404.

La setmana passada vaig començar a fer uns individuals de ganxet, normalment quan inicio alguna manualitat sóc molt obsessiva i m’hi tiro de cap, això va fer que el 31 d’agost em poses davant la tele disposada a tricotar mentre veia programes d’aquells que necessiten un plus per ser suportats, puc veure hores de tele 5 i inclús interessar-me pels continguts però mentre tant he de fer un “sudoku”, mitja, retallar, jugar a la tableta o qualsevol altre cosa, les dues activitats a l’hora combinen molt bé!.

 Aquell dia, feia vint-i- cinc anys de la mort de Lady Di i tots els canals n’anaven plens, , vaig veure trossos de la pel·lícula sobre l’enterrament de la princesa, reportatges que recreaven imatges de glamur i confessions de desgracies, vaig tornar a sentir la gravació on el seu marit manifestava el desig de ser un “tampax” dins la Camila i vaig recrear les meves opinions sobre els personatges de la historia, sempre m’ha caigut bé la Camila, independentment de tot el que s’ha dit en contra d’ella, és evident que deu ser una senyora amb “ganxo” perquè no crec que la bellesa hagi estat el seu fort per mantenir l’interès del seu actual marit, sempre he dubtat de l’amor de la lady Di envers el seu home en el moment de casar-se, a vegades he pensat que anava boja per ser princesa, altres que era una pobre innocent…en fi mai ho sabrem però em va fer il·lusió dominar el culebrot anglès perquè actualment no sóc ningú en el mon del cor: tots els meus actors i personatges de la reialesa estan desapareixent i no conec els “influencers”, cantants i “famosos” actuals.

Mentre veia tot això em vaig recordar vint-i-cinc anys enrere veient la tele on tot estava ple de imatges de Paris, de l’accident  i de tertúlies sobre la vida de la princesa. Era l’endemà de la festa de disfresses de Viladrau, cada any es feia i actuàvem molta gent, es tractava de fer una funcioneta, curta, hi havia un jurat i es donaven premis a les diferents categories, infantil i adult, també s’atorgaven uns trofeus individuals amb la figura del Serrallonga que imitaven els oscars de Hollywood, aquell any el meu grup va fer una de les millors actuacions de la nostra vida, érem quatre, representàvem unes germanes velles que vivien amb un germà i rebien a casa una nebodeta, molt petita, a la que volíem fer riure. Tots anàvem recreant les tonteries que es fan per fer gràcia els nadons i discutíem sobre les nostres habilitats a l’hora fe fer-ho, només quan la criatura veia com ens barallàvem es posava a riure. Així explicat no li trobo massa gràcia però realment la tenia i em sembla que només ho vam assajar un parell de vegades i que vam haver de posar-nos gepes , panxes, “talco”, llaços i moltes coses per crear  el personatge, ara les velles podríem sortir a pel i donaríem la imatge exacta, però ho recordo amb una gran il·lusió, els actors expliquen que des de l’escenari saben si estan triomfant, doncs nosaltres també, des del minut 1 i al llarg del escàs quart d’hora que durava la funció vam percebre que la gent reia, s’ho passava bé i mentre les cortines es tancaven vam poder sentir aplaudiments i més d’un bravo.

Aquest any no s’ha fet la festa de disfresses, només s’han convocat funcions infantils: una pena, gran, els nens ja tenen els festivals de final de curs i era una delícia pensar, preparar, assajar, riure i veure amics i familiars actuant, bé, malament o fatal, veies al pas del temps a les actuacions de les diferents colles, les nenes, quan deixaven enrere la infància feien sempre unes “ballaruques” que mostraven que ja no estaven per les nines i els nois acostumaven a pensar una actuació que els assegurés no pagar entrada, tot això omplia temps de vacances, creava lligams  i fomentava la creativitat. Ho enyoro. Tot canvia, el temps passa per la família Windsor i també pels d’aquí