dies en  que tens una agenda que no deixa ni un forat, el dimecres  era un dia molt ple, la vigília, mentre  esperava la son, ho anava repassant i  des de  les nou del matí fins  a ultima hora no hi havia cap minut lliure. L’endemà, ja a primera hora, el dia  va començar a donar-me alegries, amb la jaqueta posada vaig anar a buscar el paper que confirmava que tenia hora a les nou al Cap , per sort el vaig trobar, sorpresa!  Faltava una setmana: era dimecres vinent !. Quina alegria: dues hores pel davant que van passar volant, sense fer res de profit, però sumant ja 3000 passos en el mòbil, que són els que faig abans de sortir al matí, donant voltes pel pis.

Trucada a la meva cosina i cap a ioga, i una classe aprofitada, aquest any m’he canviat de grup i d’horari, vaig al torn  de les velles , això em permet fer tots els exercicis i gaudir-los i aquest dia, inclús vaig seguir la meditació sense distreure’m  i  vaig cantar l’om sense fer-me ni una mica de vergonya a mi mateixa. Cap a casa, donant una volteta : 4000 passes.

Temps de canviar-me i d’anar caminant, poc a poc fins el restaurant on havia quedat amb tres amigues per dinar, les conec des de que era petita, els hi sé la vida, m ’agrada veure-les, xerrar, saber que hi són  , a més les converses de dones sempre són distretes, nosaltres parlem del que sentim, inclús poden endevinar que es el que pensem encara que no ho diguem.

Sortint del dinar em va donar temps de passar per casa i veure el capítol de la novel·la de la tarda, puc seguir la trama saltant-me  un o molts més capítols perquè no passa gran cosa però prefereixo no fer-ho. Entre anar i tornar del dinar :Gairebé 7000 passes.

Després pensava baixar en taxi per anar a un acupuntor que em posa agulles per millorar el meu mal de genolls, és xinés i  m’ha dit que hi ha gent que no respon al tractament, crec que és el meu cas, no noto ni una mica de millora però he decidit fer al menys quatre sessions , quan vaig arribar objectiu complert : 8400 passos!!!.

La cosa curiosa és que jo, que sóc neguitosa , passo més de mitja hora estirada i molt relaxada, plena d’orgull per la meva serenor vaig sortir del doctor Li Zhi Xin i em vaig trobar amb el Jose Miguel que m’esperava per anar al teatre, teníem dues hores abans de la sessió  i vam baixar caminant , per tal de que el Jose Miguel cremés sucre, per la dreta de l’Eixample, vam arribar abans d’hora i vam seure en un bar, com si tinguéssim una cita!

No sabia ni que existia el teatre Eolia, havíem quedat allà amb la meva filla i uns amics seus que em cauen molt bé per veure a una amiga seva que feia un monòleg. La Berta Giraut interpreta “La segona millor” on dóna vida a moltes dones que no han arribat a ser protagonistes ,mitjançant un text brillant  ,on es barregen la poesia, el drama, la ironia, el riure i moltes manifestacions més, interpretat d’una manera que fa que no puguis deixar de mirar-la, omple l’escenari i t’atrapa transmetent mil emocions. A mi m’agraden les paraules i  l’escena era tant ràpida que sovint no podia atrapar-les però vaig deixar d’intentar entendre-ho tot i em vaig entregar, la funció em va passar volant i em va encantar. Aquesta  noia, pot representar una segona millor, té molt talent i no es gens coneguda encara que mereix que el seu nom, ple de bombetes,  llueixi en un gran teatre.

Desprès vam anar a sopar i vaig arribar a casa amb aquella sensació, tant agradable, d’haver viscut un dia ple de bons moments i a més….13000 passos!