328.

Ja és primavera! I contràriament al dia en que va començar , ara ho sembla: el cel és d’un blau lluminós i ahir, quan vaig sortir al carrer, la majoria d’arbres en que em vaig fixar ja lluïen uns brots verds, encara clars, que prometien un futur esplendor, abans, quan era jove m’encantava la tardor, ara la primavera és, de llarg, la meva estació preferida, em fixo en detalls que abans no mirava, tota la natura promet canvis i aquests es van materialitzant, mica en mica, oferint espectacles de color, que fan il·lusió, almenys a mi.

Falten pocs dies per la Setmana Santa i sembla impossible que pugui espatllar-se el temps però tradicionalment per aquestes dades el sol fuig i moltes vegades plou o fa un temps de merda, recordo que quan era petita ,si pujàvem a Viladrau anàvem a l’hotel, a l’hostal Arxé, al costat de casa, perquè gairebé cap casa estava condicionada per passar l’hivern, al mateix hotel t’oferien un plat de llauna on cremàvem alcohol mentre ens despullàvem per ficar-nos al llit , era una setmana trista, no es podia cantar , a la televisió només feien pel·lícules religioses i cada tarda assistíem a un ofici a l’església que acostumava a ser molt llarg i pesat, un dels dies es feia una processó on la màxima distracció consistia en mirar de cremar el màxim de cera possible del gran ciri que tots portàvem, sembla mentida però ara recordo tot aquest ambient amb una gran tendresa ,tenia, a més, un final feliç perquè el diumenge es celebrava la resurrecció de Crist i llavors l’alegria s’imposava, es podia estar content i fer tot el que al llarg de la setmana s’havia prohibit i , a més, els padrins et regalaven la mona, que en el meu cas no feia massa il·lusió, perquè el meu padrí, el meu germà Anton, acostumava a triar una mona de crocant que a mi no m’agradava gens però que a ell li encantava, val a dir que , per fer-se perdona aquesta actitud, tant fatal, em va fer “mona” fins que es va morir, com l’enyoro!

El costum de la mona és una tradició catalana, el padrí regala un pastis al seu fillol per celebrar que s’ha acabat la Quaresma , a les mones que en un començament eren molt senzilles s’afegia un ou dur que simbolitzava el naixement de la vida perquè aquestes dades sempre coincideixen amb el començament de la primavera, era costum afegir al pastis tants ous durs com anys tenia el nen fins que feia la comunió, als dotze anys i  es considerava ja gran, es regalava la mona desprès de la missa de diumenge i es menjava- el dilluns de pasqua en una reunió d’amics o familiars, mica en mica això es va anat ampliant i el xocolata va agafar protagonisme i els ous durs van passar a millor vida.

Quan jo era petita, cada any, anàvem amb el meu pare a veure la mona , espectacular, que s’exposava a l’aparador de Prats Fatjó i que estava destinada al Cottolengo que era i encara és una  institució benefica que acollia a malats de tots tipus, hi havia persones amb discapacitats importants, el meu pare hi anava regularment a donar de menjar i la meva mare, un cop per setmana , durant anys, s’encarregava d’ajudar al “ropero·, recordo que, de tant en tant, el meu pare ens feia anar a donar menjar a alguns malalts incapaços de portar-se l’aliment a la boca per falta de mobilitat o algun altre problemes, em recordo , carregada d’una emoció en la que es barrejava la pena, l’aprensió i fins i tot la por, donant una “papilla”, que em feia un cert fàstic, a un malalt amb el que no establia cap comunicació, sortint d’allà el papà ens feia adonar de la sort que teníem i intentava que agaféssim hàbits de solidaritat i sacrifici, realment l’educació era més dura perquè jo no se si ara, portaria al meu net a enfrontar-se amb una realitat tant dura, però…no ens va fer cap mal.

<ja és primavera! Mirem de “disfrutar-la”.